Elneopitagorisme és un movimentfilosòfic sorgit a mitjans delsegle i aC. El que pretén aquest moviment és reinstaurar elmisticisme propi del pensament dePitàgores.
El primer d'aquests neopitagòrics va ser elfilòsof romàPubli Nigidi Fígul, que va viure aAlexandria a mitjans d'aquest segle i va ser amic deCiceró. Hi va haver d'altres filòsofs neopitagòrics pel territori de l'Imperi, però va ser a Alexandria on es van concentrar els filòsofs neopitagòrics més actius, perllongant aquest corrent durant el segon i tercer segle de l'era cristiana, i expandint-se des d'allà a tot l'Imperi. A Alexandria, a més, va aparèixer un conjunt d'escrits que es va atribuir als antics pitagòrics, elsVersos auris, així com unesCartes que es creien escrites pel mateix Pitàgores, encara que pel que sembla, aquest mai va deixar res escrit.
El neopitagorisme es va configurar al voltant d'aquestes característiques pròpies:
Els neoplatònics i els neopitagòrics van fer causa comuna per oposar el seu propi sistema de regeneració espiritual al cristianisme i a conseqüència d'això van arribar a una certa mixtura eclèctica, de manera que ambdues doctrines s'interpenetren, assimilant a més altres elementsplatònics, aristotèlics,estoics i orientals. Potser per això les doctrines pitagòriques van acabar amb freqüència enastrologia,superstició omàgia, i van acabar per atribuir-se a les figures de Pitàgores i Apol·loni de Tiana tot tipus d'històries fabuloses i llegendes.