En elPaisatge amb caiguda d'Ícar (1558), dePieter Brueghel el Vell, veiem les cames d'un Ícar que ha caigut de cap a l'aigua, mentre la vida continua tot entorn. L'obra es troba alMuseu Reial de Belles Arts de Bèlgica.El bibliotecari (1562), deGiuseppe Arcimboldo. L'obra es troba al Castell o Palau de Skokloster (Suècia).
Elmanierisme és unestil artístic caracteritzat per la recerca d'una estilització (maniera) personal i que va predominar entre elRenaixement delsegle xvi[1] i elBarroc. Va ser una reacció a l'agitació social, política i religiosa de l'època i va representar un profund allunyament de l'harmonia de l'alt Renaixement.[2][3]
Neix aRoma iFlorència prenent el relleu a l'estil de l'alt Renaixement entre 1520 i 1530, amb artistes influïts per l'obra deRafael iMiquel Àngel; predomina a laItàlia delsegle xvi i finalitza aEuropa cap al1600 quan s'imposa elbarroc. Correspon a un moment en què els valors renaixentistes (bellesa,harmonia, unitat) són desmitificats i deixen de ser la finalitat última de l'art, de manera que tots els camins esdevenen vàlids.
En principi, el terme italiàmaniera, equivalent a "estil" o "mode", té un cert caire pejoratiu, d'imitació, artificiós: els pintors pintena la maniera deRaffaello,Leonardo da Vinci,Miquel Àngel, etc. S'ha de tenir en compte, però, que la característica de l'època és més la varietat i la diversitat que no pas la imitació. En realitat, el manierisme és una continuació lògica del procés de recerca i d'experimentació de noves solucions que caracteritza el Renaixement des dels seus inicis.
El manierisme representa un allunyament de la pintura respecte a laimitació de larealitat. Aquest és el motiu de la gran importància que se li ha donat al manierisme durant el segle xx, moment en què la pintura ha assolit la seva autonomia respecte a la representació de la realitat.
Els temes més freqüents són elsreligiosos, però des d'una percepció poc habitual fins aleshores; elsretrats amb expressions inesperades; lamitologia i lesal·legories, sovint dotades d'unsimbolisme sinistre.[3]
Les dues característiques més importants del manierisme són el rebuig de les normes i la llibertat en lacomposició, en els colors i en les formes. Per altra banda, presenta una extraordinària varietat de manifestacions que difícilment permeten definir-lo com un estil basat en una unitat de principis i normes.
En un món agitat, l'art d'aquesta època també era agitat, violent i nerviós. S'hi troben temes obscurs,simbolisme tens, figures i espai distorsionats, una expressa manca d'harmonia i proporció, textures irreals, colors molt vius, poses artificials i escenes devoyeurisme sexual. Les figures semblen suspeses en plena acció o mostren tensió intencionada.[3]
En l'arquitectura, destaca l'anticlassicisme i la distorsió del que espera l'espectador; i en l'escultura la sensació demoviment, les anatomies masculines fortes i musculoses, les postures exagerades per a realçar-les, i elrealisme.[3]
Al voltant del1550, neix una nova generació d'arquitectes que, d'una banda, continuen la línia individualista i ornamental deMiquel Àngel i, de l'altra, intenten sintetitzar les experiències d'un segle de construccions basades en els principis delclassicisme mitjançant obres teòriques que tindran una gran repercussió.
Sebastiano Serlio (1475-1554) va escriure unTractat d'arquitectura (1537) que va ser un dels més llegits del moment, juntament ambDels cincs ordres d'arquitectura, deJacopo Vignola (1507-1573).
