El termeminoria fa referència a un grup depoblacióhumana numèricament minoritari i amb certes creences i costums, que permeten identificar els seus membres entre tots els habitants de lacomunitat a la qual pertanyen.[1] Experimenta un desavantatge en la participació a la societat en relació al grup dominant. Són una part menor dels individus que componen unanació, ciutat o comunitat i la seva especificitat pot venir donada per l'ètnia, lallengua, laideologia, lareligió, les preferències sexuals, etc.[2]
Fent ús del marc d'interseccionalitat, cal reconèixer que tot individu pot ser membre alhora de diversos grups minoritaris com ara confessar unareligió no majoritària i parlar unallengua minoritària. Quelcom vàlid per a l'efecte contrari. Així tot individu pot formar part d'un grup minoritari amb relació a unareligió, per exemple, però formar part d'un grup majoritari amb relació a unallengua.
En el cas de grups amb una adscripció nacional diferent es pot definir com aminoria nacional, una accepció àmpliament descrita en la legislació internacional. L'expressió grup minoritari apareix tot sovint en discursos dedrets civils i individuals degut a un tracte diferencial a lasocietat. El grup dominant tendeix a menyspreuar el grup no dominant. Això pot veure's reflectit en el tarannà de tot grup minoritari com ara altreball, l'atenció mèdica, l'educació, les compres, etc.
La desigualtat pot ocórrer de forma individual o estructuralment. És a dir, ladiscriminació pot venir de l'estructura mateixa amb què es gestiona unasocietat. El llenguatge dels drets de les minories es fa servir tot sovint per a discutir sobrelleis dissenyades per a protegir als grups minoritaris de ladiscriminació i atorgar-los el mateix estatut social que el grup dominant.
Avui dia com més va més es treballa per al respecte i la garantia delsdrets de les minories. Si més no, d'això s'encarreguen òrgans internacionals com l'ONU. Mitjançant l'aprovació de lleis concretes, alguns governs miren de protegir les minories. Aquesta realitat és, però, matisable perquè per qüestionsideològiques, les minories no són sempre protegides i malgrat elstractats internacionals al seu respecte, continuen havent-hi processos deneteja ètnica al món.
El terme minoria pot referir-se a diversos significats:
l'estat d'una persona que no té encara l'edat legal i que no pot considerar-se com a plenamentresponsable dels seus actes en virtut de la seuamaduresa.
l'estadi d'inferioritat numèrica.
la incapacitat d'exercir-se plenament sense la direcció d'altri.
el "sector de la població d'un estat, d'una nació, etc., que difereix del sector numèricament majoritari o del sector efectivament dominant (que pot ésser sovint numèricament minoritari) pel que fa a l'ètnia, lallengua i lacultura, lareligió o laideologia, etc".Consulta 19-03-2023
Elssociòlegs, dones com homes, donen dos tipus de definicions a la minoria.[4]
La primera prové dels anys 1940 i és la més estesa. Louis Wirth definix la minoria com "un grup de gent que, a causa dels seus trets físics oculturals, és separat dels altres grups de la societat on viu, per a rebre un tracte diferenciat i desigual, i que, per conseqüent, fa que el grup es consideri ell mateix com a objecte dediscriminació col·lectiva" [trd.].[4]
Aquesta primera definició s'extrau de treballs relacionats amb l'urbanisme, però posa per davant que hi ha en tota societat un grup majoritari amb unestatut dominant, la qual cosa li confereixprivilegis. Degut a aquest domini el grup minoritari no pot participar plenament a lasocietat.[4]
La definició inclou criteris objectius i subjectius:
Objectivament el grup minoritari és atribuït per lasocietat, la qual es basa en els trets físics o comportamentals
Subjectivament el grup minoritari és atribuït per lasocietat, però basant-se en criteris d'identitat o de solidaritat de grup
La segona definició prové de Charles Wagley iMarvin Harris, els quals definixen la minories amb uns trets concrets:[4]
