Lanatura morta onaturalesa morta (també denominada amb el castellanismebodegó) és ungènere pictòric que engloba les representacions d'objectes en un espai determinat, com animals de caça, fruita, flors, estris de cuina, de taula o de la llar, antiguitats, etc.
Amb orígens a l'antiguitat i molt popular a l'art occidental des del segle xvii, la natura morta dona a l'artista més llibertat compositiva que d'altresgèneres pictòrics com elpaisatge o elsretrats. Les natures mortes, particularment abans de 1700, sovint tenien unsimbolisme religiós ial·legòric en relació amb els objectes que representaven. A grans trets, a l'Europa meridional es va preferir el naturalisme deCaravaggio i es va posar menys èmfasi en el minuciós detallisme propi del nord d'Europa.[1] Molts pintors de natures mortes de tot Europa van identificar i van desenvolupar separadament pintures de «gerros i flors», «cuina i mercat» i «esmorzar i dinar».[2] AFrança, els pintors de natures mortes es van veure influïts tant per l'escola septentrional com per la meridional, manllevant de la pintura devanitas delsPaïsos Baixos i dels arranjaments lliures d'Espanya.[3]
Algunes natures mortes modernes trenquen la barrera bidimensional i empren tècniques mixtes tridimensionals, fent servir també objectes trobats,fotografia, gràfics generats perordinador oso ivídeo.
El tema de la natura morta va ser considerat unart menor durant molt de temps dins de lajerarquia pictòrica de gèneres; a la llista elaborada en el segle xvii perCharles Le Brun ocupava gairebé el darrer lloc. Aquesta valoració ha anat canviant fins al punt de considerar que és un dels temes més apropiats per representar les formes, elscolors i la llum pictòrica.[4]
L'historiador de l'artLuigi Lanzi a la primera part de l'obraStoria pittorica dell'Itàlia dal risorgimento delle belle arti fin presso al fini delxviii secolo, apareguda el 1796, comentava sobre els pintorsvenecians que havien practicat aquest gènere:
«
...molts eren aleshores els pintors de flors i fruites per totItàlia: Però observo que els seus noms se n'han anat la majoria a l'oblit, o si es llegeixen en els llibres, se n'ignoren les obres.
»
Aquest autor es referia amb l'«oblit» al fet que, malgrat el seu gran creixement i estima al segle xvii, mai no va ser considerat aquest gènere al mateix nivell que lapintura d'història.[5]
Bol de fruita transparent i gerros, fresc romà,Pompeia (c. 70).Panera de figues a lavil·la Popea
Les natures mortes ja adornaven l'interior de les tombes de l'antic Egipte. Es creia que els objectes relacionats amb el menjar i la vida domèstica es farien reals a l'altra vida, i es representaven pintats, tal fossin taules parades, perquè els morts els utilitzessin. Les pintures sobre gerres de l'antiga Grècia també demostren gran habilitat en la representació d'objectes quotidians i animals.
Natures mortes semblants, més simples decorativament però ambperspectiva realista, s'han trobat enpintures murals de l'antiga Roma i enmosaics aPompeia,Herculà i la vil·la deBoscoreale, incloent-hi el motiu posteriorment tan familiar d'un bol de vidre amb fruites. Altriclini de lavil·la Popea destaca un fresc exquisit amb la imatge d'una panera defigues d'un realisme molt notable.[6]Vitruvi, ja a la segona part del segle i, va descriure la decoració de menjadors on apareixien imatges amb aliments.[7] Els mosaics decoratius anomenatsemblema[n. 1] que s'han trobat a cases de romans rics, demostren la varietat de menjar que gaudien les classes superiors, i també funcionaven com a signes d'hospitalitat i com a celebracions de les estacions i de la vida.[8]
En el segle xvi, el menjar i les flors reapareixeran com a símbols de les estacions i dels cinc sentits. També des de l'època romana existeix la tradició de l'ús de cranis a les natures mortes com a símbol de mortalitat i de fugacitat, sovint acompanyada per la fraseOmnia mors aequat («La mort iguala a tothom»).[9] Aquest motiu, lesvanitas, que enfronten la mort amb els plaers mundans, cobrarà un gran apogeu posteriorment a lapintura barroca, de forma especial amb els pintors neerlandesos a la ratlla de l'any 1600.[10]
L'estimació popular delrealisme a la natura morta es relaciona amb la llegenda grega antiga deZeuxis d'Heraclea iParrasi, dels quals es diu que van competir per crear els objectes més semblants a la realitat. Aquestes són les descripcions més antigues de lahistòria de la pintura detrompe l'oeil.[11] Com relatavaPlini el Vell en els temps romans, els artistes grecs de segles abans ja eren molt destres en el retrat i la natura morta. Va distingir a Peiraikos:
