Lamar Mediterrània, també anomenadamar Mediterrani, és unamar continental situada entreEuropa (al nord –part occidental– i a l'oest), l'Àfrica (al sud) iÀsia (al nord –part oriental– i a l'est). Cobreix una extensió aproximada de 2.500.000 km².És el bressol de moltes civilitzacions occidentals de l'edat antiga.
La Mediterrània prové d'una mar anterior més gran, anomenadaTetis. La teoria de latectònica de plaques preveu l'acostament d'Àfrica a Europa, de manera que la mar es convertirà d'aquí a cinc milions d'anys en un gran llac que s'assecarà, ja que rep menys aigua dels rius que la que s'evapora.
És la mar amb les taxes més elevades d'hidrocarburs i contaminació del món.[1]
Els termesMediterrani iMediterrània provenen del nomllatímediterraneus, amb el significat 'd'enmig de la terra' (demedius, 'mitjà' +terra, 'terra', 'contrada'). Per als antics romans, la Mediterrània era el centre geogràfic de la Terra.
Al llarg de la història humana, moltes civilitzacions i cultures han conegut i donat nom a aquesta mar. En temps de l'Imperi Romà també era coneguda com aMare Nostrum 'Mar Nostra', i tambéMare Internum[2] significant 'mar intern' o 'mar interior', ja que està envoltada de terra: Europa, Àsia i Àfrica, amb només l'estret de Gibraltar com a única sortida natural. Els grecs l'anomenaren Μεσόγειος (Mesogeios) 'Entre terres' (de μεσο, 'enmig' o 'al mig' + γαιος, 'terra', 'contrada').[3] En l'Antic Testament, el litoral mediterrani deTerra Santa és anomenatMar Posterior (des del punt de vista d'algú mirant cap a l'est, això és, amb la Mediterrània al darrere), a vegades anomenadamar occidental[4] i tambémar dels Filisteus,[5] ja que aquesta vila ocupava una llarga franja del litoral mediterrani, al costat dels seus veïnspalestins. Tot sovint fou coneguda com laGran Mar,[6] o simplementEl Mar.[7] Enhebreu modern és conegut com a aהַיָּם הַתִּיכוֹןHayam Hatikhon, 'la Mar Mitjana' o 'del Mig', adaptació literal de l'alemanyMittelmeer. Enturc ésAkdeniz, la 'Mar Blanca'. Enàrab البحر الأبيض المتوسطal-Baḥr al-Abyaḍ al-Mutawassiṭ, la 'Mar Blanca d'Enmig'.
Bacino del Mediterraneo, dall'Atlante manoscritto del 1582-1584 ca. Biblioteca Nazionale Centrale Vittorio Emanuele II, Roma (cart. naut. 2 – cart. naut 6/1-2)
La mar Mediterrània ha estat clau per a la història.Fenicis iromans hi ha navegat juntament amb elsgrecs, que en sobrepassaren els límits a través de l'estret de Gibraltar fa uns 3 000 anys aproximadament. Aquests navegants només coneixien els corrents delsrius i suposaren que l'extensió d'aigua a l'altre costat de Gibraltar era un enorme riu. Per tant, la paraula que significa riu en el grec clàssic eraOkeano, i d'allà prové la paraula catalanaoceà.
A la Roma antiga, s'anomenàMare Nostrum ('Mar Nostra'), perquè totes les ribes foren ocupades per l'imperi, i en el segle xixMussolini, volent recrear l'Imperi Romà, l'anomenàMare Nostrum Italiano durant la Segona Guerra Mundial.
La mar originà una sèrie de llegendes i mites al seu voltant; la més famosa n'és la deJàson i elsargonautes.
Les primeres civilitzacions de la història es desenvoluparen a la Mediterrània est. A la vall delriu Nil es desenvolupà l'Egipte dels faraons alsegle iv aC. La majoria de civilitzacions deMesopotàmia també estengueren els dominis fins a la part delCreixent Fèrtil que limita amb la Mediterrània. A la regiód'Àsia Menor, sorgiren imperis com l'hitita. Durant aquests anys, però, els vaixells encara no estaven preparats per endinsar-se prou a la Mediterrània i la majoria de civilitzacions s'expandien només per les terres que envoltaven la mar.
