Movatterモバイル変換


[0]ホーム

URL:


Vés al contingut
Viquipèdial'Enciclopèdia Lliure
Cerca

Moçambic

Coord.:19° S, 35° E / 19°S,35°E /-19; 35
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula geografia políticaMoçambic
República de Moçambique (pt)
مْسُمْبِيجِ (sw)Modifica el valor a Wikidata
Imatge
Tipusrepública,estat sobirà ipaísModifica el valor a Wikidata

HimnePàtria AmadaModifica el valor a Wikidata

Lema«Dewch i'r fan lle cychwynwyd y cyfan»Modifica el valor a Wikidata
Epònimilla de MoçambicModifica el valor a Wikidata
Lloc
Modifica el valor a WikidataMap
 19° S, 35° E / 19°S,35°E /-19; 35
CapitalMaputoModifica el valor a Wikidata
Conté la subdivisió
Població humana
Població29.668.834(2017)Modifica el valor a Wikidata (37,01hab./km²)
Gentilicimoçambiquès, moçambiquesaModifica el valor a Wikidata
Idioma oficialportuguèsModifica el valor a Wikidata
Geografia
Part de
Superfície801.590 km²Modifica el valor a Wikidata
Punt més altBinga (2.436 m)Modifica el valor a Wikidata
Punt més baixcanal de Moçambic (0 m)Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
Dades històriques
Anterior
Creació 25 juny 1975Estat sobiràModifica el valor a Wikidata
Organització política
Òrgan executiuGovern de MoçambicModifica el valor a Wikidata
Òrgan legislatiuAssemblea de la República ,(Escó: 250)Modifica el valor a Wikidata
Màxima autoritat judicialTribunal Suprem de MoçambicModifica el valor a Wikidata
Membre de
PIB nominal15.776.757.420 $ (2021)Modifica el valor a Wikidata
MonedameticalModifica el valor a Wikidata
Identificadors descriptius
Fus horari
Domini de primer nivell.mzModifica el valor a Wikidata
Prefix telefònic+258Modifica el valor a Wikidata
Telèfon d'emergències119,117 i198Modifica el valor a Wikidata
Codi paísMZModifica el valor a Wikidata

Lloc webportaldogoverno.gov.mzModifica el valor a Wikidata

Moçambic (en portuguèsMoçambique) és un estat de la costa oriental de l'Àfrica Austral, que limita al nord ambZàmbia,Malawi iTanzània, a l'est amb elcanal de Moçambic i amb l'oceà Índic, al sud i a l'oest ambSud-àfrica i a l'oest ambEswatini i ambZimbàbue. Al canal de Moçambic, el país té altres veïns, com ara lesComores,Madagascar, la possessiófrancesa deMayotte i les dependències de laReunió, l'illa Juan de Nova, l'atolBassas da Índia i l'illa Europa. La capital n'ésMaputo.

Història

[modifica]
Article principal:Història de Moçambic

El país fou habitat inicialment pelskhoisan o bosquimans, caçadors i recol·lectors. Els bantus agricultors hi van arribar entre el segle I i IV. No fou fins al segle ix que van començar a arribar comerciants àrabs i després perses; establiments comercials es van fundar a la costa de Moçambic, destacantSofala, fundada després del 1100. El comerç principal era el ferro i l'or, que els musulmans bescanviaven per productes tèxtils.

Alsegle v s'havien instal·lat, al que avui és Zimbàbue, pobles bantus que parlaven les llengüesshona. Aquests pobles, en contacte amb els comerciants musulmans, van arribar a crear un estat a la meitat del segle xiii, basat en el comerç amb els musulmans de la costa. Les ruïnes delGran Zimbàbue, són testimoni de la seva importància. A Moçambique hi ha algunes edificacions del model de Zimbabue; la més important és la de Manyikeni a laprovíncia d'Inhambane, a 450 km del Gran Zimbàbue.

A la meitat del segle xv el Gran Zimbàbue fou abandonat per raons desconegudes però probablement per l'arribada de nous emigrants bantus de llengua shona, que van fundar el que fou anomenat com Imperi deMonomotapa oMwenemutapa entre1440 i1450. Monomotapa comerciava amb or i ivori amb els establiments de la costa, i dominaven les rutes comercials que anaven entre les mines iSofala com a establiment principal.

