Murat II (juny de1404,Amasia –3 de febrer de1451,Edirne) va ser soldà de l'Imperi Otomà des de la mort del seu pareMehmet I el1421 fins a la seva mort, excepte per dues breus interrupcions el 1444 i entre1444 i1445. El regnat de Murat II va estar marcat per les prolongades guerres que va mantenir contra els pobles cristians delsBalcans i els emirats turcs d'Anatòlia.
Va ser educat aAmasia, on havia nascut, i fou destinat com a virrei a l'Àsia Menor, aMaghnisa. Va participar en la repressió d la revolta de Simawna Oghlu Bedr al-Din. Quan només tenia divuit anys va ascendir al tron el maig del 1421; la mort del seu pare fou amagada uns dies (sota consell del visir Iwad Pasha) per donar-li temps a arribar aAdrianòpolis i va ser reconegut com a soldà, rebent l'espasa d'Osman i l'homenatge de l'exèrcit.
Però aviat el seu regnat es va veure afectat per la insurrecció. L'emperador romà d'OrientManuel II va alliberar el pretendentMustafà Çelebi i el va reconèixer com a legítim hereu del tron deBaiazet I. A canvi, Mustafà s'havia compromès a pagar-li com a rescat pel seu alliberament diverses ciutats importants. El pretendent, aliat aDjunayd d'Aydın, va desembarcar a les possessions otomanes europees amb galeres romanes d'Orient, i es va moure ràpidament. Molts soldats turcs van unir-s'hi, i va aconseguir derrotar el veterà general Baiazet Pasha que Murat havia enviat per combatre'l, en la batalla de Säzlı Dere (entreSerres i Adrianòpolis) mentre els seus aliats grecs ocupavenGal·lípoli. Després de derrotar l'exèrcit de Murat, Mustafà es va declarar soldà, i va travessar elsDardanels amb un gran exèrcit. Murat va anar a fer-li front personalment.
En l'enfrontament contra Mustafà, el jove Murat va demostrar grans habilitats militars i polítiques i amb les seves maniobres va ser capaç d'enfrontar a Mustafà amb el seu aliat Djunayd i després d'aïllar Mustafà de les seves tropes al mig del camp de batalla, derrotant-lo al pont d'Ulubad. Les tropes de Mustafà van desertar en massa, i el pretendent va haver de fugir aGal·lípoli. Murat va sortir de la colònia genovesa deNova Focea (Yeni Foça abans Yeñi Foča) va assetjar la ciutat de Gal·lípoli i va dirigir l'assalt en persona. Mustafà fou capturat i va ser executat a Adrianòpolis i el soldà va declarar la seva intenció de venjar-se de la dinastia romana d'Orient delspaleòlegs, que l'havia ajudat, conquerint la seva capital deConstantinoble.
Murat va organitzar un exèrcit i el 1422 va marxar a través de l'Imperi Romà d'Orient i va posar a setge aConstantinoble. Mentre assetjava la ciutat, els romans d'Orient es van aliar amb altres estats turc d'Anatòlia per proclamar soldà al germà de Murat, de tan sols 13 anys, també anomenat Mustafà, aIznik. Murat es va veure obligat a abandonar el setge de Constantinoble i per aplacar la revolta va fer executar el jove príncep que havia estat abandonat pel seu principal valedor Ilyas Pasha. Els estats d'Anatòlia que havien estat conspirant contra seu van ser annexionats a l'Imperi Otomà. Una altra raó de la retirada segons alguns autors és que el gran visirÇandarli Ibrahim Paixà era grecòfil i que l'or romà d'Orient va funcionar a través d'ell.
Llavors va esclatar la lluita amb Djuanyd. Murat, que només li reconeixia la possessió d'Izmir, el va atacar i va nomenar governador d'Aidin al grec Khalil Yakhshi que va reconquerirAyasoluk i Tire. En un cop de mà Djunayd va capturar a la germana del governador otomà a la que després va matar. Murat va enviar llavors un exèrcit més fort dirigit pelbeglerbegi d'Anadolu, Orudj, fill de Timurtash. Izmir fou conquerida. Djunayd es va refugiar al castell d'Ipsili des d'on va demanar ajut a Venècia; tenia al seu costat al fill de Mustafà Güzme al que proposava com a pretendent al tron otomà. Però els venecians no van fer cap pas. Orudj va morir i el va succeir Hamza. Djunayd va demanar altra vegada ajut a Venècia i a Karaman sense resultat (1425). La batalla final es va lliurar a la plana d'Ak Hisar (Thyatira) i Kurt Hasan, el fill de Djunayd i cap del seu exèrcit, fou derrotat i capturat. Atacada Ipsili amb suport naval genovès, Djunayd es va haver de rendir a canvi de salvar la vida, però Khalil Yakhshi per venjar a la seva germana, el va executar (1426) junt amb Kurt Hasan i tots els membres de la famíliaAidin-Oghlu.