«
... el mestratge del qual molt pocs sobrepassen... Va pintar paradetes de sabaters i barberies, ases, plantes i coses semblants i, per aquesta raó, el van anomenar «el pintor dels objectes vulgars»; així i tot, aquestes obres eren en conjunt delicioses, i es venien a preus més alts que les més grans pintures de molts altres artistes.[12]
A partir de 1300, començant perGiotto i els seus seguidors, les natures mortes van reviure a les pintures de tema religiós en forma d'objectes de la vida quotidiana que acompanyaven les figures protagonistes.[13] Aquest tipus de representació pictòrica va ser considerat menor fins alRenaixement, motiu pel qual apareixia en general subordinat aaltres gèneres, com lapintura d'història, lapintura religiosa o elsretrats, comportant sovint un significatreligiós oal·legòric. Això era particularment patent a l'obra dels artistes del nord d'Europa, l'atracció dels quals pelsimbolisme i elrealisme òptic molt detallat, els va portar a prodigar gran atenció en el missatge general de les sevespintures.[14]
Pintors comJan van Eyck sovint van usar elements de natura morta com a part del seu programaiconogràfic. El desenvolupament de la tècnica de lapintura a l'oli per van Eyck i d'altresartistes flamencs va permetre pintar objectes quotidians en un estilhiperrealista, a causa del seu assecament més lent, i la possibilitat de barrejar i treballar per capes els colors a l'oli.[15][16]
El retrat que va ferPetrus Christus d'un nuvi i la seva promesa visitant unorfebre,Sant Eloi al seu taller, és un exemple típic d'una natura morta de transició que representava tant un contingut religiós com secular. Encara que el seu missatge és principalment al·legòric, les figures de la parella són realistes i els objectes que es mostren –monedes, atuells, etc.– estan minuciosament descrits; però el joier és de fet una representació de sant Eloi i els objectes són intensament simbòlics. En aquesta època, les representacions senzilles de natures mortes sense figures començaven a pintar-se a les taules externes de les portes d'altars portàtils de devoció privada, amb funció principalment decorativa.[12] Un altre pas cap a la natura morta autònoma va ser pintar flors en gerros o d'altres objectes amb un contingut heràldic o simbòlic a la part posterior de retrats seculars prop de l'any 1475.[17]
Entre els primers d'alliberar-se del significat religiós de la natura morta, hi haLeonardo da Vinci, qui va crear estudis a l'aquarel·la de fruites (prop de 1495) com a part del seu incansable examen de la natura, iAlbert Dürer, qui també va ferdibuixos detallats de laflora i lafauna.[18]
Jacopo de'Barbari va fer un pas més enllà amb la seva natura morta dePerdiu, guants i un caragol de ballesta (1504,Alte Pinakothek), una de les primeres natures mortes atrompe l'oeil signades i datades, amb un contingut religiós reduït al mínim.[19]
Un gran interès en el món natural i la creació de luxosesenciclopèdiesbotàniques que documentaven els descobriments delNou Món es va veure durant el segle xvi, i això va impulsar el començament de la il·lustració científica i la classificació de les espècies. Els objectes naturals van començar a apreciar-se com a elements mereixedors d'estudi individuals, a part de qualsevol associació mitològica o religiosa. Un ressorgiment de la ciència delsremeis a base d'herbes va començar igualment en aquesta època, a més d'una extensió pràctica d'aquest nou coneixement.
A més, els patrons rics van començar a finançar la col·lecció d'espècies d'animals i de minerals, creant amplis «gabinets de curiositats». Aquests exemplars van servir com a model per als pintors que cercaven realisme i novetat. Van començar a col·leccionar-se i comercialitzar-se petxines, insectes, fruites exòtiques i flors, i l'arribada de plantes noves, com latulipa –importada aEuropa des deTurquia–, prenien forma fidelment en les natures mortes.[20]
L'explosió de l'horticultura va despertar ampli interès per tot Europa, tendència que els artistes van capitalitzar produint milers de natures mortes. Algunes regions i corts reials tenien interessos particulars. La representació decítrics, per exemple, era una passió particular de la cort delsMèdici aFlorència.[21] Aquesta gran difusió dels exemplars naturals i el creixent interès en la il·lustració natural per tot Europa, va donar com a resultat la creació pràcticament simultània de natures mortes modernes prop de l'any 1600.[22]