Gravat de Moçambic realitzat el1598.
Escena de la batalla de Coolela el 7 de novembre de1895.

Vasco da Gama va arribar al que avui és Moçambic el1497. Els portuguesos, atrets per l'or, es van dirigir cap al seu origen i el 1530 van fundarRios de Sena, el1537Tete, i el1544Quelimane.Sofala fou ocupada el1505. El1607 Portugal va obtenir la concessió de les mines d'or de l'Imperi Monomotapa. El1627 el monomotapa Capranzina fou deposat i substituït pel seu oncle Mavura, que fou batejat i es va declarar vassall del rei de Portugal. Els reis monomotapes van governar fins a finals del segle xvii, quan foren substituïts per la dinastia shona delschingamires, que governaven el regne deButua. Els portuguesos s'estengueren també pel Zambezi, per comerciar amb el marfil, i van arribar a acords amb els regnesmaravi (o marave); els colons portuguesos foren coneguts com aprazeiros, pelsprazos, grans hisendes que constituïen autèntics petits estats. Els portuguesos es van aliar als estats maravi i van ampliar la seva influència. El poder delsprazeiros va durar fins a la segona meitat del segle xix quan van arribar les grans companyies europees, poc interessades en esclaus i ivori, i van imposar el model de grans explotacions agrícoles amb treball forçat pels indígenes. El decret del comissari reial Antonio Enes, va imposar l'ocupació efectiva de les terres delsprazos i com que no era possible, moltsprazeiros van haver de vendre les terres a les companyies europees o bé van haver de subarrendar-les.

A l'altiplà deNiassa els pobles bantu coneguts com a yao, que es van islamitzar al segle xviii van dominar al segle xviii ixix. LaCompanyia del Niassa els va sotmetre entre1895 i1920. A la costa hi havia petits estats musulmans que foren dominats entre1905 i1910, el darrer elsultanat d'Angoche.

L'Imperi de Gaza fou fundat perSoshangane el 1828. Al seu zenit l'imperi dominava entre el Zambezi i labadia Delagoa, amb capital a Manjacazi a la moderna província de Gaza. Els seus successors van acabar deposats pels portuguesos el1895.

El1878 el govern portuguès va decidir concedir l'administració de part de la colònia de Moçambic a companyies privades anomenades companyies majestàtiques pels seus drets sobirans sobre el territori concedit. Les principals foren laCompanyia del Niassa i laCompanyia de Moçambic, que van assolir l'administració dels territoris del nord i el centre la primera el1894 (per 35 anys) i la segona el1892 (per 50 anys). La base del seu poder fou el treball forçat (chibalo).

Els establiments portuguesos a Moçambic van dependre del virrei de l'Índia Portuguesa aGoa fins al1752 quan legalment en foren separades i es van crear les capitanies deIlha de Moçambique,Rios de Sena o Zambèzia iSofala. El març de1836 es va constituir formalment la colònia de Moçambic, també anomenadaÀfrica Oriental Portuguesa. La capital eraIlha de Moçambique de la que la colònia agafava el nom. L'esclavatge fou definitivament abolit el1875.

El1885 laConferència de Berlín va repartir l'Àfrica entre les potències europees; la part sud de Moçambic fou organitzada en els següents anys. El1898 la capital es va traslladar aLourenço Marques.

Els alemanys van entrar a la part nord de la colònia després de l'esclat de la guerra entrePortugal iAlemanya el febrer-març de1916. A la segona meitat del1916 els portuguesos van ocupar eltriangle de Kionga que havia estat ocupat pels alemanys el1894 vulnerant els acords de límits que fixaven el riuRovuma, i fou reconegut com a part de la colònia peltractat de Versalles (10 de gener de1920).

Els territoris de les companyies van tornar a l'administració portuguesa al final de la concessió, el1929 la Companyia del Niassa (al nord) i el1942 la Companyia de Moçambic (al centre).

L'11 de juny de1951 Moçambic fou declarada província portuguesa d'ultramar, canvi de denominació que no va alterar pràcticament l'estatut colonial del territori.