La mar Mediterrània cap al 220 aC
Un dels primers pobles mariners en fou lacivilització minoica, que es desenvolupà a l'illa deCreta. Els pobles costaners ràpidament esdevingueren importants societats comercials, els més importants en foren elsfenicis i lesciutats estat gregues. Els grecs s'expandiren per lamar Negra i a la Mediterrània occidental, on fundaren ciutats comMassàlia iEmpúries. Els fenicis s'expandiren pel nord d'Àfrica i lapenínsula Ibèrica, i esdevingueren un dels majors pobles mariners de l'antigor. Fundaren ciutats comGadir oCartago i proporcionaren suport naval a altres imperis com elsperses aquemènides. ElRegne de Macedònia aconseguí, sota la direcció deFilip II de Macedònia i sobretotAlexandre el Gran, integrar tot el Mediterrani oriental sota un gran imperi de vida efímera.Alexandria, aEgipte, una ciutat de cultura grega fundada per Alexandre, esdevingué la major ciutat mediterrània fins a l'aparició de la història deRoma.
Els romans es convertiren en els dominadors de tota la Mediterrània des de la seva situació central. Després de derrotarCartago, la nació dominant del Mediterrani occidental, en lesguerres púniques, s'expandiren vers l'Orient, i crearen un granimperi. Durant aquests temps el Mediterrani esdevingué, metafòricament parlant, un "llac romà", ja que tot n'estava envoltat de possessions de l'imperi, i fou anomenatMare Nostrum. Elcristianisme, que s'originà a la part més oriental de la mar, aPalestina, s'expandí per tot l'imperi i esdevingué la principal religió de la zona.
L'Imperi romà es col·lapsà el 476 dC. La part oriental romangué unida en l'Imperi Romà d'Orient, mentre que la part occidental fou envaïda per successius pobles germànics, entre aquests elsostrogots,visigots,francs ilongobards. Alsegle vii, després d'una ràpidasuccessió de victòries, un nou poble, l'àrab, s'expandí per la major part del Mediterrani. Les diverses tribus islàmiques foren aturades en la seva expansió l'any 718 aConstantinoble, a la Mediterrània oriental, i en labatalla de Tours l'any 732, a l'occidental, però la seva cultura i religió romangueren en grans parts de la mar, principalment a l'africana i asiàtica.
La Mediterrània nord estigué sota el control de diversos regnes cristians. Lacorona catalanoaragonesa,Venècia oGènova, esdevingueren grans pobles marítims que hi desenvoluparen els seus imperis. Els grans regnes cristians efectuaren diversos intents de conquesta del que s'anomenaTerra Santa en diverses campanyes conegudes com lescroades, que no aconseguiren assolir els objectius, ans al contrari, provocaren el debilitament del major territori cristià de l'edat mitjana, l'Imperi Romà d'Orient, que l'any1453 caigué en mans delsturcs otomans, un altre poble que havia adoptat la religió islàmica.
Zones controlades per Itàlia (en verd) i els aliats (en vermell) durant laII Guerra mundial l'any 1942
El creixement del poder naval dels regnes cristians europeus s'enfrontà a l'expansió otomana en labatalla de Lepant, però sols fou una petita aturada per als otomans. L'illa deXipre esdevingué otomana el1571,Tunísia el1574 iCreta fou presa als venecians el1669. La Mediterrània occidental, en canvi, restà sota control de lacorona catalanoaragonesa fins al segle xviii.
