.svg)
LaMonarquia d'Irlanda ha tingut al llarg de la seva història tres períodes durant els quals ha estat regida per monarques. Han estat designats comRei d'Irlanda (irlandès:Rí na hÉireann).
Anteriorment a 1169,Irlanda ja es trobava en el procés de constituir-se en un regne nacional sota el rol i domini exercit pelGran rei d'Irlanda. En acabat una invasió delscambro-normands a Irlanda el 1169,Enric II i els seus successors van prendre la denominació deSenyoriu d'Irlanda. ElTractat de Windsor el 1175 va reconèixer el rei natiu com a senyor de tota la Irlanda que no estigués sota control delsnormands, tanmateix les incursions dels dels cambro-normands van afeblir la seva autoritat i el càrrec queda vacant en abdicar l'últim "senyor".
Després queEnric VIII d'Anglaterra es nomenaria a ell mateix Cap Suprem de l'Església d'Anglaterra,Enric VIII va sol·licitar i va obtenir el suport legislatiu pelParlament d'Irlanda, i el 1541 —efectiu el 1542, segons Acta de la corona d'Irlanda (1542)—, es va coronar Rei d'Irlanda i cap de l'Església d'Irlanda —al dia d'avui Irlanda i Irlanda del nord, continuen estant membres de la comunió Anglicana però a diferència de l'Església d'Anglaterra, l'Església d'Irlanda ja no existeix com a organització. El títol Rei d'Irlanda va ser utilitzat subsegüentment fins a l'1 de gener de 1801, que correspon a la data efectiva de la segonaActa d'Unió, que va unificar Irlanda i Gran Bretanya formant elRegne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda.
Tanmateix, el 1555, el papaPau IV va promulgar unabutlla papal atorgant-li el títol de Rei d'Irlanda aFelip II d'Espanya.[1] Això va ser una conseqüència directa de l'excomunió del rei anglès Enric VIII per part del papa, després que Enric desconegués l'autoritat del papa, i va ser una reacció al fet que Enric VIII es proclamés Rei d'Irlanda, després de l'acta del Parlament d'Irlanda el 1541, subvertint així la potestat feudal de senyoriu del papat que sota el papaAdrià IV havia atorgat Irlanda al reiEnric II d'Anglaterra en 1155.[2] Entre 1554 a 1558 Felip va ser rei consort mitjançant el seu casament ambMaria I, i elComtat del rei va ser nomenat en el seu honor. Posteriorment, en ésser vençudal'Armada Invencible, Felip es va veure incapacitat anar a Irlanda, i els esforços gal·lès irlandès i espanyols de desplaçar el domini anglès d'Irlanda van morir el 1601 amb labatalla de Kinsale.
Després de la creació el 1922 de l'Estat Lliure d'Irlanda com un domini independent dintre de l'Imperi Britànic, el reiJordi V va continuar regnant a Irlanda com a rei de Gran Bretanya. Això no ha de sorprendre, ja que aIrlanda del Nord; sis dels nou comtats de la província d'Ulster van romandre dins de Gran Bretanya i no van formar part de l'Estat Lliure. L'ús del mencionat títol a l'Estat Lliure era problemàtic, tanmateix el 1927 el vell títol anglo-irlandès de Rei d'Irlanda va ser ressuscitat per emfasitzar l'estatus de l'Estat Lliure d'Irlanda com un dels diversos països independents sota una monarquia compartida.
L'estat d'Irlanda l'any 1949, ara nomenat simplementIrlanda —tal com havia estat tornat a anomenar l'Estat Lliure d'Irlanda el 1937— va tallar el seu últim vincle amb el monarca quan es va declarar unarepública, deixant elCommonwealth i fent que el títol de Rei d'Irlanda fos inadequat. El títol de Rei d'Irlanda va ser finalment abolit quan elParlament del Regne Unit va aprovar la Royal Styles and Titles Act, 1953. Mitjançant aquesta acta el monarca a Gran Bretanya va rebre el títol de: «Elisabet segona, per la Gràcia de Déu, Reina del regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord i dels seus altres Dominis i Territoris, Cap del Commonwealth, Defensora de la Fé.» L'Acta va ser també la primera vegada queIrlanda del Nord va ser explícitament esmentada al títol del monarca.
S'indiquen a continuació els noms dels monarques i Lords Protectors d'Irlanda en irlandès.