Mallorca és unailla de laMediterrània, la més gran de lesIlles Balears[1] —per això també s'anomena la Balear Major—, i és lloc d'origen dels mallorquins.Pel gran pes demogràfic de la capital,Palma, l'illa es va dividir tradicionalment entreCiutat i laPart Forana. La Part Forana és la ruralia, la terra situada fora de població. A Mallorca, es fa servir aquest terme per a denominar de forma global totes les poblacions que no són la capital,Palma.
Es desconeix com denominaren Mallorca elsfenicis, a diferència del que passa ambÈbusus, però se sap que elsgrecs l'anomenaren, en un primer moment, Cromiüssa, amb la terminació en-ussa per anomenar illes, de possible origenfoceu i molt habitual per anomenar illes.[2][3] Aquest nom caigué en desús, i generalment els grecs anomenarenGimnèsies el subarxipèlag que formaven Mallorca i Menorca.
Tant grecs comromans usaren denominacions relatives a les dimensions de les dues illes més importants, del tipusla major (ola més gran) ola menor (ola més petita) de lesGimnèsies oBalearides,[Nota 1] i amb aquesta denominació es troba a les plaquetes de patronatge, de producció local, de la ciutat federada deBócor;[5] de manera coherent, també es documenta el termeBalear Major iBalear Menor,[Nota 2] i, resumidament i de manera autònoma, simplementla major ila menor.[Nota 3] La denominació deMaiorica, junt amb la seva parellaMinorica, no és citada fins al segle iv.[Nota 4]
Així, doncs,Mallorca ve del llatíMaiorĭca, amb el significat dela major, en oposició ala menor de les Balears,Minorĭca. Etimològicament, la forma Mallorca presenta l'anomalia de lall com a derivació de lai oj llatina, evolució impròpia del català, tot i que la seva pronúncia antiga eraMaiorca. L'explicació més coherent d'aquesta evolució és el d'unaultracorrecció, segurament d'origen continental, de laiodització intervocàlica típica delmallorquí (oreia perorella,paia perpalla).[10] Val a dir, però, queJoan Coromines[11] assenyala una altra possibilitat: sota l'aparença llatina de la formaMaiorĭca s'amaga un nom indígena llatinitzat. Els sufixos-ica i l'oposicióMaiorĭca/Minorĭca l'únic que expressen amb certesa és el caràcter indoeuropeu dels dos noms, però poden pertànyer a un tronc lingüístic diferent del llatí. Certament, una forma llatinaMaiorĭca no hauria pogut donar maiMallorca. Des d'un punt de vista de les formes escrites, la formaMallorca és molt dominant i la pronúnciaMaiorca, segons Coromines, no ha existit mai. Per tant, la teoria de la ultracorrecció no se sostindria. La forma popular del nom de l'illa, transmesa a través del mossàrab, hauria estatMallorca, procedent d'una base indoeuropea*Maglorica.[12]
A l'edat mitjana va predominar el nom de l'illa en plural:Mallorques. Aquest nom, tant en plural com (no tan sovint) en singular, coincidia amb el nom de l'única ciutat.La restauració del nom llatí de la dita ciutat,Palma, va resoldre l'ambigüitat. En àrab l'illa fou coneguda amb el nom deMayurqa, i en els textos hebreus de l'illa (per exemple elsResponsadelRaixbaç) s'usava la denominació מיורקה (Maiorqa).
Mallorca també és coneguda per algunsepítets literaris i populars que en poden substituir el nom en determinats contexts. Així, també és coneguda com al'Illa de la Calma, a partir de la publicació de la novel·la homònima deSantiago Rusiñol. També és popularment coneguda com ala Roqueta, un nom afectiu (semblant ala Terreta referit al País Valencià) que inspirà el nom de la publicacióla Roqueta i de la fàbrica de ceràmica la Roqueta. L'escriptora francesaGeorge Sand, per la seva banda, l'anomenàla Verda Helvècia,[13] i el novel·listaJuli Verne, a la novel·laClovis Dardentor (1895),[14] l'anomenaIlla del Bon Geni (nom que tradueix el grecἈγαθοῦ δαίμονος νῆσος, que és el nom d'una illa documentada perClaudi Ptolemeu i altres geògrafs posteriors a l'oceà Índic, de manera que la identificació amb Mallorca és una llicència poètica, si no un error).[15]
La determinació de quan es produí el primer poblament humà és objecte de discussió. No es té evidència certa d'un poblament definitiu fins a final del IV mil·lenni.[16] A partir del 2300 aC es documenta una cultura caracteritzada per produccions diversificades i la pràctica d'enterraments individuals en coves i balmes naturals. Les restes materials que ens han arribat són ceràmiques de filiació campaniforme i epicampaniforme. La construcció més emblemàtica és la naveta d'habitació o navetiforme, que té un origen que es remunta al III mil·lenni aC i té relació amb les cultures del sud-europeu.[17]
Cap a la fi del segon mil·lenni aC apareix a Mallorca i a Menorca una nova fase cultural que rep el nom del seu monument més característic: eltalaiot. Es manifesta una continuïtat dels espais habitats, de moltes necròpolis i dels antics rituals funeraris, la qual cosa fa pensar que el canvi no va significar la plena ruptura amb la població anterior, sinó que es va donar un llarg període de transició.
Els talaiots són construccions ciclòpies troncopiramidals o troncocòniques. Solen presentar una cambra interior amb el sòtil sustentat per una columna política de tipus mediterrani, a la qual s'accedeix per un portell amb llinda seguit d'un corredor. En certs casos hi ha indicis d'un pis superior. Solen tenir la base circular o quadrangular. Presenten paral·lelismes amb construccions megalítiques deCòrsega (torre) iSardenya (nuraghe). La funcionalitat que se'ls donava és objecte de debat entre els historiadors: defensa, habitatge o altres funcions socials o religioses. A Mallorca s'han identificat aproximadament 270 poblats talaiòtics, amb una superfície mitjana ocupada de 6.123 m². Cal destacar l'alta densitat de poblament, amb distàncies mitjanes entre un poblat i l'altre de 2,47 km.
Era una societat de pastors i pagesos. La cultura dels cereals estava consolidada i la generació d'un nou espai agrari era una realitat a la major part del territori insular.Diodor de Sicília diu que els mallorquins extreien oli del fruit de les mates (llentiscle) i el barrejaven amb saïm de porc per obtenir-ne un ungüent.Plini va alabar les figues illenques pel tacte suau. La ramaderia era d'ovelles, cabres, bous i porcs.
Imatge del cap major dels Bous de Costitx al Museu Arqueològic Nacional deMadrid.
Tenien una especial preocupació per la vida d'ultratomba, reflectida ens els rituals funeraris. Les figures taurolàtriques trobades, amb molts de paral·lels mediterranis, són abundants. També s'han trobat representacions d'aus. Les divinitats bèl·liques es documenten a partir del segle v aC. Són figuretes de bronze que representen guerrers nus, tocats amb elm i armats d'escut i llança. Els santuaris són edificis de planta generalment quadrada (Son Oms, Son Mas, Son Marí i els Antigors). Podrien haver-se construït a partir del segle ix aC. També s'han identificat monuments esglaonats, túmuls i talaiots amb possible finalitat cultual (Son Corró). Altres llocs de culte aprofitaren balmes i coves (abric de Son Matge).
A partir dels últims segles delII mil·lenni aC es documenta la presència de navegants de l'est mediterrani. Elsfenicis, i després elscartaginesos, s'instal·laren a Eivissa devers la primera meitat del segle vii aC. Els grecs també mantingueren relacions comercials amb les Balears.
La colonització púnica de Mallorca i Menorca és posterior a la plena incorporació d'Eivissa a l'àrea cartaginesa. Les ceràmiques més antigues fetes amb torn trobades a Mallorca són eivissenques, i procedeixen de l'illot dena Guardis. S'estableixen factories permanents des del segle v aC, o potser jaiv aC. El comerç púnic introduí productes absents a Mallorca com el vi i l'oli; productes manufacturats com teles de qualitat, metalls, figures de bronze, collars de pasta vítria, ceràmiques, etc. La influència colonial es manifesta també a les construccions, rituals funeraris, adaptacions religioses i necròpolis.
La presència delsmercenaris balears en els exèrcits púnics, almenys des de la fi del segle v aCC, pot ser considerada un aspecte de la colonització. La primera referència a la utilització defoners balears per Cartago és de l'any 406 aC durant la campanya deconquesta d'Akragàs (Agrigent, Sicília), encara que la seva existència com a mercenaris era molt anterior. L'any 311 un contingent d'un miler de foners participà en labatalla d'Ecnomus contra els grecs sicilians, i la seva actuació va ser decisiva per decidir la victòria púnica.Hanníbal atacà Sagunt i, amb un exèrcit en el qual figurava un contingent de balears, travessà elsAlps, es girà contra Itàlia i derrotà els romans aTicino,Trèbia iTrasimè. Finalment, aCannes (216 aC), anihilà un exèrcit dirigit pel cònsolVarró. El 202 aCHanníbal va ser derrotat aZama perPubli Corneli Escipió, en un combat en el qual els foners balears ocuparen la primera línia.
La primavera del 123 aC el cònsolQuint Cecili Metel salpà rumb a les illes.Estrabó, seguint Posidoni i Artemiodor, diu que els balears havien establert relació amb els pirates de la mar. Segons el relat deLuci A. Florus els illencs intentaren fer front a la flota romana amb les seves pròpies naus i, un cop derrotats a la mar, oposaren resistència a terra ferma.
L'arqueologia deixa entreveure que ni els indígenes ni la seva cultura foren eliminats, perquè seguiren habitant-se els poblats talaiòtics i, en els anys immediatament posteriors a la conquesta, no s'observen canvis a les pautes culturals. La conquesta implicà l'establiment d'un nou contingent de població en qualitat de colons. Palma estava situada a la zona del barri de l'Almudaina de Ciutat i Pol·lèntia era als voltants de l'actualAlcúdia.Plini parla també deBócor, que tingué l'estatut de federada, que era vora elport de Pollença. Plini anomena tambéGuium iTucis.
