Des del punt de vista de lacladística, que reflecteix la història evolutiva, els mamífers són els únics representants vivents delclade delssinàpsids, que forma el grup delsamniotes juntament amb elssauròpsids (rèptils iocells). Els primers avantpassats sinàpsids dels mamífers foren elspelicosauresesfenacodonts, un grup que incloïa animals com eldimetrodont. Aquest grup divergí del llinatgesauròpsid a la fi del períodeCarbonífer, fa uns 300 milions d'anys. El llinatge delgrup troncal dels esfenacodonts es dividí en una multitud de grups diversos de sinàpsids que no eren mamífers (de vegades descrits incorrectament com a «rèptils mamiferoides») abans de desembocar en elsteràpsids durant elPermià inferior. Elsordres de mamífers moderns sorgiren durant els períodesPaleogen iNeogen delCenozoic, després de l'extinció dels dinosaures no aviaris, i han estat un dels grups dominants d'animals terrestres dels últims 66 milions d'anys.
El pla corporal fonamental ésquadrúpede. La majoria dels mamífers es mouen per terra a quatre potes, però també n'hi ha que tenen extremitatsadaptades a un estil de vidaaquàtic, aeri,arborícola, subterrani obípede. Els mamífers presenten una gran varietat de dimensions, que va des delcraseonicteri de nas porcí (30-40 mm i 2 g) fins alrorqual blau (33 m i 181 t), possiblement l'animal més gros de tots els temps. La seva longevitat màxima va des dels 2 anys de lesmusaranyes fins als 211 de labalena de Groenlàndia. Excepte elsmonotremes, tots els mamífers donen a llum cries vives en lloc de pondreous com altres animals. Elsplacentaris, que en són el grup més divers, desenvolupen unaplacenta que permet alimentar elsfetus durant lagestació.
Ladomesticació de nombrosos tipus de mamífers fou un factor clau en larevolució neolítica i obrí la porta a la substitució de lacaça i recol·lecció per l'agricultura com a principal font d'aliment dels éssers humans. Això permeté que les societats humanes fessin la transició del nomadisme al sedentarisme i comencessin a col·laborar més entre si en un procés que acabaria portant al desenvolupament de les primerescivilitzacions. Els mamífers domesticats proporcionen aliments (carn iproductes lactis),pell icuir i es fan servir en l'agricultura i com a mitjà de transport. Els éssers humanscacen mamífers, els fan competir en curses i els empren com aorganismes model en la recerca científica. Els mamífers han estat representats en l'art des delpaleolític i apareixen en la literatura, les pel·lícules, la mitologia i la religió. Lacaça furtiva i ladestrucció d'hàbitats (en gran part a través de ladesforestació) són la causa més important del declivi i l'extinció de moltes espècies de mamífers.
La classificació dels mamífers ha anat evolucionant des queCarl von Linné definí la classe per primera vegada. No n'hi ha cap sistema de classificació universalment acceptat. Entre els compendis recents hi ha el deMcKenna iBell (1997) i el deWilson iReeder (2005).[2] Lasistemàtica dels orígens i les relacions dels mamífers publicada perSimpson el 1945 fou emprada a totes les institucions educatives fins a la darreria del segle xx. Tanmateix, la informació disponible ha fet un gran salt quantitatiu i qualitatiu des de l'època de Simpson, incloent-hi el recalibratge delregistre fòssil i grans avenços en la base teòrica de la sistemàtica, gràcies en part al desenvolupament de lacladística.
Els mamífersvivents se subdivideixen en una trentena d'ordres repartits entre tres infraclasses. Elseuteris inclouen quatre superordres i elsmetateris n'inclouen dos.
La classificació sistemàtica dels mamífers es basa en part en anàlisis moleculars genètiques. Com que això no és possible amb els grups extints, aquests costen d'encaixar dins la sistemàtica. Sistemes com el deMcKenna iBell, que inclouen tant els ordres vivents com els extints, es contradiuen en part amb la sistemàtica presentada aquí. Aquesta és la llista d'ordres extints de marsupials i d'euteris.
Elpèl és un dels principals caràcters dels mamífers.[7] Encara que algunes espècies (com ara elscetacis) no en tenen, evolucionaren d'avantpassats peluts i presenten creixement capil·lar com a mínim durant la faseembrionària. La quantitat i la distribució del pèl varien molt d'una espècie a l'altra.[8] Es compon principalment deceratina, la mateixaproteïna que forma lesescates i lesplomes en altres tipus d'animals.[9]
Elpelatge compleix diverses funcions. Juntament amb les glàndules cutànies, participa en la regulació tèrmica.[9] Els seus colors i patrons contribueixen alcamuflatge, tant en les preses com en els depredadors.[10] Alguns mamífers, com ara lallebre de les neus i laguineu àrtica,muden el pelatge en resposta als canvis estacionals en els medis que habiten. En general, lesfoques que neixen enpannes de glaç tenen el pelatge natal blanc, mentre que les que neixen a les platges el solen tenir de color marró fosc o negre. Els patrons del pelatge poden servir per avisar altres membres de la mateixa espècie de la presència d'un depredador o, com en el cas de lesmofetes, com a element dissuasiu contra el mateix depredador.[11] L'eriçament del pèl indica una actitud hostil o defensiva. El pelatge pot ser uncaràcter distintiu dels dos sexes; en són exemples les crineres delslleons i elpèl facial en elséssers humans. De vegades, el seu color serveix per generaratracció sexual.[12]
En alguns mamífers, com ara elseriçons, elsporcs espins i elsequidnes, una part del pelatge es presenta com una capa de punxes que ofereix una protecció gens negligible contra els depredadors.[13] Lesvibrisses, un tipus de pèl associat a una alta concentració denervis ivasos sanguinis, estan implicades en el sentit deltacte. Generalment prenen la forma de «bigotis», però es poden trobar a diferents parts del cos.[13] Lespestanyes, lescelles, elspèls de les orelles i elspèls nasals protegeixen altres òrgans sensorials impedint-hi l'entrada d'objectes externs.[12]
Les glàndules sudorípares són un caràcter exclusiu dels mamífers, encara que la majoria no en tenen. La seva funció principal és latermoregulació mitjançant la secreció desuor.[15] Es divideixen englàndules sudorípares eccrines, que segreguen una sudoració aquosa amb residusmetabòlics isals, iapocrines, que deixen anar un producte més lletós, blanquinós o groguenc. Com a regla general, les primeres es distribueixen per les regions desproveïdes de pèl, mentre que les segones dipositen les secrecions a les cavitats delsfol·licles pilosos, es desenvolupen durant lapubertat i només es troben a certes parts del cos (en els éssers humans, sobretot a lesorelles, lesaixelles, elsmugrons, elmelic i la regió anogenital).[14][15]
Esquema d'una glàndula sebàcia amb el seu fol·licle associat
Lesglàndules odoríferes poden ser predominantment sudorípares, predominantment sebàcies o una barreja més o menys homogènia d'aquests dos tipus. Produeixenferomones i altres secrecions oloroses que tenen una funció comunicativa, com aramarcar territori.[16] Gairebé tots els mamífers en tenen, tot i que no sempre a les mateixes parts del cos.[14]
Lesglàndules mamàries, el caràcterque dona nom als mamífers, són glàndules sudorípares modificades que es poden observar en lesfemelles i, de forma rudimentària, en elsmascles.[14] Es formen a partir de lalínia làctia[17] i es poden trobar altòrax, l'abdomen o la regió delsengonals, segons l'espècie. Com que la seva única funció és secretarllet per a l'alimentació de les cries, només estan actives entre elpart i la fi de l'alletament.[14] La lactància no es dona en cap altre tipus d'animal.[18] Elsmonotremes tenen dues glàndules mamàries que vessen el seu contingut en depressions abdominals,[17] mentre que elsteris presenten un nombre variable demugrons omamelles que les cries poden xuclar directament.[14] Elséssers humans són l'única espècie en la qual les femelles tenen les mamelles engrandides de manera permanent, no només durant la lactància.[19]