Històricament, l'àrea europea més densament poblada ha estat la que envolta aquesta mar. Cap a finals del primer mil·lenni, les dues ciutats més grans d'Europa erenConstantinoble iCòrdova, ambdues a l'àrea cultural mediterrània. El domini dels països mediterranis sobre l'economia i el pes demogràfic del continent va durar fins a la irrupció de nous centres de comerç internacional als seglesxvi ixviii, localitzats al nord d'Europa, de manera que en la modernitat va perdre importància aquesta zona,[9] amb algunes zones entrant en decadència social, com araBarcelona (vegeuDecadència aCatalunya).
Al segle xix, els estats europeus esdevingueren molt forts i començaren a colonitzar el nord d'Àfrica.França estengué el seu poder sobreAlgèria el1830 i més tard sobreTunísia.Gran Bretanya obtingué el control d'Egipte el1882.Itàlia conqueríLíbia als otomans el1911. L'Imperi Otomà es col·lapsà finalment després de laPrimera Guerra Mundial, i el seu poder sols restà circumscrit a la península d'Anatòlia, a l'actualTurquia. Durant laSegona Guerra Mundial, la Mediterrània africana fou escenari d'importants enfrontaments, principalment entre britànics i italians. Acabada la guerra, es produí la independència de la majoria dels estats que avui dia en conformen l'actual mapa de la zona.
Estret de GibraltarEl Mediterrani vist des de la costa deMarsella
La regió mediterrània està caracteritzada per un alt grau d'endemisme que ha ocasionat que sigui considerada com un dels llocs de major concentració de biodiversitat en l'àmbit mundial. Aquesta peculiaritat s'explica de diverses formes: al baix impacte de l'última glaciació en la zona, que ocasionà que actués com a reserva; la presència de massissos muntanyosos importants (per exemple, l'Atles, la serralada del Taure al sud, les zones de Gúdar, Javalambre, a ponent…), que dota de diversitat estructural elbiòtop; i també a la llarga història dels diversos usos de la terra per part de la població local, que hi ha creat i mantingut una àmplia gamma d'hàbitats.
La mar Mediterrània es formà a partir del primitiumar de Tethys, de molta més extensió que el Mediterrani, i fou disminuint a mesura que laplaca africana s'apropava a l'euroasiàtica. Fa uns 60 milions d'anys, al començament del Terciari, el mar de Tethys, antecessor del Mediterrani, inundava gran part del nord d'Àfrica iEuropa, que llavors no era més que un arxipèlag d'illes.
Durant elTerciari, el mar de Tethys fou estrenyent-se per l'est fins que es formà una gran conca marina, gairebé separada de l'oceà obert. Aquesta conca abastava en una mateixa massa d'aigua la Mediterrània, la mar Negra i laCàspia. Tanmateix, per occident, elMare Nostrum continuava connectat a mar oberta per superfícies avui dia emergides del sud de lapenínsula Ibèrica i el nord delMarroc.
Fa uns sis o cinc milions d'anys, la Mediterrània va sofrir contínues dessecacions a causa d'una inestable connexió amb l'oceà Atlàntic, la qual cosa es coneix com acrisi de salinitat del Messinià. Aquest fenomen tingué una forta repercussió sobre la salinitat de l'aigua marina.
En un futur (uns cinc milions d'anys) l'estret de Gibraltar es tancarà i el Mediterrani quedarà reduït a uns pocs llacs hipersalins. És sabut pels dipòsits salins del fons de la mar que això ja succeí fa uns pocs milions d'anys. Llavors, la diferència de nivell entre l'Atlàntic i el Mediterrani provocà el trencament del dic de roca que s'havia format a l'estret, i allò que havia trigat centenars d'anys a assecar-se va omplir-se en 40 anys mitjançant una enormecascada.
Si l'estret de Gibraltar es tanqués, la Mediterrània s'assecaria perquè aquest és una mar en la qual s'evapora mésaigua de la que entra pels rius, fet que provocaria una salinitat més elevada que a l'Atlàntic, oceà del qual rep l'aigua que perd a causa de l'evaporació. Les temperatures als llocs propers a la Mediterrània són agradables, ja que a l'estiu les costes són més fresques i a l'hivern mantenen les temperatures una mica més elevades que a l'interior delcontinent.