L'època iniciada amb el principat d'Octavi representa per a Mallorca una llarga etapa d'estabilitat i prosperitat. Laromanització es va consolidar i va anar dissolent els elements culturals d'arrel talaiòtica. Pol·lèntia va anar cobrant importància en el segle i i, amb Palma, gaudí de l'estatut de colònia de ciutadans romans.Guium iTucis eren ciutats de dret llatí. Bócor mantenia la seva condició de ciutat federada. En els primers temps de l'Imperi proliferen les ceràmiques sigil·lades aretines, sud-gàl·liques i hispàniques. Per una part se seguiren ocupant antics poblats talaiòtics, però per l'altra aparegueren assentaments de nova planta (sa Mesquida (Santa Ponça),Son Joan Jaume (Manacor) oCan Maiol (Felanitx).
A la fi del segle ii lapax romana va entrar en crisi. Les pressionsgermàniques sobre les fronteres de l'imperi, la irrupció de pobles del nord d'Àfrica, lapesta i les tensions socials esclataren aHispània i a laGàl·lia. Per a les Balears fou un període crític amb una forta recessió econòmica.
Dioclecià, a partir del 284, aconseguí dur a terme una obra restauradora de l'Imperi Romà. L'Edicte de Milà promulgat perConstantí (313) concedia la llibertat de cultes i legalitzava elcristianisme. Aquesta religió es convertiria en la religió oficial de l'imperi amb Teodosi (380-381). La crisi de la vida urbana es manifestà en la reducció dels perímetres de les ciutats i en la seva transformació (construcció de murades, abandonament i reutilització d'edificis públics). Es detecta, segons la carta del bisbeSever de Menorca, unapoblació jueva important. L'activitat comercial era prou important, documentada per l'arqueologia i les cartes deConsenci. Les ceràmiques indiquen contactes comercials amb el nord d'Àfrica, com també amb laTarraconense, laNarbonense i ambItàlia.
A la darreria del segle iv es documenta la presència cristiana a Mallorca (inscripció funerària dela Carrotja (Portocristo) i a començament del segle v es troba una església perfectament organitzada. L'enfrontament produït aMaó el febrer del 418, que acabà amb la conversió forçada de 540 jueus menorquins, motivà la carta del bisbe Sever, un document essencial per conèixer l'època.
Restes de la basílica paleocristiana de Son Peretó, del segle v. Terme municipal de Manacor.
L'any 406 entraren a les Gàl·lies grups devàndals,alans isueus. El 409 elsvisigots saquejaren Roma. Aviat les mateixes Balears foren atacades pelsvàndals. L'any 425 saquejaren les Balears i destruïren Cartago Espartaria (Cartagena) abans d'envair laMauritània i centrar el seu regne aCartago. L'ocupació vàndala de les Balears no es produí fins al 455. L'única mesura administrativa coneguda és la inclusió de les illes en la província vàndala de Sardenya. Un altre testimoni arqueològic important són les restes paleocristianes dels seglesv ivi trobades aCas Frares (Santa Maria del Camí),la Carrotja (Portocristo),Son Peretó (Manacor) iSon Fadrinet (Campos).
L'ocupacióromana d'Orient de les Balears, comandada perApol·linar, es degué consumar a principis del 534. Els testimonis arqueològics manifesten unes actives relacions comercials amb el nord d'Àfrica i amb l'àrea oriental de la Mediterrània.
Des de mitjans del segle vii les fonts escrites sobre les Balears es fan rares. Les illes es convertiren en un punt molt perifèric de l'imperi. Alhora l'islam s'expandia amb rapidesa pel nord d'Àfrica, amb la presa deCartago el 698 i l'ocupació de Septem, la capital de laMauritània Segona. El 708.Abd Allah ibn Musa el 707 dirigí una acció de saqueig contraSicília,Sardenya i lesBalears. Capa a la fi del segle viii hi ha notícies de novesràtzies musulmanes, que haurien dut els illencs, en un quadre de ruptura de fet de la relació ambConstantinoble, a demanar ajut militar aCarlemany. Encara a mitjan segle ix, a l'entorn de 859, elsnormands atacaren Mallorca, Formentera i Menorca.
Isam al-Khawlani conquerí les Balears el 902-903.Al-Zuhri diu que alCastell d'Alaró (Hisn al 'Arun) els cristians s'hi mantingueren vuit anys i cinc mesos.Ibn Khaldun diu que "construí mesquites, posades i banys". El domini musulmà va comportar l'inici d'un procés d'islamització de la societat mallorquina. La integració de l'economia mallorquina en els circuits comercials musulmans i l'arribada d'immigrants andalusins, àrabs i amazics, va influir en el canvi cultural.
LaMadina Mayurqa s'havia anat engrandint al llarg del segle xi i l'emir Mubasir en dirigí una de les ampliacions i construí la murada defensiva. L'emir concentra el poder militar i civil. Al seu costat hi ha l'organització religiosa que gravita entorn de les mesquites: els cadis, jutges que dictaminaven en tots els processos judicials; els mestres i ensenyants; els encarregats del culte (imam), etc.
A l'entorn del canvi de mil·lenni l'Europa cristiana comença un formidable procés d'expansió. Es produí l'expedició de pisans, provençals i catalans contraMayurqa entre els anys 1113-1115. L'emirMubàixxir morí durant el conflicte, després d'haver demanat l'ajut delsalmoràvits. El setge de Madina Mayurqa durà vuit mesos i acabà amb la seva devastació de banda dels croats.
Elsalmoràvits, incorporaren les Balears al seu imperi l'any 1116. Fou nomenat governadorMuhàmmad ibn Ghàniya el qual restablí les bones relacions entre els almoràvits i la població mallorquina. Mentrestant, un nou moviment religiós -el delsalmohades- prenia cos alMagrib i destruïa pertot arreu, excepte a les Balears, el poder almoràvit.
Els almoràvits mallorquins entraren en una sèrie de lluites internes. Finalment,Alí ibn Ishaq ibn Ghàniya decidí atacar elsalmohades al Nord d'Àfrica i s'apoderà de Bugia. Però a Madina Mayurqa esclatà una revolta contraAlí ibn Ishaq ibn Ghàniya el 1185 encapçalada pel seu germà Muhammad II. AlhoraAlí ibn Ishaq ibn Ghàniya derrotava l'exèrcit almohade en la batalla d'Umra (1187). Davant això els almohades decidiren ocupar les Balears per deixar l'exèrcit dels Banu Ganiya sense suport. Però la conquesta almohade de les Balears no es produí fins al 1203 i la presència almoràvit al nord d'Àfrica, dirigida perYahya ibn Ghàniya no cessà fins al 1237.
Madina Mayurqa s'acostava als 25.000 habitants. Tenia diversos recintes fortificats. Lamesquita principal ocupava el solar que ara ocupa laSeu. Un segon recinte, voltava l'alcassaba i un tercer nucli era el Raval Nou, atribuït aMubàixxir. Sembla que hi havia un primer espai lligat a la ciutat, on la producció agrícola anava dirigida a alimentar la població urbana. L'espai rural, deduïble a partir delLlibre del Repartiment i altres documentacions del segle xiii, presentava una configuració en mosaic formada per terres conrades i terrenys sense llaurar. El territori estava dividit en districtes (Bunyola-Mossa,Sóller,les Muntanyes,Pollença,Inca,Canarrossa,Muro,Sineu-Petra,Montuïri,Manacor iArtà).
A la darreria de 1228 tingué lloc a Tarragona, tal com ho conta el mateix Jaume I alLlibre dels feits, un banquet oferit pel mercader Pere Martell al rei i als seus magnats al qual es parlà de la conquesta de Mallorca. El 20 de desembre s'obriren les Corts de Catalunya a Barcelona, que decretaren una constitució de pau i treva.
L'estol desembarcà aSanta Ponça i travà batalla amb l'exèrcit d'Abu Yahia. A la fregada hi morirenGuillem iRamon de Montcada. El31 de desembre de 1229 els cristians venceren la resistència musulmana i ocuparen i saquejaren la ciutat. A la serra de Llevant s'hi mantingué una resistència dirigida perIbn Sayri fins que el mes de març del 1230 el rei dirigí una expedició per reduir-la. El nucli de resistents a la serra de Tramuntana era dirigit perXuaip. Alscastells d'Alaró,Pollença iSantueri els musulmans hi aguantaren les escomeses cristianes durant dos anys.
La conquesta de Mallorca comportà un veritables canvis de població, costums, llengua, religió i formes socials, resultat d'unprocés de repoblament planificat. Els diversos contingents poblacionals s'integraren dins la nova societat, en la qual, segons elLlibre del Repartiment la majoria de repobladors eren catalans (40%) i occitans (25%), però també italians (16%), aragonesos, navarresos, castellans, etc.
L'expansió de lavinya, una nova orientació cap a la producció oliera i l'extensió dels conreus cerealistes va marcar la reconversió agrària de l'illa durant el segle xiii. S'inicià un comerç actiu, en part controlat per mercaders genovesos i pisans. Els intercanvis amb els territoris musulmans (Alger, Bugia, Orà, Tunis, Alcoll) foren intensos. El 1231Jaume I cedí en feu vitalici les illes de Mallorca i Menorca a l'infantPere de Portugal. Finalment, pel testament de 1272 Jaume I feia rei d'Aragó, de València i comte de Barcelona el primogènit Pere i atorgava el regne de Mallorca, elsenyoriu de Montpeller, elscomtats de Cerdanya,Rosselló,Conflent,Vallespir, la vila i castell deCotlliure i lesbaronies de Carladès iOmeladès a l'infant Jaume.
Jaume II de Mallorca es trobà al davant d'un estat coixí entre França i el seu germà Pere. El 1270 Pere el Gran forçà a Perpinyà un conveni de vassallatge amb Jaume II. El fill de Pere el Gran,Alfons, dirigí una expedició (1285) que ocupà Mallorca sense dificultats. Una tradició del segle xiv conta la resistència dels defensors del castell d'Alaró (Guillem Cabrit i Guillem Bassa). Peltractat d'Anagni (1295)Jaume II d'Aragó, successor d'Alfons el Liberal, es comprometia a retornar el regne de Mallorca al seu oncle Jaume II. Peltractat d'Argelers (1298) es va ratificar el tractat d'infeudació de 1279. Jaume II inicià una labor de govern activa: millora de la ciutat de Mallorca, ordenació de la part forana, reforma del sistema fiscal, monetari, municipal i del patrimoni reial.