Així mateix, Vignola és l'autor de l'església d'Il Gesú, temple de la novaCompanyia de Jesús a Roma, imatge de laContrareforma catòlica i precursora d'un nou tipus de temple: de nau única i molt ampla, volta de canó amb llunetes, capelles laterals i creuer curt cobert amb una gran cúpula de mitja esfera que dona molta il·luminació al presbiteri. Aquest esquema constructiu esdevindrà el tipus més comú de temple en l'època delbarroc. La façana, posterior i obra deGiacomo della Porta, presenta també trets precursors delbarroc, com les volutes amb què s'uneixen el cos inferior i el superior, i la superposició d'un frontó triangular i un altre de curvilini.
Giulio Romano segueix més clarament la línia deMiquel Àngel quant a creativitat i reinterpretació individual dels elements clàssics. Els seus treballs aMàntua, com per exemple el granpalazzo del Té, van canviar la fesomia de la ciutat.
Andrea Palladio.Villa Capra. La RotondaAndrea Palladio.Església del Redentore
Andrea Palladio (1508-1580), arquitecte oficial deVenècia, és també l'autor d'Els quatre llibres d'arquitectura, en què estudia els materials, els ordres arquitectònics, les tipologies dels edificis, etc.
Podem trobar les seves construccions més importants a la regió del Vèneto. A Vicenza, va realitzar diverses obres civils com palaus i vil·les. Les vil·les dePalladio responen a la necessitat de laburgesia veneciana de diversificar els seus interessos: són edificis pensats com a centre d'explotació agrícola i no com a casa de descans (Villa Barbaro, 1557).
L'única vil·la dePalladio destinada a esbarjo és laVilla Capra, també coneguda comLa Rotonda (1566), on Palladio posa en pràctica la concepció de la vil·la clàssica com a construcció de planta central. El cos central és un cercle inserit en un quadrat; a cada costat s'afegeix un pòrtic a la manera dels temples romans.
També és seu elteatre Olímpic deVicenza, on Palladio recupera una tipologia d'edifici clàssic: el teatre de càvea semicircular amb una escena espectacular a base de pòrtics sobre columnes i fons en perspectiva.
AVenècia, hi ha les seves dues millors obres religioses, l'església de Sant Giorgio Maggiore i l'església del Redentore que, en definitiva, suposen un intent de solució classicista al problema de les façanes d'església que tenen diferent alçada a la nau central i a les laterals, i no admeten un simple pòrtic amb frontó.
L'originalitat de les seves construccions va fer que la seva influència fos molt important en els segles posteriors, especialment en elneoclassicisme del segle xviii, i de manera més intensa aAnglaterra i, conseqüentment, alsEstats Units.
Benvenuto Cellini.PerseuSant Vicent Màrtir llençat a l'abocador, escultura en alabastre deDiego de Tredia (documentat el1533)
Pel que fa a l'escultura manierista, la característica més destacable és l'accentuació delmoviment i del dinamisme en figures i grups. El recurs més utilitzat és la formaserpentinata, una figura contorsionada de forma artificiosa amb una sinuositat exagerada.
L'autor més notable del període ésBenvenuto Cellini (1500-1571), orfebre i escultor. En la seva obraPerseu,al·legoria del triomf delsMèdici, va demostrar el seu virtuosisme tècnic en fondre el complicat grup d'una sola peça mitjançant latècnica de la cera perduda. Un altre exemple n'és el seu saler d'or ibanús dissenyat el1540, en quèNeptú iAmfitrite es mostren en posicions estirades i incòmodes. Com a orfebre, és famós elSaler de Francesc I, al·legoria mitològica en or, argent i esmalt concebuda com una font en petita escala. Durant el períodemanierista, es van crear més obres abstractes, pensant més en el color i en la composició que en elrealisme de la peça. Un exemple en són algunes obres deGiambologna, en què les figures no es mostren en posicions naturals o fins i tot humanament possibles, però sí que transmeten sentiment.