Al llarg de la segona meitat del segle xvi havia evolucionat la natura morta autònoma.[23] Gradualment, el contingut religiós va disminuir en importància i lloc en aquestes pintures, encara que les lliçons morals van continuar estant implícites. Un exemple del contingutreligiós i moralitzant en aquest gènere de pintura es pot apreciar aLa carnisseria deJoachim Beuckelaer (1568), amb la seva representació realista de carns crues dominant el primer pla, mentre que l'escena del fons transmet els perills de l'embriaguesa i la lascívia,[24] i també en la pintura d'aquest mateix autorCrist a casa de Maria i Marta (1556), una escena de cuina que tracta amb minuciós detall la gran varietat d'aliments i estris domèstics i, així, el tema religiós que dona títol al quadre queda minimitzat davant l'exhibició de tantacaça,carn,verdures ifruites que va realitzar el pintor flamenc demostrant el seu gran domini sobre aquest medi pictòric.[25] El tractament deAnnibale Carracci del mateix tema el 1583 va començar a eliminar els missatges morals, com van fer altres pintures de natura morta de «cuina i mercat» d'aquest període.[26]
Encara que la pintura de natura morta italiana estava guanyant en popularitat, va romandre històricament menys respectada que la pintura de «gran estil» de temes històrics, religiosos i mítics. Destacats acadèmics de començaments del segle XVII comAndrea Sacchi, creien que lapintura de gènere i la natura morta no posseïen lagravitas («majestuositat») que fa que la pintura sigui considerada art major. D'altra banda, reeixits artistes de natura morta italians van trobar amplimecenatge en el seu temps.[27] Encara més, les pintores, que eren poques, normalment escollien o es veien restringides a pintar temes com la natura morta, com succeïa, per exemple ambFede Galizia. Molt poques fonts contemporànies esmenten les natures mortes de la pintora; tanmateix, ara com ara, de les seves obres catalogades se'n troben quaranta-quatre que corresponen aquest gènere.[28]
Molts artistes italians destacats en altres gèneres també van produir alguns quadres de natures mortes. En particular,Caravaggio (1573-1610) va ser un dels primers artistes que va representar natures mortes amb consciència d'obra pictòrica. Va aplicar la seva influent forma de naturalisme a la natura morta. El seuCistell amb fruites (c. 1595-1600) és un dels primers exemples de natura morta pura, presentada amb precisió i situat a l'altura de l'ull de l'espectador.[29] Encara que no obertament simbòlica, aquesta pintura era propietat del cardenal Federico Borromeo i va poder haver estat apreciada tant per raons estètiques com religioses. QuanJan Brueghel el Vell va pintar el seuGran buquet milanès (1606), també per al mateix cardenal, va assenyalar que la pintura era «fatta tutti del natturel» –feta sencera del natural– i va augmentar el seu preu per l'esforç extra.[30] Eren aquestes pintures unes més a lacol·lecció del cardenal, juntament amb la seva també àmplia col·lecció de curiositats. Entre altres pintures,La cuinera, deBernardo Strozzi, és una «escena de cuina» a la manera holandesa, que és d'un costat un detallatretrat d'una cuinera, i d'altra banda, la representació dels ocells de caça que està preparant.[31] En una manera semblant, una de les escasses natures mortes deRembrandt,Noia amb paons morts combina d'igual manera un simpàtic retrat femení amb imatges d'ocells de caça.[32]
Aquest gènere va ser molt conreat a la pintura neerlandesa del segle xvii, com pot veure's, per exemple, a laNatura morta deWillem Heda (1637). Les obres d'aquest artista són típicament neerlandeses, amb molt pocs elements ordenats de manera simple: restes d'un pastís, un got de vi mig buit, fruites a mig pelar, gerres d'estany o de vidre, peladures de llimona, avellanes. No acostumen a ser taules repletes de menjar, abundants, sinó més aviat presenten restes de menjars frugals, que inviten a reflexionar sobre la fugacitat dels plaers humans. APieter Claesz, que també va treballar a Haarlem, sovint se'l confon amb Heda, ja que ambdós pintaven amb una paleta de colors tènues, gairebé monocromàtica, i van fer del subtil tractament de la llum el seu principal mitjà d'expressió. Sovint, les natures mortes de Claesz suggereixen un propòsit al·legòric, amb calaveres que serveixen com a recordatori de la naturalesa mortal de l'home.