A la mort de Jaume II el seu fill segon, Sanç, va intentar mantenir la neutralitat entre França i la Corona d'Aragó, consolidant les reformes iniciades pel seu pare i promovent l'economia del país. Per la Sentència arbitral del 19 de juny de 1315, el rei Sanç establia una càrrega fiscal més equitativa entre Ciutat ipart forana i instituïa la representació dels forans en el control de la despesa pública a través de deu síndics. D'aquesta manera venia a fundar elSindicat de Fora. Dos prohoms de cada parròquia (n'hi havia 31) havien d'assistir a les deliberacions del Consell, constituït enConsell General.
La ciutat de Mallorca concentrava en les primeres dècades del segle xiv un dens comerç marítim. Mort el rei Sanç, l'any 1326 es fundà elConsolat de Mar. Mallorca exportavaoli,vi, llegums, fruits secs i draps. Importavablat d'Àfrica,Sardenya i Sicília; draps i teles de França,Flandes, Anglaterra i Itàlia; ferro deSevilla, etc.
Retrat del segle xvi que representa idealitzadament Jaume III de Mallorca. (Galeria de retrats dels reis de Mallorca de l'Ajuntament de Palma).
El rei Sanç va morir el 1324. El successor havia de ser el seu nebot Jaume, que sols tenia set anys. Ja en aquests moments hi va haver un intent deJaume II d'Aragó d'annexionar-se els territoris del seu cosí difunt. Jaume III agafà el control del regne quan ja s'havia iniciat un procés de recessió econòmica i s'iniciaven convulsions socials, provocades per caresties i fams. Mentrestant les relacions amb la Corona d'Aragó empitjoraren un cop desaparegut Alfons el Benigne i ser succeït perPere el Cerimoniós. Jaume III promulgà lesLleis Palatines (1337).
Pere el Cerimoniós acusàJaume III d'encunyar moneda aPerpinyà. El maig de 1343 un exèrcit del rei Pere el Cerimoniós desembarcà aPeguera i ocupà Mallorca sense gaire resistència. També ocupat elRosselló, Jaume III es refugià a Montpeller i preparà un exèrcit per recuperar Mallorca. El 25 d'octubre s'enfrontaren els dos exèrcits aLlucmajor, i Jaume III va ser derrotat i mort.
Pere el Cerimoniós confirmà els privilegis del regne i promogué un conjunt de reformes per resoldre els conflictes que, en un context de progressiva crisi de l'economia, s'anaven plantejant. Amb laPragmàtica de 1351 el rei Pere intentà obrir elConsell General de Mallorca als nous grups socials emergents i equilibrar la relació de forces.
Mapa animat de l'extensió de lapesta bubònica per Europa entre 1346 i 1353.
La depressió econòmica es combinà amb l'elevada pressió fiscal i empitjorà les condicions de vida de la gent. L'epidèmia depesta negra del1348 que colpejà la població europea també afectà els Balears. A Mallorca la població minvà en unes 10.000 persones i les viles foranes perderen una quarta part de la població. El cicle d'epidèmies fou prolongat:1361,1375,1383,1388 i1396. El regne de Mallorca hagué de participar econòmicament en la guerra contraGènova i contraCastella.
En el segon terç del segle xiv caigué la producció cerealística i aparegué un fenomen d'empobriment de pagesos propietaris. Mallorca era deficitària en la producció bladera i no cobria les necessitats de consum de la població illenca. Les necessitats d'importar cereals s'havien de contrapesar amb exportacions de draps i olis. L'artesania tèxtil era la més important i els draps de llana excedents s'exportaven fora de l'illa. Els menestrals entraren amb unjurat a laUniversitat del Regne de Mallorca. A mitjan segle xiv, però, el comerç i la producció manufacturera entraren en un declivi progressiu.
Les finances del regne es trobaren davant una situació limit. Els recursos generats per la fiscalitat gairebé no bastaven per pagar els interessos del deute públic. La Pragmàtica de 1372 intentà fer front a la situació, però la dècada dels setanta va ser dramàtica per la successió d'epidèmies i males anyades, fent impossible l'equilibri financer. Les reformes deJoan I pretengueren fer algunes concessions als forans. Però l'any 1391 les tensions acumulades esclataren. El mes d'agost foren assaltats elscalls jueus de Mallorca i Menorca per forans i menestrals.[20] Més enllà d'un brot d'antisemitisme hi hagué un moviment en el qualel poble menut es revoltà contra els grups urbans privilegiats. El virreiHug d'Anglesola redactà una nova reglamentació del Gran i General Consell basada en un sistema mixt d'insaculació i elecció. Finalment, les finances de laUniversitat del Regne de Mallorca feren fallida, per això l'any1405 se signà elContracte Sant amb els creditors, que establia la consignació de la totalitat dels ingressos a pagar els interessos i l'amortització dels deutes.
A la mort del reiMartí I, en elCompromís de Casp (1412) s'entronitzà la dinastia castellana delsTrastàmara. Les bandositats eren font constant de conflictes en la lluita per controlar el poder i afavorir els interessos particulars. El Magnànim va promoure una reforma més de les institucions instaurant el règim desac i sort o d'insaculació. L'any 1425 la Universitat suspengué els pagaments als creditors catalans. El 1431 se signà laConcòrdia de Barcelona entre creditors i Universitat.
La revolta s'inicià a Mallorca el1450. Els pagesos s'oposaven a la discriminació a favor de les elits urbanes. La revolta la dirigiren els propietaris pagesos, amb el suport de molts dels menestrals. L'espira que encengué el foc fou l'inici de la capbrevació dels béns reials el 1450. Els pagesos liderats perSimóTort Ballester es concentraren aInca i iniciaren una marxa sobreCiutat, establint un setge que durà una setmana. La mediació del bisbe d'Urgell aconseguí establir un compromís. Però quan el governadorBerenguer d'Oms va fer executar dos forans i el rei imposà una multa anual de 2.000 lliures, es va produir un segon setge de Ciutat l'abril de 1451. El lloctinentJaume Cadell fou derrotat pels revoltats prop deMuro. Es produí un tercer setge de la Ciutat. Finalment, els pagesos foren derrotats prop d'Inca als darreres dies d'agost de 1451 per un exèrcit sota el comandament de Francesc d'Erill.
El matrimoni entre Ferran d'Aragó i Isabel de Castella establí la unió dinàstica d'uns regnes molt diferents pel que fa a llengua, societat, economia i institucions, que es mantingueren en les seves especificitats, així com es mantingué la política d'expansió mediterrània de la corona.Ferran el Catòlic es proposà dur a terme un pla de redreç als seus estats patrimonials, tot i que els seus resultats a Mallorca foren escassos. La sentència de 1481 resultà, però, negativa per a laUniversitat de Mallorca, i els creditors catalans aconseguiren la reposició de laConcòrdia de 1431 i el pagament de pensions endarrerides.
Per tal d'instrumentar la sevapolítica de redreç Ferran el Catòlic va nomenar governadorJoan d'Eimeric (1493). Eimeric topà amb l'oligarquia ciutadana, hostil a tota reforma, i no aconseguí l'èxit en la seva empresa reformadora. El desequilibri financer va seguir actuant a favor de l'increment de la pressió fiscal, així i tot, la situació econòmica millorà en la mesura que reprengué l'activitat comercial a l'àrea mediterrània al final del segle xv.
La repressió de laRevolta Forana no havia solucionat els problemes, sinó que els havia agreujat. Les Germanies són un moviment social d'ample abast i amb voluntat transformadora, sorgit del creixent pes dels pagesos i menestrals en la societat mallorquina, i de la dificultat d'encaixar en un sistema institucional i financer molt desfavorable als interessos populars. El virreiMiguel de Gurrea coneixia la preparació del moviment i volgué aturar-lo empresonant sis menestrals, que hagueren de ser alliberats per la pressió popular. Els menestral designarenJoan Crespí com a cap de la revolta, que rebé el títol d'instador del poble i del bé comú. L'objectiu era eliminar el deute públic, seguint els paràmetres de larevolta dels pagesos de 70 anys abans. Les viles foranes s'adheriren al moviment i Gurrea fou destituït el 1521. Els agermanats iniciaren una política dirigida a quitar els censals (Santa Quitació). Sols la vila d'Alcúdia i elscastells de Bellver i de Santueri restaren fora del control de la Germania.
Tot i que la Germania havia cercat el suport reial,Carles I, des deWorms, reprovà el moviment i això determinà una creixent pèrdua de suports entre els sectors més moderats. Els desafectes eren coneguts com amascarats.Joan Crespí es veié desbordat i el poder passà al sector més radicalitzat, liderat perJoanot Colom. Colom rebé el títol d'instador del poble, amb Jordi Moranta iPau Casesnoves.
L'octubre de 1522 un exèrcit de més de 2.000 homes desembarcà a Eivissa. Poc després desembarcà a Alcúdia i ocupà Pollença, fet que provocà una matança d'unes 400 persones en incendiar l'església. L'exèrcit de Colom fou derrotat per complet aMuro, en labatalla de Son Fornari i després, el 21 de novembre de 1522 alRafal Garcés (Inca). La ciutat de Mallorca es rendí a les tropes imperials el 8 de març de 1523. La repressió de la Germania fou implacable. Hi hagué multitud d'execucions i lessancions econòmiques ascendiren a més de 800.000 lliures.Joanot Colom fou executat el 3 de juny de 1523 i el seu cap col·locat dins una gàbia a la Porta Pintada de Ciutat. L'enfortiment de l'autoritat reial començava el camí cap a l'absolutisme, amb un creixent intervencionisme i la creació de noves institucions com el Consell d'Aragó (1494) i eltribunal del Sant Ofici, però el règim paccionat amb la corona de les institucions delregne de Mallorca va seguir funcionant.
Les darreres dècades del XVII mostren una progressiva represa econòmica i demogràfica de la perifèria peninsular. Les Balears formen part d'aquestes zones on la recuperació és més evident. La darrera part del segle xvii és de creixement demogràfic. Elfogatge de 1667 dona una població d'uns 100.000 habitants. Tres quartes parts a lapart forana i la resta aCiutat. El creixement demogràfic no hagués estat possible sense importants transformacions agràries. Les activitats manufactureres es van instal·lant a les viles. Hi hagué un esforç per millorar els processos de producció i entraren en el sector capitals de procedència mercantil. Els grans capítols del comerç mallorquí de l'època són l'exportació d'oli i la importació deblat. La marina també s'ocupava del cors. Elscorsaris mallorquins jugaren un paper destacat en la guerra contra França, encara que també actuaren contra vaixells barbarescs.