allò que els identifica és menyspreuat per la majoria
l'exclusió fa prendreconsciència de la diferència al si del grup
normes socials comparties sobre qui pertany o no a la minoria
tendència a casar-se entre la mateixa minoria
Totes dues definicions coincideixen en fer veure que la minoria presenta criteris que la diferencia d'altres grups, que necessita una presa deconsciència de la situació minoritària i que hi ha una relació de poder entre el dominant i el subordinat.[4]
Dita relació de poder fa emergir una situació deminoria sociològica, però també una altra deminoria numèrica. La dimensió sociològica ens deriva de l'estat de subordinació mentre que la numèrica es refereix únicament al gruix dels qui són en un grup o un altre.[4]
Per tot això la minoria acaba constituint-se com acomunitat.[4]
Existeix certa controvèrsia per l'ús del mot minoria atès que se'n fa un ús genèric i un altre d'acadèmic. L'ús comú del terme indica una minoriaestadística; tanmateix, els acadèmics, de tots dos sexes, se'n serveixen per a referir-se a les relacions depoder entre el grup minoritari i majoritari.[5]
La crítica es basa en el refús de laidea que un grup es pot considerar una minoria malgrat ser numèricament gros, de forma que no és una minoria numèrica, però sísociològica.[6]
Alguns sociòlegs han criticat elconcepte de minoria/majoria tot argumentant que aquesta mena dellenguatge exclou o desatén les identiats culturals canviants o inestables, així com les afiliacions culturals mitjançant lesfronteres nacionals.[7] Per tot això l'expressiógrups històricament exclosos (GHE) s'utilitza ben sovint de manera similar per a destacar elpaper de l'opressió i la dominació històriques, i com tot plegat dona lloc a la infrarepresentació de determinats grups en àmbits variats de la vida social.[8]
Per a fer-se valdre les minories han fet d'ús d'allò que Faucheux i Moscovici qualifiquen deconsistència. La consistència o laminoria consistent és l'estratègia d'influència utilitzada per tota minoria per a fer-se sentir i arribar a ocupar la majoria en casos determinats.[9]
Les minories actuen en aquest cas amb una resposta repetida sistemàticament (diacronia) i un consens unànime entre tot el grup (sincronia), és a dir, actua en coherència i determinadament. El conflicte que provoca aquesta acció col·lectiva al si del grup majoritari permet reestructurar els judicis, les actituds i les opinions de la majoria.[9]
Per a arribar-hi es fa ús sovint d'una negoaciació flexible i rígida alhora (Mugny, 1972) i d'un estil de comportament fluix. La minoria tendeix a mostrar-se més progressista que la majoria.[9]
A nivell internacional l'ONU i laUNESCO treballen per a laprotecció de les minories. El resultat generalitzat és força negatiu degut a l'ús partidista que en fan les grans potències com araRússia, elsEUA,França o laXina. Les minories de l'antigaUnió Soviètica han vist un reconeixement internacional mentre que les minories d'Amèrica no disposen ben sovint de cap mena de protecció.
El paper dels grups minoritaris varia segona l'estructura social d'unsocietat. També segons la voluntat política de la majoria a acceptar, tolerar i integrar la minoria. El grau demobilitat social de la minoria varia segons l'obertura o el tancament de lasocietat.[13] Exemples de societats tancades són l'Índia on la funció i el paper d'un individu no es pot canviar mai per l'existència d'un sistema de jerarquia basat en castes.[13] La societat oberta, com araSuïssa, la minoria pot canviar el seurol i funció a lasocietat.[14]
Les minories sempre han representat un maldecap en lahistòria per alpoder. Aquest sempre ha procurat tenir una massa depoblació homogènia. Qualsevol desviació és malvista. Una actitud adversa com aquesta restreny lallibertat d'expressió i de moviment. La gestió de les minories és doncs diversa en funció de l'estat.