Elsossos de l'orella i l'articulació mandibular evolucionaren en paral·lel. Elspelicosaures tenien l'articulació delmaxil·lar inferior formada per l'os articular i elquadrat. A més d'unir diferents parts de la mandíbula, aquests dos ossos, juntament amb l'os angular, transmetien el so a lamembrana timpànica. En els mamífers, en canvi, l'articulació mandibular es compon de l'os dental i l'os escatós, fet únic en el regne animal,[20] mentre que el quadrat i l'articular han migrat a l'orella mitjana i s'han convertit, respectivament, en elmartell i l'enclusa, que ensems amb l'estrep es coneixen com els «ossicles» de l'orella mitjana. Aquestes adaptacions permeten unamasticació més eficaç i unaoïda més sensible.[21] Així mateix, els mamífers desenvoluparen unos ectotimpànic que fixa eltimpà al seu lloc. Tot això contrasta amb la configuració de l'orella i la mandíbula dels altres vertebrats, que presenten un sol os (lacolumel·la) a l'orella mitjana i un mínim de nou ossos al maxil·lar inferior.[22]
Elsprototeris adults manquen de dents, mentre que les cries exhibeixen una dent similar altelolècit dels rèptils i elsocells que els serveix per obrir-se pas a través de la closca de l'ou i els cau poc després de l'eclosió. Elsmetateris tenen unafórmula dental màxima de, per a un total de 50 dents, i conserven el precursor temporal de la cinquena premolar delsterisbasals, transformat en la primera molar. Elsuombats són els únics metateris que no tenen més incisives almaxil·lar superior que a l'inferior.[26]
Elseuteris tenen una fórmula dental màxima de, per a un total de 44 dents.[26] Hi ha una tendència evolutiva cap a un menor nombre de dents que troba la seva màxima expressió en animals com elsformiguers gegants i elspangolins, que no en presenten cap.[27] Les úniques excepcions a aquesta tendència són l'otoció, que té fins a 50 peces, l'armadillo gegant, que en pot arribar a presentar 100, i la majoria delsodontocets, que en tenen fins a 260 i són dels pocs mamífers essencialment homodonts.[28]
Els mamífers desenvoluparen unpaladar secundari[32] que els permet —excepte en els éssers humans— respirar i menjar alhora. Són els únics animals que tenendiafragma, unmúscul pla que separa la cavitat toràcica de la cavitat abdominal.[33] A més a més, perden l'arc aòrtic dret cap al principi del seudesenvolupament embrionari, a diferència dels ocells, que en perden l'esquerre, i elsrèptils, que en conserven tant l'un com l'altre. Igual que en elscrocodilians i els ocells, el cor es compon de quatre cambres i, com en els ocells, lasang oxigenada no es barreja amb sang no oxigenada.[20] Elsglòbuls vermells madurs no tenennucli cel·lular.[33] Aquestsistema cardiovascular relativament complex és un dels factors que permeten mantenir l'homeotèrmia («sang calenta»).[20]
Elsratpenats són els únics mamífers capaços de volar.
Al llarg de la seva història evolutiva, els mamífers han colonitzat una amplíssima varietat d'hàbitats i s'han diversificat molt. Un grup de mamífers s'ha adaptat a un mode de vida aquàtic. Els més adaptats a aquest mode de vida són elscetacis, amb la seva morfologia semblant a la delspeixos. Els seus membres anteriors s'han reconvertit enaletes, els posteriors han desaparegut i la cua s'ha transformat en unaaleta caudal. En altres mamífers, com ara lesfoques o elsmanatís, la transició a una vida aquàtica és molt menys completa.[34] Elsratpenats són, juntament amb elsocells i elspterosaures delMesozoic, els únics vertebrats capaços de volar. Tenendits molt allargats que suporten elpatagi.[34] Altres grups de mamífers han desenvolupat patagis independentment els uns dels altres. Aquestes membranes els permeten planar. Aquests grups inclouen elsdermòpters, elsesquirols voladors i elsanomalúrids, a més de marsupials com elsutes, elspetàurids[35] i elsacrobàtids. Altres mamífers s'han adaptat a un mode de vida subterrani, amb una anatomia cilíndrica ipotes curtes que sovint utilitzen per excavar.[36] Moltes espècies tenen un mode de vida arborícola. Es distingeixen per la seva capacitat de manipular objectes per mitjà depolzes oposables i cues prènsils. Els que habiten alsprats i altres hàbitats oberts solen tenir menys dits i presentarpeülles, o peus endurits, mentre que altres tenen potes posteriors molt desenvolupades i es mouen saltant.[37] Molts mamífers, sobretot els més petits i els que viuen amagats, tenen el cos grassonet amb les potes curtes. En són exemples elsrosegadors i elsinsectívors.
També hi ha grans diferències de mida. Els mamífers més menuts són elcraseonicteri de nas porcí i lamusaranya etrusca,[38] que només pesen uns dos grams. Elrorqual blau, en canvi, és probablement l'animal més gros que ha existit mai i pot arribar a pesar 180 tones, és a dir, 75 milions de vegades més que els mamífers més petits.[39]
Elstàlpids s'han adaptat a un mode de vida subterrani.
Els mamífers s'han estès arreu del món. Es troben a tots elscontinents, a tots elsoceans i a la majoria d'illes. Els monotremes només es troben aAustràlia iNova Guinea,[40] mentre que els marsupials habiten aOceania i lesAmèriques.[41] Els placentaris es troben arreu del món, però fins a l'arribada dels humans a Austràlia només n'hi havia poques espècies:ratpenats imurins. La presència de mamífers a les illes remotes era bastant limitada abans de l'arribada dels humans i, en moltes d'elles, com araNova Zelanda, els ratpenats, les foques i els lleons marins eren els únics mamífers abans que hi arribésHomo sapiens.[42]
Els mamífers han colonitzat gairebé tots els hàbitats de la Terra. Habiten tant alsdeserts com a lesjungles, l'alta muntanya i lesregions polars. Una de les poques regions on no hi ha mamífers (tret de les estades temporals dels humans) és l'interior delcontinent antàrtic. Les profunditats del mar són el terreny de caça delcatxalot.[43]
El mode de vida dels mamífers és tan variat com ho són la seva morfologia i els seus hàbitats. N'hi ha que sóndiürns,crepusculars inocturns i d'altres que són actius de nit i de dia. També existeixen importants diferències en el comportament social. Alguns mamífers viuen en solitari, mentre que d'altres viuen en grups de fins a milers d'exemplars. Moltes espècies han desenvolupat un complex patró de comportament, establint una forta jerarquia dins el grup i comunicant-se mitjançant sons, gests o la coloració del cos. Tot i que no és el més habitual, també hi ha mamífers que utilitzenverí per defensar-se o per caçar (vegeuMamífer verinós).[44]
El sentit de l'olfacte té un paper important en el mode de vida dels mamífers, per exemple en l'alimentació i lareproducció. En aquesta última, la receptivitat per aparellar-se s'indica per mitjà deferomones. L'olfacte també és important en el comportament territorial, car hi ha espècies que marquen el seu territori amborina,excrements o secrecions de glàndules especials.[45]
En general, el sentit de l'oïda està ben desenvolupat en els mamífers. L'ecolocalització és una forma especial d'oïda que permet determinar la posició de l'emissor o de preses potencials a partir de l'eco d'ones sòniques. És un tret molt característic delsratpenats i delsodontocets, però també es dona en altres grups.[46]
Eltacte també serveix perquè els mamífers percebin el món que els envolta. Així doncs, moltes espècies han desenvolupat uns pèls tàctils especials (vibrisses) que tenen una sensibilitat extraordinària i es poden moure per mitjà de moviments musculars. Lapell també és unòrgan sensorial.[47] Algunes parts delcos tenen una gran abundància demecanoreceptors, com ara la punta delsdits delsprimats i elnas o laprobòscide d'altres espècies.[48] Generalment es considera que el mamífer amb el sentit del tacte més desenvolupat és eltalp de musell estrellat.[49] També cal destacar els sensibleselectroreceptors delbec delsmonotremes, que detecten el moviment dels músculs de les preses.[50] El tacte també és sovint important en les relacions socials, per exemple quan dos individus de la mateixa espècie s'empolainen l'un a l'altre.