Primera edició deLa Fee Triunfante deFrancesc Garau (1691).
Malgrat que laInquisició fins aleshores havia romàs poc activa, el1675 i1679 es produïren dos actes de fe. La persecució culminà amb l'acte de fe de1691, en el qual foren cremades prop delCastell de Bellver 37 persones (3 d'elles vives). L'episodi va ser descrit pel llibre deFrancesc GarauLa fee triunfante.
A la mort deCarles II els illencs reconegueren com a rei aFelip V. Aquest destituí el virreiJosep Galceran de Cartellà i el reemplaçà perFrancisco Miguel de Pueyo, fervent partidari seu, com el bisbeFrancisco Antonio de la Portilla. Els partidaris de Carles III eren majoritaris entre la població mallorquina i, quan la flota de Leake es presentà davantCiutat el 24 de setembre de1706, es va precipitar la rendició de les autoritats borbòniques. LaPau d'Utrecht (1713) reconegué els drets successoris de Felip V. L'ocupació de Mallorca i Eivissa es produí el juliol de1715.[23] Menorca passà a ser un domini britànic.
Les noves institucions borbòniques representaren la centralització i el predomini de l'aristocràcia filipista (botifarres). D'altra banda, la militarització del territori insular comportà l'establiment de lleves forçades a partir deFerran VI (1747). La marina illenca participà en els conflictes bèl·lics al costat de l'Armada espanyola. L'any 1745 Mallorca tenia 120.000 habitants, el 1787 eren 135.900 i el 1797 140.700, amb un creixement global d'un 35%.
Ametllerar a Mallorca.
La propietat agrària s'havia concentrat, en part cap a la noblesa terratinent que garantia la preservació del patrimoni amb la transmissió al fill major (fideïcomís). La major part de les grans propietats es gestionaven amb arrendaments de curta durada. La manufactura tèxtil seguia sent important i mantingué la projecció exterior. L'exportació era d'oli,teixits,tàperes,aiguardent,formatge,ametles,flassades, barrets de llana icítrics. Però les importacions superaven les exportacions. Entre 1780 i 1800 elport de Palma s'obre legalment al tràfic amb les colònies americanes.
En el segle xviii la monarquia borbònica imposà la subordinació del català al castellà. Bisbes comFrancisco Garrido de la Vega (1763-72) oJuan Díaz de la Guerra intentaren imposar el castellà a l'església. Malgrat tot l'Església continuà usant el català en la catequesi i la predicació. En temps de Carles III, l'any 1778, es creà laSocietat Econòmica Mallorquina d'Amics del País, ajuntant un nucli de nobles, clergues i burgesos intel·lectuals que envoltavenBonaventura Serra i Ferragut (1728-1784), que va impulsar els ensenyaments professionals i les millores econòmiques. Entre els il·lustrats mallorquins destaca el cardenalAntoni Despuig i Dameto (1745-1813) i el bisbeBernat Nadal i Crespí (1745-1818), que arribà a presidir lesCorts de Cadis.
La guerra de 1804, al costat de França, contra Anglaterra no va ser gens bona pel comerç balear. I el sosteniment de les nombroses guarnicions militars empitjorava la situació financera dels municipis.Miquel Gaietà Soler, ministre d'hisenda ambGodoy el1798, va haver de pujar la pressió fiscal provocant protestes a les viles mallorquines. La protesta tornà a esclatar el1808. El maig de 1808 Mallorca va prendre partit per la revolta antifrancesa, i es constituí laJunta Suprema de Govern de les Balears que declarà la guerra a França. Mallorca contribuí amb tropes a la campanya militar a la península.[25] A les illes hi arribaren milers de refugiats, sobretot procedents de Catalunya. Els queviures eren escassos i el 1812 esclatà una forta crisi de subsistències.
El buit de poder deixat per les abdicacions de Baiona (maig de1808) i la revolta antifrancesa va ser ocupat per institucions sorgides des de baix que es coordinaren en laJunta Suprema Central, que convocà les Corts el gener de 1810. Aquestes Corts ja no foren estamentals sinó el resultat d'una elecció per sufragi indirecte. El debat polític entre liberals i absolutistes es reflectí en nombroses publicacions:La Antorcha iAurora Patriótica Mallorquina, liberals, iEl amigo de la Verdad,Semanario Cristiano Político,Diari de Buja,Lluna Patriòtica Mallorquina iNou Diari de Buja, absolutistes, entre d'altres. LaConstitució de Cadis de1812 fou proclamada aPalma el 22 d'agost. Separava el poder polític del militar i transformava l'Audiència en una instància sols judicial, mentre es creava un organisme nou: laDiputació Provincial. En els municipis obria les portes a la participació del poble i facilitava les segregacions d'entitats locals (a Mallorca es crearen 13 municipis nous).
El maig de1814 hi hagué a Mallorca aldarulls contra els liberals i celebracions pel retorn de l'absolutisme. Ladiputació Provincial fou suprimida i foren restaurats els ajuntaments de 1808. Es reimplantà laInquisició i els elements liberals foren reprimits. La ineficàcia i corrupció dels màxims dirigents de l'estat, encapçalats pel mateix rei, facilitaren les conspiracions antiabsolutistes. El pronunciament deRafael del Riego (1820) va tenir èxit i el rei va haver de restablir la Constitució de 1812. LaInquisició tornà a ser abolida i elconvent de Sant Domingo de Palma va ser enderrocat l'any 1823. Finalment, l'any 1823 l'absolutisme fou reinstaurat per l'exèrcit francès (Cent Mil Fills de Sant Lluís). El 18 de setembre de1868 l'almirall Topete es revoltà a Cadis i Isabel II es veié forçada a exiliar-se a França. El dia 1 d'octubre les Balears s'uniren a la revolució. La Junta Provisional de Govern fou presidida perMarià de Quintana i hi participaren progressistes, demòcrates i unionistes. La Junta definitiva fou elegida persufragi universal masculí, la primera vegada que s'aplicava aquest procediment a Balears.
El Govern presidit pelgeneral Prim finalment trobà un monarca enAmadeu de Savoia. A les eleccions de 1871 els carlins, dirigits perJosep Quint Safortesa triomfaren als cinc districtes mallorquins, utilitzant pràctiques caciquistes i amb el suport de l'església.Amadeu de Savoia abdicà el febrer de 1873 i es proclamà laRepública, que fou rebuda amb entusiasme pels republicans illencs. El moviment catòlic predicava l'adhesió alcarlisme. La consolidació del nou règim no era fàcil, estreta per conflictes de tota casta i dividida internament. Per això, el gener de1874 elgeneral Pavía dissolia el Congrés i es destituïen les autoritats republicanes.
La proclamació d'Alfons XII fou celebrada per les classes oligàrquiques que ara tornarien a ocupar posicions de privilegi, i per la gent que aspirava al final de les turbulències polítiques.[26] Els conservadors illencs s'uniren amb el nou règim i s'allunyaren del carlisme, optant pelcanovisme. El sistema es basava en l'alternança dels partits en el poder. Les eleccions no eren més una paròdia, organitzada i dirigida des de la Governació, els governadors civils i la xarxa caciquista. Quan el sistema censatari (vot dels més rics) va ser substituït pelsufragi universal masculí (1891), el sistema el desvirtuà per complet. Elcunerisme era la denominació de la pràctica d'incloure a les llistes electorals persones alienes a la circumscripció, conseqüència delsucursalisme.Antoni Maura i Montaner (1853-1925) ja destacava a les files liberals i va fer una ràpida carrera a l'ombra del seu cunyatGermán Gamazo.
Els republicans i els carlins restaven fora del sistema d'alternança. Els republicans es fragmentaren en diverses formacions (possibilistes, unionistes i federalistes). ElPartit Republicà Federal defensava l'abolició de les quintes i de certs imposts, oposat al caciquisme i el cunerisme. L'any 1881 es reorganitzà elmoviment obrer quan es creà laUnió Obrera Balear. El 1890 es fundà l'Ateneu Obrer Mallorquí i el 1892 els seus dirigents s'adheriren alPartit Socialista Obrer Espanyol. L'Ateneu Obrer es convertí amb la Federació Local de Societats Obreres sota la direcció deFrancesc Roca. Elcarlisme tenia simpaties entre el clergat, part de la noblesa i sectors pagesos. Alguns d'aquests àmbits deltradicionalisme defensaren la cultura autòctona: en el setmanari manacoríLa Aurora hi col·laborà el jove mossènAntoni Maria Alcover.
La consolidació de l'economia capitalista va anar lligada a profundes crisis. Cal ressenyar la de 1873, que perdurà fins al 1895. Les Balears, en el context espanyol,[27] ja eren una de les regions amb renda per capita elevada i la seva economia, en el darrer quart del segle xix, es caracteritzà per l'avanç en laindustrialització, les millores a l'agricultura i les comunicacions, així com per l'impuls delcapitalisme i la proliferació d'entitats financeres. Lafil·loxera va assolar els vinyets francesos i era necessari recórrer a la importació. De 15.543 ha de vinya el 1860 es passà a 30.000 el 1890. La fil·loxera atacà els vinyets mallorquins a partir de1891 mentre queFrança ja podia disposar de vinyets recuperats, amb la qual cosa la vinya es reduí a 2.843 ha el 1907. Els regadius reberen un impuls amb les dessecacions delprat de Sant Jordi (a partir de 1848) i l'albufera d'Alcúdia (1870).
Façana del Banc de Sóller.
L'any 1875 la indústria fabril mallorquina constava de 2.965 tallers que ocupaven 13.845 treballadors.[28] Es tractava d'una manufactura enfocada a la producció de béns de consum (tèxtil, calçat, aliments, metall, fusta…) i basada en el taller artesanal, amb ús freqüent del treball domiciliari i amb una base energètica orgànica. L'electrificació començà el 1901 (Alaró). El pes de les exportacions manufacturades cap al 1900 representava un 52% del total.
