El1443, amb 11 anys, fou nomenat governador d'Amasya i fou cridat pel seu pareMurat II i proclamat sultà el juliol de1444. Murat II volia assegurar la seva successió en contra d'Orhan Çelebi, un germà de Mehmet, pretendent al tron, que era aConstantinoble. El seu regnat formal va durar fins a l'agost de1446 i durant el mateix es va produir una forta rivalitat entre els doslala (tutor) del jove (Zaganos i Ibrahim) i el gran visirÇandarlı Halil Pasha, aquest partidari de la pau mentre Zaganos (a vegades Zaghanos) era partidari de la guerra.
Elpapa Eugeni IV el 1r de gener del 1443 va fer una crida a contrarestar l'expansió de l'Imperi Otomà alsBalcans i el 1444 diversos monarques europeus vanorganitzar una croada comandada perLadislau de Polònia,Joan Hunyadi,Voivode de Transsilvània iFelip III de Borgonya.[1] Entre el 18 i el22 de setembre un exèrcit croat travessava elDanubi provocant que els vassalls dels Balcans miressin de recuperar la independència i el gran visir va cridar Murad II per dirigir l'exèrcit, cosa que du a confusió, ja que no estava clar si Murad II havia abdicat realment o continuava sent el sultà, però oficialment Mehmet II restava al tron.
El22 de setembre de1444 es van revoltar elsHurufis aEsmirna i Orhan va fracassar en l'intent d'atreure a les tropes de frontera d'Edirne (estiu de 1444). El2 d'agost de1446 un cop d'estat dels geníssers, instigats pel gran visir, va posar fi a la dualitat i va retornar a Murad II al tron i Mehmet II fou enviat a governarManisa. La croada culminà en una decisiva victòria otomana sobre els aliats croats en labatalla de Varna el 10 de novembre del 1444, en la qual Ladislau i ellegat papalJulian Cesarini moriren.[2]
Mehmet IIEntrada de Mehmet II a Constantinoble perFausto Zonaro
Tot i la derrota a laCroada de Varna,Joan Hunyadi no va renunciar a alliberar els Balcans dels turcs i va llençaruna campanya militar contra elsotomans la tardor de 1448 i Murad II, que volia assegurar la successió al seu fill, el va cridar per lluitar aKosovo contra els hongaresos, i aAlbània l'estiu del1450. Un cop derrotats els hongaresos en labatalla de Kosovo el 18 d'octubre de1448 tota Sèrbia fou ocupada pels turcs. Anglaterra i França vivien l'etapa final de laGuerra dels Cent Anys, en la qual els francesos no volien perdre el seu avantatge en la lluita enviant cavallers i els anglesos ja no estaven en condicions de poder fer-ho, elsReis Catòlics es trobaven en la fase final de la conquesta de l'Emirat de Granada i el Sacre Imperi Romanogermànic, Polònia i Hongria havien esgotat els seus efectius a laCroada de Varna, així que es van esgotar les opcions de salvar Constantinoble.[3] Mehmet fou casat amb Sitti Khatun, filla de l'emir deDhu l-Kadr, considerat tradicionalment aliat dels otomans contra elskaramànides.
