| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | (fr)Max Jacob Alexandre 12 juliol 1876 Kemper (Bretanya) | ||
| Mort | 5 març 1944 (67 anys) Camp d'internament de Drancy (França) | ||
| Causa de mort | broncopneumònia | ||
| Sepultura | Saint-Benoît-sur-Loire(1949–) | ||
| Nacionalitat | francesa | ||
| Religió | Església Catòlica | ||
| Formació professional | llicenciat endret, especialitzat endret marítim | ||
| Formació | Escola Colonial Facultat de Dret de París | ||
| Activitat | |||
| Camp de treball | Literatura,crítica literària,arts visuals itraducció | ||
| Ocupació | Escriptor,poeta,dramaturg ipintor | ||
| Activitat | 1898 - | ||
| Gènere | Novel·la | ||
| Moviment | surrealisme | ||
| Alumnes | Pierre de Belay | ||
| Nom de ploma | Morven le Gaëlique Léon David | ||
| Obra | |||
1916:Le Cornet à dés 1921:Le Laboratoire central 1923:Filibuth ou la Montre en or. | |||
| Premis | |||
Signatura  | |||
     | |||
Max Jacob (Quimper,Bretanya,12 de juliol de1876 -camp d'internament de Drancy,5 de març de1944),escriptor,poeta,dramaturg,pintor i críticfrancès de principis del segle xx, company d'Apollinaire iPicasso; la senzillesa i la profusió del seuvers lliure forma part de la poesia francesa en l'art modern.[1] El seu treball com a escriptor iassagista és l'origen d'un moviment literari que no nega la seva herènciasimbolista, l'escola de Rochefort.[2]
Creador d'una «literatura cubista»[3] en què l'humor, és «l'únic alliberament possible d'un món ridícul i tràgic»,[4] lametonímia, l'al·literació, elsjocs de paraules, l'al·lusió i elspunts suspensius són molt usats en els seus escrits.[5] Max Jacob il·lustra un art poètic en què «l'art ingenu»[1] tendeix a desaparèixer abans de la revelaciómística. Va discutir disciplines i diferents gèneres; esdevingué pintor, llibretista i lletrista.[6][7][8]
Nascut el 1876 a Quimper[9] en una famíliajueva no practicant, Max Jacob es va convertir alcatolicisme l'any 1915 després de tenir diverses visions, sense deixar de portar l'avantguarda deMontmartre i deMontparnasse. El seu origen jueu li va fer valer, sis mesos abans de l'alliberament de París, una detenció per ser deportat aAuschwitz. Internat per lagendarmeria francesa al camp deDrancy, on va morir el 5 de març de 1944.
Max Jacob va néixer al 14 de larue du Parc aQuimper, a l'entresòl d'un cafè fent cantonada amb larue Saint François, en una famíliajueva no practicant.[10] El seu avi patern, Samuel Alexander, un venedor ambulant, va néixer a Sarre, en una família decomerciants decavalls que van emigrar a l'edat de tretze anys i s'assentaren el 1858 a Quimper.[11]El pare de Max Jacob va treballar com akemener, és a dir, com asastre. Els productes anaven destinats al comerçbretó iburgés de Quimper. L'any 1871 l'esposa d'Alexandre,[12] una parisenca, Prudence Jacob,[10] treballava a la companyia del seu pare, al capdavant d'un equip de brodadores,tennerienou neud, que treballaven des de casa. Jacob tenia fàbriques de roba aAn Oriant i va ser sota aquesta marca de l'empresa Alexandre que va desenvolupar la seva notorietat. Prudence Jacob dona el seu cognom als seus tres fills, Gaston Jacob, Max Jacob i Jacques Jacob. Samuel Alexandre, el pare de Max, i el seu fill (Max) canvien el seu nom a l'estat civil el 16 de juliol de 1888 i adopten oficialment el Jacob pels quals són coneguts pels seus clients. «Jacob» és, com molts nomsbíblics, un nom típic de laCornualla bretona. Max Jacob Alexandre tenia dotze anys quan es convertí en Max Jacob.
Després de passar la seva infància a Quimper,Bretanya, es va inscriure a l'Escola Colonial de París, que va abandonar el 1897 per a dedicar-se a una carrera artística i seguir elscubistes que es van instal·lar aMontmartre,París. Va ser un dels primers amics quePablo Picasso va tenir a París. Es van conèixer en l'estiu de 1901, i va ser Jacob qui va ajudar el jove artista a aprendre francès.[13] Més tard, al Boulevard Voltaire, compartiria una habitació amb Picasso,[14] i seria amic seu tota la vida (va ser inclòs en la seva obraEls tres músics) —tot i que Picasso no va firmar una carta per a salvar Jacob, detingut per la Gestapo.[15] Jacob li va presentarGuillaume Apollinaire, que al seu torn va introduir Picasso aGeorges Braque. Es convertiria en amic proper deJean Cocteau, Jean Hugo, Christopher Wood iAmedeo Modigliani, que va pintar el seu retrat el 1916. També es va fer amic i va encoratjar l'artista Romanin, també el conegut com a polític francès i el futur líder de la resistènciaJean Moulin. Jacob, que era d'origenjueu, va afirmar haver tingut una visió deCrist el 1909, i es va convertir alcatolicisme.Max Jacob és considerat com un important enllaç entre elssimbolistes i elssurrealistes, com es pot veure en el seu recull de poemesLe cornet à dés (El gobelet de daus, del 1917; l'edició de Gallimard del 1949 va ser il·lustrat per Jean Hugo) i en les seves pintures, exposicions que es van dur a terme a la ciutat deNova York el 1930 i 1938.