L'adequació al cicle demogràfic modern s'accelera amb la reducció de la natalitat i de la mortalitat (amb xifres sensiblement més elevades de reducció que la mitja estatal). L'any1887 l'esperança de vida d'un illenc en el moment de néixer era de 42 anys (igual queFrança,Regne Unit iPaïsos Baixos, però sols de 32 anys en el conjunt de l'estat). La crisi finisecular donà una evolució lleugerament negativa entre1887 i1900 (Mallorca perdé un 0,3% de la seva població). És aleshores quan es donà una emigració considerable (27.000 emigrants en el conjunt balear entre 1887-1997), compensada pelcreixement vegetatiu positiu.
L'ensenyament era únicament en castellà i el català era reduït a l'ús oral. Tanmateix, era molt insuficient. L'any 1885 hi havia a les Balears 8 escoles públiques de pàrvuls per 36 de privades.
El vaporJorge Juan carregat de soldats mallorquins a laGuerra del Rif (1925).
Laguerra d'independència de Cuba i la guerra amb elsEstats Units tingueren efectes importants a l'estat i a les Balears. La pràctica totalitat del calçat illenc es comercialitzava a Cuba. L'aventura neocolonial delMarroc respon a les ànsies de rescabalar la humiliació de 1898 i va ser un nou desastre. A Mallorca les protestes foren significatives, però la maquinària política caciquista controlà la situació.
L'any 1892 aparegué a MallorcaLa Región dirigida perLluís Martí que defensava l'autogovern. El regionalisme va tenir dos constituents: el tradicionalisme conservador (vinculat a sectors de l'església) i un sector del republicanisme federal. L'any 1898 apareguéLa Nova Palma i el 1900La Veu de Mallorca. El primer intent de vertebrar el regionalisme polític fou el 1909 amb la candidatura del'Espurna a les eleccions municipals de Palma.
Als primers anys del segle alguns intel·lectuals començaren a parlar de laindústria dels forasters, el turisme, que segons ells tenia molt de futur. L'any 1903 es va inaugurar a Palma el primer establiment hoteler modern: elGran Hotel, i dos anys més tard es fundà el Foment del Turisme de Mallorca. En esclatar laPrimera Guerra Mundial els circuits comercials se'n ressentiren. L'aprovisionament de primeres matèries es va fer difícil i s'encarí molt.
En el sector primari els efectes de la guerra varen ser ambivalents: va augmentar la demanda internacional de productes agraris, però la producció espanyola no podia atendre aquesta demanda i alhora garantir el proveïment de la població. Es varen haver de posar restriccions a l'exportació (sobretot blat i farina). El contraban es va incrementar i hi va destacarJoan March i Ordines (1880-1962), que, durant la guerra, arribà a controlar el contraban de queviures que es feia des de Mallorca. També es va fer seu el control del transport marítim regular a través de laCompanyia Transmediterrània.
En l'àmbit polític el 1915 es reorganitzà el maurisme mallorquí. El regionalisme experimentà un intent de revifada, amb la reaparició deLa Veu de Mallorca i la creació del Centre Regionalista, el 1917. També el novembre de 1917 es formà el Bloc Assembleista, integrat per regionalistes, reformistes, socialistes i republicans, que es presentà a les eleccions locals de novembre de 1917.[29]
Grup de soldats protegint la botiga de Can Juanito dels saquejos, al carrer del Sindicat de Palma, l'any 1918.
L'any 1903 es va crear laFederació de Societats Obreres de Balears i el 1909 els socialistes es reorganitzaren i, aliats amb els republicans, formaren la Conjunció Republicanosocialista que participà en les eleccions de 1910. El 1911 es constituí a Mallorca laConfederació Nacional del Treball (CNT). L'augment dels preus provocat per la guerra, i la manca de productes de primera necessitat com el carbó o la farina, va dur a situacions crítiques. A principis de 1918 hi hagué manifestacions i saquejos de magatzems. L'epidèmia de grip de 1918 va agreujar la situació.
Joan March i Ordinas entrà en política enfrontant-se a la dreta tradicional. A les eleccions de 1923, March, al davant dels liberals mallorquins, aconseguí tres dels cinc escons.Miguel Primo de Rivera, el 13 de setembre de 1923, efectuà un pronunciament erigint-se en dictador. LaUnió Patriòtica, el partit únic, incorporà antics i nous cacics locals, al costat de gent nova que responia a perfils tecnòcrates i apolítics, en general d'ideologia conservadora.
El règim autoritari començà a declinar a partir de 1928. El Dictador, ja sense suports a l'oligarquia dominant i a gran part de l'exèrcit, dimití el gener de 1930. En el breu període delGeneral Berenguer l'oposició es va reorganitzar: creació delPartit Republicà Federal de Mallorca, delCentre Autonomista de Mallorca i elCentre Regionalista de Mallorca, activitat socialista i sindical, etc. En canvi els monàrquics estaven desorganitzats per l'acció de la Dictadura. Les forces opositores s'uniren de cara a les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 en elFront Únic Antimonàrquic. Els monàrquics guanyaren a Mallorca i Eivissa, però el triomf republicà a les principals ciutats (41 de les 50 capitals) forçà la partida del rei i el 14 d'abril es proclamà la República.
A partir de 1920, i fins al 1924, l'economia europea entrà en recessió i això es conegué en les exportacions mallorquines. Joan March, que s'havia acostat a la Dictadura, aconseguí el monopoli dels tabacs de Ceuta i Melilla i una posició de predomini aCAMPSA (creada el 1927). El 1926 fundà laBanca March. El 1927 es creàGESA que concentrà la pràctica totalitat de la producció energètica de Mallorca. En el període 1921-1930 les Balears cresqueren a una taxa del 4,47% anual, gairebé el doble que la taxa mitjana espanyola.
L'agricultura mallorquina continuava reforçant el seu caràcter comercial i l'any 1929 hi havia a les illes 37.000 hectàrees d'ametlerar. També augmentà l'exportació de porcs i ovelles, de conserves i polpa de fruita. La indústria del calçat s'orientà més cap al mercat espanyol, sense perdre el caràcter exportador. El tèxtil es mantingué a un bon nivell i els sectors metal·lúrgic i químic evolucionaren en positiu. S'amplià l'oferta hotelera:Gran Hotel Alhambra (1920),Mediterráneo Hotel (1922), etc. El 1929 s'inaugurà l'Hotel Formentor. L'any 1930 havien visitat Mallorca 20.000 turistes i el 1935 ja foren 40.000. La població mallorquina augmentà en les primeres 4 dècades del segle un 32%. Però el pes demogràfic dePalma cresqué de 63.937 habitants i el 25,7% de l'illa el 1900 a 114.402 habitants i el 34,9% de l'illa el 1940.
Les Balears podien optar a aconseguir un estatut d'autonomia. L'Associació per la Cultura de Mallorca promogué la redacció d'unAvantprojecte d'Estatut. Però els municipis menorquins, dirigits pel republicanisme lerrouxista, renunciaren a participar en la discussió de l'Avantprojecte. El juliol de 1931 es va aprovar l'Avantprojecte sense incloureMenorca. Però el problema de l'Estatut no era Menorca, era la manca d'adhesió al projecte de les forces polítiques majoritàries, d'ideari poc o gens favorable a l'autogovern, i la indiferència del gruix del cos social.
L'economia havia perdut dinamisme a principis dels anys trenta, en un moment de recessió internacional (crisi de 1929). Alport de Palma les sortides de mercaderies caigueren un 28,6% entre 1929 i 1935. La conflictivitat laboral també va anar en augment (vaga del moll de Palma de l'estiu de 1931). Els comunistes s'organitzaren i editarenNuestra Palabra, laCNT es reconstituí al llarg de 1931 i 1932 i elPSOE constituí laFederació Socialista Balear (16 agrupacions locals i 1139 afiliats). Elcastell i bosc de Bellver, propietat del Reial Patrimoni, foren lliurats a la ciutat. S'implantà l'ús de la llengua pròpia a les sessions de l'Ajuntament de Palma. S'emprengué una notable tasca cultural a l'ensenyament primari i s'impulsaren les construccions escolars de manera decidida.[30]
A leseleccions generals de novembre de 1933 el cos electoral s'havia incrementat molt amb el reconeixement del dret de vot a les dones, però també la dreta s'havia reorganitzat constituint laCEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes), liderada perJosé Maria Gil Robles. La dreta es presentà unida a les eleccions i obtingué el 62% dels vots, mentre que la coalició de republicans i socialistes restà en el 19%. En la segona volta, celebrada el 3 de desembre, foren elegits els candidats radicalsJosep Teodor Canet Menéndez iFrancesc Julià i Perelló, gràcies al suport de la dreta.
Els ajuntaments destituïts l'octubre de 1934 foren reposats iEmili Darder tornà a ser el batle de Palma. La Diputació restà en mans d'una gestora presidida pel socialistaJaume Garcia i Obrador. Des dels sectors regionalistes i nacionalistes s'intentà reprendre el procés autonòmic, coincidint amb elMissatge als mallorquins del 23 de maig, al qual es va respondre amb el documentResposta als catalans. Aleshores els fets ja apuntaren amb celeritat cap a una creixent tensió estimulada per l'estratègia de provocació que articulà l'extrema dreta (falangistes, tradicionalistes, les Joventuts d'Acció Popular i membres deRenovación Española). Finalment, el juliol es produí l'alçament militar contra la República.
L'alçament militar feia mesos que es preparava. El comandant militar de les BalearsManuel Goded Llopis havia de tenir un paper destacat. Hi estaven implicatsFalange Española,Renovación Española,Comunión Tradicionalista i lesJAP, entre altres col·lectius civils. Tenia el suport d'Itàlia i Alemanya, i la contribució financera deJoan March i Ordinas. Goded el 19 de juliol proclamà l'estat de guerra. Es declarà la vaga general, però sense gaire èxit. Petits destacaments decarabiners resistiren aPollença,la Pobla,Manacor iSóller. Els altres intents de resistència foren aEsporles,Binissalem,Bunyola,Llucmajor,Consell,Pont d'Inca iSantanyí. Tot d'una s'inicià una repressió contundent contra les organitzacions d'esquerra, sindicats i contra qualsevol persona que fos considerada desafecta cap al nou estat de coses.