Existeixensocietats pluralistes en què la minoria no és discriminada i forma part integrant de l'estructura social. En aquests casos es fa ús ben sovint de lafederació per a atogar graus d'independència institucional a les minories. És el cas deSuïssa[14] o deCanadà. Però fins i tot en aquests dos casos, trobem diferències respecte a la relació de poder entre majoria i minoria.Suïssa es constitueix de diverses comunitats minoritàries que en conjunt formen la majoria. Cadascuna té els seus drets a protecció i cap de les quatrecomunitats és regida per una llei asimètrica que perpetua el sotmetiment d'una part de la població a l'altra.[14]
En canvi estats comEspanya,Bèlgica,Canadà,Rússia, elRegne Unit o laXina acorden a les seves minories un tracte asmiètric mitjançantfederacions o estatuts especials. Malgrat donar certa independència institucional, traduïda normalment en el dret a aprendre i comunicar-se amb el govern central enllengua materna,[14] aquest règim fa persistir la desigulatat.
Existeixen igualment casos en què les minories no es respecten. És el cas deFrança, delsEstats Units, deMèxic o d'Argentina.[15] És rellevant haver parlat de tots aquests països perquè hi trobem diferents règims. MentreFrança éscentralista,[16] els Estats Units sónfederals.[17] Això vol dir que la federació no és sinònim de concessió a les minories.
D'altres casos comporten l'existència d'una minoria sociològica amb poder sobre la majoria, com ara elPaquistan,[18] però també d'una minoria sociològica i numèrica que mira de sobreviure davant un paisatge divers provinent de les seves relacions comercials amb l'entorn. És el cas d'Andorra,[19]Singapur oLuxemburg.
Les diferències en gestió de les minories són més pronunciades a l'Àsia on hi trobem règims de tota mena.Birmània constituïria un exemple d'això. Estat federal, existeixen zones federades, zones amb estatut especial i zones de centralitat.[20]
En aquest sentit cal parlar de l'exclusió expressa de les minories promogudes per estats com araIsrael amb la població àrab oXipre amb la població turca.[21] Fins i tot problemes ètnics lligats a la no acceptació d'un nou estat de les coses, com ara aLetònia,Lituània,Ucraïna oEstònia. En efecte, en aquests països, la població russa que ha perviscut a la formació dels nous estats independents, no accepta pas la creació d'un estat nacional i per això es mobilitza contra les minories ètniques que representen letons, lituans o ucraïnesos amb relació a allò que va ser laUnió Soviètica.[22]
Però tot això és parlar de les minories culturals de cada estat. Existeixen en paral·lel altres minories com les sexuals o religioses que en aquest cas també presenten una varació àmplia de gestió segons el país. De no acceptar cap diversitat com ara laTurquia, a acceptar-les gairebé totes, com alsEUA, el ventall és força ampli i aquí la llei protegeix o persegueix segons el grau d'obertura.
El poder ha triat tot sovint el procés d'assimilació forçada per a aconseguir fer desaparèixer les seves minories i és el cas de laXina, deRússia o deFrança. Aquesta manera de fer pot prendre formes més lleus o més violentes com ara laneteja ètnica.[14]
L'antiga Roma era unimperi que s'expandia per a accedir a recursos. S'annexionaven territoris aliens ja poblats. La imposició del domini romà sobre l'extensa varietat de territoris als quals va accedir l'imperi va traduir-se en una política d'assimilació que feia desaparèixer les cultures autòctones. D'aquesta manera es formaven minories que amb el pas del temps desapareixien.[23] El signe evident d'això era la substitució de les llengües maternes i pròpies pel llatí. D'aquí derivava la substitució cultural que s'expressa en l'àmbit artístic.