La importància de lavista és ben diferent. Sovint té un paper secundari, especialment en els mamífers que viuen sota terra, que sovint tenen elsulls poc desenvolupats. En canvi, altres mamífers com elsgats i elsprimats tenen ulls grossos i una vista relativament bona. La posició dels ulls també és decisiva. Mentre que la majoria dedepredadors tenen els ulls al davant del cap, cosa que els dona unavisió estereoscòpica i, per tant, una estimació més precisa de la distància, les preses solen tenir-los als costats del cap, cosa que els proporciona un abast visual extremament ampli i els permet detectar ràpidament qualsevol amenaça.[51]
Un tret comú de tots els mamífers és el seu alt requeriment d'energia i, per tant, d'aliment en comparació amb altres animals de la mateixa mida. Això és degut a la regulació de la temperatura corporal. Algunes espècies consumeixen cada dia una quantitat d'aliment gairebé igual al seu pes. Quant al tipus d'aliment que mengen, hi ha molta varietat, ambherbívors,carnívors iomnívors. El nombre i la morfologia de lesdents, juntament amb la configuració de l'aparell digestiu, indiquen el tipus d'aliment que consumeixen. Els carnívors tenen l'intestí curt per evitar que la ràpida putrefacció de la carn els enverini.[52] Els herbívors, que mengen aliments que solen ser més difícils de digerir, han desenvolupat una sèrie d'adaptacions per extreure el màxim de nutrients del seu aliment. Aquestes adaptacions inclouen un intestí més llarg, unestómac amb diverses cambres (com en elsremugants o elscangurs)[52] i lacecotròfia delsrosegadors i elsconills, que consisteix en la reingestió dels excrements. Les espècies puramentfolívores (com elscoales o elsperesosos) espremen al màxim els seus aliments pobres en nutrients passant llargs períodes de baixa activitat.[53]
Elsbabuïns són un exemple del complex comportament dels mamífers durant l'aparellament.
La majoria de mamífers o bé practiquen lapoligínia (un mascle s'aparella amb diverses femelles) o bé sónpromiscus (tant el mascle com la femella s'aparellen amb diverses parelles).[54] Com que les femelles han d'invertir molt de temps i energia en lagestació, els mascles poden tenir més cries que elles. Per això se sol donar una situació de poligínia en què pocs mascles es reprodueixen amb moltes femelles i la majoria de mascles es queden sense aparellar-se. En molts casos hi ha intensos combats entre mascles pel dret a aparellar-se i per guanyar-se la femella. Per consegüent, molts mamífers han desenvolupat comportaments o trets anatòmics complexos per la reproducció. Moltes espècies es caracteritzen pel seudimorfisme sexual (els mascles sovint són significativament més grossos i pesants que les femelles),[55] com a resultat de lapressió selectiva sobre els mascles per millorar les seves possibilitats d'aparellar-se.
Es calcula que un 3% de les espècies de mamífers tenen relacionsmonògames en què el mascle s'aparella amb una única femella durant el període de reproducció.[56][54] En aquests casos, el mascle sovint té un paper com a mínim parcial en la cria dels nounats. A vegades, el comportament reproductiu depèn de les condicions ambientals. Quan hi ha escassetat de recursos, el mascle s'aparella amb una única femella i ajuda a cuidar les cries. En canvi, si hi ha abundància d'aliments, la femella pot cuidar-les tota sola i els mascles s'aparellen amb diverses femelles.
Lapoliàndria (en què la femella s'aparella amb diversos mascles) és poc habitual en els mamífers.[57] En són un exemple elscal·litriquins, entre els quals és el mascle el que s'ocupa principalment de cuidar les cries.
Cal destacar diverses espècies derates talp, un grup derosegadorsafricans que inclouen els gèneresCryptomys iHeterocephalus. Tenen un mode de vidaeusocial. De manera similar a moltsinsectes, a cada colònia hi ha una única femella, anomenada «reina», que és fèrtil i s'aparella amb diversos mascles, mentre que la resta d'individus són estèrils i duen a terme les tasques necessàries per a l'aprovisionament del grup.[58]
Una característica delsmonotremes és una obertura compartida per l'excreció i la reproducció, anomenadacloaca. Elpenis del mascle només expulsasemen i està partit a la punta. Els monotremes es diferencien de la resta de mamífers en què no donen a llum cries vives, sinó que ponenous. Aquests ous són petits (entre deu i quinze mil·límetres de diàmetre) i per la seva closca cuirosa i el seuvitel gran recorden més als ous derèptil que als d'ocell. La femella pon entre un i tres ous són covats per la femella durant aproximadament deu dies. Els nounats són calbs i petits i en el seu estatembrionari són comparables als nounats marsupials.[40]
Elsmarsupials presenten importants diferències respecte als placentaris en la morfologia delsistema reproductor. Els marsupials el tenen doble: les femelles tenen dosúters i duesvagines, mentre que els mascles tenen unpenis partit o doble amb unescrot situat a la part anterior. Lagestació és curta (entre dotze i quaranta-tres dies de mitjana) i el rècord el té elratolí marsupial de cara ratllada, amb només 10,5-11 dies.[41] La majoria d'espècies no tenenplacenta, però alguns d'ells (elscoales,bàndicuts ibilbis, per exemple), sí que desenvolupen una placenta primitiva. Els nounats surten a través d'un canal situat entre les dues vagines, que en moltes espècies està destinat especialment a donar a llum. Lescries de marsupial són petites i poc desenvolupades en comparació a les dels placentaris. El pes de la cria és sovint menys de l'1% del pes de la mare; les cries delspòssums de la mel pesen només cinc mil·lígrams, sent els nounats més petits de tots els mamífers. Les cries de marsupial tenen òrgans rudimentaris, però lespotes anteriors estan ben desenvolupades car les cries s'han d'arrossegar pels seus propis mitjans fins a lesmamelles de la mare.[41]
Molts dels marsupials, però no pas tots, tenen una butxaca (anomenadamarsupi) en què es troben les mamelles. Les femelles de moltes espècies tenen un marsupi permanent, mentre que en altres la butxaca es desenvolupa durant la gestació i en altres les cries simplement es pengen de les mamelles de la mare, arrapant-se únicament a la seva pell o al seu pelatge. Els nounats s'agafen al mugró amb la boca i es mantenen així les primeres setmanes de vida. Lalactància és més llarga que en els placentaris.[41]
Antigament es considerava la reproducció dels marsupials com més primitiva i menys desenvolupada que la dels placentaris. El desplaçament de molts marsupials per placentaris invasors contribuí a aquesta creença. Tanmateix, cal indicar que aquest «prejudici» ha anat desapareixent a mesura que es configurava lasistemàtica moderna i que es comprovava que molts marsupials tenien molt d'èxit dins els seus hàbitats. El mètode de reproducció dels marsupials també té avantatges: d'una banda escurça el temps de gestació, dur per la mare i de l'altra, permet que l'animal pugui tornar a criar més aviat en cas que la cria original mori.[41]
Elselefants tenen la gestació més llarga de tots els mamífers.
