Lamonarquia és laforma d'estat en què una persona té dret, generalment per via hereditària, a regnar com acap d'estat. El títol amb què regnen els monarques varia segons les zones i l'estructura jurídica del seu estat. Es poden dir:reis,emperadors,tsars,kàisers, etc. A través de la història molts monarques han tingutpoder absolut, de vegades sobre la base de la seva pretesa divinitat.
A l'edat mitjana la monarquia s'havia estès per totEuropa, fonamentada moltes vegades per la necessitat que un dirigent autoritari pogués convocar i dirigir lestropes necessàries per a la defensa del territori.
Així, Rei és un títol habitualment vitalici ihereditari del dirigent investit d'autoritat sobre un solestat,nació otribu. Els primers reis germànics eren escollits, però aquesta pràctica es va acabar amb la institució del dret deprimogenitura. La primogenitura és el dret del fill més gran a heretar la propietat d'un antecessor mort, generalment elpare, i prioritzant la líniamasculina. Per això, és també el dret de successió al tron del fill més gran en una monarquia.
Sota la influència delcristianisme, els monarques van començar a ser coronats i ungits per les autoritats eclesiàstiques sota la justificació del dret diví dels reis.
El dret de primogenitura en la successió al tron d'una monarquia sol establir la preferència del fill sobre la filla. Per això en la corona espanyola l'hereu del tron és elPríncep Felip i no pas laInfanta Helena, que és la germana gran. Això està legislat per laConstitució Espanyola aprovada el6 de desembre de1978, en el seu Article 57 núm. 1.
La paraulamonarca (del llatímonarcha) ve delgrec μονάρχης (de μόνος, "un/singular," i ἀρχων, "líder/governant") referit (almenys pel nom) a un únic governant absolut. Amb el temps la paraula ha estat emprada per l'ús d'altres governantsautocràtics odictadors. Els usos moderns de la paraula generalment porten implícit un sistema de successions hereditari.
El penúltim emperador xinès,Guangxu, exhibia les gales intemporals de la monarquia més perdurable que hi ha hagut en la història, en aquells moments (a començaments del segle XX) en una decadència que, vista en la seva mil·lenària perspectiva, es pot considerar un parèntesi o canvi de cicle, en què laXina comunista tindria certs trets de continuïtat.
A través de la història molts monarques han ostentat poder absolut, de vegades sobre la base de la suposada divinitat. A l'antic Egipte, per exemple, elfaraó era unadivinitat, igual que alguns governants orientals (despotisme oriental). En altrescivilitzacions, la dualitat de poders (poder temporal ipoder espiritual), feia sorgir un rei civil, com l'ensumeri, mentre que els temples eren controlats per una casta sacerdotal. La incorporació de funcions religioses a aquest dirigent temporal va acabar produint la figura de l'ensi.
A Egipte i Mesopotàmia apareixen els primers registres de noms de reis que constitueixen alguns dels primersdocuments històrics: Menes oNarmer, que va unificarl'Alt i el Baix Egipte al voltant delsegle XXXI aC, i encapçala les llistes reials d'Egipte (tot i que hi ha unperíode protodinàstic o dinastia 0 anterior a la unificació, en la qual s'han conservat noms de reis i regnes de menor escala des delsegle XXXII aC; i els míticsAlulim deEridu i els reis deKish,Uruk iUr, encara que no és finsMebaragesi, el 22è de Kish, que utilitza el títol real delugal ohome gran, entorn del segle xvi), quan es té més constància històrica, encara que fos considerat contemporani del míticGilgamesh. Un altre dels primers noms de lallista de reis sumeris els quals se sol donar crèdit ésLugalzagesi d'Uruksegle XXIV aC.
Després de la inicialcultura de la vall de l'Indus, les invasionsindoeuropees oàries (un concepte filològic de debatudes implicacions històriques), van imposar lacivilització Vèdica i formes d'organització política i social de trets comparables a les seves corresponents entre els pobles indoeuropeus d'Europa (grecs,llatins,celtes,alemanys). La majoria dels estats de l'antiga Índia que es repartien el nord del subcontinent cap al segle vii aC eren monarquies hereditàries (Magadha,Kosala,Kuru,Gandhara i altres, fins a un nombre de setze), encara que el dret al tron, sense importar la forma d'accés, era legitimat per genealogies fictícies d'orígens divins, compostes convenientment per la casta sacerdotal (bramans). El rei havia de pertànyer a la castachatrian (dels guerrers).
Detall de laPaleta de Narmer, amb el primer faraó amb una maça com a símbol del seu poder militar.