Menorca havia restat republicana, com el País Valencià i Catalunya, per això era lògica la temptativa de recuperar Mallorca per la República. L'expedició va ser organitzada per laGeneralitat i elComitè de Milícies Antifeixistes de Barcelona, i dirigida pel capitàAlberto Bayo. El contingent s'acostava als 8.000 homes, però era molt ineficaç militarment degut a la manca d'oficials professionals i a la divisió entre les diverses milícies. El 16 d'agost es realitzà el desembarcament entrePortocristo i laPunta de n'Amer (Son Servera), ocupantPortocristo, però sense ser capaços d'avançar cap a l'interior de l'illa. El front restà estabilitzat i el 27 d'agost arribaren avions italians pagats perJoan March i Ordinas, que atacaren amb eficàcia la desmoralitzada tropa miliciana. Bayo ordenà el reembarcament el 4 de setembre.[31]
Els ensenyants foren víctimes preferents de la repressió i molts d'ells foren assassinats, empresonats i depurats. La llengua i la cultura de Mallorca va ser foragitada i perseguida, per tal d'imposar la castellanització que els sublevats entenien que garantia la unitat d'Espanya. A partir de 1937 s'obriren diversos camps de concentració per acollir els presos polítics (l'Espinagar, Son Catlar, els Llombards, Formentor, la Marina de Llucmajor…).
Mallorca va fer les funcions militars de base aeronaval franquista per bombejar la costa mediterrània. Els creuers "Baleares", "Canarias" i "Almirante Cervera" foren destinats a Palma. Les forces aèries, amb l'aviació legionària italiana i alemanya estaven destacades a Palma i Pollença.Ramon Franco va ser nomenat cap de la Zona Aèria de Balears fins a la seva mort en un accident d'aviació el 1938. Mallorca també va ser bombardejada per l'aviació republicana.
El conflicte mundial que esclatà el 1939 va dificultar la recuperació econòmica i l'abastament de queviures, combustible, béns d'equip i primeres matèries. L'agricultura esdevingué essencial per proveir la població, mentre la indústria es veié tenallada per la manca de primeres matèries. La conseqüència va ser la penúria, la fam, el racionament estricte de queviures, l'emigració, l'economia submergida i el contraban. Pel poble mallorquí forenels anys de la fam.
Cal esmentar l'exili de moltes persones i l'empresonament de moltes altres. Uns 5.500 ciutadans de les Balears foren expedientats pelTribunal de Responsabilitats Polítiques. L'oposició antifranquista restà reduïda a molt poca cosa tot i que es distribuïen fulls de mà i publicacions com araNuestra Palabra. L'oposició antifranquista restà quasi destruïda per complet amb la gran operació policial del març de 1948, amb més de vuitanta detencions (entre elles la deJoan Albertí i Moll, responsable del PCE a les Balears).
El panorama educatiu va estar dominat per la depuració de professors i la seva substitució per falangistes i excombatents. S'imposaren els valors de la moral catòlica més retrògrada i un espanyolisme excloent i militarista. El reconeixement del règim de Franco i el conveni amb els Estats Units va dur a la instal·lació d'una base de telecomunicacions alPuig Major. A Mallorca l'oposició clandestina havia estat liquidada i sols sobrevivia un petit nucli comunista entorn deGuillem Gayà Nicolau. Les tensions actuaven més aviat en el si de la mateixa Falange. Però la Falange ja havia esdevingut un instrument burocràtic amb una implantació social en descens.
L'any 1953 l'INI adquiríGESA, fet que dugué a la modernització de l'arcaic sector energètic mallorquí amb l'entrada en funcionament de la central tèrmica d'Alcúdia. El sector bancari es modernitzà i es millorà la xarxa de carreteres i s'inaugurà l'aeroport de Son Sant Joan (1960). L'estat adquirí laCompanyia de Ferrocarrils de Mallorca (1951) i els autobusos substituïren els tramvies elèctrics. Tots els sectors econòmics milloraren. L'agricultura cresqué gràcies a l'exportació de patates i altres productes, com l'ametlla i l'expansió dels regadius. La mecanització s'accelerà amb la incorporació progressiva de tractors, sembradores, segadores i màquines debatre, contribuint a un major èxode del camp cap a la ciutat. La indústria també s'expandí: calçat, alimentació, metall, fusta, químiques, vidre i tèxtil. Pel que fa al turisme, aquest començà a agafar empenta (el 1950 hi havia 174 establiments i 4.054 llits).
L'any 1960 les Balears acolliren 400.000 turistes, però entre 1960 i 1973 es produí l'anomenatboom turístic (el 1973 les Balears tenien 1.886 establiments turístics i 222.680 llits). Mallorca passà de 632.000 viatgers entrats o sortits per via aèria el 1960 als 7.019.000 de 1973.
La construcció es va veure estimulada: si el 1951 s'havien consumit 21.500 tones de ciment, el 1965 ja eren 219.000 tones i el 1973 eren 505.000 tones. Els excedents de mà d'obra varen ser absorbits i es provocà una sobtada inversió del flux immigratori. Entre el 1960 i el 1973 es crearen a les Balears cent mil nous llocs de treball. Elsector terciari el 1973 ja ocupava 112.000 treballadors (el 48% dels ocupats) el 1973. No hi havia cap casta de planificació i va aflorar l'especulació urbanística, amb una mutació accelerada dels usos del sòl, que va afectar una part important del litoral mallorquí. Mallorca passà de 443.000 habitants el 1960 a 525.000 el 1973.Palma incrementà la seva població en un 97% iCalvià en un 265%. Augmentà molt l'eixLlucmajor-Marratxí-Palma-Calvià-Andratx i la costa de Llevant (Son Cervera iCapdepera) i 27 municipis perderen població (sobretot els del Pla). La immigració va ser la causa principal d'aquest increment.
La indústria mantingué la seva activitat, encara que en part produint de cara a la creixent demanda turística. Es densificà l'estructura de carreteres i augmentà de manera espectacular el parc automobilístic. Mentrestant, s'abandonava el tren i sols es deixaven actives leslínies Palma-Inca iPalma-Sóller. En l'agricultura la pèrdua de mà d'obra es compensà amb la mecanització, però s'abandonaren les terres més marginals i poc productives. El regadiu encara duia una línia creixent. La vinya mantenia la seva presència a poblacions vitícoles comSanta Maria del Camí iFelanitx. La ramaderia bovina de llet s'incrementava alPla de Sant Jordi,Campos ises Salines.
La societat mallorquina no havia experimentat canvis substancials en la seva composició cultural des de feia segles. L'allau d'immigrants, els canvis econòmics i de valors, la generalització dels mitjans de comunicació audiovisual (sobretot la televisió), i l'existència d'un estat enemic de la cultura pròpia de Mallorca, generà un espai potencial on la modernització podia anar acompanyada de la despersonalització i el genocidi cultural. També es va produir una relaxació de la censura i una major tolerància cap a l'ús de les llengües no castellanes de l'estat. L'Obra Cultural Balear es va fundar el 1962, per iniciativa deFrancesc de Borja Moll, amb l'objectiu de defensar els valors culturals de les Balears. Amb el major nivell de vida i majors inversions públiques en educació l'escolarització es va generalitzar. L'any 1967 es va establir a Palma una secció de laUniversitat de Barcelona, aprofitant l'Estudi General Lul·lià creat el 1951.
Mentre la societat canviava a ritme accelerat el règim romania fidel a la seva essència dictatorial. L'any 1966 tingué lloc el referèndum sobre la Llei Orgànica de l'Estat i el 1969 Franco va nomenar successor, a títol de rei, el príncepJoan Carles de Borbó. El príncep estiuejà a Mallorca, amb la seva esposaSofia de Grècia, alPalau de Marivent, declarat residència oficial dels prínceps l'any 1973. L'oposició era dèbil. L'anomenadaVaga Nacional Pacífica de 1959 no tingué repercussions. En general les primeres organitzacions clandestines aparegueren només a la fi dels anys 1960. Hi va haver algunes instàncies unitàries com la Comissió Cívica (1971) i laMesa Democràtica de Balears (1972). L'abril de 1974 grups d'aturats ocuparen els locals dels sindicats verticals de Palma, i el 1975 les candidatures no oficials impulsades perComissions Obreres derrotaren per primera vegada les oficialistes.
La mort del dictador el 20 de novembre de 1975 va obrir un procés doble en el qual l'oposició antifranquista, per una part, intensificà els seus esforços (a la vegada que augmentava la conflictivitat laboral) i se succeïen trobades i plataformes unitàries (Assemblea Democràtica de Mallorca, el 8 de juliol de 1976), i per l'altra, des del mateix règim, s'iniciava una operació conduent a assolir una monarquia democràtica sense moments de trencament. La transició a la democràcia implicà el retorn del pluralisme i la represa de les aspiracions autonomistes. El 4 de juny de 1977 se signà elPacte Autonòmic, en el qual els partits es comprometien a exigir el reconeixement dels drets i de la identitat de les Illes Balears, incloent-hi l'obtenció d'un Estatut d'Autonomia.
El 15 de juny de 1977 es varen celebrar les primeres eleccions per elegir el Congrés de Diputats i el Senat. La UCD obtenia 4 diputats i 3 senadors, el PSOE 2 diputats i un senador, i AP el senador per Eivissa i Formentera (Abel Matutes). Resultava un escenari fortament bipartidista i amb predomini absolut de les forces d'àmbit estatal. A laDiada per l'Autonomia celebrada a Palma el 29 d'octubre de 1977, unes trenta mil persones es varen manifestar reclamant l'autogovern. Un dels problemes era conciliar les posicions predominants a Menorca i les Pitiüses,a favor d'unaparitat interinsular, i els partidaris d'una major proporcionalitat en la representació. El Consell de Ministres aprovà el 3 de juny de 1978 el Decret-Llei de Règim Preautonòmic de les Balears. El juliol es va constituir el Consell General Interinsular, presidit perJeroni Albertí, però fins al desembre de 1979 no es traspassaren les competències de la Diputació als consells insulars i alConsell General Interinsular.
Mentre les eleccions general de l'1 de març de 1979 donaren uns resultats molt similars als de 1977, les eleccions locals del 3 d'abril, encara que consolidaven el predomini dels partits estatals, reflectien també un avanç notable dels nacionalistes delPSM a Mallorca i Menorca. El Consell General Interinsular, integrat per 24 consellers (13 UCD, 4 PSOE, 2 PSM, 1 PCIB, 1 CD i 3 pelsIndependents al Consell Insular d'Eivissa i Formentera), seguí presidit per Jeroni Albertí, que també presidí elConsell Insular de Mallorca.
