LaMuseologia (delgrec μουσειόν = museión 'museu', lloc de les muses i λόγος = logos, raonament i parla) és unaciència que estudia elsmuseus i altres centres patrimonials dedicats a la conservació, documentació, estudi, exhibició i difusió delpatrimoni cultural, intentant definir teories sobre el seu funcionament intern i la seva funció dins la societat.[1] Estudia la seva història, la seva influència en la societat, la seva finalitat, les tècniques de conservació i catalogació, definint com organitzar elsmuseus, lescol·leccions i com museïtzar el patrimoni cultural.[2] És classificada amb el codi 5101.06 dins de laLlista d'especialitats 51 de la Nomenclatura de la UNESCO.
La museologia com aciència està lligada als museus, els quals trobem ja a l'antiga Grècia. Però no és formulada com a disciplina científica fins a principis del segle xx. Tot i això, la museologia és considerada com una ciència incipient, encara en desenvolupament.[3] Va néixer per intentar estructurar científicament els museus, ordenant tot el material contingut i fent possible una conservació i presentació sistematitzada de la col·lecció que permeti l'ensenyament a la població.
Les primeres teories museològiques ben definides van aparèixer aAlemanya poc després de finalitzar laprimera Guerra Mundial. Aquests postulats definien als museus com a representants màxims de lesnacionalitats.
Durant els anys 60 delsegle xx els museus van esdevenir centres impulsors i motors culturals de les civilitzacions depostguerra d'occident. Un dels seus primers teòrics va serGeorges-Henri Rivière, llavors secretari general delConsell Internacional de Museus.[4] Partint d'una concepcióetnogràfica de la cultura, va intentar estructurar els estudis referents als museus i va definir, junt ambHughes de Varine-Bohan la teoria delmuseu integral,museu global o ecomuseu, donant lloc a una nova concepció de la museologia com a tal, incorporant el museu dins la vida social i política.[5]
El1985 es va crear aLisboa la Federació Internacional de Nova Museologia, intentant aplicar els nous conceptes museològics deGeorges-Henri Rivière, promocionant museus petits, específics i educatius en contra dels grans museus nacionals del segle xix. Aquesta nova museologia donava més importància a la funció social del museu que a les seves funcions tradicionals, intentant convertir els museus en motors socials i culturals dels pobles on estaven ubicats.
ACatalunya, a principis dels anys 80 laGeneralitat de Catalunya va organitzar els primers cursos de museologia com a tal. Posteriorment d'altres institucions van prendre el relleu.
Existeix un debat obert sobre si la museologia és una disciplina científica o no i, si ho és, de quin tipus es tracta. Diverses teories cataloguen la museologia com unaciència social, d'altres com unaciència aplicada i d'altres com unaciència auxiliar de lahistòria. D'altres la consideren una ciència independent. Així i tot, tots coincideixen en la seva interdisciplinarietat i que es troba en un estat de desenvolupament.
La museologia comparteix amb la resta de ciències l'anàlisi de la realitat, en el seu cas el museu, en tant que institució. Explica els seus orígens i prescriu com hauria de ser el seu futur, definint uns sistemes de treball per arribar als objectius definits. Es pot classificar en:
La museologia estudia i analitza els diferents elements que formen part de la realitat museística. Inicialment, el primer factor que justificava i donava sentit als museus era la pròpia col·lecció, que la institució s'ocupava de conservar i mostrar. Amb el temps, el concepte demuseu-contenidor, es va anar ampliant pel deservei cultural públic, i d'altres elements van anar incorporant-se als components essencials del museu. Aquests es poden resumir en: el públic, la planificació, el continent i el contingut.[6]
Un dels objectius de tot museu és mostrar la seva col·lecció i arribar al màxim de persones possibles, independentment del seu origen o nivell cultural. Durant el segle xviii i XIX el principal públic dels museus eren gent de l'aristocràcia i de laburgesia. Amb el temps el grup de gent es va ampliar a estudiosos, intel·lectuals i historiadors. No fou fins a la segona meitat del segle xx, amb l'arribada de lacultura de masses, que els museus van esdevenir centres oberts a la societat. A principis delsegle xxi, amb l'arribada de lesnoves tecnologies i lesxarxes socials, els museus s'han obert al seu públic, agafant presència a plataformes comTwitter,Facebook o la mateixaViquipèdia.
Com tota organització, el museu ha de tenir uns objectius clars i ben definits. Aquests objectius sovint venen marcats per lapolítica cultural de la seva àrea geogràfica d'influència i per les intencions del mateix equip gestor del museu. La museologia investiga sobre tots els temes relacionats amb la planificació del museu, com són l'adquisició i conservació d'obres d'art, la disposició física de les obres, la difusió educativa de la col·lecció o l'anàlisi de la relació públic-museu, entre molts d'altres aspectes.
L'activitat del museu es troba lligada a la seva estructura arquitectònica. Els museus es troben sovint ubicats en edificis de vella planta, que presenten particularitats arquitectòniques que dificulten o influeixen en el discurs expositiu. En els museus de nova planta, en canvi, els edificis estan específicament dissenyats per a la mostra i exhibició, facilitant sovint la instal·lació de serveis complementaris (cafeteria, guarda-roba, accessos...). Aquests edificis, han de ser sobretot flexibles i extensibles, és a dir, han de permetre futures modificacions i/o ampliacions.[7]
La ubicació delcontinent, sigui un edifici al centre de la ciutat o un espai a una zona rural, influirà sovint sobre la quantitat i el tipus de públic. Un exemple d'això és la ubicació delMuseu Nacional d'Art de Catalunya, ambMontjuïc com a frontera natural, o els cinc palaus delcarrer de Montcada que componen elMuseu Picasso deBarcelona.
Normalment la col·lecció permanent d'un museu és només una petita mostra del seu fons. Aquesta mostra és sovint una selecció de les millors peces de la col·lecció o de les més representatives. Les peces, però, no només han de valdre per si mateixes si no que han de tenir un sentit en el context de l'exposició, han de mantenir certa relació amb la resta del material exposat. També han d'estar contextualitzades amb el món exterior.
