Accelerador d'ions del GSIIuri Oganessian amb la cadena de desintegració de l'oganessó 294, anomenat en el seu honor, en un segell d'Armènia.
El meitneri fou obtingut de manera artificial el 29 d'agost de 1982, per bombardeig (amb energia d'excitació del sistema d'11,1 MeV) de capes primes debismut 209 durant 250 hores amb 7 × 1017 nuclis accelerats deferro 58 mitjançantfusió nuclear en unaccelerador lineal al laboratori de la Societat per a la Investigació en Ions Pesants (GSI) deDarmstadt, aleshoresAlemanya Occidental. L'equip de recerca que l'aconseguí sintetitzar i identificar estava dirigit perGottfried Münzenberg (1940-) iPeter Armbruster (1931-) i inicialment produïren el núclid meitneri 267 que, als 10–14 s es desintegrà en meitneri 266 i unneutró segons l'equació nuclear:[10][11][12]
La identificació fou a partir de la desintegració del núclid meitneri 266 en bohri 262 i la detecció de l'emissió d'unapartícula α als 5,0 ms segons l'equació:[10][11]
Només uns pocs àtoms de meitneri es produeixen en cada experiment, i es desintegren ràpidament emetentpartícules α. Els experiments desenvolupats per aquests científics no sols van possibilitar la troballa de nous elements químics, sinó també la viabilitat de la fusió per a crear nous nuclis pesants. Aquest descobriment fou confirmat el 1984 perIuri Oganessian (1933-) i el seu equip amb una dosi d'irradiació 10 vegades major a l'Institut de Recerca Nuclear de Dubnà, aleshores a laUnió Soviètica.[13][12]
El meitneri rep el seu nom en honor deLise Meitner (1878-1968), física nuclear austríaca. Meitner formà part de l'equip que descobrí lafissió nuclear,[14] però ni ella niOtto Frisch (1904-1979) compartiren elPremi Nobel de Química de 1944 que s'atorgà exclusivament aOtto Hahn (1879-1968).[15][16][17][18][19] Aquest fet es considera un dels més evidents exemples d'injustícia realitzats pel comitè del Nobel. En la dècada de 1990 s'obriren els registres del comitè que decidí el premi, i a la llum de la informació que proporcionaren, s'ha intentat reparar: Meitner ha rebut molts honors pòstums, entre ells el nomenament de l'element químic 109 com meitneri. És l'únic element químic que honra a una dona científica, perquè el curi es diu així pel matrimoniPierre iMarie Curie.[12]
El meitneri està situat en la posició de la taula periòdica 109, període 7 delselements de transició —entre elhassi i eldarmstadti— i en el grup 9 sota l'iridi. Es classifica com a metall delgrup del platí, i a temperatura ambient és, presumptament, sòlid d'aspecte metàl·lic argentat blanc o gris. És molt inestable i radioactiu, la seva producció és molt escassa i només s'utilitza per a finalitats de recerca. Els efectes tant per a la salut com en l'ambient no s'han estudiat en ser molt inestable, i les seves propietats químiques són estimades sobre la base de la química de l'iridi. Pot reaccionar amb halògens, aire, aigua, oxigen, àcids i bases, i un dels pocs compostos que s'ha sintetitzat és el fluorur de meitneri(VI), homòleg al.[12]
Actualment, es coneixen 15 isòtops (2 no confirmats) del meitneri, que van des del denombre màssic 265 al 279 sent el el més estable, amb unperíode de semidesintegració t1/2 de 7,6 s, i els seus períodes de semidesintegració es troben en el rang de mil·lisegons a segons.[20] Tots els isòtops decauen a isòtops debohri mitjançant la producció departícules α.[12]
Els isòtops del meitneri s'han produït en diversos laboratoris de tot el món i han estat detectats en la descomposició dels elements pesants com elroentgeni,nihoni,moscovi itennes. La majoria dels isòtops coneguts del meitneri no han estat sintetitzats, sinó que apareixen en lescadenes de desintegració d'elements ambnombres atòmics superiors i imparells. Aquests elements són extremadament inestables i es van desintegrant per emissió departícules α, una rere l'altra, produint tot un seguit d'isòtops d'elements de nombres atòmics inferiors. Per exemple, l'element amb nombre atòmic més alt imparell que s'ha sintetitzat és eltennes (Z = 117), l'isòtop tennes 292 es desintegra segons les següents reaccions que passen pel meitneri 276:[21]
