LaNational Aeronautics and Space Administration (NASA; en català: ‘Administració Nacional d'Aeronàutica i l'Espai’) és l'agència governamental delsEstats Units fundada el1958 responsable del programa espacial, investigació iexploració espacial.[1][2]
Logo NASA (cuc)5 de Maig de 1961 llançament del coet Redstone amb la càpsulaLiberty 7 del Projecte Mercuri amb Alan Shepard Jr. En el primer vol suborbital. Per a llançar les missions orbitals del Projecte Mercuri es va usar el coet Atles.
Elprograma espacial soviètic va llançar el primer satèl·lit artificial del món (Spútnik 1) el4 d'octubre de1957, i això va portar als Estats Units a fer els seus propis esforços en eixe camp. ElCongrés delsEstats Units ho va percebre com una amenaça a la seguretat americana i el PresidentEisenhower i els seus consellers després de diversos mesos de debat van prendre l'acord de fundar una nova agència federal que dirigira tota l'activitat espacial no militar.
Els primers programes de la NASA van anar cap a posar una nau tripulada en òrbita i això es va fer davall la pressió de la competició entre els EUA i l'URSS en la denominadacarrera espacial que es va produir durant laGuerra Freda. Elprograma de Mercuri, va començar en1958, i la NASA iniciava el camí d'exploració de l'espai amb l'objectiu de descobrir si l'home podia sobreviure en l'espai exterior. El5 de maig de1961,astronautaAlan B. Shepard Jr. va ser el primer americà en l'espai en pilotar la nauFreedom 7 en un vol de suborbital de 15 minuts.John Glenn el20 de febrer de1962 es va convertir en el primer americà a orbitar al voltant de la Terra durant un vol de 5 hores amb la nauFriendship 7 que va donar 3 voltes a laTerra
Una vegada el Programa Mercuri havia demostrat que el vol tripulat era possible, elPrograma Apollo havia d'intentar fer el fantàstic treball de posar a animals al voltant de laLluna. El25 de maig de1961 el PresidentJohn F. Kennedy va anunciar que elsEstats Units havia de comprometre's a «posar un home a la Lluna i tornar-lo a laTerra abans de 1970». Així el Programa Apollo tenia com a objectiu fer que l'home aterrara a la Lluna. Elprograma Gemini va ser concebut per a provar les tècniques necessàries per al projecte Apollo les missions de les quals eren molt més complicades. Així el programa tripulat Gemini va començar amb el Gemini III el21 de març de1965 i va acabar amb el Gemini 12 l'11 de novembre de1966.Edward White, que posteriorment va morir en l'accident de l'Apollo 1, amb Gemini 4 va fer el3 de juny de1965 el primer passeig espacial d'un americà. El15 de desembre de1965 els Gemini 6 i 7 animals[Cal aclariment] per dos astronautes cada un, van fer una primera cita espacial aproximant les naus fins a 1,8 metres. El vol del Gemini 7 va tenir una duració de dues setmanes, temps que s'estima necessari per a les missions Apollo, per a anar i tornar i la permanència en el satèl·lit de la Terra. El16 de març de1966 la nau Gemini 8 tripulada perDavid Scott iNeil Armstrong, que després serà el primer home a trepitjar la Lluna, van atracar la nau al coet Atlas-Agena 8 i preparar la maniobra d'atracada entre el mòdul lunar i la nau Apollo.
Buzz Aldrin camina sobre la superfície de la Lluna durant la missió Apollo 11.
Després de vuit anys de missions preliminars, incloent-hi la primera pèrdua d'astronautes per part de la NASA, amb l'Apollo 1, un foc a la rampa de llançament, el programa va atènyer les metes ambApollo 11 què va aterrar ambNeil Armstrong iEdwin Aldrin a la superfície de la Lluna el20 de juliol de1969 i els va tornar sans a la Terra el24 de juliol. Les primeres paraules d'Armstrong en posar el peu sobre la Lluna van ser: «[És] un petit pas per a l'home, però un gran pas per a la humanitat». Deu homes més formarien la llista d'astronautes a xafar la Lluna quan es va terminar anticipadament el programa amb l'Apollo 17, al desembre de 1972.
