Elsbriòfits (Bryophyta), coneguts popularment com amolses, són plantes petites i delicades que sovint mesuren d'entre 1 a 10 centímetres, de vegades més; la molsa més grossa és l'anomenada molsa gegant (Dawsonia superba) i arriba a fer, només, 75 cm d'alt.[1] Normalment, tendeixen a recobrir el terra o la superfície de pedres o troncs d’arbres en llocs ombrívols i humits.
Tradicionalment, els grup dels briòfits incloïa a les molses, leshepàtiques i lesantocerotes. Però estudiant aquests grups genèticament s’ha vist que possiblement sigui un grupparafilètic. Per aquesta raó, avui en dia cadascun d’aquests tres grups te la seva pròpiadivisió. Tanmateix, el nom debriòfits en sentit ampli segueix sent utilitzat per referir-se als tres grups que, morfològicament, tenen molts caràcters en comú.[2][3]
Poden ser distingides de les hepàtiques (Marchantiophyta) pels seus rizoides multicel·lulars. Altres diferències no són universals per a totes les molses i hepàtiques, però la presència de fil·lidis no segmentats ni lobulats són caràcters més propis de les molses. La forma i funcionament dels esporòfits també és força diferent en les hepàtiques.[4]
Morfològicament, elsbriòlegs separen a les molses en dos grups (sense caràcter sistemàtic), depenent de la distribució dels elements principals del gametòfit i de l'esporòfit: lesmolses acrocàrpiques tenen els caulidis drets, simples o ramificats, i els esporòfits apareixen al final dels caulidis. Lesmolses pleurocàrpiques tenen els caulidis ajaguts i ramificats. Els esporòfits apareixen de forma lateral, a les axiles dels fil.lidis.[5]
Les molses tenen un paper important en els ecosistemes en què es troben perquè conserven la humitat del sòl i en prevenen la degradació, i també constitueixen un important refugi per a petits invertebrats. La recol·lecció indiscriminada de molses (com passa per Nadal) pot ser molt agressiva amb el medi ambient i pot causar un dany significatiu als nostres ecosistemes.[6]
Les molses poden dominar el paisatge a nivell local en ambients especialment complicats, sempre que hi hagi una elevada humitat ambiental (si més no en el moment en què té lloc lareproducció sexual). Son especialment abundants a latundra, la vegetació de lescongestes, lestorberes, lataigà o els boscos humits i ombrívols com lesavetoses o lesfagedes.
A Catalunya, segons el catàleg de les Molses de Catalunya, hi ha 867 de les 1139 espècies que es coneixen a la península Ibèrica i Balears.[7] A València s'han citat un total de 350 tàxons (incloent les subespècies).[8] A les Illes Balears s'han descrit 273 espècies de molses en sentit estricte (286 tàxons incloses subespècies). A més hi ha 70 espècies d'Hepàtiques i una antocerota.[9] Entre les molses més comunes, es troba la «molsa de Nadal»,Pseudoscleropodium purum.[10][4]
Cicle vital
Cicle vital d'una molsa típica (Polytrichum commune).