A la mort de Murad II el3 de febrer de1451, Mehmet fou proclamat sultà (18 de febrer). Tot seguit l'emperador romà d'Orient el va amenaçar d'alliberarOrhan Çelebi, pretendent al tron otomà, mentre el karamànidaDamad II İbrahim Bey envaïa el territori disputat d'Hamid-Ili. El gran visir va calmar l'Imperi Romà d'Orient i Sèrbia amb cessions territorials i Mehmet va poder fer una campanya contra Karaman, però quan va arribar a la zona l'emperador va intentar noves concessions amenaçant altre cop d'alliberar Orhan.[4] Mehmet va signar un acord amb Damad II İbrahim Bey i va retornar a la seva capital Edirne i va decidir conquerirConstantinoble, signant abans acords amb laRepública de Venècia el 10 de setembre de 1451 i Hongria el 20 de novembre de 1451, i construint la fortalesa deRumelihisarı al Bòsfor el1452 a la riba oposada a la d'Anadolu Hisari i així tancant Constantinoble a l'assistència naval externa. A més,Orban, un expert hongarès, va ser contractat per construir elscanons més potents.[5] Els otomans ja controlaven les terres al voltant de Constantinoble i el setge va començar el6 d'abril de1453. Malgrat la unió de les Esglésies catòlica i ortodoxa, els romans d'Orient no van rebre cap ajuda oficial del Papa ni d'Europa occidental, a excepció d'un pocs soldats de Venècia i Gènova. La marina turca no va aconseguir evitar l'avituallament de la capital per mar, i per això el setge va estar a punt de llevar-se a proposta del gran visir, però Zaganos en va imposar la continuació. L'artilleria va ensorrar les muralles en poc temps i laciutat fou ocupada el19 de maig.[6] Mehmet va concedir l'aman als habitants grecs i llatins el1r de juny. Orhan fou arrestat i executat i el gran visir arrestat i Zaganos Mehmed Pasha[a] fou nomenatgran visir.
Mehmet volia dominar les costes delmar Negre, on només controlava Samsun a Anatòlia, i tres dies després de la conquesta de Constantinoble va prendreGàlata a laRepública de Gènova. Les comunicacions genoveses ambGazària es van interrompre i quan elkhanat de Crimea va demanar ajuda als otomans, l'estiu de 1454, la marina otomana va assetjarKefe, el centre les colònies genoveses aCrimea, amb les forces del khan de CrimeaHacı I Giray, i va obligar els genovesos a pagar un tribut a l'Imperi Otomà i alKhanat de Crimea i va continuar la seva campanya bloquejant el mateix estiu el port d'Akkerman, on Moldàvia s'obria al mar Negre i Pere III Aaron, en guerra civil al seu país, es va sotmetre als otomans i el1459 va ocuparAmstris als genovesos. El1461 va ocuparSinope i tot el principat delsDjandar-oghlu ambKastamonu i el mateix any vaculminar la conquesta de l'imperi de Trebisonda[7] i tots els governs de les costes del mar Negre van reconèixer la dominació otomana.
Gedik Ahmad Paixà el1475 va envair les ciutats genoveses posant Kefe i les altres ciutats comercials sota el seu control.[8] Després de la captura de les ciutats genoveses, el sultà otomà va mantenir captiuMeñli I Giray, després el va alliberar a canvi d'acceptar la sobirania otomana sobre els khans de Crimea i els va permetre governar com a príncepstributaris de l'Imperi Otomà. Tanmateix, els khans de Crimea encara tenien una gran quantitat d'autonomia respecte de l'Imperi Otomà, mentre que els otomans controlaven directament la costa sud.
Després de lacaiguda de Constantinoble el1453 Mehmet II vapreparar una ofensiva per sotmetre elRegne d'Hongria. El seu objectiu immediat va ser la fortificació fronterera de la ciutat deBelgrad.Joan Hunyadi, un noble guerrer hongarès de llinatgevalac, i que ja havia actuat en moltes batalles contra els otomans en les dues dècades anteriors, esperava que es produís aquest atac. Elsetge de Belgrad,[9] es va convertir en una gran batalla, durant la qual Hunyadi va dirigir un sobtat contraatac que va arrasar el campament turc i va obligar el sultà Mehmet II, ferit en l'atac, a aixecar el setge i retirar-se. La victòria va aturar l'avanç de l'Imperi Otomà cap a l'Europa catòlica durant uns 70 anys, tot i alguna petita incursió, com lapresa d'Òtranto de1480 a1481 i lesràtzies a Croàcia i Estíria el1493.