El25 de juny de 1962 es va formar elFront d'Alliberament de Moçambic (Frelimo). Com a primer president fou escollit el doctorEduardo Mondlane. El Frelimo va iniciar la lluita armada amb un primer atac el25 de setembre de1964 a Chai, província deCabo Delgado. La guerra, mitjançant guerrilles, es va estendre principalment cap aNiassa iTete. Progressivament els guerrillers van organitzar el control de les anomenades "zonas libertadas" on creaven hospitals i escoles i una rudimentària administració. Operacions importants es van portar a terme a la rodalia de l'embassament en construcció deCahora Bassa.

El25 d'abril de1974 els militars esquerrans delMoviment de les Forces Armades van donar un cop d'estat a Portugal que va acabar amb el règim salazarista deMarcelo Caetano. El generalAntónio de Spinola va proposar un referèndum el 1975 per decidir el futur, però el Frelimo va rebutjar la proposta i va exigir la independència com a condició essencial. Les negociacions van seguir i van portar als acord deLusaka de7 de setembre de1974, que establia l'alto el foc i la immediata formació d'un govern provisional dirigit pel Frelimo, i la independència pel25 de juny de 1975.

Immediatament després dels acords, els colons blancs organitzats en l'anomenatFront Independent per a la Continuïtat de la Civilització Occidental, i actuant en uns escamots anomenats Dragons de la Mort, van ocupar l'emissora de ràdio i l'aeroport de Lourenço Marques però foren dominats per l'exèrcit portuguès, ajudats per unitats del Frelimo. El20 de setembre el govern provisional dirigit pel número tres del Frelimo Joaquim Chissano va entrar en funcions fins a la proclamació de la independència el25 de juny de 1975. El gener de 1975 els districtes de la colònia foren elevats a províncies i es van crear nous districtes de segon nivell.

El dia de la independència el president del Frelimo Samora Machel jurava com a primer president del nou país. L'estat seria dirigit pel Frelimo com a partit únic. El24 de juliol foren nacionalitzades la sanitat, l'educació i la justícia. El3 de febrer de1976 els noms colonials foren suprimits (canviats per altres autòctons); el 1976 el dret de propietat fou reconegut a tots els moçambiquesos i estrangers però només per a una casa permanent i una segona residència, sense dret de tenir més cases i arrendar-les. Les terres foren socialitzades amb la pretensió d'incrementar la producció i millorar les condicions de vida dels camperols (que eren el 80% de la població). Encara que inicialment la gent fou molt receptiva, amb el temps l'entusiasme es va refredar i l'experiència va acabar en fracàs. El1981 Machel va declarar la dècada de 1981-1991 com la "década da vitória sobre o subdesenvolvimento".

Bandera de Moçambic de 1975 a 1983.

La guerra civil (1977-1992) es va iniciar quasi immediatament. Els militars i colons portuguesos contraris a la descolonització, junt amb alguns dissidents del Frelimo, es van instal·lar aRhodèsia, governada per un règim de la minoria blanca, dirigit perIan Smith, que havia proclamat unilateralment la independència de la Gran Bretanya. La resistència a aquest règim havia creat bases militars a Moçambic, que el 1975 es van consolidar. Ian Smith va ordenar diversos atacs a aquestes bases. El1976 el govern de Moçambic va declarar oficialment que aplicaria les sancions de l'ONU contra el règim rhodesià, el qual tenia un enllaç vital amb la costa pel ferrocarril, la carretera i l'oleoducte que unien Rhodèsia amb la costa de l'oceà Índic, conjunt que formava l'anomenatCorredor de Beira. Smith disposava del suport de Sud-àfrica però el corredor de Beira era el camí més curt i natural per importar i exportar les mercaderies i productes. El règim rhodesià va oferir ajut per la formació d'un moviment de resistència i es va crear la "Resistência Nacional Moçambicana" (RENAMO) que va disposar d'una estació de ràdio per a la seva propaganda.

Atacs militars, de vegades amb suport de tropes rhodesianes, es van produir després de1977. El règim de Rhodèsia va acabar negociant (1979) i el1980 va esdevenir elZimbàbue independent sota un govern de majoria negra. Però la Renamo no va aturar els seus atacs contra les infraestructures i les petites viles de camperols a Moçambic. L'ajut rhodesià fou substituït pel sud-africà i la guerra va entrar en la seva fase més cruel amb actes de gran brutalitat sobretot contra la població civil. Els atacs de la Renamo van desestabilitzar l'economia de Moçambic, que va haver de destinar bona part dels seus recursos a l'aparell militar; les escoles i hospitals creats pel Frelimo foren sistemàticament destruïts i el creixent nombre de refugiats cap a països veïns o les ciutats grans, va fer disminuir la producció agrícola. El1984 el govern de Moçambic i el de Sud-àfrica i van signar un compromís de bon veïnatge conegut com a acord deNkomati, però no fou respectat.