Elsplacentaris comprenen de llarg la majoria de mamífers. Els noms utilitzats per aquest tàxon són un xic desafortunats: «placentaris» no és prou precís, car alguns marsupials tenen una placenta senzilla. Un altre terme considerat sinonímic, «euteri», ve dels motsgrecs ευeu i θηρίονtheríon, que signifiquen «bèstia ben desenvolupada». Aquesta etimologia reflecteix un prejudici sense base en la sistemàtica actual.
La característica clau dels placentaris és eltrofoblast (la capa cel·lular externa d'unòvul).[59] Aquesta capa és una barrera immunològica i fa possible un llarg període de desenvolupament a l'úter. Els marsupials no tenen cap trofoblast i, per tant, la gestació ha d'acabar abans que elsistema immunitari de la mare comenci a actuar. La placenta dels placentaris es caracteritza per l'al·lantocori (un tipus de microvellositat).[60] Aquesta vellositat assegura que l'embrió s'alimenti correctament.
La durada de la gestació i el nombre de nounats també depèn del mode de vida. Lesespècies precocials (com elscarnívors o elsrosegadors) tenen una gestació curta i tenen més cries per ventrada, mentre que lesespècies altricials (com elsartiodàctils) presenten una gestació llarga i donen a llum menys cries per ventrada.[61] Així doncs, en algunes espècies d'hàmster la gestació dura només setze dies, mentre que en l'elefant africà pot durar fins a vint-i-cinc mesos.
Unavaca alleta la seva vedella.Elstenrecs comuns tenen les ventrades més grans, amb fins a trenta-dues cries.
Una altra característica exclusiva dels mamífers és que les femelles alimenten els nounats ambllet, un líquid alimentari que produeixen lesglàndules mamàries. Les glàndules mamàries s'agrupen en complexos de glàndules («complexos mamaris») externs, que solen acabar en unmugró.[34] Els monotremes en són una excepció, car les seves cries xuclen la llet directament de les glàndules mamàries sota elpelatge de la mare.[40] El nombre de mamelles difereix entre espècies i està relacionat amb el nombre de cries per ventrada, de manera que elshumans o elscavalls només en tenen dues i elstenrecs comuns en tenen vint-i-quatre. La lactància es prolonga fins que la cria és capaç de menjar i digerir aliment sòlid per si mateixa.
La lactància té importants conseqüències per les cries i per la femella. Els nounats reben sense gaire esforç un aliment ric enlípids i en nutrients, que els garanteix un creixement ràpid, però a expenses de la mare.[34] És rar que les femelles alletin cries que no són seves i només algunes espècies (com elslleons) ho fan. En la majoria de casos, la femella també cuida de les cries en altres aspectes. La lactància requereix molt de temps i energia de la mare.
L'esperança de vida dels mamífers és tan variada com el seu mode de vida o la seva fisiologia. En general, les espècies petites viuen menys que les grosses, però elsratpenats en són una excepció. Mentre que els mascles deratolí marsupial moren a l'edat d'uns onze mesos, després d'haver-se aparellat per primer cop, hi ha mamífers més grossos que poden viure dècades. Cap de les espècies terrestres no s'acosta a la longevitat dels humans, que per mitjà de les millores en lamedicina han arribat a una longevitat màxima de 122 anys (Jeanne Calment).[62] Després dels humans, elselefants són els mamífers terrestres amb una major esperança de vida, arribant als 80 anys. Tanmateix, moltes balenes viuen molt més temps. El mamífer més vell conegut és unabalena de Groenlàndia que tenia 211 anys.[63]
Sens dubte, els mamífers han marcat lahistòria dels éssers humans de manera decisiva. Des de temps immemorials, els humans se n'han menjat la carn i n'han utilitzat el pelatge i els ossos. Se'ls ha fet servir com a animals de sella i de càrrega. Encara avui se n'extreullet i se'ls utilitza com a animals de guàrdia ide laboratori. De la mateixa manera, els humans també han influït de forma important la majoria de mamífers. Moltes espècies han ampliat la sevadistribució gràcies als humans. Tanmateix, les seves poblacions són sovint delmades per la caça i per la destrucció del seu hàbitat i se n'ha reduït la difusió. Molts mamífers s'hanextingit per l'acció directa o indirecta dels humans.
Elsporcs són alguns dels mamífers domèstics més importants.
Els humans han domesticat una sèrie de mamífers pel seu valor econòmic. Aquestsanimals domèstics es coneixen amb el nom debestiar. A més, també es cacen animals salvatges i es crien animals semidomèstics que viuen a l'exterior i que són «recol·lectats» periòdicament (per exemple, enboscos o la cria devaques icavalls aAmèrica).
Un dels motius més importants per la caça o cria de mamífers és el consum de la sevacarn, que és valorada pel seu alt contingut enproteïnes ilípids. Al món occidental es consumeix sobretot la carn debou i deporc i en menor mesura la carn d'ovella, decabra, decavall i decérvol. En altres cultures i tribus d'arreu del món es caçaven i encara es cacen criatures molt diverses, des delsarmadillos, que aSud-amèrica es consideren una delicadesa, fins alsequidnes, que aNova Guinea són un plat habitual.[64]
Elpelatge i lapell de molts mamífers diferents també són recursos utilitzats pels humans. Les ovelles són esquilades i la pell de les vaques i altres animals és convertida encuir. Antigament es mataven animals per produir roba, mantes i moltes altres coses. Encara avui en dia és important la indústria de la pell, que mantéxinxilles,visons,martes,llúdries iossos rentadors, entre d'altres, a les seves granges. Sent una indústria que produeix articles purament de luxe, la indústria de la pell és un blanc habitual de les crítiques dels defensors delsdrets dels animals.[65]
A més de la carn i del pelatge, s'utilitzen moltes altres parts del cos dels mamífers. En són exemples lesbanyes i elsossos, que s'utilitzaven com a eines i materials de construcció, l'oli i l'espermaceti de les balenes o elvori, a més de parts que per motiusreligiosos,supersticiosos, cerimonials, d'estatus, o (com a mínim en teoria)medicinals, han estat utilitzades, com ara les banyes derinoceront.