ElDespotat de Morea limitava amb els Balcans otomans del sud i havia estat envaït perMurad II el 1446 destruint les defenses romanes d'Orient de l'istme de Corint. Després de la caiguda de Constantinoble però va permetre l'statu quo establert en l'administració iDemetri II Paleòleg iTomàs Paleòleg van continuar en el càrrec de governants de Morea, però la seva incompetència va provocar una revolta dels albanesos i grecs liderada perManuel Cantacuzè que va demanar suport militar a laRepública de Venècia, i els dèspotes van demanar ajut a les tropes otomanes per ajudar a sufocar la revolta.[10] La negativa a pagar el tribut anual al sultà i la seva pròpia revolta contra el domini otomà, van provocar que el maig de1460 Mehmet entrés alDespotat de Morea prenent la capitalMistra el29 de maig fent presoner Demetri mentre que Tomàs va fugir a Itàlia. A finals de l'estiu, els otomans havien aconseguit la submissió de pràcticament totes les ciutats gregues tret de l'illa deMonemvasia i la península de Mani, a l'extrem sud de Morea que van passar a mans de laRepública de Venècia.[11] L'últim reducte va serSalmeniko, que va resistir fins al juliol de 1461.[12]
Des de principis delsegle XV, els otomans van intentar posarValàquia, una zona d'amortiment entre ells i el Regne d'Hongria, sota el seu control posant el seu propi candidat al tron, fracassant en cada intent. Per evitar que Valàquia caigués sota la influència hongaresa, els otomans van alliberar el joveVlad Țepeș, que havia passat quatre anys com a presoner de Murad amb el seu germà Radu, perquè pogués reclamar el tron de Valàquia. El seu govern va ser de curta durada fins queJoan Hunyadi va envair Valàquia i va restaurar el seu aliatVladislau II al tron.[13] Vlad va fugir a Moldàvia protegit pel seu oncleBogdan II, que l'octubre de 1451 fou assassinat, i Vlad va fugir a Hongria reconciliat amb Hunyadi.
El 1456, tres anys després de laconquesta de Constantinoble, els otomans van amenaçar Hongriaassetjant Belgrad. Hunyadi va començar un contraatac concertat a Sèrbia i va fer aixecar el setge mentre Vlad es dirigia a Valàquia reconquerint la seva terra natal i matant Vladislau II.[14] Mehmet va ordenar a Vlad Țepeș rendir-li homenatge personalment, però aquest va fer capturar i empalar als dos emissaris del sultà i el febrer de 1462 va atacar el territori otomà i va massacrar a desenes de milers de turcs i búlgars. Mehmed va llençar una campanya en contra de Valàquia per reemplaçar Vlad pel seugermà Radu. Vlad vaintentar capturar el sultà aTârgoviște durant la nit del 16 al 17 de juny de 1462. El sultà i el principal exèrcit otomà van abandonar Valàquia, però cada vegada més valacs van abandonar Radu. Vlad va anar a Transsilvània a cercar l'ajuda deMaties Corví, rei d'Hongria, a finals del 1462, però el rei va manar capturar-lo, i Radu III el Bell va renovar la seva submissió a l'Imperi, peròMoldàvia (Boghdan) sotaEsteve el Gran va presentar resistència el1476.
Entre1463 i1479 va lluitar laprimera guerra turco-veneciana contra la República de Venècia i els seus aliats.Skanderbeg va aliar-se amb els venecians en1463 provocant atacs otomans deBalaban el1464 i1465 i el1466 el sultà Mehmet a marxar en persona contra el rebel. El desembre Skanderbeg va anar a Itàlia a demanar ajut. El1467 va planejar atacar Elbasan, però el sultà va netejar la regió d'Elbasan i les muntanyes de Buzurshek al sud de la fortalesa per després atacarDurazzo i enviarMahmud Pasha contraShkodër, i va atacar tambéCroia. Skanderbeg va fugir cap a la costa i es va refugiar aAlessio on va morir per causes naturals el17 de gener de1468. Venècia, pelTractat de Constantinoble, va haver de signar una pau humiliant que va haver de pagar un tribut de 10.000 peces d'or (25 de gener de1479) i la important plaça veneciana deScutari va passar als otomans[15] i també els seus enclavaments a Albània i Grècia, destacant l'illa de Negrepont (Euboea), que havia estat un protectorat venecià durant segles. Part de la població del continent va migrar a les illes.
