Elmutazilisme (àrab:المعتزلة,al-mu`tazila, ‘els que s'abstenen’[1]) va ser un corrent depensament islàmic aparegut al segle viii, alhora i en paral·lel que elsunnisme i elxiisme, però que va desaparèixer definitivament alsegle xiii, essencialment integrat pel sunnisme.
La teologia mutazilita es basava en lalògica i elracionalisme, inspirant-se en lafilosofia grega i en laraó (logos), les quals intentava combinar amb les doctrines islàmiques i demostrar-ne la compatibilitat. Aquesta idea, represa diverses vegades pels altres corrents musulmans, de vegades amb reticència, va retrocedir clarament a partir del segle xiii, quan les autoritats religioses sunnites van considerar que la revelació divina no ha de ser sotmesa a la crítica humana. Així, a partir d'Averrois, es viu una "pèrdua d'audiència de la filosofia en benefici de la mística".[1] Abans d'això, però, l'enfocament filosòfic mutazilita va viure moments de gran influència, arribant a ser considerat, durant certs períodes, "doctrina d'Estat" sota elCalifat Abbàssida.
Les idees filosòfiques heretades del mutazilisme continuen en part vigents dins del xiismezaydita, però limitades només a alguns aspectes.
- ↑1,01,1Dominique Urvoy,La filosofia, entre raó i revelació, article deLes textes fondamentaux de la pensée en Islam, número especial deLe Point, novembre-desembre 2005.