També es crien mamífers per obtenir-nellet. La llet de vaques, amb un 85% de la producció, té el paper més important. En menor mesura, també s'obté llet de les ovelles, cabres, dels cavalls,ases,búfals domèstics ocaribús, entre altres animals.[66]
Elefants treballant
A causa de la seva gran mida i la seva força, alguns mamífers són utilitzats com a animals de càrrega i de sella. En són exemples els cavalls, els ases, elsbous, els búfals domèstics, elselefants asiàtics, elscamells i elsgossos (vegeuGos de càrrega). Amb la mecanització de l'agricultura i la difusió delsautomòbils, aquest ús dels animals s'ha reduït molt als països industrials del món occidental i sovint es practica només com una afició o un esport. Encara es fan servir cavalls a lapolicia per motius oficials. Tanmateix, a les parts subdesenvolupades de la Terra, l'ús de les bèsties encara està molt estès.[67]
Pels mateixos motius, els humans han utilitzat bèsties per a usos militars des de l'antiguitat. Fins al segle xix, lacavalleria era essencial per dur a terme operacions ràpides al camp de batalla, que sovint eren decisives. També, des de l'antiguitat i fins a principis de l'edat moderna, s'utilitzarenelefants de guerra per desbaratar les files de l'enemic;[68] és cèlebre el seu ús pel generalcartaginèsHanníbal durant laSegona Guerra Púnica. En els exèrcits moderns, també s'han utilitzat mamífers per operacions militars, com per exemple elsgossos antitanc utilitzats per les forcessoviètiques contra elstancs alemanys.[69] En temps més recents, l'exèrcitestatunidenc ha entrenatdofins antimines.[70]
Els mamífers també són utilitzats sovint com a animals de vigilància, sobretot els gossos i els gats domèstics.
Sovint s'utilitzen mamífers per entretenir els humans, com per exemple les exhibicions d'animals alscircs, les exhibicions dedofins ifoques, elsrodeos, lescurses de braus[73] o elsossos dansaires. Com que sovint els animals no viuen en condicions dignes i l'entrenament sovint és comparat amb la crueltat animal, aquestes pràctiques són controvertides. També és polèmica la caça, com per exemple lacaça de guineus que fins fa poc es practicava a les Illes Britàniques.[74]
S'utilitzen mamífers per aprofitar el seu bon olfacte (com els gossos rastrejadors o els porcs buscadors detòfones) oper ajudar humans cecs.[75] Ladelfinoteràpia pot contribuir a millorar l'estat de persones que pateixen trastorns mentals.
Elsanimals domèstics són aquells que es tenen no per la seva utilitat econòmica, sinó per plaer i afecte. Entre ells hi ha alguns mamífers: rosegadors com elshàmsters daurats,conills porquins,degús,xinxilles,ratolins,rates i elsconills. Actualment també es tenengossos igats només com a animals de companyia i no per la seva funció com a animals de vigilància o de caça. Entre els animals domèstics exòtics es troben elsximpanzés,petaures del sucre oporcs. En algunes espècies és problemàtic o fins i tot impossible tenir-les com a animals de companyia, per la dificultat de donar-los un hàbitat adequat i per la transmissió de malalties en ambdues direccions.[76]
També cal destacar la importància d'alguns mamífers pelturisme, com per exemple a les reserves africanes. Una conseqüència positiva d'aquesta pràctica és que la protecció dels animals també ha aconseguit beneficis econòmics, mentre que un aspecte negatiu és que els animals sovint són molestats en el seu hàbitat natural. Una variant de l'ús turístic dels mamífers és la seva caça per «esport». Aquestes morts, innecessàries i que només es fan per aconseguir trofeus de caça, són molt criticades.[74]
Per molts dels motius mencionats, els humans no s'acontentaren de caçar certes espècies, sinó que també intentaren domesticar-les i criar-les. Ladomesticació del bestiar començà fa almenys 10.000-15.000 anys, mentre que l'evidència genètica indica que en el cas delgos, aquest procés podria haver començat fa més de cent mil anys. Alsegle viii aC possiblement ja es domesticaren lescabres,[77]ovelles[78] ivaques salvatges.[79] Una mica més tard foren domesticades les cabres, ovelles, vaques iporcs domèstics.[80] Al principi, el bestiar era una font d'aliment i més endavant es començaren a utilitzar els mamífers com a animals de càrrega, com ara elscavalls[81] i lesllames cap alsegle iii aC. Els estudis genètics mostren que el procés de domesticació es repetí en regions diferents independentment l'una de l'altra.
Els animals perjudicials són aquells que provoquen danys als humans o a l'ecosistema. El concepte és de caràcter principalment econòmic i no representa cap mena de classificacióbiològica.
Lesrates comunes són conegudes com a plaga dels aliments.
Alguns mamífers són considerats plagues de l'agricultura o dels aliments, és a dir, s'alimenten o bé a les zones destinades a l'agricultura o bé als dipòsits d'aliments. La creació excessiva de zones agrícoles causa una disponibilitat excessiva de menjar per moltes espècies que permet que es multipliquin i, per tant, que causin més danys. Això és especialment freqüent als països en vies de desenvolupament. Entre les plagues d'aliments més conegudes es troben elsratolins i lesrates orates negres,[82] que s'estengueren amb els humans i que han arribat arreu del món. Alguns animals (com elsmegaquiròpters i nombrosos rosegadors) s'alimenten directament dels camps de vegetals, mentre que els animals subterranis poden danyar les arrels. L'economia bovina veu un problema en elscarnívors; almenys dues espècies, laguineu de les Malvines[83] i elllop marsupial,[84] s'han extingit per la seva caça. De manera similar, la indústria pesquera competeix amb lesfoques i altres mamífers piscívors i els persegueix.
L'amenaça que representen els animals considerats «perjudicials» és incerta i sovint exagerada. Els humans són sovint la causa principal del xoc, envaint l'hàbitat dels animals. Amb la transformació de molts ecosistemes a zones dedicades a l'agricultura, moltes espècies es veuen obligades a buscar altres fonts d'alimentació. Així doncs, competeixen amb els interessos econòmics, cosa que fa que siguin perseguides. Tanmateix, se les caça, enverina i persegueix d'altres maneres de manera excessiva, cosa que sovint és fatal per la població.