El dèspota de Sèrbia,Lazar Branković, va morir el 1458, i va esclatar una guerra civil entre els seus hereus que va resultar en la conquesta otomana de Sèrbia el 1459/1460.Esteve Tomašević, fill del rei de Bòsnia, va intentar posar Sèrbia sota el seu control, però les expedicions otomanes el van obligar a renunciar al seu pla i va fugir a Bòsnia buscant refugi a la cort del seu pare. Després d'algunes batalles, Bòsnia es va convertir en regne tributari dels otomans. El 10 de juliol de 1461,Esteve Tomaš va morir, i Esteve Tomašević el va succeir com a rei de Bòsnia, aliant-se el 1461 amb els hongaresos i demanant ajuda al papa Pius II davant d'una imminent invasió otomana. El 1463, després d'una disputa sobre el tribut que pagava anualment el Regne de Bòsnia als otomans, va enviar a demanar ajuda als venecians. Tanmateix, no va arribar cap suport a Bòsnia. El 1463, el sultà Mehmet II va dirigir un exèrcit al país. La ciutat reial de Bobovac aviat va caure, deixant a Esteve Tomašević retirar-se a Jajce i més tard a Ključ. Mehmed va envair Bòsnia i la va conquerir molt ràpidament, i va executar Esteve Tomašević[20] i el seu oncle Radivoj. Bòsnia va caure oficialment el 1463 i es va convertir en la província més occidental de l'Imperi Otomà.
İbrahim II de Karaman era el governant de Karaman, i durant els seus últims anys, els seus fills van començar a lluitar pel tron. El seu hereu aparent era İshak de Karaman, el governador de Silifke. Però Pir Ahmet, un fill petit, es va declarar el bei de Karaman a Konya. İbrahim va escapar a una petita ciutat dels territoris occidentals on va morir el 1464. Les reclamacions al tron en competència van donar lloc a un interregne al beylik. No obstant això, amb l'ajuda d'Uzun Hasan, el soldà dels Turkmen Akkoyunlu (Ovella Blanca), İshak va poder ascendir al tron. El seu regnat va ser curt, però, ja que Pir Ahmet va demanar ajuda al sultà Mehmed II, oferint a Mehmed algun territori que İshak es va negar a cedir.
Amb l'ajuda otomana,Pîr Ahmed va derrotar el seu germàİshak en labatalla de Dağpazarı en la guerra civil que els enfrontava pel control delbeilicat dels karamànides en1464, cedint una part del beilicat a Mehmet, però durant la campanya otomana a Occident, va recuperar el seu antic territori. Mehmet va tornar i va capturarKaraman iKonya el1466 mentre Pîr Ahmed escapava a l'est,[21] Entre1469 i1472 el visir otomàGedik Ahmet Pasha va sotmetre la regió muntanyosa del beilicat dels karamànides i va conquerir Alaiyya el1471, iSilifke,Mokan,Gorigos iLulye el1472.
Va rebutjar un atac de Pîr Ahmed ajudat pelsAk Koyunlu, que havia reconquerit Karaman i avançava cap a la regió d'Hamid, i va recuperar el beilicat. Els karamànides van conquerir el1473 la regió d'Ič amb ajut d'una flota de laRepública de Venècia i la victòria de Mehmet en labatalla d'Otluqbeli l'11 d'agost de1473 va salvar la situació[22] i va recuperar la regió i va ocuparMinan i Silifke; va massacrar als caps locals a la regió deTash el1474.