Els seus escrits inclouen la novel·la deSaint Matorel (1911), els versosLe laboratoire central (1921), iLe défense de Tartuffe (1919), que exposa les seves actitudsfilosòfiques ireligioses.
El famóspsicoanalistaJacques Lacan atribueix la cita «La veritat és sempre nova» a Jacob.[16] La seva obraSaint Matorel, de1909, constitueix la seva primera gran creació literària en el terreny de lanovel·la mística. L'èxit de Jacob va anar acompanyat de diverses incursions en elneoimpressionisme en la pintura, i elsurrealisme i eldadaisme en la literatura. Una de les obres més destacades ésLa siège de Jerusalem, publicada el1914, coincidint amb la seva conversió alcatolicisme. Altres obres importants van serLe cornet à dés,La défense de Tartufe (1919) iLe nom (1926). També va traduir alfrancès elLlibre d'amic e amat deRamon Llull (1919).[17]
El petit Max passà al primer pis d'una casa situada al 8rue du Parc le long de l'Odet, passà una infància plena de llegendes i indults de fervor catòlic exaltats per laderrota de la dècada del 70, la participació del clergat en el revengisme i laGran Depressió com la política del «nou esperit», però ell pateix exclusió, especialment en processons. S'ensenya orgue a la catedral de Sant Corentin amb el seu professor de piano. A partir dels vuit anys, li agrada predir el futur dels seus companys i els horòscops. Es burla dels nens bretons i narra «somnis inventats». Amb burles de les seves germanes i germans grans, no troba consol en la mare, i segueix mantenint-se més unit als més joves com amb Myrthe-Léa, que és vuit anys més jove.
A catorze anys, va ser enviat durant un any a París perquè Jean-Martin Charcot, practicant de psicoteràpia basada en el suggeriment, tractés el seu nerviosisme desbordant. Al seu retorn, va començar una de les més brillants escolaritzacions, sovint conversant en privat amb els seus professors. Aquest entusiasme per Baudelaire i Laforgue[18] i amb els seus companys més exaltats, fa que realitzi revistes literàries. El 1894, se li va oferir una beca per preparar la competència normal en una classe de l'escola Lakanal de prestigi.
L'any 1894, Max Jacob va optar per seguir els passos del seu germà gran, Maurice, —«Maurice l'Africà», en deia Max—[19] a l'Escola colonial aParís. Assistí per tal de formar part del'administració colonial d'Indoxina. Allotjat a l'hotel Corneille, a larue Corneille alBarri Llatí, paral·lelament cursà estudis a la Facultat de Dret dela Sorbona.El 4 de març de 1895 es va suïcidar, aRennes saltant alVilaine, el seu millor amic, Raoul Bolloré, nebot de l'industrial Jean-René Bolloré, geni precoç per qui Jacob portarà dol tota la seva vida.[20] Jacob suspengué tots els seus exàmens l'any escolar 95-96 i repetí curs. En aquest període es preparà amb antelació l'examen d'ingrés en l'administració de la presó colonial.Es canvià al desembre de 1896, a causa de patir una insuficiència pulmonar després de dos mesos,[21] delservei militar al 118é regiment d'infanteria aQuimper.[21] L'any següent s'instal·là en un àtic (la casa del seu pare),[22] on es dedicà alpiano i al disseny paisatgístic; però al desembre de 1897, després del primer trimestre del seu segon any, va renunciar a l'escola colonial. Renunciant als somnis dels viatges exòtics, va tornar a Quimper per estar-se unes setmanes, on trobà el seu piano de sempre.A vint-i-un anys, va sentir-se atret per la festa parisenca, i somnià a convertir-se en un home de lletres. Aprofità la seva majoria d'edat, a disgust dels seus pares, per instal·lar-se a París, el 1898 de febrer, temporalment amb un amic seu. Mentre continuà els seus estudis de dret, s'allotjà en una habitació de gamma baixa, albulevard Arago a larue Denfert-Rochereau, on tractà de guanyar-se la vida com a pianista acompanyant i amfitrió d'un curs de dibuix en una escola municipal. Superà amb èxit els seus exàmens al desembre de 1898 i rebé la llicenciatura endret,[23] especialitzat endret marítim, al 6 de gener de 1899.
Després de marxar deParís, al maig de 1936, per instal·lar-se aSaint-Benoît-sur-Loire,Loiret, Max Jacob va ser detingut el 24 de febrer de 1944 per laGestapo, i internat a lapresó d'Orleans, com a presoner #15872.[24]Jueu de naixement, el germà de Jacob, Gaston, havia estat detingut prèviament el gener de 1944 i deportat alcamp de concentració d'Auschwitz, gasejat a la seva arribada amb la seva germana Myrthe-Lea; el seu marit també fou deportat i assassinat pelsnazis. Després del seu empresonament a Orleans, Max va ser traslladat acamp de concentració de Drancy des d'on havia de ser transportat en el pròxim comboi d'Auschwitz aPolònia. No obstant això, va dir que patia depneumònia bronquial; Max Jacob va morir a la infermeria deLe Cité de la Muette, un antic bloc d'habitatges que va servir de camp de concentració conegut amb el nom de Drancy,[a] el 5 de març.[25]
Enterrat aIvry, després que acabés la guerra, el 1949, les seves restes van ser traslladades pels seus amics artistesJean Cassou iRené Iché (que va esculpir la tomba del poeta) alcementiri de Saint-Benoît-sur-Loire en el departament de Loiret.
Així com el seu nom regular o «nom d'estat civil», Jacob va treballar sota almenys dos pseudònims,Léon David (el nom del seu avi matern) iMorven le Gaëlique.[26]
_-_1934_-_Foto_Carl_van_Vechten%2c_Library_of_Congress.jpg)