La natura morta es va independitzar a redós del nou clima artístic delsPaïsos Baixos, amb el nom destilleven («naturalesa tranquil·la»), mentre que a les llengües romàniques, i en rus, es prefereixen termes relacionats amb «natura morta». Els artistes del nord d'Europa trobaven una certa limitació per produir laiconografia religiosa, que durant molt de temps havia estat la seva principal indústria, ja que les imatges de temes religiosos estaven prohibides a l'esglésiaprotestantreformada holandesa però, malgrat això, la tradició septentrional del realisme detallat i els símbols ocults atreien les creixents classes mitjanes neerlandeses i flamenques, que estaven reemplaçant l'església i l'estat com els principalsmecenes de l'art als Països Baixos. Aquest gènere de pintura, com la major part de lesobres d'art neerlandeses, es venia generalment en mercats oberts, per marxants o pels mateixos artistes en els seus estudis; atès que rarament eren encàrrecs, els artistes solien escollir el tema i la disposició.[33]
La natura mortaalemanya va seguir de prop els models holandesos. El pintor alemanyGeorg Flegel va ser un pioner a la natura morta pura sense figures i va crear la novetat compositiva de col·locar els objectes detallats en gabinets, armaris i mostrar capses, i produir punts de vista múltiples simultàniament.[34]
La importància que va adquirir la natura morta a l'Espanya del segle xvii només ha començat a ésser reconeguda en dates recents. L'escassa representació de natures mortes pintades per artistes espanyols en les col·leccions reials –on no eren escasses les arribades de fora– i, en conseqüència, la seva reduïda representació en els primers moments delMuseu del Prado, va poder ser un factor determinant en l'oblit que va pesar sobre aquest gènere fins ben entrat el segle xx. La revaloració va començar el 1935 amb l'exposicióFloreros y bodegones en la pintura española organitzada per la Societat d'Amics de l'Art, on va destacar la presentació de laNatura morta de caça, hortalisses i fruites deJuan Sánchez Cotán,[35] i va prosseguir el 1941 en arribar al Prado per donació deFrancesc Cambó laNatura morta d'atuells deZurbarán. Curiosament, el mateix col·leccionista va obtenir un segon exemplar de la composició, que actualment es troba alMuseu Nacional d'Art de Catalunya.[36] Elfranquisme va trobar en la severa austeritat d'aquestes natures mortes de Sánchez Cotán i de Zurbarán un estímul per a la seva visió essencialista d'Espanya, aprofundint en les diferències amb la mateixa pintura neerlandesa o flamenca, i insistint en la naturalesa mística de la natura morta espanyola, enllaçant-ho amb la literatura mística delSegle d'Or i amb el que es volia que fos la identitat col·lectiva i permanent de l'ésser espanyol.[37]
Paradoxalment, el tòpic creat per la literatura nacionalista més conservadora a la vista d'un reduït nombre de natures mortes, que encara que fossin excel·lents no podien ésser representatives del conjunt de la pintura de natura morta practicada a Espanya, va ser assumit per bona part dels estudiosos estrangers, com Ebert-Schifferer. Aquest autor, insistint en aquestascetisme de les obres produïdes a Espanya i en les seves diferències amb les flamenques, explicava que tot i que les natures mortes d'uns i altres sovint van tenir un propòsit moral implícit, l'austeritat espanyola, que alguns troben pròxima a la desolació de la meseta castellana, semblava rebutjar els plaers sensuals, la plenitud i el luxe del qual gaudien les natures mortes holandeses.[38] No serà el cas de l'historiador Peter Cherry, qui continuant el mateix criteri que August Mayer, ha sabut apreciar la rica versatilitat de la natura morta espanyola.[39]
Igual que va succeir a Itàlia i a França, a Espanya els tractadistes de pintura comFrancisco Pacheco oAntonio Palomino, van considerar la pintura de natura morta com un gènere secundari, en col·locar la representació de la figura humana al cim de la representació artística, però la imitació tan típica del barroc espanyol en tots els objectes aplicats a l'elaboració d'aquest tipus de pintura al segle xvii, va fer que Pacheco la declarés com un gènere «digne» per ser la «veritable imitació del natural».[40] Tanmateix, els inventaris de pintura que acostumaven a fer-se per motius testamentaris, revelen que les natures mortes estaven ben representades a les col·leccions de pintura de tots els grups socials. AlToledo del segle xvii, lluny ja de l'esplendor que havia conegut la ciutat en el passat, és on la historiadora Paula Revenga ha analitzat 281 inventaris, amb 13.357 pintures, 1.013 eren natures mortes (7,58%). Però aquest percentatge era més gran en alguns grups socials i, en particular, era el preferit pel baixclergat.[41]
Les connotacions religioses i al·legòriques de la natura morta van desaparèixer al segle xviii i les pintures van evolucionar fins a ésser calculades representacions de variats colors i formes, mostrant menjars quotidians. L'aristocràcia francesa va contractar artistes per executar pintures de pròdigues i extravagants natures mortes que honraven les seves taules, també sense el missatge moralista de lavanitas dels seus predecessors neerlandesos. L'amorrococó per l'artifici va portar un apogeu a l'apreciació francesa peltrompe l'oeil. Les natures mortes deJean Siméon Chardin emprenen una varietat de tècniques, des delrealisme, a l'estil holandès, a harmonies més suaus.[44]
Natura morta amb verdura, gall dindi plomat, altre aviram i neules d'Antoni ViladomatNatura morta de caça deGiuseppe Recco
A l'època revolucionària, els artistes delsEstats Units formats a l'estranger van aplicar estils europeus al retrat i les natures mortes.Charles Willson Peale va fundar una família de prominents pintors i també una societat per a la formació d'artistes, així com un museu de curiositats naturals. El seu fill Raphaelle Peale va ser un dels primers artistes americans pintors de natures mortes, gènere que en aquest país cultivaren un grup de contemporanis, entre els quals destacarenJohn F. Francis iCharles Bird King.[45]
A la segona meitat del segle xix,Martin Johnson Heade va introduir la versió dels Estats Units de la pintura debiòtop ohàbitat, que col·locava flors i ocells a un entorn d'exteriors simulat.[46] Autors comWilliam Michael Harnett iJohn Frederick Peto també conrearen elstrompe l'oeil durant aquest període. Peto es va especialitzar en una pintura nostàlgica de prestatgeries mentre que Harnett va aconseguir el més alt nivell d'hiperrealisme a les seves celebracions pictòriques de la vida dels Estats Units a través d'objectes quotidians.[47]
Luis Eugenio Meléndez és considerat un dels millors representants espanyols en aquest gènere, durant el segle xviii, amb un estil ric en les textures dels materials representats i una austeritat pròpia de les natures mortes de Sánchez Cotán; Meléndez mostra un domini de dibuix i del ritme compositiu excel·lents.[48] Autor destacat en l'àmbit català va ser el pintorAntoni Viladomat, que encara que es dedicava més a lapintura religiosa, va realitzar també alguns quadres de natura morta, on ressalten els elements col·locats en un primer pla amb clara influència de l'època passada aNàpols on segurament va conèixer les obres deGiuseppe Recco iGiovanni Battista Ruoppolo.[49]
Amb el sorgiment de les acadèmies europees, molt especialment de l'Académie des Beaux-Arts de l'Institut de France que va tenir un paper central a l'anomenatart acadèmic, la natura morta va començar a decaure. Les acadèmies van establir de nou una jerarquia dels gèneres –o «jerarquia del tema tractat»–, que considerava que el mèrit artístic d'una pintura radicava davant de tot en el seu tema. Segons aquest sistema, la categoria més alta de pintura era la denominadapintura d'història, aquella que representava temes històrics, al·legòrics, mitològics o religiosos, i la natura morta quedava relegada al rang inferior del reconeixement artístic.
