Michel de Montaigne va nàixer en una família de negociants deBordeus, al carrer Rousselle. El seu besavi, Ramon Eyquem (1402-1478), va comprar el1477 un castell delsegle xiv, a Montaigne (Perigord) i va accedir també a la condició noble de «senyor de Montaigne», títol que va transmetre als seus descendents.
Pierre Eyquem, el pare de Michel, va ser el primer membre de la família a instal·lar-se a la casa delPerigord, que ja havia fet endreçar i fortificar. Es va casar amb Antoinette Louppes (adaptació del cognom López de Villanueva, filla d'un comerciant tolosà i d'origen judeoportuguès), amb qui va tenir vuit fills. Michel en va ser el primogènit. Gràcies a aquest matrimoni, a més, va millorar la seua situació econòmica. El mateix Montaigne tenia avantpassats aragonesos per part de mare, jueus conversos.
Montaigne va rebre una educació liberal ihumanista de son pare, que havia participat en les guerres d'Itàlia i hi havia pres contacte amb les idees de l'humanisme. Segons explica el mateix Montaigne, el seu pare el va fer viure amb uns pagesos fins a l'edat de tres anys per tal que s'acostumés a un estil de vida ben senzill, de manera que la primera llengua que va aprendre va ser el gascó, és a dir, l'occità. A l'edat de tres anys, però, el seu pare el va fer tornar al castell, on els seus preceptors es van encarregar de donar-li tota la instrucció en llatí.[5] I no sols l'educació: tot el personal del castell tenia instruccions d'adreçar-se al jove Montaigne en llatí, i no obeir-lo si els parlava en una altra llengua. Va començar a aprendre el francès amb posterioritat, quan va anar alCollège de Guyenne, aBordeus,[6] un dels centres de l'humanisme d'aquella ciutat, on també va aprendre grec, retòrica i teatre, i on ja va brillar de seguida tant per la seua desimboltura en les discussions o en els combats retòrics, com pel seu gust pel teatre.
No se sap amb certesa si va ser aTolosa o aParís on va continuar, segurament entre1546 i1554, els estudis de dret indispensables per a les seues activitats futures. El1557, ja el trobem com a conseller a laCour des aides delPerigord, que es reunirà des de llavors al Parlament de Bordeus. Hi exercirà tretze anys, la qual cosa li valdrà unes quantes missions al Parlament deFrança, i hi va conèixerÉtienne de La Boétie, que va ser el gran amic de la seua vida.
A partir del1578, va patir delitiasi renal. Poc amic de metges i de tractaments, en cercà l'alleujament mitjançant les estades en balnearis i pobles amb aigües termals, motiu que el mogué a emprendre viatges i a relatar-ne el seu dia a dia.[7]
Des del1580 fins al1581, va viatjar perFrança,Alemanya,Àustria,Suïssa iItàlia. I va escriure un diari detallat en el qual descriu diversos episodis, així com les diferències entre les regions que va visitar. AquestJournal de Voyage (diari de viatge) no va ser publicat, però, fins al1774.[8][9]
Viatge a Itàlia per Michel de Montaigne, 1580-1581
Mentre era aRoma, el1581, es va assabentar que havia estat elegit alcalde deBordeus.[10] El seu pare Pierre Eyquem ja havia exercit aquest càrrec, que Michel de Montaigne va ocupar fins al1585. Va mirar de moderar les relacions entre catòlics i protestants. Cap a la fi del seu mandat, lapesta va fer estralls a la ciutat.
QuanEnric IV, nou rei, i amb qui ell sempre havia mantingut llaços d'amistat, l'invita a anar a la seua cort com a conseller, rebutjant el paper que va tenirPlató aconsellant el tiràDionís de Siracusa, declina la generosa invitació: «No he rebut mai cap bé de la liberalitat dels reis, ni demanat ni merescut, i no he rebut cap pagament dels passos que he fet al seu servei [...]. Soc, senyor, tan ric com desitge». Va continuar augmentant i revisant elsAssajos fins que va morir, el1592, al castell de Montaigne.
Admirador deVirgili i deCiceró, va ser unhumanista que va prendre l'ésser humà i encara més ell mateix, com a objectiu d'estudi al seu principal treball, elsAssajos, començats a partir del1571, quan tenia 37 anys. Hi anuncia: «Vull ser vist de manera simple, natural i ordinària, sense contenció i sense artifici, ja que sóc jo això que pinte» (advertiment al lector). El projecte de Montaigne també era llevar les màscares, superar els artificis per desvelar el jo en la seua nuesa essencial.
Treball sense precedents per la seua sinceritat i la seua labor personal, elsAssajos són l'obra d'unescèptic per a qui cal bandejar les doctrines massa rígides i les certeses cegues. La seua influència ha estat colossal, tant en laliteratura francesa, com en l'occidental i la universal.[11][12]
L'escriptura de Montaigne és alegre i lliure, va d'un pensament a un altre,a salts i a gambades. Les seues consideracions són sempre apuntalades amb citacions dels clàssics grecs i llatins. Ho explica dient que és inútil «tornar a dir pitjor allò que un altre abans que ell ha aconseguit de dir millor». Preocupat per evitar la pedanteria, evita també de recordar sovint l'autor o l'obra esmentada, coneguts, tanmateix, a l'època. Els anotadors futurs de la seua obra ja se n'encarregaran.