El principat fou atacat per primer cop pels otomans el1420 amb el setge deAkkerman que no va reeixir. El1428 a proposta del Khan Ulug Muhammad de l'Horda d'Or, els tàrtars i els otomans van atacar conjuntament el principat. El kan deCrimeaHacı I Giray es va aliar als otomans contra Moldàvia i la flota otomana va atacar Akkerman el1454. El1456,Pere III Aaron va acceptar pagar als otomans un tribut anual de 2.000ducats d'or per assegurar les seves fronteres del sud i els comerciants del principat van rebre la llibertat de comerç a tot l'Imperi Otomà, convertint-se així en el primer governant moldau a acceptar les demandes turques.[23] El seu successorEsteve III de Moldàvia va rebutjar la sobirania otomana i va tornar a ser vassall dePolònia, i es va produir una sèrie de guerres ferotges[24] i va rebutjar un atac de Crimea el1469. Esteve va intentar posarValàquia sota la seva esfera d'influència i va donar suport a la seva pròpia elecció per al tron de Valàquia donant lloc a una lluita duradora entre diferents governants valacs recolzats per hongaresos, otomans i Esteve. Un exèrcit otomà comandat pel governador deRumèlia el Hadim Pasha va ser enviat el 1475 per castigar Esteve per la seva intromissió a Valàquia, però els otomans van patir una gran derrota en labatalla de Vaslui.[25] Mehmet II va reunir un gran exèrcit i va entrar a Moldàvia el juny de 1476. Mentrestant, grups de tàrtars delkhanat de Crimea, aliats dels otomans, van ser enviats per atacar Moldàvia. Llavors Mehmet II va envair el país i en va destruir la capitalSuceava (juliol de1476). El1484 en una acció conjunta amb el kan de Crimea, els otomans van ocupar Akkerman i Kili (els crimeans van ocupar Kawshan i Tombasar). Finalment, Esteve va haver de reconèixer la sobirania otomana en1492 i pagar tribut als otomans.
Skanderbeg va unir els principats albanesos en una aliança militar i diplomàtica, laLliga de Lezhë, el 1444. Mehmet II no va tenir èxiten els seus esforços per sotmetreAlbània mentre Skanderbeg era viu, tot i que en dues ocasions (1466 i 1467) va dirigir ell mateix els exèrcits otomans contra Krujë, però després de la mort de Skanderbeg el 1468, els albanesos no van poder trobar cap líder per substituir-lo, i Mehmed II finalment va conquerir Krujë i Albània el 1478.[26]
El28 de juliol de1480, una flota de 128 nausotomanes comandada perGefik Ahmad Paixà a les ordres de Mehmet II, entre elles 28galeres i 104fustes ipalandàries amb quatre mil cavalleries,[27] va arribar a prop de la ciutatnapolitana d'Òtranto, a la regió de laPulla, provinent delsetge de Rodes. El 29 de juliol la guarnició i els ciutadans es va retirar a la ciutadella, el castell d'Òtranto, que fou pres l'11 d'agost i massacraren 12.000 dels 22.000 habitants, entre ells el comandant de la guarnició Francesco Largo i l'arquebisbe Stefano Pendinelli,[28] i la resta foren condemnats a l'esclavatge.[29] 800 foren canonitzats per l'església com elsMàrtirs d'Òtranto. La presa d'Òtranto va causar pànic a Itàlia,[18] i l'any següent, amb la mort de Mehmet II,Sixt IV no va afluixar en els esforços de croada i la ciutat vaser recuperada per l'infantAlfons de Calàbria, fill deFerran I de Nàpols, que a continuació va dirigir-se aAlbània a donar suport a una revolta, però no va atacar el port d'Avlona i el Papa va acordar amb laRepública de Venèciatreure Ferran delRegne de Nàpols.[18]
↑Miller, William.The Latins in the Levant, a History of Frankish Greece (1204–1566). Nova York: E. P. Dutton and Company, 1908, p. 426-427.
↑Babinger, Franz.Mehmed the Conqueror and His Time (en anglès). Princeton, New Jersey: Princeton University Press, 1992, p. 176-177.ISBN 0-691-09900-6.
↑Treptow, Kurt W.Vlad III Dracula: The Life and Times of the Historical Dracula (en anglès). The Center of Romanian Studies, 2000, p. 53.ISBN 978-973-98392-2-8.
Setton, Kenneth Meyer.A History of the Crusades, Volume VI: The Impact of the Crusades on Europe (en anglès). Univ of Wisconsin Press, 1990.ISBN 0299107442.
.svg%26amp%3blang%3dca)
.jpg)