Goya va realitzar dotze natures mortes, segons recull l'inventari de la partició dels seus béns a la mort de la seva esposa, el 1812. Es desvincula de la tradició espanyola empresa per Juan Sánchez Cotán i el màxim representant en el segle xviiiLuis Meléndez. Aquests dos havien presentat un bodegó transcendent, que mostrava l'essència dels objectes no tocats pel temps, tal com serien en un estat ideal. Goya dedica la seva atenció, en canvi, a reflectir el pas del temps, la degradació i la mort. Els seus galls dindi es mostren inerts, els ulls del cap de xai estan vidrats. El que interessa a Goya és dibuixar la petjada del temps en la naturalesa, el pas de les circumstàncies pels objectes, allunyats tant del misticisme com de la simbologia i «convertir-los en unes metàfores de la crueltat».[52]
Encara que van continuar el model de les natures mortes deJean Siméon Chardin, les pintures d'aquest gènere d'Édouard Manet són fortament tonals, apuntant a l'impressionisme, als seus últims anys va pintar sobretot fruites i flors en petit format. El pintor havia comentat al seu marxant que li hauria agradat ser «el sant Francesc de la natura morta».[53]Henri Fantin-Latour, fent servir una tècnica més tradicional, va ser famós per les seves pintures de flors, vivint gairebé exclusivament d'encàrrecs d'aquest tipus per a col·leccionistes.[54]
Amb el declivi final de la jerarquia acadèmica a Europa i l'apogeu dels pintorsimpressionistes ipostimpressionistes, la tècnica i harmonia de color van triomfar sobre el tema, i la natura morta va tornar a ser tractada segons els nous corrents pictòrics. En les seves primeres natures mortes,Claude Monet mostra la influència de Fantin-Latour, però va ser un dels primers que va trencar amb la tradició del fons fosc, quePierre-Auguste Renoir també va descartar a la seva pinturaNatura morta amb ram i ventall (1871), amb el seu brillant fons ataronjat. A la natura morta impressionista, el contingut al·legòric i mitològic està completament absent, és més important l'harmonia cromàtica i el tractament lluminós.
És curiós comprovar com impressionistes i postimpressionistes, encara que inspirant-se al color de la natura, van tornar a interpretar la seva visió particular, de manera que de vegades els seus quadres eren marcadament contranaturals. Com va afirmarGauguin, «Els colors tenen els seus propis significats».[55] També es van intentar variacions de laperspectiva, com pot veure's aFruita mostrada en un penjador deGustave Caillebotte, «una pintura de la qual se'n van burlar a l'època com una mostra de fruita a vista d'ocell».[56]
Les pintures de gira-sols deVincent van Gogh són algunes de les natures mortes segle xix més conegudes. Van Gogh va utilitzar tons grocs i ocres i una representació força plana per fer una memorable contribució a la història del gènere. La sevaNatura morta amb taula de dibuix (1889), és un retrat de la seva pròpia quotidianitat en forma de natura morta, que representa objectes de la seva vida personal, i que inclou la seva pipa, menjar –cebes–, un llibre i una carta del seu germà, sense la seva pròpia imatge present. També va pintar la seva pròpiavanitas:Natura morta amb bíblia (1885).[55]
Les primeres quatre dècades del segle xx van formar un període excepcional de revolució artística. Els moviments d'avantguarda van evolucionar amb rapidesa i es van superposar a la seva marxa cap a l'abstracció total, allò no figuratiu. La natura morta, així com d'altres gèneres, van continuar evolucionant fins cap a mitjans de segle, quan l'abstracció total, exemplificada per la pintura de degoteig deJackson Pollock, van eliminar tot element recognoscible. El segle va començar amb diverses tendències, de vegades marcadament contradictòries, dominat el panorama artístic.