Si cerquem un tret definidor del manierisme pictòric, podem trobar-lo en la introducció de la llicència, entesa com lallibertat per a innovar: trobar unenquadrament insòlit, estilitzar les figures, trair els colors de larealitat, barrejar proporcions, violentar laperspectiva, etc. Així, s'abandona la coherència entre la natura i la seva representació pictòrica. S'estilitzen els cossos fins a deformar-los; s'utilitza la formaserpentinata, s'elaboren composicions inversemblants o s'utilitzen de manera arbitrària els colors. En general, es tracta d'una pintura refinada i intel·lectualitzada, que gaudeix de força acceptació en medis aristocràtics i cortesans.
Molts dels pintors de la segona meitat del segle xvi es consideren continuadors del classicisme, com és el cas deGiorgio Vasari. En aquesta línia, està l'Accademia fiorentina del disegni, fundada el 1563 amb l'objectiu de formar els artistes en el coneixement de l'antiguitat i de la pintura dels mestres delCinquecento.
A Florència, en destaquenJacopo Pontormo (1494-1556) iRosso Fiorentino (1495-1540), que faran servir la juxtaposició de colors complementaris per a accentuar els contrastos.
Il Bronzino (1503-1572) iGiorgio Vasari (1511-1574), impulsors de l'Accademia Fiorentina, en són els millors exponents del vessant classicista.
A Roma, en destaquenSebastiano del Piombo (1485-1547) iParmigianino (1503-1540), representants molt clars del manierisme: estilització del cos exagerada, líniaserpentinata, sensualitat, desequilibri en la composició, etc.
A Venècia, l'escola iniciada perGiorgione iTiziano és continuada perTintoretto (1518-1594) iPaolo Veronese (1528-1588), amb unes composicions dinàmiques, perspectives forçades i espectaculars, colors vius i sensuals i arquitectures monumentals.
En història de la literatura, la literatura manierista s'interpreta com un procés evolutiu que afecta les formes i a l'actitud dels poetes. El canvi que afecta les formes, per influència de les arts.
Les característiques formals i conceptuals de la literatura d'aquest grup d'autors mostra el pas de l'atmosferarenaixentista humanista, idíl·lica i classicista, a una altra que pot qualificar-se de "manierista" per la seva malenconia, desencís, complexitat ipathos, que apunta ja als contrastos de la literatura delBarroc. Es fa créixer una nova dimensió tràgica en elsherois, la victòria moral es dona moltes vegades en virtut de la seva derrota, en una visió sobre el destí que divergeix de la clàssica. En termes formals, els drames de Shakespeare i la prosa de Cervantes es realitzen amb fallides de continuïtat, amb un tractament lliure i desigual de l'espai i el temps(unitats aristotèliques), negant l'economia, l'ordre i la linealitat clàssics; en una contínua i extravagant expansió i variació del seu material, en la caracterització psicològica inconsistent, ambigua i imprevisible dels seus personatges, en la juxtaposició de recursos altament formalistes i convencionals amb altres trets del prosaic, el improvisat i el vulgar. També és un típic recurs manierista valer-se demetàfores fosques i sobrecarregades, de la màgia i el fantàstic, d'antítesi, d'assonàncies iparonomàsia, de l'enigmàtic, posar en evidència les debilitats dels herois, que poden ser moltes i profundes (antiheroi), i que per això mateix els fan, als ulls moderns, tan reals, vius i veritables.