Les propietats del mar Mediterrani són afectades per la seva situació de mar gairebé interior. Així, les marees en són lleus com a resultat de l'estreta connexió amb l'oceà Atlàntic. El Mediterrani es caracteritza pel seu to blavenc, i és immediatament reconegut per aquest color particular, especialment en les àrees properes a les illes gregues i croates.
L'evaporació excedeix en grans quantitats les precipitacions i les afluències dels rius vers el Mediterrani, un factor que és central per a la circulació de l'aigua a la conca. L'evaporació és especialment alta a la meitat est de la zona, i causa que el nivell de l'aigua descendeixi i la salinitat s'incrementi vers l'est. Aquest gradient depressió manté una baixa salinitat provinent des de l'oceà Atlàntic fins a la conca, que es fa més tebi i es torna més salat a mesura que viatja cap a l'est i s'enfonsa a la zona de llevant; circula després en profunditat cap a l'oest i es dirigeix cap a l'estret de Gibraltar. D'aquest mode, a l'estret, un corrent marí superficial flueix cap a l'est, mentre que en profunditat n'hi ha un altre cap a l'oest. Un cop a l'Atlàntic obert, aquesta "aigua intermèdia", de composició química diferent, pot persistir milers de quilòmetres allunyada de la seva font principal.
La zona mediterrània té característicament un dosser arbori boscósesclerofil·le sempre verd, elbosc mediterrani, amb espècies del gènereQuercus del subgènereSclerophyllodrys, especialmentQ. ilex, l'alzina, tot i que també hi té molta representació la carrasca,Q. rotundifolia. En altres casos apareix l'alzina surera,Q. suber, depenent de major homogeneïtat en el règim pluvial i, al Mediterrani oriental, elsvicariantsQ. trojana iQ. macrolepis. Pel que fa a la vegetació arbustiva, hi abunda elgarric (Q. coccifera). Dins d'aquest context ecològic de bosc decarrasca ialzina, apareix una rica flora arbustiva d'arboç (Arbutus unedo),Viburnum tinus,Laurus nobilis,Pistacia lentiscus,Rhamnus alaternus, etc. Com lianes,Rubia peregrina,Lonicera sp. pl,Smilax aspera i d'altres, depenent de la humitat de l'ecosistema. En les àrees del sud-est peninsular, apareixen espècies més properes a la vegetació nord-africana, comZiziphyus lotus,Periploca angustifolia oMaitenus senegalensis. Quan el clima és més mesòfitic i l'aridesa de l'estiu menor, sorgeixen estructures boscoses amb predomini de rouredes, formades per arbresmarcescents del gènereQuercus comQ. pyrenaica oQ. faginea.
Elspins mediterranis, generalment associats a les espèciesPinus halepensis iP. brutia, també comprenenP. pinaster, en substrats pobres en bases, iP. pinea, en sorrencs. En el pis supramediterrani apareixP. nigra, sobre substrats rics en bases, i en l'oromediterrani,P. sylvestris. El gènereJuniperus, deginebres isavinars, té també una bona representació ambJ. oxycedrus com a espècie més comuna, si bé també hi són freqüentsJ. macrocarpa,J. phoenicea i altres.
La diversitat faunística de l'entorn mediterrani és enorme, comparable a la de les plantes. Analitzant lariquesa d'espècies per algunstàxons, obtenim que de les 62 espècies d'amfibis que hi ha a la Mediterrània, 35 sónendèmiques, igual que les 111 de les 179 espècies derèptils; de les 184 espècies demamífers registrades, el 25% sónendèmiques i 52 espècies estan amenaçades (sense comptar els mamífers marins); i que el 28% de les espècies marines trobades a la Mediterrània són endèmiques. Pel que fa a les aus, el Mediterrani és un mar d'especial diversitat, ja que es troba en la ruta migratòria de multitud d'espècies: aproximadament són uns 2.000 milions d'aus migratòries de 150 espècies diferents les que travessen el mar o s'hi instal·len en algun període curt de l'any.