L'assimilació religiosa fou importantíssima per al manteniment de l'imperi. A Roma la religió era "pública perquè concernia el conjunt dels ciutadans" [trd.] (F. Giovani, 2017). No era imposada perquè a cadaassimilació, també s'assimilava lareligió aliena, és a dir, s'assimilava lareligió autòctona. Això deriva en unsincretisme que mica en mica deixa lloc al culte imperial.[23]
Però vora el segle IV aquesta realitat presenta problemes degut alcristianisme. Els primers cristians són unasecta minoritària. A mesura que l'imperi necessita mà militar per a fer front a lesinvasions germàniques, es torna necessari allistar cristians. La negativa per part d'aquestapoblació els condueix a processos de persecussió. El cristianisme guanya amb aquestapolítica força més ressò i esdevé en poc temps una majoria. Això va ser principalment així gràcies a l'assimilació delcristianisme a les capes més altes de Roma.[23]
A banda de les minories religioses, la dona era considerada legalment com una menor. Era segons ens ha arribat, objecte de l'home de la casa, únic membre de la família que podia aspirar a participar públicament. Així la dona constitueix en aquesta època una minoria social.[24]
El món musulmà va ser durant l'edat mitjana més tolerant que el món cristià respecte a les minories. En efecte, cristians o jueus pogueren viure lliurament dins l'ampli territori conquerit. A canvi, se'ls atorgava un règim especial que els obligava a pagar unimpost per a poder practicar les sevesreligions respectives. Però aquestes eren religions del llibre, de manera que elscismes cristians no eren tolerats, ni tampoc no l'eren les minories absorbides per les campanyes d'expansió. En aquest darrer cas s'assisteix a processos d'assimilació on l'àrab i l'islam són imposats a les minories.[25]
En aquest context ladona no pot assumir cap rol públic. L'home a més de poder-se desenvolupar amb plenitud dels seus drets, té accés a lapoligàmia. Mentre al món cristià aquesta és minoritària, la pràctica és numèricament més visible al món musulmà.[25] L'homosexualitat degué de tenir la mateixa sort que el món cristià. La Bíblia condemna aquesta preferència sexual de manera que es pot deduir que l'homosexualitat no devia ser acceptada en una societat fanatitzada per la religió com el món musulmà d'època.
A nivell religiós, diversos corrents de l'islam es formen en aquesta època. Les relacions de poder són de sotmissió de la majoria a la minoria segons l'establiment de nous estats. És a dir, a cada corrent, s'aprecia una fragmentació froterera i dins de cada estat, la tolerànica arriba a ser mínima en quant a les minories que queden delcisma partint. La manera en com s'ha d'aplicar l'islam genera doncs minories religioses.
AEuropa l'estructura social es regia a l'edat mitjana mitjançant allò que l'historiadorGeorges Duby teoritza com a tres ordres. Una part de lapoblació treballa als camps a canvi de la protecció espiritual (clergue) i militar (senyors) que ofereixen les altres dues parts de la població. El poble baix és majoritari numèricament.[26] El seu estatut legal el condemna a laservitud. No hi hamobilitat social, per tant, parlem d'unasocietat tancada. Això permetia a una classe senyorial minoritària numèricament d'acumular riquesa.[26] L'estructura institucional lligavasenyoria ambclergat de manera que elcristianisme era majoritari.[26] Tot corrent religiós que no composés amb eldogma catòlic era reprimit durament. Això mateix visqueren cismes religiosos com elcatarisme. A més a més, la pràctica deljudaisme era acceptada,[27] però marginada de la societat. Per tot això es conformen grups minoritaris religiosos que viuen d'amagat o amb alguns estatuts jurídics especials.[27] És una època d'intransigència religiosa.
En aquest marc l'homosexualitat no és tolerada legalment malgrat que pot haver-hi un cert deixar fer. Els texts d'època confonen sota el terme sodomia l'homosexualitat, la pederàstia, el bestialisme i l'enculada entre heterosexuals[28]. És doncs complicat saber quin tracte reben exactament els homosexuals tot i que una cosa queda força clara, la Bíblia no accepta l'homosexualitat[28] i amb una societat fanàtica a nivell religiós, viure com a homosexual era garantia de trobar-se a la presó, ser mort per les autoritats o pels veïns. L'homosexualitat és una pràctica minoritària i és veu doncs condicionada a ser igualment una minoria social.