El 1901,Paul Gauguin va pintarNatura morta amb gira-sols, el seu homenatge al seu amic van Gogh, que havia mort onze anys abans. El grup conegut com elsNabis, que incloïa aPierre Bonnard iÉdouard Vuillard, va assumir les teories harmòniques de Gauguin i va afegir elements inspirats pelsgravats japonesos a les seves natures mortes. L'artista francèsOdilon Redon també va pintar destacades natures mortes durant aquest període, especialment flors.[57]
Henri Matisse, un dels majors exponents delfauvisme, va reduir la representació d'objectes de natura morta a poc més que perfils plans i marcats farciments amb colors brillants; també va simplificar la perspectiva i va introduir fons multicolors.[58] En algunes de les seves natures mortes, comNatura morta amb albergínies, els objectes tot just destaquen del fons de l'habitació.[59] Altres exponents del fauvisme, comMaurice de Vlaminck iAndré Derain, van explorar el color pur i l'abstracció a les seves natures mortes.[60]
Paul Cézanne va trobar a la natura morta el vehicle perfecte per a la seva revolucionària recerca de l'organització espacial geomètrica. Per a Cézanne, aquest gènere pictòric va ser un mitjà per allunyar la pintura de la seva funció mimètica o il·lustrativa, mostrant independentment els elements de color, forma i línia, un gran pas cap a l'art abstracte. Així, els experiments de Cézanne van influir en el desenvolupament de la natura mortacubista a començaments del segle xx.[61]
En adaptar els plans i eixos de Cézanne, els cubistes van atenuar la paleta de color dels fauvistes i es van centrar a construir objectes en formes i plans solament geomètrics. Entre 1910 i 1920, els artistes cubistes comPablo Picasso,Georges Braque iJuan Gris van pintar moltes composicions de natura morta, incloent-hi, de vegades, instruments musicals, i crearen les primeres obres decollage cubista, com a l'obra oval de PicassoNatura morta amb cadira de vimet (1912). En aquestes obres, els objectes de la natura morta se superposen i entremesclen mantenint algunes formes bidimensionals recognoscibles, perden la textura superficial individual i es fonen amb el fons del quadre, assolint obres gairebé oposades a aquelles de la natura morta tradicional.[62]
Fernand Léger va introduir a la natura morta l'ús abundant d'espai en blanc i formes geomètriques que se superposen, definides amb claredat, acolorides, per produir un efecte més mecànic.[63]Marcel Duchamp i d'altres membres del moviment dadà, van marxar en una direcció radicalment diferent, i crearen escultures de natura morta en tres dimensions. A fi de restaurar algun significatsimbòlic a la natura morta, elsfuturistes i elssurrealistes van col·locar objectes de natura morta recognoscibles en els seus paisatges onírics. A les pintures d'aquest gènere deJoan Miró, els objectes apareixen lleugers i flotant en un espai bidimensional lleugerament suggerit i, fins i tot, les muntanyes es dibuixen com simples línies, com aNatura morta del sabatot.[61]Salvador Dalí va realitzar diverses natures mortes comLa panera de pa (1945) alTeatre-Museu Dalí deFigueres, amb clara referència a les natures mortes espanyoles del segle xvii, a més a més de la gran simbologia que sempre va donar el pintor a la representació del pa.[64]
A Itàlia en aquesta època,Giorgio Morandi va ser un destacat pintor de natures mortes i va mostrar un acostament a la realitat quotidiana en representar ampolles i atuells de cuina.[65] L'artistafrisóMaurits Cornelis Escher, més conegut per les seves detallades –i així i tot ambigües– obres gràfiques, va crearNatura morta i carrer (1937), la seva versió actualitzada de la tradicional natura morta de taula holandesa.[66]
Típiques natures mortes delsEstats Units de l'època són les pintures deGeorgia O'Keeffe,Stuart Davis iMarsden Hartley, i lesfotografies d'Edward Weston. Les pintures de flors vistes en primer pla de O'Keeffe revelen tant l'estructura física i el subtext emocional de pètals i fulles d'una manera sense precedents. AMèxic, des dels anys 1930,Frida Kahlo i d'altres artistes van crear la seva pròpia forma de surrealisme, representant menjars natius i motius de la cultura local en les seves natures mortes.[67]
Llauna de sopa Campbell's amb petit esquinçament (carn d'olla de pebre) deAndy Warhol