Els briòfits en sentit ampli (molses, hepàtiques i antocerotes) comparteixen un mateix tipus de cicle vital. Totes elles tenen dos generacions que s’alternen en el temps: elsgametòfits (on te lloc la reproducció sexual) i elsesporòfits (que formen unes càpsules que alliberenespores.[11] Aquestaalternança de generacions també es pot veure en elspteridòfits però amb una diferència substancial: en els pteridòfits (i també a lesplantes amb flors o els animals superiors), les cèl·lules tenen habitualment una doble dotació decromosomes, o sigui que tenen la informació genètica per duplicat (sóndiploides).[12]
Les cèl·luleshaploides (amb una sola còpia de cromosomes) en aquests organismes només apareixen en moments puntuals del cicle vital. En canvi, la generació principal de les molses (i dels altres briòfits en sentit ample) és ungametòfit haploide. En el cicle vital de les molses, l’esporòfit diploide (amb dos jocs de cromosomes a cada cèl·lula) i que alliberarà una multitud d’espores, és una fase del cicle normalment més curta i dependent del gametòfit. L'espora haploide germina per produir unprotonema, Aquest és un estadi juvenil, transitori en la vida d'una molsa, és una massa de filaments o tal·loides que creix fins a configurar el cos de la molsa que tothom coneix: elgametòfit. El gametòfit porta els òrgans sexuals femenins i masculins (arquegonis ianteridis respectivament) protegits per un grup de fulles modificades conegudes (per analogia amb les plantes amb flors) com aperiant. Les molses poden ser tantdioiques commonoiques. En les molses dioiques els òrgans sexuals masculins i femenins es troben en gametòfits diferents. En les espècies monoiques neixen sobre el mateix individu.[13]
La fertilització delsòvuls, situats en els arquegonis, pelsespermatozous fabricats en els anteridis requereix la presència d’aigua. Els espermatozous, que tenen dosflagels que els ajuden en la propulsió, neden fins a els arquegonis (que tenen uns colls per on l'esperma baixa nedant). De l’embrió (diploide) que s'obté de la fertilització de l’òvul, comença la producció d'un esporòfit diploide. Normalment, la maduració de l'esporòfit triga mig any. El cos de l'esporòfit és molt simple: consta d'una llarga tija, anomenada seta, i una càpsula a al capdamunt. Aquesta càpsula s’obre normalment per un a obertura, anomenadaopercle.[14]
De vegades, la càpsula es troba protegida per unacaliptra (una mena de caputxa que curiosament és haploide, ja que són restes de teixit procedents de l'arquegoni). La caliptra, usualment, cau quan la càpsula madura. Dins la càpsula, hi ha els esporangis, el teixit especialitzat on té lloc lameiosi, que dona lloc a espores haploides. La boca de la càpsula és vorejada per una sèrie de dents anomenades perístomes. Les característiques de la càpsula, l’opercle i el perístoma tenen caràcter sistemàtic i serveixen per a determinar amb exactitud les diferents espècies.[15]
En alguns casos, les molses tenen sistemes alternatius dereproducció asexual i produeixen unes estructures verdes (anomenades gemmes) a les fulles, les quals es poden trencar i formar noves plantes sense la necessitat del cicle de fertilització.[5]
Classificació
Dos tipus diferents de molses (i d'un liquen, a la caixa més petita) envolten aquest tronc d'arbre.
S'anomenenbriòfits en sentit ampli al grup d'embriòfits no vasculars. Actualment està en debat si els briòfits en sentit ampli són un grup monofilètic o parafilètic, però la majoria de les anàlisis moleculars recolzen la monofília dels briòfits tradicionals,[16] no obstant això, les anàlisis morfològiques i fòssils s'inclinen més per la visió parafilètica.[17] Estan compostes pels grups monofilètics:
S'ha suggerit que els parents més properes de les molses són les hepàtiques formant el cladeSetaphyta.[17]
La divisió Bryophytasensu stricto es refereix específicament a les molses. Aquests s'agrupen en vuit classes i les seves relacions filogenètiques són les següents:[18]
Els registresfòssils de molses són escassos, a causa de la seva constitució prima i naturalesa fràgil. S'han recuperat molses fòssils del períodePermià de l'Antàrtida iRússia. Hi ha evidència que microfòssils de formes tubulars delSilurià són en realitat les restes degradades de caliptres d'una molsa relacionada amb les actualsPolytrichaceae.[19] És precisament en l'adveniment del Silurià, fa uns 450 milions d'anys, quan les plantes, fins aleshores de vida estrictament aquàtica, van començar a colonitzar les superfícies emergides de la Terra. Els estudis filogenètics basats en marcadors moleculars indiquen que les primeres plantes colonitzadores de superfícies emergides haurien estat els briòfits.[20]
Referències
↑McLintock, Alexander Hare; William Martin, B. SC «MOSSES» (en New Zealand English). An Encyclopaedia of New Zealand. New Zealand Ministry for Culture and Heritage Te Manatu Taonga, 1966 [Consulta: 11 febrer 2025].
↑Puche, Felisa; Gimeno, Cristina; Segarra, José Gabriel «Lista de los briófitos de la Comunidad Valenciana». Universitat Autònoma de Barcelona, Orsis 13, 1998, pàg. 27-41. Arxivat de l'original el 2025-01-15 [Consulta: 15 gener 2025].
.svg){kind=icon}
.svg)
