L'any1945, tot i el seu desig de divorciar-se, quan Robert tornà, en penoses condicions, delCamp de Dachau, ella restà amb ell per a tenir-ne cura, fet que relata a la seva novel·laLa douleur (El dolor). Tanmateix, cal tenir certes reserves sobre la veracitat dels seus relats.Nota 1 Es divorcià l'any1946.
Les seves primeres novel·les,Les imprudents (1943) iLa vie tranquille (1944), reflecteixen la influència narrativa saxona, evolucionant després cap a les formes delnouveau roman.[2]
Es va donar a conèixer amb la publicació d'una novel·la d'inspiració autobiogràfica tituladaUn barrage contre le Pacifique (1950). Les seves obres posteriors posaren en relleu, en relats curts, l'angoixa i el desig dels personatges per intentar escapar de la solitud. AmbL'amant (1984) va obtenir elPremi Goncourt, novel·la que va aconseguir un gran èxit mundial, amb un tiratge de més de tres milions i que va ser traduïda a quaranta idiomes.
La seva aportació literària consta d'una quarantena de novel·les i una dotzena de peces teatrals. La seva trajectòria dramàtica va ser reconeguda l'any 1983 per l'Acadèmia Francesa amb elGran Premi del Teatre. Duras va escriure el guió de la pel·lículaHiroshima mon amour (1958),[3] dirigida perAlain Resnais. També va dirigir diverses pel·lícules, entre ellesIndia Song iLes enfants.
La mateixa vida de l'escriptora és com una novel·la sobre la qual ella ha escrit incessantment. La destrucció, l'amor, l'alienació social, són paraules clau de la seva vida, que es detecten en tota la seva obra. Una història tempestuosa, de solitud i escriptura, de paraules i de silencis, de desigs fulgurants també. Un personatge ineludible en la vida de Marguerite Duras: la seva mare. El desamor maternal va marcar tota la seva vida i va fer d'ella un personatge controvertit en què es barrejaven les exigències del cor i els capritxos del cos; impetuosa i obstinada, va tenir tants detractors com seguidors de les seves obres. Difícil de definir la seva personalitat: iracunda o dolça, genial o narcisista (Marguerite Duras,1998, biografia escrita perLaure Adler), però cal creure-la quan assegura: «Jo sóc una escriptora, no val la pena dir res més.» Perquè el món sigui suportable és necessari exorcitzar les obsessions, però l'escriptura tant les pot amagar com revelar. Llavors Duras tempteja, repeteix una vegada i una altra, cerca la paraula justa, "prova" d'escriure, com es prova d'estimar encara sabent que mai no s'aconseguirà totalment. En una ocasió digué: «Escriure és tractar de saber el que un escriuria si un escrivís.»
Théâtre I:Les Eaux et Forêts;Le Square; iLa Musica, Gallimard, 1965.
L'Amante Anglaise, Gallimard, 1967.
Théâtre II:Suzanna Andler;Des journées entières dans les arbres;Yes, peut-être;Le Shaga; iUn homme est venu me voir, Gallimard, 1968.
India Song, Gallimard, 1973.
L'Eden Cinéma, Mercure de France, 1977.
Agatha et les lectures illimitées, Les Éditions de Minuit, 1981.
Savannah Bay, Les Éditions de Minuit, 1982; edició augmentada 1983.
Théâtre III:La Bête dans la jungle, desprésH. James, adaptació deJ. Lord i M. Duras;Les Papiers d'Aspern, després H. James, adaptació de M. Duras iR. Antelme; iLa Danse de mort, desprésA. Strindberg, adaptació de M. Duras, Gallimard, 1984.
La Musica deuxième, Gallimard, 1985.
Le Théâtre de l'amante anglaise, Gallimard, 1991.
Théâtre IV:Vera Baxter;L'Éden Cinéma; Le Théâtre de l'amante anglaise;Home; iLa Mouette, Gallimard, 1999.
Nota 1: Així, per exemple, segons Philippe Decharte, un dels membres de la Resistència, "Tot allò que relata Marguerite Duras és fals". Per altra banda, Paulette Delval culpa a l'escriptora de la mort del seu marit, Charles Delval, que era un agent de laGestapo.[5]