El1986 la Renamo havia establert una base sòlida a les muntanyes deGorongosa i estenia les seves accions militars a totes les províncies de Moçambic. El president Machel va morir l'octubre d'aquell any en un accident aeri quan anava a una reunió internacional aLusaka.

El nou govern moçambiquès dirigit per Chissano fou més pragmàtic i va decidir d'abandonar la seva política de socialització de la terra. El1987 va signar un acord amb elFons Monetari Internacional (FMI) i elBanc Mundial, pel qual aquesta política quedava liquidada a canvi d'un suport financer. El mateix 1987 el govern va llençar un "Programa de Reestruturação Económica", conegut com a PRE, per modificar la línia econòmica i rellançar l'economia. Elmetical, la moneda del país, fou devaluada (va perdre el 1000% en dos anys), i es va deixar de fixar els preus dels béns de consum excepte els combustibles i el peix considerats productes estratègics. Les empreses estatals foren privatitzades o intervingudes; algunes foren transformades en bancs o en societats anònimes per atribució de quotes als seus gestors o a funcionaris, però la majoria ho foren seguint les regles del Banc Mundial que controlava el procés.

El novembre de 1990 es va modificar la constitució i es va restablir la llibertat política. El1991 es van produir converses amb la Renamo i el1992 es va signar el tractat definitiu de pau a Roma (4 d'octubre) entre Chissano iAfonso Dhlakama (cap de la guerrilla). La Renamo esdevindria un partit polític legal i part de les seves forces s'integrarien a l'exèrcit i la policia. Per implementar l'acord l'ONU va establir la ONUMOZ com a força internacional, que va actuar sobre el terreny durant dos anys. El1994 ja s'havia format l'exèrcit unificat i es van celebrar eleccions que foren guanyades pel Frelimo. En les segones eleccions de 1999 es va produir molta igualtat entre Frelimo i Renamo però fou el primer el que va guanyar per uns 4 punts de diferència.

El febrer del2000 es van produir unes tràgiques inundacions que van devastar el país, de les que es va poder recuperar mercès a l'ajut internacional.

El2002 Chissano va renunciar a presentar-se a la reelecció a les eleccions de2004. Fou designatArmando Guebuza. A les eleccions, aquest va obtenir considerable avantatge sobre Dhlakama, candidat de la Renamo. El2 de febrer de2005 Chissano li va entregar la presidència.

Política

[modifica]

LaFrelimo va ser el moviment que va lluitar per l'alliberament des de l'inici de ladècada de 1960. Després de la independència, la Frelimo va esdevenir un partit polític i va ocupar el poder.Samora Machel va ostentar la presidència del país fins que va morir el1986. La Frelimo ha romàs en el poder fins avui, ja que ha guanyat les eleccions multipartides realitzades el1994 i el 1999 i2004. LaRenamo és el partit principal de l'oposició.

Partits polítics

[modifica]

Els principals partits segons l'actual model democràtic, són:

  • Frente de Libertação de Moçambique (Frelimo)
  • Resistência Nacional Moçambicana (Renamo)
  • Renamo - Uniao Electoral (aliança electoral del 2004, mantinguda després, entre la Renamo i altres partits dels quals els principals són:
    • Aliança Independente de Moçambique
    • Movimento Nacionalista Moçambicano)
    • Partido de Convenção Nacional
    • Partido de Unidade Nacional
    • Frente Liberal (FL))
    • Frente de Ação Patriotica
    • Partido Popular de Moçambique
    • Frente Unida de Moçambique
  • Partido para a Paz Democracia e Desenvolvimento (escissió de la Renamo)
  • Partido Independente de Moçambique
  • Partido Liberal e Democrático de Moçambique
  • Partit de l'Examplament Social
  • Partit de Reconociliació Nacional
  • Partit de la Llibertat i la Solidaritat
  • Partido Social-Liberal e Democrático
Vegeu

Geografia

[modifica]

La major part del territori el constitueix una àmplia plana costanera. Únicament és muntanyós al NO. La població creix ràpidament. Moçambic és un dels països més pobres del món (deute extern, sequera, fam) i la seva economia es troba encara sota els efectes dels vint anys de guerra civil. L'agricultura (85% de la població activa) és alimentària (blat de moro). Pesca. Al subsòl, no explotat, hi ha jaciments de carbó, sal, mica, or i pedres precioses. Produeix electricitat a l'embassament deCahora Bassa.