Un agenollatHernando Pizarro és rebut per l'incaAtahualpa, que exhibeix tot l'engalanament protocol·lari de les monarquies: està cobert per un ric tocat, porta un bàcul i està assegut al seu tron sobre una estrada, envoltat pels dignataris de la seva cort, ben armats.
Els rituals orientals, com laproskinesis o inclinació davant del rei, eren estranys tant a l'esperitdemocràtic com a l'aristocràtic de lespolis gregues, on només lallei era el rei (nomos basileus)[1] però van ser adoptats.
La concepció de la ciutat com espai públic i de lapolítica com la ciència del govern, subjecta a escrutini i debat públic (l'àgora), encara que fos elbasileus qui l'exercís, sí que es va mantenir. La clau era la consideració delciutadà com home lliure, mantingut per la reducció de gran part de la població a l'esclavitud (mode de producció esclavista). Per la seva banda, elrex romà, profundament desprestigiat per laRepública, va ser tingut com a referència, per evitar, per l'emperador romà, servir d'estirp republicana durant elprincipat d'August, i ja amb menys complexos amb eldominat deDioclecià i amb la conversió alcristianisme.[2]
A lapenínsula Ibèrica, l'anomenat regne delsTartessos va conservar noms de reis recolzats per fonts gregues, uns de mítics (Gàrgoris iHabis) i altres més versemblants (Argantoni), encara que el primer nom identificable amb un ric i poderós personatge, situat a les terres de l'occident mediterrani, seria el gegantGerió, vinculat als treballs d'Hèrcules.
A l'Edat Mitjana europea, la descomposició de l'Imperi Romà va comportar l'establiment de lesmonarquies germàniques, fonamentades en la necessitat d'un dirigent militar amb autoritat en una època d'invasions, mentre la civilització urbana clàssica es veia sotmesa a un fort procés de ruralització i descentralització, i el mode de producció esclavista se substituïa pelmode de producció feudal.
Lacivilització islàmica va començar amb un poder polític i religiós concentrat en elcalifat que, després de la unitat inicial mantinguda fins alcalifat omeia, es disgrega originant una pluralitat d'estats que van buscar la seva legitimació en diferents formes de monarquia, amb estructures, segons la seva amplitud, més o menystribals, nacionals oimperials, lligades o no, pel que fa a la successió, a una teòrica vinculació familiar amb el profetaMahoma.
La successió d'aquestes monarquies, ja fossin califats, emirats o altres denominacions, no es va codificar amb línies successòries estrictes de primogenitura (la successió femenina, per exemple, no es considerava), i se solia complicar en diversos casos per les intrigues dels nombrosos pretendents al tron que lapoligàmia proporcionava. El sistema va demostrar ser prou flexible com per permetre l'ascensió als més alts càrrecs de personatges sense origen social nobiliari, fins i tot exesclaus (en algunestaifes andalusines), així com sostenir, sobretot en el cas del califat otomà, el govern sobre una població pluricultural i plurireligiosa.
Les monarquiescristianes europees erendinàstiques: el fill gran o el descendent home més proper hereten eltron, encara que la dinàmica expansiva i agressiva del feudalisme, les feia enormement canviants per les contínuesguerres de conquesta. Obtenien la seva capacitat militar dels soldats i armes dels senyors feudals, de manera que depenien de la lleialtat de lanoblesa per mantenir el seu poder; i la sevalegitimitat del clergat (particularment l'orde de Cluny) encapçalat pelpapa, que no va desaprofitar les ocasions que es van presentar per propiciar l'establiment de monarquies independents, eximint-les delvassallatge a causa delSacre Imperi Romanogermànic o al regne del qual se n'esqueixessin (cas de diversos regnes peninsulars, com elRegne de Portugal davant elRegne de Lleó). La patrimonialització de la monarquia permetia la divisió del territori en cas d'herències, i la seva fusió en cas d'enllaços matrimonials (sotmesos a especials codificacions -Llei Sàlica - i escàndols en cas de dissolució oMatrimoni morganàtic), amb tota la complexitat institucional i territorial que d'això resultava, així com els conflictes successoris que podien suscitar amb qualsevol excusa, encara que les argumentacions fossin bones. En alguns casos va conduir a l'acceptació de reines que ocupen el tron per dret propi (elsregnes cristians de la península Ibèrica), o reinesregents durant la minoria d'edat dels reis. Un altre resultat transcendent va ser l'allunyament de les cases reials dels pobles sobre els quals regnaven: tals extrems alimentaven la idea de la diferència substancial entre els reis i la resta dels mortals, i el prestigi de la sevasang blava, juntament amb les seves qualitatsmàgiques exhibides ritualment (unció real, establiment delprotocol de lacort, ús delplural majestàtic, administració arbitrària defavor i lagràcia ijustícia real, espectacles multitudinaris com elsbesamans o eltoc real per a la cura de l'escròfula, etc.).