La NASA havia guanyat la carrera espacial i en algun sentit açò la va deixar sense objectius, amb una menor atenció pública i sense suscitar l'interès per a garantir els grans pressupostos del Congrés. Ni el desastre deApollo 13, on l'explosió d'un tanc d'oxigen va condemnar els tres astronautes, a renunciar a viatjar a la Lluna va poder tornar a atraure l'atenció. Les missions posteriors de l'Apollo 17 (estaven planificades missions fins a l'Apollo 20) van ser suspeses. Els retalls del pressupost (en part a causa de laGuerra de Vietnam) va provocar la fi del programa. Els tres Saturn V no utilitzats, van anar per al desenvolupament del primer laboratori americà en òrbita elSkylab i les idees van anar en la línia de desenvolupar un vehicle espacial reutilitzable com el transbordador espacial.
Encara que la immensa majoria del pressupost de NASA s'ha gastat en els vols humans tripulats, hi ha hagut moltes missions del no tripulades promogudes per l'agència espacial. El1962 elMariner 2 va ser la primera nau espacial a fer un sobrevol pròxim a un altre planeta, en aquest casVenus. Els programesRanger,Surveyor, iLunar Orbiter eren essencials per avaluar les condicions lunars abans d'intentar el vol tripulat del programa Apollo. Després, les dues sondesViking que van aterrar aMart i que van enviar a la Terra les primeres imatges des de la superfície d'un planeta. Potser més impressionant eren els programesPioneer 10 i 11 iVoyager 1 i 2 missions que van visitarJúpiter,Saturn,Urà iNeptú i que van enviar impressionants imatges en color dels planetes i la majoria dels satèl·lits.
Com que laUnió Soviètica havia la cursa espacial, van cercar un acostar-se als Estats Units. El17 de juliol de1975 un Apollo (trobant un nou ús després de la cancel·lació deApollo 18) es va adaptar a un Soiuz soviètic en la missióApollo-Soiuz. Per això va caldre dissenyar un mòdul intermedi i acostar la tecnologia de les dues nacions. Encara que la Guerra Freda duraria molts més anys, aquest era un punt crític en la història de NASA i el principi de la col·laboració internacional en l'exploració espacial. Després van venir els vols del transbordador a l'estació sovièticaMir, vols d'americans en laSoiuz i de russos en el transbordador i la col·laboració d'ambdues nacions i altres més en la construcció de l'Estació Espacial Internacional(ISS).
ElTransbordador espacial va ser el programa espacial favorit de la NASA a la darreria dels anys setanta i els anys vuitanta. Planejat tant els dos coets llançadors i el transbordador com reutilitzables, es van construir quatre transbordadors. El primer a ser llançat va ser elColumbia el12 d'abril de1981.
TransbordadorColumbia, l'abril de 1981Transbordador Columbia a la plataforma de llançament.
Però els vols del transbordador eren molt més cars del que inicialment estava projectat, i l'any1986 eldesastre del Challenger va recordar els riscs que comportava l'exploració espacial. El volSTS-51-L era la culminació d'una campanya de publicitat de la NASAA teacher in the space literalment «un mestre a l'espai», on viatjava per primer cop un civil. Això comportava que l'esdeveniment era televisat en directe i que milions d'espectadors van contemplar per primer cop com una nau tripulada de la NASA es perdia amb tota la tripulació. L'accident va tenir la flota varada durant dos anys, mentre es millorava la seguretat de forma.
En tornar al servei, el transbordador s'ha fet servir per a posar en òrbita projectes de molta importància com elTelescopi Espacial Hubble (HST). El HST es va crear amb un pressupost relativament baix de dos mil milions de dòlars, però ha continuat funcionament des que1990 i ha meravellat a científics i al públic. Algunes de les imatges s'han convertit en llegendàries, com les imatges de Camp Profund. El HST és un projecte conjunt entre l'ESA i la NASA, i el seu èxit ha ajudat en una major col·laboració entre les agències.