El sector turístic no acabava de remuntar després de la crisi de1973. En el sector industrial les coses encara estaven pitjor: els principals sectors perdien capacitat competitiva, sobretot el calçat. Els anys1979 i1980 foren recessius i augmentà el nombre d'aturats. La destrucció de llocs de feina industrials, acompanyada de la progressiva pèrdua de treballadors agraris, va dur a què el sector terciari balear cada cop es convertís en més predominant. El turisme, i les activitats urbanitzadores i de creació de segones residències, es varen mostrar com a grans consumidores de territori. El nou model econòmic no considerava factors limitants l'espai, l'aigua o l'energia. ElGrup d'Ornitologia Balear (GOB) es va fundar el 1973. La lluita que aquesta entitat, amb altres col·lectius, va impulsar va aconseguir èxits importants com salvarel Trenc,la Dragonera o l'Albufera d'Alcúdia.
A partir del 1980 el procés autonòmic es va trobar returat. Les Balears es varen veure incloses dins el grup de comunitats devia lenta de l'article 143 de la Constitució. LaComissió dels Onze va iniciar els treballs de redacció de l'avantprojecte d'Estatut. La comissió fou dissolta perJeroni Albertí el maig de 1981 i, finalment, UCD i PSOE arribaren a un acord que duia les Balears a la via lenta. La crisi de la UCD va obrir les portes al PSOE, que va guanyar leseleccions legislatives del 28 d'octubre de 1982. Les noves Corts reiniciaren la tramitació parlamentària del projecte d'Estatut que va ser aprovat el 26 de gener de 1983.
Les eleccions generals del 28 d'octubre de 1989 varen confirmar el basculament cap a la dreta de l'electorat mallorquí, fet que es va confirmar en les eleccions locals i autonòmiques d'un any i mig més tard, que palesaren un creixement significatiu dels nacionalistes delPartit Socialista de Mallorca. El setembre de 1992Gabriel Cañellas destituí la consellera d'Educació i Cultura del seu governMaria Antònia Munar, després de fer-se seu el control de gran part dels càrrecs públics d'UM. Així i tot, la coalició PP-UM no es va trencar.
Els fets de corrupció no impediren l'èxit electoral del PP a les eleccions locals i autonòmiques de 1995, amb l'excepció del Consell Insular de Mallorca on se signà un acord entrePSOE,PSM iUM. Finalment, els casos de corrupció forçaren la dimissió deGabriel Cañellas el 17 de juliol de 1995, mentre el president del ParlamentCristòfol Soler era elegit nou president. Soler intentà un gir del PP cap al centre, amb posicions favorables a l'ordenació del territori i a la cultura del país, però les altres fraccions del partit s'uniren i feren presidentJaume Matas. Les Corts aprovaren, el gener de 1999, una nova reforma de l'Estatut i el 1996 es transferí laUniversitat de les Illes Balears.
Entre 1986 i 1988 les taxes de creixement foren espectaculars, a partir del sobredimensionament de la construcció. L'any 1994 el sector terciari generava el 81,2% del PIB balear. En canvi, entre 1975 i 1991 la població activa agrària passà del 16,6% al 4,8%. Un fet similar succeí al teixit industrial que en els anys setanta i vuitanta es reduí molt. Les 282.727 places hoteleres balears de 1984 passaren a 379.185 el 1994, més unes 100.000 places més en allotjaments no regulats. L'any 1994 les Balears reberen vuit milions de turistes. Pel que fa a la població, Mallorca experimentà un important creixement: 620.515 habitants el 1986.
Les eleccions locals i autonòmiques de 1999 donaren el 44% dels vots al PP però la suma dels altres partits, units en un segon Pacte de Progrés, el deixaren fora del Govern Balear i dels consells insulars.Francesc Antich, del PSOE, seria el president del Govern. Un acord bilateral entre el PSOE i UM lliurava aMaria Antònia Munar el Consell Insular de Mallorca. L'Ajuntament de Palma era l'única institució important que controlava el PP. El Govern del Pacte de Progrés es va llançar a una activitat frenètica, sacsat per les dificultats internes i externes. Una de les mesures estel·lars del govern va ser la imposició d'unataxa turística.
Les eleccions balears del 25 de maig de 2003 atorgaren al PP la majoria absoluta, iJaume Matas tornà a ser investit president.Maria Antònia Munar va aconseguir la gestió de tot el Consell Insular de Mallorca. A Palma el PP mantenia la majoria absoluta.Jaume Matas va impulsar una política de despesa enfocada a crear grans infraestructures públiques. També va fer seva la política del govern Aznar en contra de la normalització de les llengües no castellanes. Els casos de corrupció es multiplicaren:Cas Bitel 2,Operació Bomsai,Cas CDEIB,Cas Palma Arena, etc. També se succeïren al consell insular:Son Oms,Can Domenge,Pla Territorial,Peatge… El març del 2004José Luis Rodríguez Zapatero fou el nou president del Govern espanyol. La nova situació facilità la tramitació d'una nova reforma de l'Estatut, aprovada pel Parlament el 13 de juny del 2004.
A les eleccions locals i autonòmiques del mes de maig del 2007,Francesc Antich fou elegit president del Govern Balear iFrancina Armengol, presidenta delConsell Insular de Mallorca.Maria Antònia Munar va ser la presidenta del Parlament. Les investigacions sobre corrupció afectarenUnió Mallorquina i la seva líderMaria Antònia Munar, la qual fou imputada, amb altres membres del seu partit, en dos casos de prevaricació urbanística. Munar dimití de la presidència delParlament el febrer de 2010.
El 2005 Mallorca tenia 777.821 habitants, després d'un fort flux immigratori (dos terços del qual eren d'origen estranger). El 2012 ja eren 876.147 habitants. L'estructura productiva seguia centrada en el sector serveis, però la població augmentava més aviat que no la producció, fet que provocà un descens de la renda per capita. L'any 1996 el dèficit fiscal balear s'estimava en 137.707 milions de pessetes. L'economia turística presentava xifres impressionants (l'any 2004 visitaren les Balears 11,48 milions de turistes). Però el sector que es disparà va ser el de la construcció (el 1996 hi havia 29.550 ocupats en el sector a les Balears i el 2001 ja eren 57.575). A l'estiu del 2007 aparegueren els símptomes d'una crisi que s'havia d'aprofundir en els anys vinents. La caiguda de la construcció va anar lligada a la crisi del sistema bancari, a l'increment ràpid de les xifres d'atur, al tancament d'empreses, aldesnonaments d'habitatges i al desequilibri dels comptes públics. El PIB balear va davallar un -2,7% el 2009, un -1% el 2010 i un -0,6% el 2011. El 2012 el creixement mallorquí tornà a ser negatiu amb un -0,1%.[32] El percentatge de persones desocupades a les Illes Balears l'any 2012 fou de 23,3% (l'any 2008 era del 9,5%).[33]
L'illa té una població censada de 859.289 habitants (2015), de la qual poc menys de la meitat viu a la capital,Palma (405.318). Mallorca és l'illa més poblada de les Balears i la segona illa més poblada d'Espanya, després deTenerife a lesIlles Canàries.[34]
Els municipis que segueixen Palma en població sónCalvià (52.451),Manacor (40.873),Inca (29.966),Llucmajor (36.959),Marratxí (34.385),Alcúdia (19.243),Felanitx (18.482) iPollença (16.114) (dades de l'INE, de l'1 de gener de2011). L'àrea metropolitana de la capital —que s'estén pels municipis dePalma,Calvià,Marratxí iLlucmajor, situats a laBadia de Palma— té més de 500.000 habitants. En canvi, el municipi menys poblat és el d'Escorca (284), situat a laSerra de Tramuntana. L'illa rep, anualment, a causa del turisme com a principal activitat dins l'illa, uns 12 milions de visitants; això fa que a l'estiu la població dels municipis turístics es multipliqui (en temporada alta es pot arribar a duplicar). Destaca, igualment, un elevat nombre d'estrangers residents.
Els dos principals motors de l'economia són el turisme i la construcció, que han relegat a un segon pla la indústria (pell,calçat,mobles,ceràmica,perles,joieria,bijuteria), i al sector primari (agricultura,ramaderia,pesca,mineria); si bé les administracions locals s'esforcen, últimament, per diversificar l'economia mallorquina potenciant altres sectors. En aquest sentit, les indústries mallorquines d'hostaleria es troben entre les primeres d'Espanya i, fins i tot, del món sencer. Les localitats que concentren un nombre més gran de turistes es troben en el terme municipal deCalvià (la comarca delpariatge) —concretament a la localitat turística deMagaluf— i li segueix la part de laplatja de Palma coneguda coml'Arenal i la zona d'Alcúdia. Els darrers anys, moltes de les antigues possessions mallorquines han estat reconvertides en establiments hotelers deturisme rural, com és el cas de Son Boronat (on podem apreciar-hi un sistema de canals àrab i la veritable torre de defensa de la finca, que data del segle xiv]). Encara que moltes altres, comla Porrassa, continuen amb una petita activitat agrícola i com a mansió d'habitatge dels seus propietaris.
Una de les badies de l'illa amb un cert renom internacional es troba a Portals Vells, amb la cala del Mag, que deu el seu nom a una pel·lícula que es va filmar allà mateix, el1967, ambAnthony Quinn,Candice Bergen iMichael Caine. En principi, la pel·lícula havia de ser rodada aGrècia, però el cop d'estat ocorregut allí va fer que la productora mudés l'escenari i el nou lloc escollit fos Mallorca. Les crítiques cinematogràfiques es desfeien amb elogis cap al preciós lloc de l'Egeu, fins que un emigrant mallorquí va escriure a les publicacions per demostrar-los que en realitat es tractava d'una platja mallorquina i no d'un lloc de Grècia.
El clima mallorquí és típicament mediterrani, amb temperatures altes a l'estiu —que superen els 30 °C— i moderadament baixes a l'hivern (rarament inferiors als 5 °C). Les nevades són habituals a l'hivern als cims més alts de la Serra de Tramuntana, però excepcionals al pla i a la capital. Es tracta d'una illa i, per tant, el nivell d'humitat és molt alt.
Mallorca presenta dues serres: laSerra de Tramuntana, amb muntanyes més altes; i lesSerres de Llevant, d'altures més modestes. A més, s'hi compten altres cims menors fora d'aquestes dues serralades.