En els últims segles de laBaixa Edat Mitjana, amb el declivi delfeudalisme i l'aparició delsEstats Nacionals al voltant de lesmonarquies autoritàries, el poder territorial exercit a escala dels naixentsmercats nacionals es va anar centralitzant en la figura delmonarca, que no reconeixia poders superiors com havien estat elspoders universals medievals (Papa i Emperador). En principi aquests governants eren recolzats per la naixent classe mitjana oburgesia, que es beneficiava de l'existència d'un govern central fort que mantingués l'ordre i una situació estable per al desenvolupament del comerç en el naixentcapitalisme; cosa que no és contradictòria amb el fet que al mateix temps garantissin el predomini social denoblesa iclergat, elsestaments privilegiats de l'Antic Règim.[4]
Entre els segles xvi ixvii les monarquies van augmentar les seves pretensions de concentració de poder per convertir-se enmonarquia absoluta: augmentant lacentralització, suprimint intermediaris entremonarca i súbdits i intentant l'exercici d'un poder sense limitacions teòriques, amb majors o menors possibilitats d'aconseguir-ho. El model històric d'això va ser la monarquiaborbònica deLluís XIV de França, mentre que lamonarquia catòlica delsHabsburg espanyols va quedar com a model de monarquia autoritària, amb pretensions més limitades i més consideració a tota mena de particularismes i límits ideològics.[5]
Tant els abusos de poder com la inadequació d'aquestes pretensions a la dinàmica econòmica i social, van portar, d'una banda, a l'esclat de la contestació a aquestes concentracions de poder en forma de revoltes antifiscals, particularismes regionals i estamentals, o de l'altra, a la insatisfacció creixent de la burgesia. Tot això va contribuir a la caiguda de les monarquies absolutes de l'Europa Occidental després de successius cicles derevolucions burgeses orevolucions liberals (el primer d'ells denominatatlàntic): laRevolució anglesa en el segle xvii (1640-1688, amb un intermedi deRestauració), laRevolució francesa i lesguerres de la independència americana, des de l'últim quart delxviii fins al primer del XIX (1776 Estats Units, 1789 França, l'Amèrica continental espanyola fins a labatalla d'Ayacucho, 1824), i els cicles revolucionaris anomenatsrevolució de 1820,revolució de 1830 irevolució de 1848.
Aquests processos revolucionaris van marcar fites en la limitació del poder dels reis, que ja, des de la segona meitat del segle xviii, procurava revestir l'absolutisme d'una justificació ideològica que superava eldret diví dels reis mitjançant el que es va denominardespotisme il·lustrat, vinculat a lail·lustrada idea deprogrés. En canvi, aquesta mateixa forma a l'Europa Oriental coincidia amb el moment de major concentració del poder en els reis, simultani a un procés econòmic i social derefeudalizació, que va portar a l'autocràcia tsarista a Rússia i a l'expansió de l'Imperi Austrohongarès.[6]
La idea moderna d'una monarquia limitada constitucionalment (monarquia constitucional) es va consolidar amb lentitud en la major part d'Europa, alhora que apareixien les primeresrepúbliques europees modernes. Durant el segle xix el poder delsparlaments (elegits percossos electorals progressivament ampliats), creixia al mateix ritme que disminuïa el poder dels monarques, que es va acomodar a un paper de mirall de virtuts socials meitataristocràtiques, meitatmesocràtiques o burgeses, com el que exemplificava laReina Victoria (matriarca que emparenta a tota la reialesa europea), incloent-hi ladoble moral que ha passat a ser sinònim d'època victoriana. Hi va haver, fins i tot, trons que es van posar a subhasta i van recaure en el candidat que va demostrar major sensibilitat liberal, com l'espanyol durant larevolució de 1868 (enAmadeu de Savoia). Altres es van escindir pacíficament, a iniciativa dels seus propis súbdits, és el cas delregne de Noruega i elregne de Suècia el 1905. Alguna, comla belga, escindida revolucionàriament el 1830 del'holandesa, això es va definir com amonarquia popular. El cas de dissolució més clara va ser el de la monarquia francesa, els partidaris, enfrontats i escindits aorleanistes ilegitimistes, van ser incapaços d'aprofitar la seva victòria electoral després de la caiguda de l'imperialisme de Bonaparte (1871), el que va consolidar laIII República.