El no confirmat282Mt és encara més pesat i sembla tenir una vida mitjana més llarga, de 67 segons. Els isòtops276Mt i274Mt tenen vides mitjanes de 0,62 i 0,64 segons respectivament.[22] Els cinc isòtops restants tenen vides mitjanes d'entre 1 i 20 mil·lisegons.[23]
Es va observar que l'isòtop277Mt, creat com a producte de desintegració final del 293Ts per primera vegada el 2012, patia una fissió espontània amb una semivida de 5 mil·lisegons. L'anàlisi preliminar de les dades va considerar la possibilitat que aquest succés de fissió procedís del277Hs, ja que també té una semivida de pocs mil·lisegons, i podria estar poblat després d'una captura d'electrons no detectada en algun punt de la cadena de desintegració.[24][25] Aquesta possibilitat es va considerar més tard molt improbable basant-se en les energies de desintegració observades de281Ds i281Rg i a la curta vida mitjana de277Mt, per bé que encara hi ha una certa incertesa sobre l'assignació.[25] En qualsevol cas, la ràpida fissió de277Mt i277Hs suggereix fortament l‟existència d‟una regió d‟inestabilitat per als nuclis superpesants amb N = 168-170. L'existència d'aquesta regió, caracteritzada per la ràpida fissió de277Mt i277Hs, és un indici de l'existència d‟una regió d'inestabilitat per als nuclis superpesants amb N = 168-170. L'existència d'aquesta regió, caracteritzada per una disminució de l'alçada de la barrera de fissió entre el tancament deformat de l'embolcall a N = 162 i el tancament esfèric de l'embolcall a N = 184, és coherent amb els models teòrics.[24]
↑Thierfelder, C.; Schwerdtfeger, P.; Heßberger, F. P.; Hofmann, S. «Dirac-Hartree-Fock studies of X-ray transitions in meitnerium». The European Physical Journal A, 36, 2, 2008, pàg. 227.Bibcode:2008EPJA...36..227T.DOI:10.1140/epja/i2008-10584-7.
↑Ionova, G. V.; Ionova, I. S.; Mikhalko, V. K.; Gerasimova, G. A.; Kostrubov, Yu. N.; Suraeva, N. I. «Halides of Tetravalent Transactinides (Rf, Db, Sg, Bh, Hs, Mt, 110th Element): Physicochemical Properties». Russian Journal of Coordination Chemistry, 30, 5, 2004, pàg. 352.DOI:10.1023/B:RUCO.0000026006.39497.82.
↑Himmel, Daniel; Knapp, Carsten; Patzschke, Michael; Riedel, Sebastian «How Far Can We Go? Quantum-Chemical Investigations of Oxidation State +IX». ChemPhysChem, 11, 4, 2010, pàg. 865–9.DOI:10.1002/cphc.200900910.PMID:20127784.
↑Saito, Shiro L. «Hartree–Fock–Roothaan energies and expectation values for the neutral atoms He to Uuo: The B-spline expansion method». Atomic Data and Nuclear Data Tables, 95, 6, 2009, pàg. 836.Bibcode:2009ADNDT..95..836S.DOI:10.1016/j.adt.2009.06.001.
↑Münzenberg, G.; Armbruster, P.; Heßberger, F. P.; Hofmann, S.; Poppensieker, K.; Reisdorf, W.; Schneider, J. H. R.; Schneider, W. F. W.; Schmidt, K.-H. «Observación de una desintegración α correlacionada en la reacción58Fe on209Bi→267109». Zeitschrift für Physik A, vol. 309, 1, 1982, pàg. 89.Bibcode:1982ZPhyA.309...89M.DOI:10.1007/BF01420157.
↑Sonzogni, Alejandro. «Interactive Chart of Nuclides». National Nuclear Data Center: Brookhaven National Laboratory. Arxivat de l'original el 2018-03-07. [Consulta: 6 juny 2008].
↑24,024,1Oganessian, Yuri Ts.; Abdullin, F. Sh.; Alexander, C.; Binder, J.; Boll, R. A.; Dmitriev, S. N.; Ezold, J.; Felker, K.; Gostic, J. M. «Experimental studies of the249Bk +48Ca reaction including decay properties and excitation function for isotopes of element 117, and discovery of the new isotope277Mt». Physical Review C. American Physical Society, vol. 87, 30-05-2013, pàg. 054621.Bibcode:2013PhRvC..87e4621O.DOI:10.1103/PhysRevC.87.054621.
.JPG)