El 1424 havia pujat al tron romà d'OrientJoan VIII Paleòleg amb el qual es va ajustar la pau. Abans de la pau s'havien conquerit algunes poblacions aMorea i d'altra banda el principat deValàquia va acceptar pagar tribut. ElsIsfendiyaroğullari deSinope van ser derrotats i una part dels seus territoris annexionats. Després del 1425 l'hegemonia otomana es va consolidar aMenteshe iTekeoğulları: Murat va planejar la deposició delkaramànidaDamad II İbrahim Bey que era el seu cunyat, i nomenar al seu germà Isa, fidel als otomans, però una guerra entre els dos estats en1426/1427 no fou gaire favorable a Murat II. Ibrahim va amenaçarAntalya (que ja era possessió otomana) però finalment es va ajustar la pau. A la part oriental d'Anatòlia els turcmans deTokat iAmasia i a la regió deDjanik foren sotmesos per Yürkedj Pasha, al servei de Murat.
Però els territoris d'Hamid (Hamitoğullari) van continuar sent objecte de litigi. Ibrahim, d'acord amb serbis i hongaresos, es va apoderar d'Egridir iIsparta (1433) però va haver de demanar la pau a Murat II que avançava contra ell. Finalment Murat II va decidir signar la pau (1435) amb la condició que els antics territoris dels Hamitoğullari, objecte de disputa, romandrien sota sobirania otomana.
El 1427 els romans d'Orient havien venut la població deSelanik (Salònica) aVenècia amb l'oposició de Murat. Això va portar a una guerra contra Venècia; la conquesta turca de Selanik el març del 1430 va posar fi al conflicte. En aquest temps els otomans van ocupar diverses fortaleses a l'Epir iAlbània. però el seu interès principal era la regió al nord-oest on regnava el serbiĐurađ Branković, vassall de la Porta. El 1432 es va signar amb aquest un tractat de pau i la filla del príncep, Mara fou donada en matrimoni a Murat. Els otomans van fer diverses expedicions a territori hongarès. El 1438 es va fer una gran expedició a Hongria en la qual van participar serbis i valacs, i es va conquerirSemendra. El 1440 Murat va assetjarBelgrad sense èxit. El 1442 els otomans manats per Yezid Bey vanassetjar Hermannstadt però van patir una derrota seriosa a mans deJoan Hunyadi que en els anys següents fou el cap visible de la resistència europea als otomans: el 1443 va dirigir un exèrcit croat amb serbis, polonesos i alemanys que van rebutjar als turcs fins aNish i van conquerirSofia, i la campanya va posar fi a una greu derrota otomana aJalowaz (entre Sofia i Filipòpolis). Aprofitant aquesta guerra l'emir de Karaman, Ibrahim, va enviar (1442) un contingent manat pel seu gendre Turghut Oghlu Hasan Beg, que va saquejarAnkara, Beg Pazari,Kütahya,Kara Hisar, Bolwadin i Hamid-Ili. Es va ajustar la pau amb els hongaresos aSzegedin (juliol del 1444) que mantenia les fronteres inicial otomanes (excepteValàquia/Eflak que esdevenia tributària d'Hongria) i que en conjunt suposava un avantatge per als hongaresos. Després deltractat de Szegedin Murat II va abdicar en el seu fillMehmet II amb Khalil Pasha (fill d'Ibrahim Pasha, + de peste el 1429) i Khusraw Molla com a consellers i es va retirar a Maghnisa.
La revenja otomana contra Karaman fou terrible, però quan els europeus van violar el tractat el setembre de 1444 i vanformar una croada serbo-hongaresa a la que es van unir elSacre Imperi Romanogermànic,Polònia iAlbània, avançant al sud delDanubi cap aVarna, Murat II va reassolir el poder; va acceptar les propostes de pau d'Ibrahim i li va imposar un tractat molt dur pel qual Karaman va quedar reduït a la condició d'estat vassall dels otomans. Va marxar llavors contra els hongaresos i aliats i es vaderrotar a Varna (10 de novembre del1444), batalla en la qual va morir el reiVladislau I d'Hongria o Ladislau III de Polònia.[1] Murat II va tornar a abdicar i es va retirar altre cop a Maghnisa.
Una revolta delsgeníssers a Adrianòpolis va aconsellar a Khalil Pasha cridar-lo altre cop al poder el 1445 davant la inseguretat que Mehmet pogués fer front a la situació. Ja no va abandonar més el govern fins a la seva mort. Entre 1446 i la seva mort el 1451 va fer diverses campanyes als Balcans. El 1446 va atacar elsPaleòleg deMorea destruint l'Hexamilion, i conquerintCorint iPatres. El 1447 va atacar Albània on des de 1443 operava amb èxitSkander Beg; el 1448 va fer front a un nou atac hongarès que fou derrotat a la plana de Kosowa en l'anomenadasegona batalla de Kosovo; el 1450 tornava a ser a Albània assetjantKroja.
Va morir aEdirne el3 de febrer de1451 i fou enterrat aBrusa. El va succeir el seu fillMehmet II.
- ↑Setton, Kenneth M.The Papacy and the Levant, 1204-1571: The Fifteenth Century, Volume II (en anglès). American Philosophical Society, 1978.
.svg)