Durant la majoria de ladècada de 1990, la NASA es va enfrontar amb una reducció dels pressupostos anuals pel congrés a Washington. Per a respondre a aquest repte, el novè administrador de la NASA,Daniel S. Goldin, va inventar missions barates davall el lemamés ràpid, més bo, més barat que li va permetre a la NASA retallar els costos mentre es mamprenien una ampla varietat de programes espacials. Aquest mètode va ser criticat i va portar en 1999 a les pèrdues de les naus bessones de l'exploració deMars Climate Orbiter iMars Polar Lander.
L'any1995 la cooperació entre la NASA iRoskosmos es va fer evident quan es van començar a fer missions entre els transbordadors i laMir. Originalment la Mir no era preparada per poder acoblar-se al transbordador americà. Es va haver d'adaptar un mòdul que l'anticprograma espacial soviètic havia preparat pel seu transbordadorBuran. Roskosmos també va aprofitar l'ocasió per ampliar la Mir, llançant un altre mòdul adaptat com a dormitoris pels astronautes americans.
L'any1997 la Mir va patir un incendi que va posar en evidència les deficiències de seguretat de la Mir. Per aquest motiu, es va decidir d'acord mutu que elsEstats Units iRússia construirien una nova estació. A l'esforç s'hi van sumar l'ESA, laJAXA i tambéCanadà. L'any següent començava la construcció de l'estació, sent llançat el primer mòdul. Durant la construcció, el transbordador tenia un paper crucial, donat que podia transportar càrregues més voluminoses i pesades que elsProton russos o elsAriane europeus.
Malauradament, el programa de transbordadors patiria unsegon accident l'any 2003. Durant un llançament del transbordador insígnia, elColumbia, aquest va rebre un cop en una ala que fer un forat en l'escut tèrmic. Es va decidir continuar la missió, fent cas omís als informes de danys. Durant lareentrada, el vehicle es va desintegrar i es va perdre amb tota la tripulació.
Després del segon accident, el president nord-americàGeorge W. Bush va anunciar la retirada dels transbordadors tan bon punt l'estació espacial internacional es considerés acabada. Els motius eren principalment el cost que tenia revisar i reparar els vehicles, amb tots els efectes que tenia en la seguretat dels tribunals;[Cal aclariment] a més a més de desconfiar amb el comitè de presa de decisions de la NASA, donat que es va demostrar que en les decisions crucials en les dues missions fallides no es va tenir en compte els enginyers.
Finalment, l'any 2011 l'últim transbordador va aterrar per darrera vegada i el programa STS es va tancar.
Probablement la missió amb més èxit de públic en els últims anys (1997) ha sigut elMars Pathfinder. Els diaris de tot el món van publicar imatges del robot Sojourner que es desplaçava per a explorar la superfície de Mart. Des de 1997 elMars Global Surveyor ha orbitat Mart amb un èxit científic innegable. Des de 2001, l'orbitadorMars Odyssey ha cercat proves d'aigua en un passat o present i proves d'activitat volcànica al planeta roig.El 2004 una missió científicament més ambiciosa va portar a dos robotsSpirit iOpportunity que van aterrar en dues zones de Mart diametralment oposades a analitzar les roques a la recerca d'aigua i sembla que van trobar vestigis d'un antic mar o llac salat.
El14 de gener de2004, deu dies després de l'aterratge deSpirit, el PresidentGeorge W. Bush va anunciar el futur de l'Exploració espacial. La humanitat tornarà a la lluna en2020 com a pas previ a un viatge tripulat a Mart. Eltransbordador espacial es va retirar el2010 i va ser reemplaçat el 2014, pelCrew Exploration Vehicle capaç d'atracar a la ISS i deixar l'òrbita de la Terra. El futur de l'ISS és un poc incert, després de l'explosió delColumbia l'1 de març de 2003, i la parada dels vols del Transbordador. La construcció es completarà, però el més enllà no és clar.[Cal actualitzar]
El 2016, la NASA va anunciar el mes d'agost que tota publicació d'investigacions científiques que financen seria a partir d'aleshores d'accés gratuït a la base de dadesPubSpace. Se n'exclouen les patents i els materials que afecten la privacitat o la seguretat.[4]