Sonet dePietro Aretino, amb il·lustració eròtica, ca. 1527
La música manierista mostra, segonsClaude Palisca, una tensió «entre el desig de preservar un elevat nivell d'habilitat contrapuntística i l'impuls d'acompanyar les imatges, idees i sentiments»[5] descrits en el text (música programàtica). L'impacte del Manierisme sobre les arts musicals va ser menys profund que en altres camps; i la pròpia identificació d'un estil musical que pugui denominar-se "manierista" és matèria de controvèrsia, com altres conceptes de les arts visuals o la literatura relacionats amb la música. Maria Maniates defensen la idea que es pot definir un manierisme musical per al període final del segle xvi a partir d'elements específicament musicals: l'experimentalisme en el camp de l'harmonia, l'exploració d'intervals distints en la línia melòdica, assajos de músicamicrotonal, temptatives de establiment d'un sistema de temperament igual i l'atribució de nous significats per als elements de retòrica musical.[6] Menys problemàtica és l'evidència que el període va presenciar el sorgiment d'un nou estil musical, atès que els propis músics de l'època estaven embolicats en una forta polèmica sobre els nous rumbs que prenia el seu art i les diferents sensibilitats percebudes entre les successives generacions de músics. En Compendium Musices (1552), Adrianus Coclico42 descrivia a la generació de Guillaume Dufay (mitjan segle xv) com musici mathematici ("músics matemàtics"), a la de Josquin des Prez (finals del XV i començaments del XVI) com musici prestantissimi ("músics admirables"), i a la seva pròpia com musici poetici ("músics poètics").[7]
Finalment, en el cinema, el manierisme es va dur a terme després de la gran onada delcinema clàssic i de laSegona Guerra Mundial. Va ser una etapa en què els directors van intentar fer un retorn cap al classicisme que estava en crisi. Volien fer pel·lículesa la manera del classicisme (manierisme). Però el context històric on es desenvolupava, no va ajudar a que es produïssin pel·lícules destinades a tenir unhappy end i això provocava una real crispació.
Ciutadà Kane, 1941
Les característiques principals en el cinema és la gran presència del director. Un precursor del que s'anomenaria el posteriorcinema d'autor. Es pot començar a intuir que qui mana ja no és la indústria, sinó el propi director, cosa que portarà a fortes confrontacions entre aquest i les grans empreses cinematogràfiques. Allò que podríem anomenar com a directors contra el sistema.[8] Un gran exemple és el directorOrson Welles que va revolucionar el món del cinema amb la seva òpera primaCiutadà Kane.
Per altra banda, una altra gran característica que podem destacar és el canvi de trames aplicant el model narratiu transperent típic del classicisme, per trames molt més fosques i confuses, molt influïts pelgènere negre. Els personatges solen ser malalts mentals, amb inseguretats i preocupacions. Assassins i excombatents trastornats que s'adonen que la realitat on viuen està deformada (simbolitzat en escenes amb l'ús de miralls). La realitat ja no és una, sinó que poden haver molts punts de vista diferents d'aquesta realitat i, per tant, podem trobar una gran ambigüitat moral.
També, una altra característica que podem destacar és l'ostentació de decorats artificiosos. A més, els directors no volen amagar les manipulacions ni la feina que hi ha darrere d'un muntatge. D'aquesta manera, tot acaba tenint un punt molt teatral. El que pretenen és demostrar la realitat com un artifici i, per tant, tot acaba sent molt exagerat (tant els decorats que tenen aires quasi surrealistes, com les actuacions dels actors.) En aquest cas podem destacar dues pel·lícules. La primera ésDuel in the Sun deKing Vidor en què podem percebre claríssimament l'artificialitat dels decorats i la sobreactuació dels actors. La segona ésCantant sota la pluja deGene Kelly iStanley Donen en la qual podem percebre l'essència dels rodatges i de les ficcions cinematogràfiques.
Alfred Hitchcock.
Finalment, una última gran característica que podríem destacar és l'ús de mecanismes desuspens que fan avançar la pel·lícula i a la vegada dona un gran paper a la participació de l'espectador. En aquest cas, el gran director podria serAlfred Hitchcock, que no sempre el podríem considerar com a manierista, però sí que és un director que sempre ha destacat pel seu estil independent deixant de banda la indústria i també per ser el rei del suspens.
↑Martinez Garrido, Elisa «Còpia arxivada». El Manierismo y el Barroco italianos, la época de la Contrarreforma. Arxivat de l'original el 2018-12-04 [Consulta: 4 desembre 2018].
.jpg)
.jpg)