Els rius principals són (de nord a sud): elRovuma, elLúrio, elZambesi, elBúzi, elSave, elChangane i elLimpopo. La muntanya més alta és elBinga de 2.436 m.

Elcanal de Moçambic separa el país deMadagascar.

Subdivisió administrativa

[modifica]

Moçambic és dividit en 11 províncies:Províncies de Moçambic

Bot tradicional de pesca de Moçambic

Economia

[modifica]
Article principal:Economia de Moçambic

El 1975, any de la seva independència,Moçambic era un dels països més pobres del món. La cruentaguerra civil entre el1977 i el1992 va empitjorar la situació.

El1987 el govern va començar una sèrie de reformesmacroeconòmiques amb finalitats d'estabilitzar l'economia. Aquestes reformes, adoptades amb ajuda internacional i combinades amb eleccions lliures el1994, van resultar en la millora de les taxes de creixement. Reformes monetàries van reduir lainflació. Reformes fiscals van conduir a una millora de la recaptació.

No obstant això, el país encara depèn d'assistència internacional per a gairebé la meitat del seu pressupost anual, i la majoria de la població viu sota el nivell de la pobresa. L'agricultura de subsistència encara és la principal font de renda de la majoria de la població.

Vegeu també

[modifica]

Cultura

[modifica]

Llengües

[modifica]

La llengua oficial o nacional de Moçambic és elportuguès. El SIL Internacional ha llistat un total de 43 llengües diferents a Moçambic, totes vives:[1]