A vegades, els humans són amenaçats directament per mamífers. Romanen arrelats a la consciència popular els casos de granscarnívors antropòfags, entre els quals eltigre té una reputació destacada com a menjador d'homes. Tanmateix, les morts causades per atacs de carnívors es limiten a uns pocs casos per any. Els mamífers són més perillosos com a portadors demalalties. Així doncs, cada any moren entre trenta i setanta mil persones deràbia,[85] la majoria dels quals en països subdesenvolupats. La causa de contagi més freqüent són les mossegades d'animals infectats, com ara gossos, gats,toixons,ossos rentadors oratpenats. Una altra malaltia destacada és lapesta, transmesa perpuces queparasiten lesrates negres i altres rosegadors, que a vegades pot contagiar-se als humans.[86] Lesepidèmies ipandèmies de la pesta costaren milions de vides humanes durant laPesta Negra del segle xiv, quan morí aproximadament un terç de la població europea.[87][88]
Molts mamífers tenen un paper rellevant en la història cultural. Animals especialment grossos, forts o perillosos sónanimals heràldics o símbols detòtems o declans. Molts mamífers són considerats «animals sagrats» com a manifestacions dedivinitats i reben una protecció especial, com ara lesvaques sagrades o elslangurs grisos a l'Índia o elsgats i elxacal daurat a l'antic Egipte.[89] D'altra banda, molts mamífers foren vists com a representants d'una forçademoníaca, com els ratpenats o els gats.[90] Abunden les representacions estereotípiques de les característiques d'algunes espècies, com la ignorància de l'ase o l'astúcia de laguineu, que apareixen en moltes rondalles icontes de fades i que en alguns casos han passat a convertir-se en insults.[91]
Amb la seva intervenció a la naturalesa, els humans són responsables del declivi oextinció d'algunes espècies de mamífers. Es discuteix fins a quin punt la caça que en feren els humans és responsable de l'extinció de nombrososmamífers gegants a la fi delPlistocè (fa entre 50.000 i 10.000 anys); aquesta extinció es correspon, almenys parcialment, amb l'expansió dels humans (vegeu tambéHistòria evolutiva).[92] A partir de les cròniques i de les representacions, queda clara la reducció de la difusió de moltes espècies des de l'antiguitat. La situació actual també és compromesa per molts tipus de mamífers. LaUnió Internacional per la Conservació de la Natura (UICN) classifica un 25% de tots els mamífers com aen perill greu oespècie amenaçada.[93] Tres espècies, l'òrix blanc, lagasela saudita i elturó de peus negres, s'han extingit a la naturalesa, és a dir, només en queden en els programes de cria i protecció dels humans.[93] Les causes de l'amenaça envers moltes espècies es troben principalment en la cada dia major pèrdua d'hàbitats per la seva transformació en zones agrícoles o poblats, així com la caça que fan els humans dels animals que troben útils o perjudicials. Un altre factor és la destrucció de l'equilibri natural amb la introducció voluntària o involuntària d'espècies invasores. Les espècies natives poden ser perseguides per gossos i gats salvatges o poden trobar-se competint pels aliments amb ratolins, rates,llebres, especialment en regions on aquestes espècies no habitaven (comAustràlia o moltes illes) i això causa un gran problema.[94]
En contra del que afirmen teories avançades a mitjans del segle xx, els mamífers probablement formen un grupmonofilètic. Això vol dir que descendeixen tots d'un mateix avantpassat comú i que inclouen tots els descendents d'aquest avantpassat comú. Les seves tres infraclasses (Prototheria,Metatheria iEutheria) també sóntàxons monofilètics. La majoria de models sistemàtics reuneixen els metateris i els euteris dins el cladeTheria en contrast amb els prototeris.[96] Tanmateix, alguns investigadors creuen que els monotremes evolucionaren dels marsupials.
La sistemàtica esdevé més incerta quan s'hi inclouen tàxons fòssils. A més de les habituals diferències d'opinió dels científics, cal afegir-hi el fet que moltes espècies només es coneixen per fragments dedents o de parts de lamandíbula. L'examinació detallada de les dents és per tant un dels criteris clau per estudiar l'evolució dels mamífers.
Els mamífers evolucionaren delssinàpsids, un grup derèptils que es caracteritza per una únicafinestra temporal i que prosperaren alPermià.[97] Dins dels sinàpsids evolucionaren elsteràpsids, coneguts com a rèptils semblants als mamífers, que ja mostraven característiques dels mamífers, com ara una dentadura variada i possiblementpèl corporal.[98] Un dels grups de teràpsids eren elscinodonts, que destacaven, entre altres coses, pel seucervell més gros i la forma especial delmaxil·lar. Els mamífers i els seus parents més propers componen el cladeEucynodontia, el representant més conegut del qual eraCynognathus. Clades germans dels mamífers són elstriteledòntids, un grup d'animalscarnívors diminuts, o elstritilodòntids, un grup d'herbívors de fins a un metre de longitud. Cadascun d'aquests grups té els seus trets anatòmics, però la majoria de científics donen l'avantatge als triteledòntids.[99]
És difícil determinar quin és el mamífer més antic conegut. Alguns animals mostren característiques de transició entre els rèptils i els mamífers en la configuració de l'orella, elmaxil·lar inferior, l'articulació de la mandíbula i lesdents. Molts científics els defineixen com aMammaliaformes o Protomammalia i no els classifiquen com a mamífers en sentit estricte (sensu stricto), mentre que d'altres estenen el terme «mamífer» (sensu lato).
Segons moltes fonts,Adelobasileus cromptoni és el mamífer més antic conegut. Se n'han trobat fragmentscranials delTriàsic superior aTexas. La configuració de les orelles mostra que aquest animal representa com a mínim una forma de transició dels cinodonts als mamífers. Si no se'n troben més restesfòssils, és difícil que es pugui determinar amb més exactitud l'estatus taxonòmic deA. cromptoni.[101]
Sinoconodon també és considerat a vegades el mamífer més antic. Se n'han trobat fòssils relativament ben conservats a laXina; visqué alJuràssic superior i ja mostrava característiques dels mamífers moderns en la configuració del maxil·lar. Altres factors, com uncanvi de les dents repetit o un creixement del crani al llarg de la vida, són característiques encara reptilianes.[102]
Elsmorganucodonts foren un grup semblant a lesmusaranyes però uns deu centímetres més llargs i probablementinsectívors, que visqueren entre elTriàsic superior i elJuràssic mitjà en moltes regions del món. Els exemples més coneguts sónMorganucodon iMegazostrodon. Coincideixen amb els mamífers moderns en la configuració del maxil·lar inferior i les dents (que es caracteritzen per tres cúspides) i la diferència més important és la doble articulació de la mandíbula.[103]
Elsdocodonts, els exemples més coneguts dels quals sónHaldanodon iDocodon, són «més semblants als mamífers» que els morganucodonts. Es caracteritzen per unes dentsmolars ipremolars més amples que permetien mastegar amb efectivitat, però encara mostren semblances amb els seus avantpassats reptilians quant a l'articulació mandibular. Visqueren entre elJuràssic mitjà i elCretaci superior. La filiació taxonòmica d'una troballa delCretaci superior és incerta.[103]
Hadrocodium wui, del qual s'han trobat restes delJuràssic inferior a la Xina, és considerat tàxon germà dels «autèntics» mamífers i a vegades el «primer» mamífer. Era un animal minúscul (probablement només dos grams de pes), que ja mostrava una articulació mandibular secundària i un cervell més gros. Les diferències respecte als mamífers es troben en detalls de la configuració dental i del maxil·lar inferior.[104]
Els mamífers en sentit estricte (Mammaliasensu stricto), per delimitar-los dels mamífers en sentit ampli omamaliaformes, són definits com el grup que formen l'últim avantpassat comú de tots els mamífers actuals així com tots els seus descendents. Aquest tàxon existeix com a mínim des delJuràssic mitjà, però l'evolució dins aquest grup és molt discutida.
