Mané és el diminutiu deManuel. També va rebre elssobrenoms d'Alegria do Povo (Alegria del poble) oAnjo de Pernas Tortas (Àngel de cames tortes). Va morir a l'edat de 49 anys per unacirrosi alfetge, causada per la sevaaddicció a la beguda.[2][3]
Garrincha era un grandriblador (per molts historiadors, el millor de la història delfutbol) i tenia un fort xut amb ambdues cames. És considerat per laFIFA com el segon millor jugador brasiler de la història, per darrere dePelé i, el1999, obtingué la mateixa posició en una votació de laIFFHS. Entre els fans més veterans del seu país és molt popular i alguns el consideren millor que Pelé.[3][4][5]
1962
La major part de la seva vida esportiva transcorregué alBotafogo, club de Rio de Janeiro. El1966, ja en el declivi de la seva carrera, fou venut alCorinthians, amb qui disputaria una única temporada, incorporant-se a laPortuguesa Carioca l'any següent. Un curs més tard fitxà pelscolombians de l'Atlético Junior, on va estar-s'hi només unes setmanes,[6] sent contractat a continuació pelFlamengo, on romangué fins al1969. A començaments delsanys 70, certs rumors el van situar a prop de diversos clubs europeus, com elRed Star FC 93francès, l'AC Milanitalià o elBenficaportuguès, però cap arribà a concretar-se.[7][8] La seva carrera encara s'allargà fins al1972, quan jugà per l'Olaria. Ja retirat, va continuar jugant partits d'exhibició fins al1982.[9]
Garrincha jugà 50 partits internacionals amb laselecció del Brasil entre1955 i1966, disputant tresMundials1958,1962 i1966, guanyant-ne els dos primers. Destacà especialment al Mundial de 1962, on, lesionatPelé, esdevingué el millor jugador del torneig.[10][11]
Entre les seves virtuts, van destacar els xuts a porteria amb efecte, en especial lafolha seca -quan la pilota cau abruptament.[12]
Va néixer en una família molt humil al districte de Pau Grande, municipi deMagé,estat de Rio de Janeiro (a l'extrarradi de la capital). Una de les germanes va donar-li el seu sobrenom,Garrincha, un petit ocell (Troglodytes musculus) molt comú a la regió.[13][14]
Una de les característiques més marcants de la figura del futbolista era la forma de les sevescames: totes dues es corbaven cap al costat esquerre i, a més, la cama dreta era sis centímetres més curta que l'altra. Hi ha versions que apunten a que aquesta deformitat eracongènita, mentre que altres apunten cap a unapoliomielitis infantil.[15][16]
El matrimoni format perElza Soares i Garrincha, 1971.
L'èxit de Mané Garrincha en el terreny de joc contrastava fortament amb la seva vida personal. La seva primera muller fou Nair Marques, la seva parella durant l'adolescència. Van tenir nou filles. El1963 es va separar de Marques i immediatament va fer pública la seva relació amb la cantantElza Soares, que haurien iniciat un any abans. Soares i dos Santos van contraure matrimoni el1966.[17]
El futbolista tenia seriosos problemes amb labeguda i es va veure involucrat en diversosaccidents de trànsit, sent el més greu el que va patir l'abril de1969 i on va resultar morta la seva sogra. Garrincha va ser condemnat a dos anys perhomicidi, complint-los enllibertat condicional.[8]
La unió amb Elza Soares va ser convulsa, per les constants agressions i traïcions de Garrincha, agreujades per l'alcoholisme sever. Es divorciaren el1982. Van tenir un únic fill,Garrinchinha (1976-1986). A més dels deu fills que tingué amb ambdues esposes, el davanter en va reconèixer quatre més, fruit de relacions extramatrimonials.[17]
Els últims anys de l'esportista van estar marcats per la seva addició a l'alcohol i la precarietat econòmica, vivint en un pis llogat per laCBF. L'any 82 va ser hospitalitzat fins a vuit cops, per problemes derivats de la beguda. Va finar la matinada del 20 de gener de 1983, en un hospital delbarri de Botafogo. Segons l'autòpsia, la causa de la mort fou congestió pulmonar,pancreatitis ipericarditis, dintre d'un quadre d'alcoholismecrònic. Garrincha està enterrat en el cementiri de Magé, on una estàtua recorda la seva figura.[18][19] Al seuepitafi s'hi pot llegir:"Aquí descansa en pau aquell qui fou l'Alegria del Poble – Mané Garrincha".[20]
Garrincha amb la pilota (extrem superior dret), en la jugada que acabaria amb el segon gol dels brasilers en la final delMundial de 1958, contraSuècia (resultat final, 5-2).
El Museu d'Esports Mané Garrincha està situat en les instal·lacions de l'estadi de Maracanã.[22]
L'any 1962, poc després de guanyar el segon Mundial amb laseleção, el futbolista va protagonitzar el primerdocumental brasiler basat en la vida d'un esportista. Va dur el títolGarrincha, alegria do povo.[23]
El2003 va estrenar-se labiopicGarrincha: Estrela Solitária, basada en elllibre homònim de Ruy Castro. Dirigida perMilton Alencar, va comptar amb l'actorAndré Gonçalves en el paper protagonista.[24]
Si hi ha un Déu que reguli el futbol, aquest Déu és sobretot irònic, farsant i Garrincha va ser un dels seus delegats encarregats feia befa de tot i de tots als estadis. Però, com també és un Déu cruel, va treure a l'enlluernador Garrincha la facultat de percebre la seva condició d'agent diví. Fou un pobre i petit mortal que va ajudar un país sencer a sublimar les seves tristeses. El pitjor és que les tristeses tornen i no hi ha un altre Garrincha disponible. Es necessita d'un de nou que ens nodreixi el somni.
»
— Carlos Drummond de Andrade,Jornal do Brasil, 21/01/1983
↑Leite Lopes, José Sérgio; Sylvain, Maresca «A morte da "Alegria do povo"» (pdf). Revista brasileira de ciências sociais, 20, 7-1992. Arxivat de l'original el 2021-10-23 [Consulta: 23 octubre 2021].