  • Barwe: 15.000 parlants, a laprovíncia de Tete.
  • Chopi: 800.000 parlants a la costa sud de l'estat, al nord delriu Limpopo. La zona central està a Quissico, al sud del districte deZavala.
  • Chuwabu: 786.715 parlants, a la costa central, entre Quelimane i les muntanyes Mianje.
  • Dema: 5000 parlants, a l'extrem occidental de Moçambic, al nord deZimbàbue.
  • Kokola: Es parla a l'oest de la província deZambézia.
  • Koti: 64.200 parlants a laProvíncia de Nampula, al districte d'Angoche, a la costa propera a l'illa Angoche. També hi ha una comunitat a la ciutat deNampula.
  • Kunda: 4.929 parlants a Moçambic, a la confluència delriu Luangwe i elriu Zambezi.
  • Lolo: 150.000 parlants a l'oest de la província deZambézia.
  • Lomwe: 1.300.000 parlants al nord-est i al centre de Moçambic, la majoria a la província de Zambézia al sud de laprovíncia de Nampula. La ciutat més important lomwe-parlant ésAlto Molocue.
  • Maindo: 20.000 parlants a Micaune, al nord-est de Chinde, a la desembocadura del riu Zambezi.
  • Makhuwa: 2.500.000 parlants a Nampula, al sud de la zona deMeeto.
  • Makhuwa-marrevone: 420.101 parlants, a la costa central de la província deCabo Delgado, entre Moma i Angoche.
  • Makhuwa-meetto: 800.000 parlants a Moçambic, a les províncies de Cabo Delgado i deNiassa. També es parla aTanzània.
  • Makhuwa-moniga: 200.000 parlants a la província de Cabo Delgado.
  • Makhuwa-saka: 200.000 parlants a la província de Cabo Delgado.
  • Makhuwa-shirima: 500.000 parlants al sud de la província de Niassa.
  • Makonde: 233.358 parlants al nord-est de Moçambic.
  • Makwe: 22.000 parlants a la província de Cabo Delgado, a la costa entre la frontera amb Tanzània i Olumbe i a l'interior fins alriu Rovuma. També es parla a Tanzània.
  • Manyawa: 150.000 parlants, la majoria són monolingües al districte de Lugela, a l'oest de la província de Zambézia.
  • Manyika: 145.331 parlants a Moçambic, al nord de la província deManica, al nord de Ndau i a l'oest de Tewe.
  • Marenje: 75.000 parlants a l'oest de Zambézia.
  • Moçambiqueny, llengua de signes. Com a mínim es parla a les ciutats deMaputo,Beira iNampula.
  • Mwani: 80.000 parlants a la província de Cabo Delgado, a la costa nord dePemba, entre Arimba i Palma. També a l'arxipèlag de Querimba.
  • Nathembo: 18.000 parlants al sud-est de laprovíncia de Nampula, al nord d'Angohe, a la península de Sangane.
  • Ndau: 1.900.000 parlants a la regió del centre-sud de Moçambic, al sud de Beira, a les províncies deSofala iManica.
  • Ngoni: 35.000 parlants al centre de la província de Cabo Delgado i al nord-est de la província de Tete. També a la província de Niassa.
  • Nsenga: 141.000 parlants a Moçambic.
  • Nyanja: 497.671 parlants a les província de Niassa, Zambézia i Tete.
  • Nyungwe: 262.455 parlants al centre del país, a la ribera del riu Zambezi.
  • Phimbi: 6000 parlants al centre de Moçambic, al riu Zambezi.
  • Portuguès: 30.000 persones el parlen com a primera llengua a Moçambic.
  • Ronga: 640.947 parlants a Moçambic, al sud de la província de Maputo, a les zones de la costa. També es parla a Sud-àfrica.
  • Sena: 876.570 parlants al nord-oest de Moçambic, a les província de Sofala, Manica, Tete i Zambézia.
  • Swahili: 9232 parlants al nord de Moçambic.
  • Swati: 731 parlants a Moçambic.
  • Takwane: 150.000 parlants a l'oest de la província de Zambézia.
  • Tawara: 50.000 parlants al sud de la província de Tete, al nord de Zimbàbue.
  • Tewe: 250.000 parlants a la província de Manica, al voltant de la ciutat de Chimoio.
  • Tonga: 223.971 parlants al sud de Moçambic, a la zona d'Inhambane.
  • Tsonga: 1.500.000 parlants a Moçambic, al sud deMaputo, la majoria a les províncies de Maputo i Gaza.
  • Tswa: 695.212 parlants al sud de Moçambic, sobretot a laprovíncia d'Inhambane. També es parla a Sud-àfrica i Zimbàbue.
  • Yao: 450.000 parlants a la província de Niassa, al sud i a l'oest delllac Malawi. També es parla a Zimbàbue.
  • Zulu: 1798 parlants a Moçambic.

A més a més, també hi ha parlants dexinès (7000) i de llengües de l'Índia (15.000).

Referències

[modifica]
  1. Llengües de Moçambic llistades pelSIL International

Bibliografia

[modifica]
  • AZNAR AVENDAÑO, Elena; AZNAR FERNÁNDEZ, José Luis.Mozambique. Laertes, 2007. 344 p. (Rumbo a...).ISBN 978-84-7584-610-1.

Enllaços externs

[modifica]
En altres projectes deWikimedia:
Commons
Commons
Commons (Galeria)Modifica el valor a Wikidata
Commons
Commons
Commons (Categoria)Modifica el valor a Wikidata
Viccionari
Viccionari
Viccionari
  • Vegeu aquesta plantilla
Articles deMoçambic
Història
Geografia
Política
Economia
Societat
  • Vegeu aquesta plantilla
  • Vegeu aquesta plantilla
Estats i dependències de l'Àfrica
Estats sobirans
Àfrica del Nord:
Àfrica occidental
Àfrica central
Àfrica oriental:
Àfrica Austral:
Estats no reconeguts
completament
Territoris dependents,
autonomies i
altres territoris
Nota:Aquestes grans regions africanes són merament indicatives. Alguns estats, situats en zones de transició, poden incloure's en una regió o en una altra atenent criteris diferents. VegeuLlista d'estats independents i territoris dependents
  • Vegeu aquesta plantilla
Registres d'autoritat
Bases d'informació
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Moçambic&oldid=35312396»
Categoria:
Categories ocultes:

[8]ページ先頭

©2009-2025 Movatter.jp