No es coneix amb precisió en quin punt divergiren les línies evolutives delsmonotremes (ornitorrincs iequidnes) de les dels altres mamífers. La teoria menys acceptada és que els monotremes evolucionaren independentment dels altres mamífers a partir d'una altra branca de cinodonts. Una teoria nova però discutida classifica aquests animals en un clade anomenatAustralosphenida, que ja habitaven al continent meridional deGondwana a mitjans delJuràssic. Altres teories els consideren una branca aïllada que se separà aviat dels altres mamífers. D'altra banda, molts altres científics els consideren pròxims als marsupials. En tot cas, les restes fòssils més antigues que pertanyen clarament a un avantpassat dels monotremes daten delCretaci.[105]
Elsmultituberculats componen un grup amb nombroses espècies que deu el seu nom als molts tubercles de les seves molars. Sovint tenien una aparença similar a la delsrosegadors i els seus primers representants aparegueren a mitjans del Juràssic. Els multituberculats sobrevisqueren a l'extinció del Cretaci-Paleogen i s'extingiren en l'Oligocè. La història evolutiva d'aquestes bèsties és discutida i alguns científics els consideren un exemple d'evolució convergent amb els mamífers i creuen que evolucionaren d'una altra branca decinodonts. Tanmateix, la posició dominant avui en dia és que representen una línia paral·lela als mamífers de posició taxonòmica incerta.[106]
Allotheria és un clade que agrupa els multituberculats amb elsharamíyides, un grup de mamífers probablement herbívors delTriàsic superior i el Juràssic, i elsgondwanateris, que visqueren al Cretaci i elPaleocè aGondwana. Aquesta classificació es basa principalment en les semblances de la morfologia de les molars, però és discutida perquè els haramíyides mostren algunes característiques primitives i podrien representar un llinatge paral·lel que s'havia separat anteriorment.[107]
Eutriconodonta és un clade que agrupa diversos tipus de mamífers que es caracteritzen per tenir tres cúspides a cada molar. Inclou elsamfilèstids (Juràssic mitjà-Cretaci superior), elsgobiconodòntids del Cretaci inferior (entre els quals hi haRepenomamus giganticus, un carnívor de la mida d'un gos) i elstriconodòntids (Juràssic superior-Cretaci mitjà). Tanmateix, es discuteix si aquests grups realment estaven estretament relacionats.[108]
Holotheria és un tàxon dins dels mamífers autèntics però sense els grups mencionats més amunt, tot i que algunes sistemàtiques hi inclouen alguns grups d'eutriconodonts. Els holoteris inclouen elkuehneoteri i espècies properes, agrupades aKuehneotheriidae, que es caracteritzen per una estructura dental desenvolupada i característiques mandibulars primitives. Molts autors consideren el kuehneoteri un gènere molt més primitiu, de manera que Holotheria és discutit.
Trechnotheria és un tàxon dins de Holotheria, subdividit en alguns grups que només són coneguts per escasses restes dentals i mandibulars, comSpalacotheroidea oCladotheria.
Una de les divisions de Cladotheria ésDryolestida, animals que visqueren al Juràssic superior i el Cretaci. També aparegueren elstribosfènides, que juntament amb altres grups formen elsteris autèntics.
Theria és el tàxon que inclou l'últim avantpassat comú dels marsupials (metateris) i elsplacentaris (euteris), així com tots els seus descendents. L'exemple més antic de marsupial ésSinodelphys szalayi, del Cretaci inferior (fa aproximadament 125 milions d'anys),[109] mentre que el placentari més antic conegut ésJuramaia sinensis, delJuràssic superior (fa aproximadament 160 milions d'anys).[110]
En general, els mamífers del Mesozoic eren petits i la majoria només arribaven a la mida dels ratolins o les rates. Les seves dents indiquen que la majoria d'espècies s'alimentaven d'insectes i altres invertebrats i la forma del seu cervell i els seus òrgans sensorials indiquen un mode de vida principalment nocturn. Encara es manté la pregunta de per què la majoria de mamífers delMesozoic conservaren una mida, una fisiologia i un mode de vida relativament homogenis, mentre que en un període evolutivament molt curt (uns cinc milions d'anys) a principis delCenozoic conegueren una important radiació quant a la mida i l'alimentació. La causa d'això sol ser considerada la competició delsdinosaures, que mentre existiren exerciren una pressió selectiva que impedí l'evolució de mamífers grans.[111] A vegades, aquesta teoria és posada en dubte: basant-se en l'enorme diferència de mida i de mode de vida respecte als dinosaures, que eren principalment diürns, hauria d'haver existit almenys una classe de mamífers de mida mitjana. Per això s'han suggerit altres causes de tipus fisiològic, com ara una baixa capacitat de baixar la temperatura corporal o uns aparells masticatori idigestiu encara no totalment desenvolupats.
En temps més recents hi ha hagut nous descobriments que mostren un grau d'especialització més alt dels mamífers del Mesozoic.Castorocauda era almenys parcialment aquàtic,[112] Elvolaticoteri estava dotat de membranes per planar iFruitafossor tenia adaptacions per menjar insectes semblants a les delsformiguers gegants. Finalment,Repenomamus, del Cretaci inferior de la Xina, arribà a una mida de més d'un metre i el seu pes es calcula entre dotze i catorze quilograms. És el mamífer del Mesozoic més gros conegut i s'alimentava de dinosaures petits.[113]
Els avantpassats delsopòssums aparegueren al Cretaci.
Els mamífers estaven limitats aNord-amèrica, tret d'algunes zones aïllades de l'est d'Àsia. Entre els grups més antics encara vivents es troben elsopòssums, els avantpassats dels quals daten del Cretaci. Els euteris es diversificaren en els quatresuperordres coneguts avui a partir de la investigaciógenètica: elsxenartres, elsafroteris, elslaurasiateris i elseuarcontoglirs. A això hi contribuïren moviments tectònics, com ara la fragmentació deGondwana. Aquesta separació es data principalment per mitjà de la investigació molecular genètica, car les restesfòssils de placentaris del Cretaci inferior són escasses i fins ara només se n'han trobat a Nord-amèrica i l'est asiàtic. Entre els tàxons més coneguts d'aquesta època hi haAsioryctes; els primersleptíctids, que possiblement serien els avantpassats delsinsectívors;[114] elszalambdalèstids (possibles avantpassats dels rosegadors); elszhelèstids (possibles avantpassats delsungulats) iCimolestes (possiblement l'avantpassat més antic delscarnívors). Tanmateix, la seva relació amb els tàxons actuals sol ser discutida i els mamífers que es poden relacionar sense cap mena de dubte a les espècies actuals no aparegueren fins alPaleocè.
Amb l'excepció delsmultituberculats, la majoria d'aquests tàxons s'extingiren a la fi del Cretaci.
Amb l'extinció dels dinosaures noaviaris quedaren moltsnínxols ecològics lliures, que foren ocupats per una multitud de mamífers nous. Al llarg del Cenozoic, els mamífers es convertiren en el grup dominant de vertebrats terrestres. Aparegueren els ordres actuals amb un procés evolutiu que no fou de cap manera lineal, sinó que hi hagué culs de sac evolutius, processos de substitució i fins i tot extincions de grups sencers de mamífers. El camí evolutiu d'alguns grups (com elscavalls i elselefants) es coneixen relativament bé a partir de troballes de fòssils. Sud-amèrica seguí una evolució especial a causa del seu aïllament de la resta de continents durant gran part delCenozoic. Amb aquesta situació insular, moltes espècies ocuparen els nínxols ecològics i es desenvolupà una fauna única, amb animals com elsesparassodonts, un grup de marsupials carnívors; elspaucituberculats, un grup de marsupials amb moltes espècies del qual encara viuen elsopòssums rata i elsungulats sud-americans (Meridiungulata). Amb la creació del pont de terra mesoamericà arribaren mamífers del nord i desplaçaren en gran part les espècies endèmiques.[115]
La majoria d'ordres de mamífers es coneixen ja de l'Eocè, fins i tot els avantpassats de grups altament especialitzats com elsratpenats i elscetacis. En el mateix període també aparegueren les primeres formes gegantines com eluintateri. Aquest desenvolupament culminà en elsindricoteris, que amb una alçada de 5,5 metres a l'espatlla i un pes d'entre 10 i 15 tones són els mamífers terrestres més grossos coneguts.[116]
Els mamífers assoliren la seva màxima diversitat alMiocè; des d'aleshores, les condicions climàtiques s'anaren deteriorant contínuament fins a lesglaciacions delPlistocè. La cruesa del clima i la influència humana han causat des d'aleshores una reducció de la diversitat de mamífers.
