Lamar o elmar és una massa d'aiguasalada (coneguda com aaigua de mar) que cobreix una gran part de lasuperfície de laTerra. Les grans masses d'aigua que separen elscontinents s'anomenenoceans, mentre que les divisions d'aquests oceans més o menys tancades per parts dels continents o perilles iarxipèlags són conegudes simplement com a mars, les quals alhora se subdivideixen en masses d'aigua més petites anomenadesgolfs ibadies i es connecten a través d'estrets. També s'anomenen mars els gransllacs interiors, habitualment salats, que no desguassen enlloc, com ara lamar d'Aral.
mars continentals, més tancades i amb un intercanvi d'aigua amb l'oceà limitat, en què els corrents són deguts a diferències desalinitat itemperatura més que no pas a la força del vent, com és el cas de lamar Mediterrània o lamar Roja;
mars interiors otancades, totalment voltades de terra, que poden rebre o no aigua dolça a través de diversosemissaris però no arriben a desguassar a l'oceà, com ara lamar Càspia o lamar Morta.
L'autoritat mundial que defineix els límits de mars i oceans és l'Organització Hidrogràfica Internacional (OHI), el document vigent de la qual és la publicació especial S-23,Límits d'oceans i marsArxivat 2008-12-30 aWayback Machine. (enanglès), 3a edició,1953. La segona edició fou la del1937, i la primera era del1928. El1986 se'n va publicar una quarta edició, però a causa de diverses disputes nominals encara no ha estat ratificada.
La definició comparativa de mar com una «extensió d'aigua salada menor que l'oceà» estableix una classificació de les extensions d'aigua salada en què els oceans serien les grans extensions i vindrien després, amb diferents mides, les mars. Les mars es diferencien principalment pel contacte amb l'oceà, i poden ser obertes o tancades:
si està circumdat quasi totalment per terra, com lamar Negra, es parla de mar continental,
La distinció entre mar i oceà obeeix a diverses causes, sobretot quan es parla de mars obertes en què sol distingir-atenent a la situació geogràfica, generalment enclavada entre dues masses terrestres o, de vegades, les menys, a la posició de la plataforma continental. Alguns exemples d'això són:
El de la mar delcanal de la Mànega que comunica amb l'oceà Atlàntic per la mar Cèltica, però es distingeix per la seva posició entre la costa sud d'Anglaterra i la costa nord de França.
La mar Mediterrània, que comunica amb l'oceà Atlàntic per l'estret de Gibraltar i es distingeix clarament per estar enclavat entreEuropa,Àsia iÀfrica, al punt de què té unes condicions marítimes molt diferents (diferents temperatures, diferent fauna i flora, i marees de diferent amplitud).
Una altra mar oberta, en aquest cas la delsSargassos, es distingeix de l'oceà Atlàntic de forma totalment arbitrària amb la seva acumulació d'algues al llarg de la Florida.
La màxima autoritat internacional en matèria de delimitació de mars és el «International Hydrographic Organization» (IHO), sent la referència mundial seva publicació «Limits of oceans and seas» (Límits d'oceans i mars) (3a edició de 1953).[3] Aquesta publicació no estableix diferències entre oceans i mars, sinó que es limita a enumerar tots els oceans i mars del món, assignant un nombre, arribant fins al 66, encara que com utilitza a vegades números amb lletra, en realitat són 73. Són un total de 6 oceans (l'Atlàntic i el Pacífic estan dividits cada un en dos parts, Nord i Sud) i 67 mars, d'ells dos dividits en dos conques, la mar Mediterrània i la mar de la Xina.
Algunes mars tenen mars interiors (que es numeren amb una lletra minúscula) com la Bàltica (3), la Mediterrània (8) i l'Arxipèlag de l'Índia Oriental (13). La publicació considera a més oceans i mars, golfs, badies, canals i estrets, i moltes vegades, no resulta molt clar quin és el criteri utilitzat, ja que a vegades és el simple ús des de temps passats.
Algunes masses d'aigua anomenades "mars" realment no ho són pas, i en canvi n'hi ha d'altres que sí que ho són però no són conegudes com a tals pel que fa al nom. Vet aquí una mostra d'alguns d'aquests noms equívocs:
Lamar de Galilea és un petit llac d'aigua dolça que desguassa a lamar Morta a través delJordà. Actualment és més coneguda com a "llac de Tiberíades" o "llac Kinneret", com se'n diu als moderns mapes d'Israel, però la denominació bíblica encara és àmpliament utilitzada arreu.
La "mar de Cortés", o de "Cortez", és més coneguda habitualment com a "golf de Califòrnia".
Aquesta taula recull tots els mars del món que l'Organització Hidrogràfica Internacional («International Hydrographic Organization», IHO), a la seva publicacióLimits of oceans and seas (3a edició de 1953)][4] recull com a tals. En aquesta publicació tots els mars i oceans tenen un número d'identificació així com una precisa descripció dels seus límits. Alguns criteris resulten antics, com la no existencia de l'oceà Antàrtic i els seus mars, però està pendent d'una actualització que es troba aturada per discrepàncies en la determinació de límits.
Amb relació a les dimensions de lesonades i als obstacles que representen per a lanavegació, s'han determinat diversos graus dels estats de la mar segons l'escala Douglas, amb denominacions específiques.
Grau 0:mar plana,mar calma omar bonança, sense onades.
Grau 1:mar arrissada, amb onades de menys de 0,1 m.
Grau 2:marejol, amb onades que oscil·len entre els 0,1 i els 0,5 m.
Grau 3:maror, amb onades que oscil·len entre els 0,5 i els 1,25 m.
Grau 4:forta maror, amb onades que oscil·len entre els 1,25 i els 2,5 m.
Grau 5:maregassa omar grossa, amb onades que oscil·len entre els 2,5 i els 4 m.
Grau 6:mar brava, amb onades que oscil·len entre els 4 i els 6 m.
Grau 7:mar desfeta omar de capa, amb onades que oscil·len entre els 6 i els 9 m.
Grau 8:mar molt alta, amb onades que oscil·len entre els 9 i els 14 m.
Lesmars lunars són extenses planesbasàltiques de laLluna[5] que els primers astrònoms van confondre amb masses d'aigua, que van batejar com a "mars".
A la superfície deMart, es creu que en un passat llunyà hi podia haver existit aigua en forma líquida i que les diverses conques marcianes actuals serien fons marins secs. La més gran és l'anomenadaVastitas Borealis, i n'hi ha d'altres com l'Hellas Planitia i l'Argyre Planitia.
També se suposa la presència d'aigua corrent sota la superfície de diversesllunes, sobretot aEuropa.
A la superfície deTità també es creu que hi hahidrocarburs en forma líquida, tot i que en aquest cas seria més adequat parlar de "llacs" que no pas de "mars".
Lesmitologies tenien explicacions per a l'origen de la mar com a part de la creació del món, i sovint un dels déus principals regnava sobre la mar. Així, per exemple,Posidó era el déu grec de la mar, Olorun el dels panteons sud-africans, els xinesos tenien quatre déusdracs (cadascú encarregat d'un oceà),Nun s'encarregava de les aigües primordials per als egipcis... Molts pescadors s'encomanaven a sants o genis locals per demanar protecció davant la mar.
A la literatura, el mar ha estat sinònim sovint de lamort, sigui pelsmonstres marins sorgits de la mitologia, per analogia de la metàfora del riu com la vida (que acaba en desembocar en el mar) o per la quantitat de referències aquàtiques en escatologia (la llacuna Estígia o el riu de la mort egipci, per exemple).
.PNG)
_250m.jpg)
.png)