Alhora, la societat medieval és altament misògina. La dona no participa a la vida pública, cosa que vol dir que no pot tenir propietats, ha de casar-se forçosament amb un home que tria la família, ha de rebre maltracte psicològic i físic. És tant o més nombrosa que els homes, però és tractada com una menor. Conforma per això una minoria social.[29] El fet d'excloure la dona i tractar-la com un objecte de bescanvi entre famílies condiciona igualment la percepció de l'homosexualitat. En efecte, per al món medieval no existeix la dona homosexual[28]. No existeix el lesbianisme perquè dins la mentalitat d'època la dona de cap manera pot tenir naturalment aquesta mena de comportament[28]. Ésser home és un fet que s'ha d'adquirir mentre que ésser dona ja es dona per fet. Dit altrament, l'home ha de demostrar que és home, la dona no pas. Per tant, la dona tampoc no té orientacions homosexuals, és un objecte al servei de l'home.
A nivell lingüístic lesllengües no constitueixen cap problema major per a les institucions establertes. Lareligió és el centre identitari. Ara bé, el llatí pateix una lenta evolució que deriva en el sorgiment de diferents llengües. Inicialment són expressions minoritàries.[30] Elllatí continua essent unallengua molt emprada. És la llengua de laBíblia i de les institucions. Elrenaixement carolingi torna a donar força al llatí en l'àmbit escrit. Però, tot amb tot, hi ha un procés de substitució del llatí cap a les noves llengües neollatines. Canvien amb això les majories.[30]
En aquesta època s'assisteix aEuropa a una diversificació religiosa. Elprotestantisme col·lapsa l'Església catòlica. La intransigència d'aquesta respecte de les noves maneres de sentir-se cristià fa queEuropa esclati en guerres sagnants d'intolerància religiosa. Les minories protestants es rebel·len contra el poder eclesiàstic que sostéRoma. El conflicte genera els primers tractats de tolerància cap a les minories.[31]
En ultra, el procés de creació d'estatscentralitzats genera una tendència a posar en valor lesllengües vernacles en detriment delllatí. Les llengües neollatines com elcastellà, elportuguès o elfrancès són dotades de normes iliteratura. Es transformen en un element identitari a mesura que lareligió perd terreny.[31] En aquest context, el centralisme francès exerceix influència i mira d'exterminar minories lingüístiques com elscatalans,bretons obascos. A l'est d'Europa, l'ús de privilegis per a cada unitat territorial perdura i això genera una fragmentació de territoris lingüísticament idèntics. Els processos de centralització hi són tardans, però quan actuen, miren d'imposar-se a les minories letones, txeques, romaneses o poloneses. El gros, però, s'esdevé amb l'Imperi otomà. La identitat s'hi assimila a la religió i la presència de l'Imperi otomà a l'est d'Europa és malviscuda. Grecs, serbians o búlgars viuen en situació de discriminació religiosa, són minories cristianes.
La dona continua essent una menor d'edat a l'Edat moderna. És doncs un objecte de bescanvi entre famílies. La llei mateixa força el marit a maltractar-la físicament i psicològicament. La mirada cap a la dona es veu influenciada per la religió. Aquesta en fa un pecat per als desitjos masculins. Tot i ser nombrosa, viu una minoria social[28]. L'homosexualitat, per la seva banda, també viu en minoria, ja no únicament numèrica, sinó social. En aquesta època la persecució s'intensifica. Hi ha clarament una intencionalitat declarada de desfer-se de l'homosexualitat. Les epidèmies com la pesta expliquen en part aquesta situació[28]. Si per a la Bíblia, Déu castigarà l'homosexualitat, llavors la societat és castigada amb les epidèmies per haver tolerat aquesta pràctica. És igualment una societat sota un poder despòtic que cerca maneres de castigar o eliminar la dissidència política. D'aquesta manera ésser dona o homosexual és tenir punts per a trobar-se a la foguera. Les dones són acusades de practicar bruixeria i els homes de sodomia[28].