Declara que el seu fi és «descriure l'ésser humà i, particularment, ell mateix […] (ja que) trobem tanta diferència entre nosaltres i nosaltres mateixos com entre nosaltres i un altre». Creu que la variabilitat i la inconstància són dues de les seues característiques principals. «No he vist, diu, cap monstre o miracle més gran que jo mateix». Descriu la seua pobra memòria, la capacitat que té d'arreglar conflictes sense implicar-s'hi emocionalment, la repugnància pels que busquen la fama i els seus intents per deslligar-se de les coses del món per preparar-se per a la mort. La seua cèlebre divisa «Què sé?» («Que sais-je?») és el punt de partença de tot el seu astorament filosòfic.
Mostra la seua aversió per la violència i pels conflictes fratricides entre catòlics i protestants (també, però, entregüelfs i gibel·lins), que havien començat a matar-se els uns als altres amb l'aparició delRenaixement, decebent així l'esperança que elshumanistes hi havien fonamentat. Per a Montaigne, cal evitar la reducció de la complexitat a una mera oposició entre dos, a l'obligació de triar un camp. Cal privilegiar la retirada escèptica com a resposta al fanatisme. El1942,Stefan Zweig va dir d'ell: «Que malgrat la seua lucidesa infal·lible, malgrat la pietat que el trasbalsava fins al fons de la seua ànima, va haver d'assistir a aquella espantosa recaiguda de l'humanisme en la bestialitat, a un dels accessos esporàdics de bogeria que agafen a la humanitat de tant en tant […] Aquesta és la gran tragèdia de Montaigne». Els humanistes havien cregut trobar eljardí de l'Edèn alNou Món. Montaigne deplora que la conquesta d'aquest aporte patiments a aquells a què tracten de reduir a l'esclavitud. «Vils victòries». Ell s'horroritzava més per la tortura que els seus semblants infligien a éssers vius que no pel canibalisme dels americans anomenats «salvatges», els quals, fins i tot, admirava pel privilegi que donaven als seus caps d'anar davant a les guerres.
Com moltes persones dels seus temps (Erasme,Tomàs More, Guillem Budé,Pierre Charron), Montaigne va ser un relativista cultural. Reconeixia que les lleis, les morals i les religions de les diverses cultures, tot i que sovint eren molt diferents i allunyades, tenen totes algun fonament. L'assaig en què explica això, «De no canviar fàcilment una llei rebuda» («De ne changer aisément une loi reçue»), constitueix un dels capítols més incisius delsAssajos.Per damunt de tot, però, Montaigne és un gran partidari de l'Humanisme. Si bé creu enDéu, es nega a qualsevol especulació sobre la seua naturalesa i perquè el jo es mostre amb totes les seus contradiccions i variacions, pensa que cal despullar-lo de les creences i els prejudicis que l'entrebanquen.Els seus escrits estan marcats per un pessimisme i un escepticisme estranys en elRenaixement. Esmentant el cas de Martin Guerre, pensa que la humanitat mai no pot assolir la certesa, i rebutja les proposicions absolutes i generals. On millor es véu aquest escepticisme és al llarg assaigApologia deRamon Sibiuda (Apologie deRaymond Sebond),[13] capítol 12, llibre 2, que sovint ha estat publicat a part delsAssaigs. Per a ell, no podem creure els nostres raonaments, ja que els pensaments ens apareixen sense acte de la voluntat sense el nostre control. No tenim raó per sentir-nos superiors als animals. Els nostres ulls no perceben sinó mitjançant el nostre coneixement: «Si demaneu a la filosofia de què està fet el Sol, què us respondrà sinó que de ferro o, ambAnaxàgores, de pedra, o d'algun material del nostre ús? Si un dia a la natura hi plau d'obrir-nos el seu si i de fer-nos veure netament els mitjans i la conducta dels seus moviments i de preparar-hi els nostres ulls. Oh, Déu meu! Quins abusos i quins descontents no trobaríem en la nostra pobra ciència». Considera el matrimoni una necessitat per a permetre l'educació dels fills, però pensa que l'amor romàntic és un atemptat contra la llibertat de l'individu: «El matrimoni és una gàbia; els ocells de fora es desesperen per entrar-hi, els de dins per eixir-ne». Al capdavall, en educació, propugnava l'entrada en el saber pels exemples concrets i l'experiència, més que no pels coneixements abstractes acceptats sense cap crítica. Ell, però, es rebutja com a guia espiritual, com amaître à penser, no té cap filosofia a fer prevaler i es considera només un company d'aquell que enceta una recerca d'identitat. La llibertat de pensar no és posada com a model, ni com a patró, només ofereix a les persones la possibilitat de fer emergir-hi aquesta llibertat, el poder de pensar i d'assumir-se fins a la darrera de les llibertats: «Aquell qui ensenyi els humans a morir, els ensenyarà a viure».
Edicions de l'obra de Montaigne traduïda al català
.png)