Mentrestant, l'expansió imperialista de les potències europees per Àfrica, Àsia i el Pacífic, va anar fent desaparèixer (o reduint a un paper inoperant) les monarquies tradicionals d'aquests pobles.
Acostuma a insistir-se en la idea que el manteniment de la monarquia en l'actualitat, obeeix al seu paper com a símbol de launitat nacional davant la divisió territorial, i, també, al seupoder arbitral davants dels diferentspartits polítics. Quan és el cas que elrègim polític ésdemocràtic, i es reconeix lasobirania popular, elmonarca passa a ser la figura en la qual s'encarna el càrrec decap d'Estat de forma vitalícia i hereditària, amb la qual cosa el seu paper és fonamentalment simbòlic i representatiu.
Un paper especial en lesrelacions internacionals és el que compleix lamonarquia britànica, que manté un vincle personal amb laCommonwealth (Comunitat Britànica de Nacions), de diversos dels seus estats membres continua sent el cap d'estat titular, encara que siguin estats independents. El paper delrei d'Espanya a laComunitat Iberoamericana de Nacions i les periòdiques reunions anomenadesCimera Iberoamericana no és comparable, ja que, en rang protocol·lari, és equivalent als altres caps d'estat.
Un tret de les monarquies europees (de vegades considerades com una actualització o recerca de legitimació popular) ha estat la incorporació deplebeus a lesfamílies reials, i la continuada presència en elsmitjans de comunicació de masses, incloent-hi els escàndols propis de lapremsa del cor, com el pompós casament deGrace Kelly ambRainier III de Mònaco (1956) i els espectaculars matrimonis, el divorci i la mort deLady Di (1981-1997). Un altre ha estat la reconsideració del paper de la dona en la monarquia, per equiparar-la amb l'home en la successió, reforma que han iniciat les monarquies nòrdiques. A Espanya s'ha arribat a consultar elConsell d'Estat la conveniència d'alterar la línia de successió al tron regulada per laConstitució de 1978.
Elsreis de SuèciaCarles XVI Gustau iSilvia. La llei successòria Sueca ha imposat la plena igualtat d'homes i dones, amb la qual cosa la princesa hereva és la filla gran,Victòria de Suècia, precedint al seu germà i home de menor edatCarles Felip de Suècia, en contra de la tradicional prelació de l'home en les successions dinàstiques.
Cimera Iberoamericana del 2007 en la qualJoan Carles I (rei d'Espanya en aquell moment), va participar com a Cap d'Estat amb igual rang protocol·lari que els altres dirigents.
↑Montesquieu citaPlutarc, que afirma que “la llei és reina de tots, mortals i immortals”, o dit de manera semblant que “la llei és una relació universal” o que “la llei és el comú”. És un antic concepte, apareix als orígens de la civilització.Plató ho recorda en elGòrgies, citant aPíndar.[http://www.monografias.com/trabajos/espirituleyes/espirituleyes.shtmlAssaig sobre "L'esperit de les lleis"], José Edgar Morales Chávez
↑Perry AndersonL'Estat absolut;Manuel Fernández Álvarez «Los Austrias mayores, ¿monarquia autoritaria o absoluta?», aRevista Studia Historica (vol. III, núm. 3). Salamanca: Historia Moderna, 1985.
↑Perry AndersonL'Estat absolut;Manuel Fernández Álvarez «Els Àustries majors, ¿monarquia autoritària o absoluta ? », aRevista Studia Historica(vol. III, núm. 3). Salamanca: Història Moderna, 1985
↑Eric HobsbawmLes revolucions burgeses,L'era del capitalisme,L'Era de l'Imperi
↑04-2008 + eeuu_ya_no_es_gigante_imprescindible, noticia_2img, 68,68,17064.EUA ja no és el gegant imprescindible[Enllaç no actiu], en Negocios.com, 02.04.2008, consultat l'11 de juny de 2008:L'autoritarisme sembla inherent als "petroestats", que s'independitzen econòmicament dels seus ciutadans al no necessitar dels seus impostos per a finançar … A 100 dòlars el barril, el valor de les reserves provades de cru dels països exportadors de petroli és de 104 bilions de dòlars, una xifra equivalent al valor conjunt de totes les accions i bons cotitzats en les borses del món. Uns 48 bilions pertanyen als països membres del Consell de Cooperació del Golf (Aràbia Saudita, Qatar, Oman, Kuwait, Bahrain i els Emirats Àrabs Units).
_by_Winterhalter.jpg)
.svg)