Fora d'Europa,espanyols,britànics,francesos,neerlandesos iportuguesos, inicien els processos de colonització aAmèrica. Els europeus imposen les sevesllengües ireligions als pobles autòctons quecolonitzen. Iniciada pels portuguesos, la tracta d'esclaus fa sorgir una minoria social, com lapoblació autòctona, front una minoria numèrica, elseuropeus. Els autòctons són considerats com a pobles endarrerits i per la mateixa causa se'ls imposa un procés de neteja cultural i ètnica.[30] Les discriminacions de les societats d'origen es perpetuen a les noves societats a colonitzar. És a dir, el Regne Unit no colonitza en gaèlic, sinó en anglès. Espanya no colonitza en èuscar, sinó en castellà. Per tant, Bèlgica no colonitzarà en neerlandès, sinó en francès.
Als EUA i Anglaterra s'hi experimenta a conseqüència de laIl·lustració una aplicació progressiva delliberalisme. Fou un cop clau per a la les minories. En abolir l'Antic Règim, la Il·lustració instaura unrègim d'igualtat sense diferències de classes, però també el respecte i la llibertat de culte. Es forma d'aquesta forma una nova configuració social que dona majoria a la minoria social que representava eltercer estat.[31]
Dins el nou ordre establert per laRevolució Francesa, ladona és sotmesa a un estatut de minoria social. Malgrat ser numèricament nombrosa, és reglada a un règimpatriarcal que tot i atorgar-li el dret adivorciar-se, la condemna a no poder expressar-se públicament.[29]
Aquests progressos hagueren d'esperar a laRevolució Francesa per a estendre’s a tot el món. La primera fase de la seva aplicació sacsejaEuropa. El continent es reconfigura amb una “lluitaideològica iidentitària de proporcions comparables al procés de reforma religiós del segle XVI” (E. R. Veieytez, 1998).[31] Elnacionalisme dibuixa noves fronteres sobre el dibuix que havia deixat l'Antic Règim. Un dibuix que es traçarà a la pràctica de dues maneres. El bloc occidental europeu “anirà consolidant-se mica en mica sobre l'herència de lesmonarquiescentralistes”, mentre que el bloc oriental, fa “coexistir tres imperis multinacionals” que mantenen una minoria numèrica, com la germana, o una majoria numèrica, com la russa, en estat de dominilegal icultural (E. R. Veieytez, 1998).[31] Això provoca conflictes constants i que deriven amb el ròssec del temps en les dues guerres mundials. L'imperialisme[31] explica les relacions de poder.
La banda occidental, però, no es forma pas homogèniament. Les minoriesbasca,irlandesa ocatalana s'han de conformar amb traçats federals, la qual cosa es tradueix en asimetries legals que sotmeten minories lingüístiques i/o religioses a un domini cultural controlat perFrança,Anglaterra oEspanya. Això es deu a un despertar nacionalista més tardà, cosa igualment apreciable al nord d'Europa en països com araFinlàndia,Dinamarca oIslàndia.[31] En aquest àmbit, els traçats, que responen tots a ambicionsimperialistes, deriven en conflictes duradors, com el cas belga.[32] Les dues vessants del nacionalisme (obert o tancat) s'orquestren entreFrança iAlemanya per a imposar la voluntat d'estat, no pas popular, sobre minories lingüístiques.
Paral·lelament, el nou ordre instaurat amb laRevolució Francesa, canvia el poder que exercia l'Església catòlica i lareligió com a element desocialització. En efecte, les necessitats delcapital i laseparació de poders, propugnada pellibarlisme, fa que lareligió sigui reglada a un assumpte personal i intransferible de cada persona. Fet palpable en lalaïcització de l'escola. L'Església catòlica intenta mantenir-se dins les aules i la vida pública, però ja no té el pes preponderant que posseïa a l'Edat moderna imitjana, de forma que es va constituir com una minoria social. Malgrat que lareligió continuï essent estructuradora de lasocietat, ja no socialitza i, per tant, rep un tracte asimètric. Això fa emergir al segle xix un correntespiritualista entre la població que perdura durant tres segles. Dit sentiment pot ser majoritari o minoritari segons el nivell d'intervenció sobre els assumptes religiosos de l'estat.
Fora d'Europa, el nacionalisme s'aplica de forma diferent. AAmèrica la formulació d'un estat nació es fa sobre la base deixada pels colonitzadors. Ésser blanc,protestant ianglòfon ocrioll,castellanoparlant (olusòfon) icatòlic, esdevé la base identitària amb què es construeixen els nous estats i això exclou les minories autòctones que viuen un procés deneteja ètnica.[30] Exemple d'això elsEstats Units amb elsamerindis, fins i tot l'Argentina. Aquest mateix model és exportat aOceania, colònia carcerària britànica. Així es configuren noves minories i unes relacions de poder asimètriques.[30] Els poblesamerindis deixen de tenir drets i són exclosos de lasocietat. El procés d'assimilació els condiciona a esdevenir una minoria social i numèrica. Però, endemés, paral·lelament, es formen noves minories dins aquest model de Blanc,Anglòfon iProtestant (WASP). La població colona francòfona deCanadà és objecte d'assimilació un cop adquirit elterritori quebequès.[30]
A l'Àfrica i l'Àsia, la minoria social correspon alseuropeus, recentment instal·lats. Exploren els continents per a fer-se amb lesmatèries primeres i en l'intent sotmeten les majories socials locals a un règim dictatorial i d'explotació. L'esclavisme n’és únicament la punta. Així es constitueix una majoria social, que correspon a la població autòctona, sense drets.[30] Se la tracta com a simpleobjecte de canvi en elmercat global de l'esclavisme.[30][33] Per a mantenir el règim, els europeus, una minoria numèrica, però posseïdora de materials bèl·lics per a defensar-se, promouen l'animadversió dins lapoblació autòctona mateixa. Països amb gran diversitat religiosa i lingüística es veuen sacsejats per la política deltots contra tots.Britànics ofrancesos, fins i totportuguesos, tendiren a posarbudistes,hinduistes, etc, contra altres comunitats religioses, i comunitats lingüístiques contra elles mateixes. La majoria social viu un procés lent d'extermini ètnic i/o cultural.[33]
El segle xix viu un gran progrés gràcies al desenvolupament de laciència.[34] Juntament amb el progrés que va significar laRevolució Industrial, neixen correntsracialistes que propugnen aplicar eldarwinisme social.[35][36] Laideologia del progrés constant genera d'aquesta manera noves minories. Ésser negre és objecte de discriminació aEuropa oAmèrica. Es classifica i s'etiqueta perquè hi ha un cert convenciment que l'home blanc ha evolucionat millor i cal sotmetre a lacivilització la resta d'éssers humans.[33][36] Així la població negra viu una situació de minoria social. És sotmesa a règims d'esclavitud o d'apartheid. De forma general existeixen drets per als homes blancs europeus. La resta de l'espectre poblacional és exclòs de la llei i de la societat. Ladeclaració de drets humans no s'aplica a la pràctica a tothom.[33][36] Als EUA elracisme i la tracta d'esclaus se salda amb una guerra civil.
Al començament delsegle XX hi ha una continuïtat delsegle anterior. Elnacionalisme adquireix més força i les minories es pronuncien contra els projectesimperialistes de països comÀustria-Hongria,Espanya oSuècia. Tanmateix, "la desaparció dels imperis rus, truc i austríac" fa que nombrosos "pobles sotmesos" a la majoria dominant, "aconsegueixin la seva independència, fet que augmenta significativament el número delsestats", però que "redueixi alhora la importància numèrica de les comunitats minoritàries".[31]
AlsEUA els principis wilsonians miren de resoldre els problemes relacionats amb les majories i minories donant el dret aautodeterminació. Es crea laSocietat de Nacions i vora els anys 1930 comencen a sorgir els primers moviments anticolonials, com ara a l'Índia. Es redefineix el principi de nacionalitat, però som lluny del reconeixement de totes les minories o de la seva protecció efectiva. Resten excloses moltesnacions, així com les poblacions ameríndies. ElsEUA es fan enrere a l'hora de participar en laSocietat de Nacions.[31]
Amb tot les ambicionsimperalistes no han pas desaparegut perquè contràriament a allò que expliquen els guanyadors, laguerra no acabà amb els imperis, més aviat ensorrà els imperis rivals aFrança i elRegne Unit. Així continua havent-hi una situació deplorable a les colònies africanes. A l'Àsia també hi creix la combinatòria de nacionalisme i imperialisme. ElJapó vol fer-se amb tot el continent.
Les "atrocitats comeses durant laSegona Guerra Mundial" (E. R. Veieytez, 1998) contra les minories jueva, homosexual, gitana o contra discapacitats, fa que hi hagi una "reacció ideològica" (E. R. Veieytez, 1998) forta contra tot intent deneteja ètnica. El sentiment generalitzat és de "convulsió a la consciència col·lectiva" (E. R. Veieytez, 1998) i de resultes d'això es redefineix laSocietat de Nacions. L'Organització de les Nacions Unides assumeix entre altres càrrecs més, el de protegir les minories.[31]
Aviat es fa pal·lesa la inutilitat de l'ONU. Els seus mateixos promotors (elsEstats Units) perpetuen guerres ideològiques on les minories són objecte de bombardejos. Exemple d'això laGuerra al Vietnam.[30] Elcomunisme, per la seva banda, tampoc no ajuda a protegir les minories. Entèn elnacionalisme com un al·licient per a alienar les masses i per aquesta raó fa la guerra no només a la diversitat lingüística. S'ataca en efecte a la diversitat religiosa, un al·licient més per alcomunisme.
La polaritat de laGuerra Freda contribueix a la inacció respecte de la protecció de les minories. Tornen a repetir-se les netejes ètniques. Això no obstant, comença el procés dedescolonització, que permet al continent africà viure en llibertat, sense la tutela dels imperis colonials europeus. La resistència d'aquests a veure desaparèixer les seves colònies engendraguerres sagnants. L'autodeterminació es pagarà molt durament.[30]
I, malgrat tot això, a la pràctica, el llegat colonial no ha desaparegut. Les antigues colònies són objecte de domini econòmic, fet que els submergeix en unacrisi econòmica perpètua. El coló també hi perpetua el domini cultural que es torna pretext per a la creació d'aliances diplomàtiques sota criteris lingüístics com ara la Francofonia, les Comunitats portugueses, etc. Paral·lelament, els nous traçats provoquen conflictes entrepaïsos o al si mateix dels països. La poca viabilitat del modelestat nació per a algunes regions d'Àfrica fa que perdurin minories recloses. En aquest sentit la formació de nous estats a l'Àsia genera problemes. Sovint grans majories ètniques intenten imposar-se sobre minories religioses o lingüístiques.[37]
↑Cultural Diversity Glossary of Terms. Diversity Training University International Publications Division. 2008. p. 4.
↑Barzilai, Gad (2010).Communities and Law: Politics and Cultures of Legal Identities. University of Michigan Press.
↑Laurie, Timothy; Khan, Rimi (2017), «The Concept of Minority for the Study of Culture»,
↑Konrad, Alison M.; Linnehan, Frank (1999), «Handbook of Gender & Work Handbook of gender & work»,Handbook of Gender & Work (SAGE Publications, Inc.):
↑9,09,19,2Dolors Riba, Gabriel Mugny. Consistencia y rigidez de las minorías: reinterpretación. Dins Cuadernos de psicología, núm. 2. 1981.
↑Lyal S. Sunga (2004).International Criminal Law: Protection of Minority Rights, Beyond a One-Dimensional State: An Emerging Right to Autonomy? ed. Zelim Skurbaty. (2004) 255–275.
Maspons I Anglasell.La nació, l'estat, la minoria nacional i ses mutuals relacions. Barcelona: Llibreira Verdaguer, 1931.
Bargalló, Josep.L'autonomia de les nacions i les minories nacionals. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2006
Núñez Seixas, Xosé Manoel.Internacionalitzant el nacionalisme. El catalanisme polític i la qüestió de les minories nacionals a Europa (1914-1936). València: Editorial Afers, 2010.
.jpg)
