Laneoescolàstica és un corrent filosòfic iniciat el segle xix que suposà el renaixement i desenvolupament de lafilosofiaescolàstica de l'edat mitjana en les condicions de la modernitat.[1]
Més que una resurrecció d'una filosofia extinta temps enrere es tracta d'una regeneració de lametafísica, sorgida a l'antiga Grècia i recuperada dels temps medievals que mai havia deixat de fer-se present en l'ensenyament catòlic. El corrent més vigorós d'aquest moviment va ser elneotomisme,[2] perquè en bona part va serTomàs d'Aquino qui va donar forma final a l'escolàstica alsegle xiii i en part perquè va prendre força la idea que només eltomisme podia infondre vitalitat a una escolàstica del segle xx. La neoescolàstica s'inicià aRoma entre cercles de pares paüls ijesuïtes com a resposta a la ideologia de laRevolució francesa i amb l'encoratjament delPapaLleó XIII en l'encíclica «Aeterni Patris» (4 d'agost de1879) que l'elevà al rang de filosofia oficial de la religió catòlica es va difondre a Europa en centres universitaris comLovaina,Milà,Friburg iParís.
ACatalunya el precursor d'aquest corrent fouJaume Balmes i ha estat el nucli central de la filosofia impartida al Departament de Metafísica de laUniversitat de Barcelona al llarg de més d'un segle. Entre els que reberen la influència del seu pensament n'és el representant més conegut el bisbeJosep Torras i Bages. Tot i que alguns pensadors catòlics i progressistes comJaume Serra Hunter iJosep Maria Capdevila abans de la guerra oJaume Bofill i Bofill posteriorment, intentaren modernitzar-la, la filosofia tomista catalana és l'expressió d'un integrisme religiós i filosòfic ultrancer. L'Escola tomista de Barcelona és un dels bastions més importants del tomisme europeu.