Malta i l'illa de Xipre són estats insulars. Aquesta darrera està dividida en dues parts,República de Xipre (grega) i laRepública Turca del Nord de Xipre (que no ha aconseguit el reconeixement internacional, tret del de Turquia).
La mar Mediterrània és una de les principals destinacions turístiques del planeta, tant pel que fa al turisme de platja, com per la gran riquesa cultural de la zona. D'entre els principals estats turístics destaquenFrança,Itàlia,Espanya,Grècia,Turquia oEgipte.
L'obertura delcanal de Suez el1869 creà el primer passadís d'aigua salada entre la Mediterrània i elmar Roig. El mar Roig està a major alçada que el Mediterrani oriental i el canal aboca aigua del Roig dins del Mediterrani. Els llacs salats, uns llacs hipersalins que formen part del canal, han blocat la migració d'espècies del mar Roig a la Mediterrània durant dècades, però quan la salinitat dels llacs s'ha igualat gradualment a la del mar Roig, aquesta barrera a la migració ha desaparegut, i algunes plantes i animals d'aquest mar han començat a colonitzar el Mediterrani oriental. Aquest fenomen rep el nom demigraciólessepiana (per l'enginyer francèsFerdinand de Lesseps) oinvasió eritrea. D'altra banda, la construcció de laresclosa d'Assuan alriu Nil als anys 60 ha reduït l'afluència dellot d'aigua dolça, ric en aliment, del Nil a la Mediterrània oriental i ha creat condicions més semblants a les del mar Roig, cosa que empitjora l'impacte de les espècies invasores. Aquesta invasió d'espècies ha reduït la població de moltes espècies endèmiques. Al voltant de les 300 espècies nadiues del mar Roig s'han introduït a la mar Mediterrània.
La contaminació a la zona ha esdevingut extremadament alta els darrers anys. ElPrograma de les Nacions Unides per al Medi Ambient ha estimat que 650 milions de tones d'aigües residuals, 129.000 tones de petroli, 60.000 tones demercuri, 3.800 tones de plom i 36.000 tones de fosfats són llençades a la Mediterrània cada any.[11] Laconvenció de Barcelona demana reduir la contaminació a la Mediterrània i protegir i millorar el medi ambient marí de la zona, per contribuir a un desenvolupament sostenible.[12]
El Mediterrani s'enfronta a diversos problemes derivats de la mà humana: lasobrepesca, les tècniques de pesca destructives, l'excés d'urbanisme a la franja litoral, lacontaminació i l'escalfament global.[13] La sobrepesca actual és més del doble que fa 50 anys, si bé gràcies als esforços ha baixat fins a la xifra actual d'un milió i mig de tones, encara massa alta per al que aquest mar pot suportar. Aquest mar, pel fet de ser semitancat, és molt sensible a la contaminació que produeix la mala depuració d'abocaments als rius, cosa que significa una greu amenaça. El turisme mediterrani sol anar a zones insuficientment preparades per a suportar-lo i els abocats no són tractats. A més, la construcció intensiva suposa una important erosió a les costes. El turisme també s'orienta cap a zones de riquesa ecològica, destruint sovint l'hàbitat d'espècies en perill (comfoques itortugues).
La Mediterrània és, també, plena de detritus marins. Un estudi del relleu oceànic de l'any 1994 a les costes de l'Estat espanyol, francès i italià, ha establert una concentració de detritus de 1.935 objectes per quilòmetre quadrat. Els detritus de plàstic sumen el 76%, dels quals el 94% són bosses de plàstic.[16]
↑Lodoloa, Emanuele i BEN-AVRAHAM, Zvi «A submerged monolith in the Sicilian Channel (central Mediterranean Sea): Evidence for Mesolithic human activity». Journal of Archaeological Science: Reports, 3, 9-2015, pàg. 398-407.DOI:doi:10.1016/j.jasrep.2015.07.003.ISSN:2352-409X.
.jpg)