També des d'aquesta dècada, l'expressionisme abstracte va reduir fortament la natura morta a crues representacions de forma i color, fins que a la dècada dels cinquanta, l'abstracció total va dominar el món de l'art. Tanmateix, elpop art dels seixanta i setanta van revertir la tendència i van crear una nova forma de natura morta. Molt de l'art pop –com lesLlaunes de sopa Campbell's d'Andy Warhol– es basa en la natura morta, però el seu veritable tema és més sovint la imatge modificada del producte comercial representat més que l'objecte de natura morta física. L'obra deRoy Lichtenstein,Natura morta amb una peixera de peixos de colors (1972.) combina els colors purs de Matisse amb laiconografia pop de Warhol.La taula de menjar deWayne Thiebaud (1964.) no representa un senzill menjar de família sinó una línia reunida d'aliments dels Estats Units estàndards.[68]
El movimentneodadaista, en el qual s'inclouJasper Johns, va tornar a la representació tridimensional deMarcel Duchamp de parament domèstic quotidià per crear el seu propi tipus de natures mortes, comBronze pintat (1960) iCasa de bojos (1962), de Johns.[69]
L'apogeu del fotorrealisme als anys setanta va refermar la representació il·lusionista, a la vegada que conservava una mica del missatge pop de la fusió d'objecte, imatge i producte comercial. Típiques sobre això són les pintures deDon Eddy iRalph Goings. Les últimes tres dècades del segle xx, la natura morta s'ha expandit més enllà dels límits d'un marc, amb tècniques mixtes que empren objectes reals,fotografia,vídeo iso. Les obres generades perordinador han expandit les tècniques disponibles als artistes de natures mortes. Amb l'ús de càmeres de vídeo, els creadors poden també incorporar a l'espectador a la seva obra. El 1992 el director de cinemaVíctor Erice va filmarEl sol del membrillo, pel·lícula en la qual es recull el procés creatiu de l'artistaAntonio López García en pintar uncodonyer al pati de casa seva. El fotògrafmallorquíToni Catany, entre els seus temes preferits, elabora la natura morta d'estudi amb els models de materials clàssics com flors, fruites, gerros, figures o teles brodades i, el 1987, va editar l'obraNatures mortes, representant aquest tema.[70]
Una temàtica freqüent, dintre d'aquest gènere, és la natura morta floral, que representa gerros i garlandes, gènere que va comptar amb especialistes, comMario Nuzzi oMargarita Caffi aItàlia i, aEspanya,Pedro de Camprobín,Gabriel de la Corte,Juan de Arellano i el seu gendreBartolomé Pérez de la Dehesa, entre d'altres. AlComtat d'Holanda es va produir una obsessió per l'horticultura, particularment latulipa. Considerar les flors, al mateix temps, com a objecte estètic i símbol religiós, va portar el sorgiment d'un gran mercat per a aquest tipus de natura morta.[71] Tan popular era aquest tipus de pintura de natura morta, que gran part de la tècnica de la pintura de flors neerlandesa va ser codificada l'any 1740 al tractatGroot Schilderboeck perGérard de Lairesse, que donava amplis consells sobre color, arranjament, pinzellades, preparació dels exemplars, harmonia, composició, perspectiva, etc.[72]
Elsimbolisme de les flors havia evolucionat des de principis de l'època cristiana. Les flors més comunes i els seus significats simbòlics eren: «rosa» la Verge Maria, fugacitat, Venus, l'amor; «lliri» Verge Maria, virginitat, pit femení, puresa de ment o justícia; «tulipa» presumpció, noblesa; «gira-sol» lleialtat, amor diví, devoció; «violeta» modèstia, reserva, humilitat, i «rosella» poder, somni, mort. Pel que fa alsinsectes, la «papallona» representa la transformació i resurrecció, mentre que l'«espiadimonis» simbolitza la fugacitat i les «formigues», el treball dur i l'atenció a les collites.[73]
Especialment populars durant el període barroc van ser lesvanitas, pintures que il·lustren la «vanitat humana» i la «brevetat de l'existència», en les que sumptuosos arranjaments de fruita i flors, llibres, petites estàtues, gerres, monedes, joies, pintures, instruments musicals i científics, insígnies militars, cristall i plata, estaven acompanyats per records simbòlics de la fugacitat de la vida. Així, un crani, un rellotge d'arena o de butxaca, una espelma consumint-se o un llibre amb les pàgines girades, servirien com un missatge moralitzant de l'efímer dels plaers delssentits. Sovint algunes de les fruites i flors es mostren començant a podrir-se o decaure per insistir en la mateixa consideració. El pintor francèsPhilippe de Champaigne, mostra la seva inspiració en eljansenisme en la seva obraVanitat on apareix representat el més clàssic d'aquest gènere: un crani a la vora d'una capsa de rellotge oberta i una tulipa esfullant-se dins d'un gerro de cristall.[74]
