Lamomificació és un mètode per conservar uncadàver de laputrefacció de les parts toves. Fou practicat en diverses cultures antigues, en especial pelsegipcis. Algunes de lesmòmies s'han conservat per accident. La momificació natural es produeix normalment en climes extrems, en les arenes seques o en el fred glacial (per exempleÖtzi l'home delNeolític trobat als Alps el 1991). Les arenes calentes del desert poden conservar un cos, deshidratant-lo. Els cossos enterrats en regions molt fredes poden congelar-se completament, el que n'impedeix la descomposició. Al nord d'Europa, les condicions inusuals que es troben en les zones pantanoses han permès conservar cossos en molt bones condicions. Alpantà de Tollund, aDinamarca, l'any1950 fou descobert un home mort fa 2000 anys en perfecte estat de conservació. Lacultura Paracas també practicava la momificació.
.jpg)
Als Estats Units, l'època de la Guerra Civil va provocar un interès per embalsamar i es va fer molt comú a tota la nació.[2]
El modern mètode d'embalsamament consisteix en la injecció de diverses solucions químiques a la xarxa arterial del cos per desinfectar principalment i retardar el procés de descomposició.William Harvey, el metge anglès del segle xvii, que va ser el primer a detallar el sistema de la circulació sanguínia, va fer els seus descobriments injectant solucions de colors als cadàvers.
El cirurgià escocèsWilliam Hunter va ser el primer en desenvolupar i popularitzar la tècnica moderna d'embalsamament arterial com a nou mètode dins l'art d'embalsamar com a part de la pràctica mortuòria. Va escriure un informe molt llegit sobre els mètodes adequats per a l'embalsam arterial i de cavitats per tal de preservar els cossos per a l'enterrament. El seu germà,John Hunter, va aplicar aquests mètodes i va anunciar els seus serveis d'embalsamament al gran públic des de mitjan segle xviii.[1]
Un dels seus clients més notoris fou el dentistaMartin Van Butchell. Quan la seva esposa Maria va morir el 14 de gener de 1775, va decidir tenir-la embalsamada i convertir-la en una atracció per atreure més clients. Hunter va injectar el cos amb conservants i additius de color que feien brillar amb un cert resplendor les galtes del cadàver, va substituir els seus ulls perulls de vidre i la va vestir amb un vestit de cordó fi. El cos fou llavors incrustat en una capa deguix de París dins d'un taüt amb una tapa de vidre.[3]
Lord Nelson va ser mort per unfranctirador francès al final de labatalla de Trafalgar. Com que no hi havia cap embalsamador, es va decidir conservar el seu cos enaiguardent barrejat ambcàmfora imirra, durant tot el viatge de retorn (més de dos mesos). En el moment del seu funeral estatal el 1805, es va veure que el seu cos encara es trobava en excel·lents condicions i estat de conservació.[4]
A l'antic Egipte, amb una cultura religiosa politeista molt sofisticada, van aprendre que havien d'assecar un cos per evitar la sevadescomposició. El procés de momificació ocorre alguns cops de manera natural enclimes desèrtics com el d'Egipte, és molt probable que els antics egipcis n'observessin el procés i els resultats i els perfeccionessin.
Per momificar un cadàver es va desenvolupar un mètode d'assecat ambnatró, una sal natural que deixava el cos més flexible i amb més semblança de vida que assecant-lo a la sorra. El natró absorbeix l'aigua, dissol els greixos del cos i és unantisèptic suau. Aquest procés durava entre 100 i 140 dies i es practicava de la següent manera:
