Unmeteorit oaeròlit[1][nota 1] és un cos natural originat en l'espai exterior que sobreviu el ròssec atmosfèric i l'impacte amb la superfície terrestre. La majoria de meteorits deriven de petitsobjectes astronòmics anomenatsmeteoroides, tot i que de vegades també es produeixen per impactes d'asteroides. Quan un meteoroide entra a l'atmosfera, la fricció, pressió i interaccions químiques amb els gasos fan que el cos s'escalfi i emeti llum formant el que s'anomena unmeteor o estrella fugaç.[2] El termebòlid es refereix tant a un cos extraterrestre que col·lideix amb la Terra com un meteor excepcionalment brillant independentment que al final atenyi la superfície terrestre o no ho faci.[3] D'una manera més general, un meteorit en la superfície de qualsevol cos celeste és un objecte natural que prové de qualsevol altre lloc de l'espai. També hi ha meteorits que provenen de laLluna[4][5] iMart.[6][7]
Els meteorits tradicionalment s'han dividit en tres categories més àmplies: els meteorits rocosos (compostos principalment deminerals silicats), elsmeteorits metàl·lics (compostos d'aliatges de ferro-níquel metàl·lic) i els metal·lorocosos olitosiderits (que combinen els dos tipus anteriors). Els esquemes moderns declassificació dels meteorits els divideixen segons la seva estructura, composició química i isotòpica i mineralogia.
Els meteorits s'anomenen com el lloc poblat més proper on són trobats[8] o alguna característica geogràfica. En els casos que es troben molts meteorits en un mateix lloc, el nom pot ser seguit per un número (per exemple,Allan Hills 84001) o, si no se'n coneix l'origen precís, el nom pot fer referència a una zona geogràfica àmplia seguit per un número (per exemple, NWA 1240, on NWA vol dir "northwest Africa").
La majoria dels meteorits es desintegren en endinsar-se a l'atmosfera terrestre; no obstant això, s'estima que uns 100 meteorits de mida diversa (des de petits còdols fins a grans fragments de la mida d'un cotxe) arriben a la superfície terrestre cada any, dels quals normalment només se'n recuperen una dotzena. Pocs meteorits són prou grans per crearcràters que evidenciïn un impacte.
Els grans meteoroides podrien xocar amb la Terra amb una fracció de la seva velocitat còsmica, originant un cràter d'hipervelocitat d'impacte. La mida i tipus del cràter dependria de la mida, de la composició, del grau de fragmentació i de l'angle d'entrada del meteorit. La força d'una col·lisió d'aquestes dimensions tindria el potencial de causar una destrucció molt extensa.[9][10] Els xocs a hipervelocitat més freqüents normalment són causats per unmeteorit metàl·lic, els quals són més resistents i transiten intactes en l'atmosfera terrestre. Alguns exemples de cràters causats per meteoroides metàl·lics són elMeteor Crater, elscràters de Wabar i elcràter de Wolfe Creek. En contrast, fins i tot els cossos pedregosos o gelats relativament grans (com els cometes petits o els asteroides) i que arriben a pesar milions de tones es frenen en l'atmosfera i, per tant, no produeixen cràters d'impacte.[11] Encara que tals esdeveniments no són freqüents, poden provocar una considerable commoció: el famóscràter de Tunguska probablement va resultar de tal incident.
Existeixen diversos fenòmens ben documentats sobre caigudes de meteorits.[12][13] L'estela de foc que es genera quan el meteoroide passa a través de l'atmosfera pot ser molt brillant, fins i tot de tanta intensitat com la llum delSol. S'ha informat d'albiraments de diversos colors que inclouen al groc, el verd i el vermell. Els flaixos i les explosions de llum poden ocórrer mentre l'objecte es desintegra. Sovint, durant les caigudes de meteorits s'escolten explosions, detonacions i rugits que són causats per explosions sòniques, així com ones expansives que resulten de la fragmentació del cos. Aquests sons es poden escoltar en àmplies àrees que arriben a abastar diversos milers de quilòmetres quadrats. No és inusual que, després del pas de l'estela de foc, en l'atmosfera hi romangui un rastre de pols durant un cert temps.
Quan els meteoroides passen a través de l'atmosfera, les seves superfícies es fonen i experimenten l'ablació. Durant aquest procés poden ser esculpits en diverses formes, donant per resultat profundes empremtes en forma d'osques sobre les seves superfícies anomenades els regmaglipts. Si el meteoroide manté una orientació fixa durant cert temps, pot desenvolupar una forma similar a lacònica. En sofrir la desacceleració, la capa superficial fosa se solidifica en una fina crosta de fusió, que en la majoria dels meteorits és negra (tot i que en algunesacondrites la crosta de fusió pot ser lleugerament vermellosa). En els meteorits rocosos, la zona afectada per la calor tan sols abasta uns quants mil·límetres de gruix; pel que fa alsmeteorits metàl·lics (que són millors conductors de calor), l'estructura de metall pot resultar afectada per la calor fins a un centímetre per sota de la superfície.
Els meteoroides que experimenten la fragmentació en l'atmosfera poden caure en forma de pluja de meteorits, les quals poden variar des de tan sols uns quants fragments fins a milers. L'àrea sobre la qual cau una pluja de meteorits es coneix com a "camp de dispersió". Els camps de dispersió solen tenir formael·líptica d'eix major paral·lel a la direcció de vol del meteoroide. Els meteorits més grans d'una pluja es troben una mica més lluny que la resta de les roques dins del camp de dispersió.
La majoria de meteorits són meteorits rocosos, classificats encondrites iacondrites. Tan sols un 5-8% dels meteorits sónmeteorits metàl·lics o una barreja de roca i metall (metal·lorocosos olitosiderits).
Més del 80% dels meteorits que cauen sobre la Terra sóncondrites ordinàries:[7][14][15] adquireixen el seu nom de les petites partícules esfèriques que contenen. Aquestes partícules, ocòndrules, es componen principalment de minerals de silicat fosos que es van formar mentre es trobaven flotant lliurement en l'espai. Les condrites carbonàcies també contenen petites quantitats de matèria orgànica –que inclou elsaminoàcids– i grans presolars. Típicament, les condrites tenen uns 4.550 milions d'anys d'antiguitat i es creu que representen materials del cinturó d'asteroides que mai no van conformar grans cossos. Igual que els cometes, els asteroides condrítics són alguns dels materials més antics delsistema solar.
D'altra banda, prop d'un 8-10% dels meteorits que cauen sobre la Terra sónacondrites, de les quals algunes són força similars a les roques ígnies terrestres. La majoria de les acondrites són roques diferenciades que es van formar dins d'asteroides grans. Una gran família d'acondrites (elsmeteorits HED) es van originar a l'asteroide(4) Vesta; d'altres deriven de diferents asteroides. A part d'aquests, hi ha dos petits grups d'acondrites especials, ja que aquests són més joves i no provenen delcinturó d'asteroides: un d'aquests grups prové de la Lluna, i inclou roques similars a les que van ser portades a la Terra pelsprogrames Apollo i elLunik; l'altre grup és originari deMart.
Al voltant del 5-8% dels meteorits que cauen sónmetàl·lics, amb aliatges de ferro-níquel tals com lakamacita i lataenita. Es creu que la majoria dels meteorits metàl·lics provenen del centre d'alguns asteroides que alguna vegada van estar fosos. Igual com a la Terra, el metall més dens va restar separat del material de silicat i ubicat cap al centre de l'asteroide. Després que l'asteroide se solidifiqués, es va fragmentar per una col·lisió contra altres asteroides.
Finalment, els meteorits metal·lorocosos olitosiderits constitueixen l'1-2% restant. Es tracta d'una barreja dels metalls ferro-níquel i minerals de silicat. Es creu que un tipus d'aquesta família, les anomenades pal·lasites, es van originar a la zona límit entre les regions on es van originar elsmeteorits metàl·lics i els rocosos. Un altre tipus de litosiderits són les mesosiderites.
A Catalunya es coneix la caiguda de sis meteorits,[12] dels quals quatre es van veure caure: Terrassa (1704), Nulles (1851), Canyelles (1861) i Barcelona (2022), i dos es van trobar: Girona (1899) i Garraf (1905). Alguns d'aquests fragments es poden veure alMuseu de Ciències Naturals de Barcelona.
El meteoritSPMN170422 mostra fins a quin punt pot erosionar l'ablació atmosfèrica.
↑Rubin, Alan E. «The Hadley Rille enstatite chondrite and its agglutinate-like rim: Impact melting during accretion to the Moon». Meteoritics & Planetary Science, 32, 1, 1997, pàg. 135–141.Bibcode:1997M&PS...32..135R.DOI:10.1111/j.1945-5100.1997.tb01248.x.