Extinció dels mamífers gegants a la fi del Plistocè
Encara es discuteix fins a quina mesura foren responsables d'aquesta extinció els canvis climàtics o la intervenció humana (extinció de l'Holocè). Quant a la caça, l'extinció es correspon almenys parcialment amb l'expansió dels humans i en cap fase d'extinció anterior no s'havia vist una tal limitació a les espècies més grosses. A més, l'escalfament després de la glaciació de Würm hauria d'haver augmentat la biodiversitat, com sol passar quan el clima esdevé més càlid. Els valedors de la teoria de l'extermini pels humans indiquen un procés anàleg a les illes que foren colonitzades més tard. Així doncs, aMadagascar, colonitzat des de fa aproximadament 1.500 anys, s'hi extingiren en els segles següents a l'arribada dels humans elshipopòtams que hi habitaven, així com gransprimats com ellèmur gegantMegaladapis. En canvi, els científics que s'oposen a aquesta teoria argüeixen que els mètodes de caça primitius dels humans prehistòrics no podrien haver tingut un impacte tan profund sobre les poblacions de mamífers i posen l'exemple d'Àfrica, on els humans arribaren molt abans i tanmateix no hi hagué cap extinció significativa. El canvi climàtic també fou complex fins a un punt que s'ha de valorar una multitud de factors.[92]
En temps més recents s'han multiplicat les teories que responsabilitzen una mescla d'ambdós factors per aquesta extinció en massa. Així doncs, la caça pels humans hauria estat el cop de gràcia per espècies delmades pels canvis climàtics. També podrien haver tingut un paper factors ecològics: l'expansió dels boscos fou fatal per les poblacions de grans mamífers herbívors. Segons alguns científics, l'agricultura itinerant també podria tenir part de la culpa.
Aquesta discussió no té només un component científic, sinó també un componentantropològic, depenent de si aquesta extinció en massa es considera l'última d'una sèrie d'extincions naturals o si es considera la primera intervenció destructiva de lahumanitat en el medi ambient.
↑Folinsbee, K.; J. Muller i R. Reisz «Canine grooves: morphology, function, and relevance to venom». Journal of Vertebrate Paleontology, 27, 2007, pàg. 547-551.
↑«Mountain Lion» (en anglès). Living Desert, 2004. Arxivat de l'original el 2009-01-06. [Consulta: 19 març 2008].
↑Pettigrew, John D.; P R Manger i S L Fine «The sensory world of the platypus». Philosophical Transactions of the Royal Society of London, 353, 1998, pàg. 1199-1210 [Consulta: 8 agost 2007].
↑Cooper, J.; Cooper, R. «All About Strabismus» (en anglès). Optometrists Network. [Consulta: 2 octubre 2009].
↑Martin, R. W. i Handasyde, K. A..The koala: natural history, conservation and management (en anglès). 2a ed.. UNSW Press, 1999.ISBN 0868405442.
↑54,054,1Lipton, J. E.; Barash, D. P.The Myth of Monogamy: Fidelity and Infidelity in Animals and People (en anglès). San Francisco: W.H. Freeman and Company, 2001.ISBN 0-7167-4004-4.
↑Glucksman, A..Sexual Dimorphism in Human and Mammalian Biology and Pathology. Academic Press, 1981.ISBN 978-0122869600.
↑Reichard, U. H. (2002). Monogamy—A variable relationship. Max Planck Research, 3, 62-67. (en anglès)
↑Thierry Lodé "La guerre des sexes chez les animaux" Eds O Jacob, París, 2006,ISBN 2-7381-1901-8 (en francès)
↑Dawkins, Richard.The Selfish Gene (en anglès). Oxford University Press, 1976.ISBN 0-19-286092-5.
↑ Larsen, William J.: Human embryology. Sherman, Lawrence S., Potter, S. Steven; Scott, William J. 3a. ed.
↑Eisenberg, J.F. 1981. The Mammalian Radiations. An Analysis of Trends in Evolution, Adaptation, and Behavior. Athlone Press, Londres.
↑Allard, Michel; Lebre, Victor; Robine, Jean-Marie; Calment, Jeanne.Jeanne Calment: From Van Gogh's Time to Ours : 122 Extraordinary Years. Nova York: W.H. Freeman, 1998.ISBN 0-7167-3251-3.
↑Schwartz, C. W.; Schwartz, E. R..The Wild Mammals of Missouri (en anglès). 2a edició. University of Missouri Press, 2001.ISBN 9780826213594 [Consulta: 29 gener 2011].
↑Krebs, Robert E. & Carolyn A..Groundbreaking Scientific Experiments, Inventions & Discoveries of the Ancient World. Westport, CT: Greenwood Press, 2003.ISBN 0-313-31342-3.
↑Li, J.; Y. Wang; Y. Wang: C. Li «A new family of primitive mammal from the Mesozoic of western Liaoning, China». Chinese Science Bulletin, 46 (9), 2000, pàg. 782-785.
↑Anthony D. Barnosky, Paul L. Koch, Robert S. Feranec, Scott L. Wing, Alan B. Shabel «Assessing the Causes of Late Pleistocene Extinctions on the Continents». Science, 306, 5693, pàg. 70-75.
Burgin, C. J.; Colella, J. P.; Kahn, P. L.; Upham, N. S. «How many species of mammals are there?» (en anglès). Journal of Mammalogy, 99, 1, 2018, pàg. 1-14.DOI:10.1093/jmammal/gyx147.ISSN:0022-2372.
Dawson, T. J.; Webster, K. N.; Maloney, S. K. «The fur of mammals in exposed environments; do crypsis and thermal needs necessarily conflict? The polar bear and marsupial koala compared» (en anglès). Journal of Comparative Physiology B, 184, 2, 2014, pàg. 273-284.
Díaz, J. A.; Santos, T.Zoología: Aproximación evolutiva a la diversidad y organización de los animales (en castellà). Síntesis Editorial, 1998.ISBN 978-84-7738-591-2.
Freinkel, R. K. «Hair». A: Freinkel, R. K.;Woodley, D. T.The Biology of the Skin (en anglès). Parthenon Publishing, 2001, p. 77-86.ISBN 9781850700067.
Hoffmann, S. «Lend an ear to a classic tale of mammalian evolution» (en anglès). Nature, 590, 7.845, 2021, pàg. 224-226.DOI:10.1038/d41586-021-00064-5.
Martin, E.; Hine, R.A Dictionary of Biology (en anglès). 6a edició. Oxford University Press, 2008.ISBN 9780199204625.
Martin, R. E.; Pine, R. H.; DeBlase, A. F.A Manual of Mammalogy, with Keys to Families of the World (en anglès). 3a edició. Waveland Press, 2011.ISBN 9781478609537.
Michelena, J. M.; Lluch, J.; Baixeras, J.Fonaments de zoologia. Publicacions de la Universitat de València, 2004.ISBN 9788437058580.
Pawłowski, B.; Żelaźniewicz, A. «The evolution of perennially enlarged breasts in women: a critical review and a novel hypothesis» (en anglès). Biological Reviews, 96, 6, 2021, pàg. 2.794-2.809.DOI:10.1111/brv.12778.
.svg){kind=icon}