Al segle xvii, aquestes pintures moralitzants es van fer molt freqüents com amemento mori («recorda que has de morir»), complement indispensable per a la predicació i la devoció a Europa amb formes i intencions amb prou feines diferenciades entre elcatolicisme i elprotestantisme. La popularitat de lesvanitas així com d'altres formes de natura morta, aviat es van difondre des d'Holanda a Flandes i Alemanya i també a Espanya i França.[75]
Un altre tipus de natura morta, coneguda com a «pintures d'esmorzar», representen tant una imitació literal de les delicadeses que les classes superiors gaudien, com un recordatori religiós per evitar la golafreria.[76] Els artistes neerlandesos també es van especialitzar i van reviure l'antic gènere grec de la natura morta detrompe l'oeil, particularment la imitació de la natura omimesi, que ells van anomenarbetriegerje («petit engany»).[11] Prop de 1650Samuel van Hoogstraten va pintar un dels primers quadres amb prestatgeries, natures mortestrompe l'oeil que representen objectes lligats, clavats o enganxats a una taula, una mena del gènere que es faria molt popular alsEstats Units en el segle xix.[77]
Una altra varietat de trompe l'oeil representava objectes relacionats amb alguna professió, com en la pintura deCornelis Norbertus GysbrechtsCavallet de pintor amb peça de fruita, que mostra totes les eines de l'ofici del pintor.[78] També popular a la primera meitat del segle xvii va ser la pintura d'un ampli assortiment d'espècimens en formaal·legòrica, com els «cinc sentits», els «quatre continents» o les «quatre estacions», mostrant una deessa o figura al·legòrica envoltada pels corresponents objectes naturals o realitzats per l'home.[79]Lubin Baugin va ser un artista que va realitzar natures mortes dirigides a mostrar la sensualitat amb aquest tipus d'al·legories, precisament una de les seves obres té per títolEls cinc sentits.[74]
Evaristo Baschenis va ser un pintor italià del Barroc que va treballar principalment a la seva ciutat natal deBèrgam. És molt conegut per les seves natures mortes, principalment d'instruments musicals.Arcimboldo també italià, va desenvolupar a finals delcinquecento uns «capritxos» al·legòrics, quadres en què les natures mortes, els conjunts de flors, fruites, mariscs o peixos, creaven figures simbòliques representant les estacions o retrats de personatges on els caps humans estaven realitzats amb pintures realistes de verdures, fruites, arrels i marisc.[80]
↑Cherry, Peter.Arte y naturaleza. El bodegón español del siglo de Oro (en castellà). Madrid: Fundación de Apoyo a la Historia del Arte Hispánico, 1999.ISBN 9788489796140.
↑Revenga Domínguez, Paula.Pintura y sociedad en el Toledo barroco (en castellà). Toledo: Junta de Comunidades de Castilla la Mancha, 2002, pp.359-363.ISBN 9788477882244.
DDAA.Natures mortes.De Sánchez Cotán a Goya. Barcelona: Museu Nacional d'Art de Catalunya, 2007.ISBN 978-84-8043-171-2.
DDAA.Historia Universal del Arte: Vol.8 (en castellà). Madrid: Sarpe, 1984.ISBN 84-7291-596-4.
Battistini, Matilde.Simboli e Allegorie (en italià). Milà: Mondadori Electa, 1998.ISBN 9788843581740.
Ebert-Schifferer, Sybille.Still Life: A History (en anglès). Nova York: Harry N. Abrams, 1998.ISBN 0-8109-4190-2.
García Santo-Tomás, Enrique; Portús, Javier. «Significados sociales en el bodegón barroco español». A:Materia crítica: formas de ocio y de consumo en la cultura áurea (en castellà). Iberoamericana Editorial, 2009.ISBN 9788484894506.
Laborda, Adela. «El món de Meléndez». A:Natures mortes.De Sánchez Cotán a Goya. Barcelona: Museu Nacional d'Art de Catalunya, 2007.ISBN 978-84-8043-171-2.
Pérez Sánchez, Alfonso E. «El Prado enriquit». A:Natures mortes.De Sánchez Cotán a Goya. Barcelona: Museu Nacional d'Art de Catalunya, 2007.ISBN 978-84-8043-171-2.
Pijoan, Josep.Historia del Arte-3 (en castellà). Barcelona: Salvat Editores, 1966.
Portús, Javier. «La colección de bodegones españoles del Museo del Prado». A:Lo fingido verdadero : Bodegones españoles de la colección Naseiro adquiridos para el Prado (en castellà). Madrid: Catálogo de la exposición, Museo del Prado, 2006.ISBN 84-8480-097-0.
Segal, Sam. «An early still life by Fede Galizia». A:The Burlington Magazine: Vol.140 (en anglès). Francesco Porzio, 1998.
Souriau, Etienne.Vocabulaire d'esthétique (en castellà). Madrid: Akal, 1990.ISBN 9788446008323.
Spike, John T. «La natura morta in Italia». A:The Burlington Magazine: Vol.133 (en italià). Francesco Porzio, 1991.
Taylor, Paul.Dutch Flower Painting 1600-1720 (en anglès). New Haven: Yale University Press, 1995.ISBN 0-300-05390-8.
Zuffi, Stefano.Baroque Painting (en anglès). Nova York: Barron's Educational Series, Hauppauge, 1999.ISBN 0-7641-5214-9.
.jpg)
_-_WGA17165.jpg)
.jpg)
.JPG)