La insularitat ha exercit una gran influència sobre laflora ifauna de Mallorca; i s'han generat, així, nombrososendemismes, tant d'organismesvivents com d'extints.[36]
Lescomarques mallorquines no tenen reconeixement legal. La distribució actual, que consta de 6comarques,[37] fou proposada per Ferran Dídac Lluch i Dubon.[38] La primera comarcalització de Mallorca —encara aproximativa i dividida en cinc unitats— fou avançada per Vicenç M. Rosselló i Verger, el 1964,[39] i modificada per Bartomeu Barceló i Pons, el 1968, amb set comarques:[40]
El principal mitjà per arribar a Mallorca és l'avió. Des de l'Aeroport de Palma hi ha vols regulars amb les capitals de les altres illes (Eivissa iMenorca), algunes ciutats peninsulars (Barcelona,València,Madrid,Alacant,Bilbao, etc.) i amb moltes ciutats europees, principalment delRegne Unit iAlemanya. L'Aeroport de Palma és el tercer d'Espanya per trànsit de passatgers.
A més de l'aeroport internacional, també hi ha el petitAeroport de Son Bonet, utilitzat per avionetes, petits avions particulars i helicòpters. Aquest aeroport és la base dels mitjans aeris contra-incendis (avions i helicòpters) de l'illa.
A més de l'avió, també és possible viatjar en vaixell aValència oDénia, des del port de Palma; i aBarcelona, des del port de Palma i el d'Alcúdia; així com a la ciutat francesa deSeta, un cop a la setmana des delport de Sóller. Les companyies que operen les esmentades rutes cap alPaís Valencià i la ciutat de Barcelona sónBaleària,Trasmediterranea iGNV. El vaixell permet el viatge amb automòbil.
El vaixell il'avió són els mitjans de transport d'interconnexió entre les illes. En el primer cas fan les rutes les mateixes companyies indicades.
Mallorca té una àmplia xarxa de carreteres. Entre els anys1965 i2000, es van construir una sèrie d'autovies que comuniquen la capital amb les principals localitats i comarques de l'illa. A més d'autovies, té nombroses vies secundàries de connexió intercomarcal i local, moltes de les quals han estat rehabilitades i millorades en els últims anys.
La xarxa principal, operada avui dia per l'empresa públicaServeis Ferroviaris de Mallorca, ha suposat un ressorgiment en l'antiga xarxa de ferrocarrils explotada perFEVE fins al1994, que va estar en el seu dia a punt de desaparèixer. Les repetides peticions de la ciutadania mallorquina a les autoritats van aconseguir que es tornés a apostar fermament pel transport ferroviari. Des d'aleshores, s'ha electrificat el tram Palma-Enllaç; i, actualment, es treballa en la progressiva reobertura de ramals tancats a la segona meitat del segle xx.SFM també gestiona elMetro de Palma, obert el 2007 i que connecta el centre de la ciutat amb laUniversitat de les Illes Balears.
ElFerrocarril de Sóller, construït el 1912, i que suposa un atractiu turístic. Connecta el centre de Palma amb el municipi de Sóller.
Mallorca és l'únic territori insular espanyol que té ferrocarril interurbà.
Elcatalà és la llengua històrica i pròpia de Mallorca, dels mallorquins i les mallorquines. La llengua catalana arriba a l'illa amb laConquesta de Mallorca, comandada pel reiJaume I, el 31 de desembre de 1229; i s'hi estén, per mitjà dels pagesos de l'Empordà i elRosselló, que la repoblen a partir de l'any 1236.
El català de Mallorca forma part delbloc oriental, concretament del dialectebalear (ocatalà insular) i el subdialectemallorquí. Hi ha alguns parlars locals amb una personalitat prou acusada, com elpollencí o elsolleric.
Elcastell de Bellver és una de les figuresarquitectòniques més representatives de l'illa, atès que és un dels tres únics castells europeus de planta circular. Recentment s'han habilitat lescoves que hi havia al bosc que envolta el castell —i al qual pertanyen—, i també es poden visitar.
Rubiols cuits.Preparació de sobrassada el dia de les matances.
Mallorca és una illa dividida en tres parts: laserra de Tramuntana, laserra de Llevant i la plana, enmig. El conreu d'hortalisses i cereals i la cria deporcs a l'interior es complementa amb lapesca de la costa. Lesmatances són molt importants a l'illa, perquè s'aprofita tot el porc per elaborar una bona varietat d'embotits i, per descomptat, per fer elsaïm ollardde l'ensaïmada. La gastronomia de l'illa es basa, per tant, en el porc —però també el bestiar oví i l'aviram—, les hortalisses, elpeix i elmarisc.
Un dels plats més populars és elfrit, que és una menja composta de trossos fregits de carn, freixura, fetge i sang cuita de porc amb patates ipebrot vermell. També cal esmentar lessopes (plat fet amb pa tallat a llesquetes fines i verdures de temporada, escaldat amb brou), eltombet (otumbet, guisat de patates,pebrots vermells i albergínies, tot fregit i col·locat per capes, tapat amb salsa de tomàtiga), elsescaldums (plat de carn, habitualment d'aviram, amb patates, sofregit i una salsa d'ametlles o pinyons), l'aguiat depilotes i lesalbergínies farcides (normalment de carn, però també poden ser farcides de trempó). Hi ha diverses maneres de preparar l'arròs, però el més típic és l'arròs brut (arròs guisat amb tallades de carn,tords iesclata-sangs); també es fa l'arròs sec (un plat molt semblant a la paella valenciana) o l'arròs pobler —típic del municipi de sa Pobla. Elpa amb oli, sopar habitual, és un dels plats més comuns de l'illa. L'embotit també és un dels principals elements de la gastronomia de Mallorca:sobrassada,botifarró,camallot iblanquet, entre d'altres.
En àpats i trobades generalment familiars és típic ferporcella rostida, amb patates tallades a cantons i condimentades amb herbes. També són típics elbe al forn i el peix al forn. L'amanida d'estiu més típica és eltrempó; i es fa amb tomàtiga, ceba ipebrot tendre.
Rebosteria i pastes
El dolç per excel·lència és l'ensaïmada, que se sol menjar per esmorzar o berenar. També se'n fan de grosses, que en aquest cas poden serllises o farcides (decabell d'àngel, crema, nata, xocolata, torró…). L'ensaïmada de tallades (amb sobrassada icarabassat per damunt) és típica deltemps de Carnestoltes; i la d'albercocs, a l'estiu. Per setmana santa són essencials lespanades, farcides debe omussola, encara que la resta de l'any solen ser, també, de porc amb pèsols i sobrassada. Poden estar fetes de pasta dolça (típic de les classes altes de Palma) o salada, malgrat que són més habituals les de pasta salada. També són típics elscrespells, elsrubiols —farcits tradicionalment debrossat, decabell d'àngel o deconfitura— i els sospiros aManacor. Durant tot l'any, és molt habitual l'anomenadacoca de verdura (feta d'espinacs, bledes i tomàtiga, amb alls i julivert), lacoca de trempó o lacoca de pebrots torrats(pebrots vermells escalivats), al costat delscocarrois (semblants a una panada, però amb forma de cresta, i farcits de bleda, coliflor, panses i pinyons).
Vins
En els darrers anys, els vins mallorquins han tingut bona acollida en altres parts dels Països Catalans, Espanya i Europa. Mallorca té duesdenominacions d'origen,DO Binissalem iDO Pla i Llevant, i una indicació geogràfica,Vi de la Terra Mallorca. Destaquen els vins elaborats amb les varietats autòctones de raïmcallet imanto negre, en el cas del vi negre; i amb les varietatsmoll (també anomenadapremsal blanc oxarel·lo), giró ros omalvasia de Banyalbufar, en el cas del vi blanc.
↑Diodor de Sicília (segle i aC)Graeci Geographi Minores, V, 16-18;Estrabó (segle i aC)Geographia III,5,1;Titus Livi (segle i aC)Ad urbe condita XXVIII, 37,3;Plini (segle i),Naturae historiarum libri, III, 76-77;Claudi Ptolemeu (segle ii),Geografhica, II,6;Agatèmer (segle iv),Hypotiposis Geografica II, 481;Isidor de Sevilla (segle vi),Etimologiam XIV, 6,44; i encara la podem trobar aEustaci de Tessalònica (segle xii)Eustathii Thessalonicensi Comentarii, 454.[4]
↑Itineraria Antonioni Augusti, 510,2-512,2 (aquest autor també dona el sorprenent nom deColumba a Mallorca);Servi Gramàtic (350-418),Comentari a l'Eneida VII, 622[2]
↑Pomponi Mela (segle i),Chorografia II, 124, denominació que encara es troba aZonaràs (segle xii),Epitome Historiarum libri, 9,10,8.[6]
↑ Per primera vegada en elLiber Generationis Mundi,[7] que és una interpolació dins laCronografia del 354[8] basada en laCrònica d'Hipòlit de Roma; posteriorment enSever de Menorca (segle v),Epistula…2, 1-3;Víctor de Vita (segle v),Historia persecutionis… Wandalorum I, 4,13 i III,6,29;Procopi de Cesarea (segle vi),Bello vandàlico, II-5-7;Jordi de Xipre (segle vi)Descriptio orbis romani 670-674;Sant Gregori (540-604)Epístola 119, 6,13;Sant Isidor (segle vi),Etimologiam XIV, 6,44, és interessant la frase on s'emmarca l'ús de la denominació d'aquest darrer autor:…una major i l'altra menor, per la qual cosa el poble també les anomena Mallorca i Menorca.[9]
↑C'est la verte Helvétie sous le ciel de la Calabre, avec la solennité et le silence de l'Orient:Sand, George.Un hiver à Majorque. Barcelona: Emege, 1982, p. 10.
↑Casasnovas, Miquel A.Història de les Illes Balears Editorial Moll: Palma, 2007.- ("Els treballs i els dies"; 44). A Menorca encara era molt major el pes de la indústria, que ocupava un terç de la població activa.
↑Morro, Mateu i Serra, SebastiàL'esquerra nacionalista a Mallorca Edicions la Magrana/Diputació de Barcelona: Barcelona, 1986.- (Els Clàssics del Nacionalisme Català; 13)
↑Alzina, Blanes, Fiol, Le-Senne, Limongi i Vidal Història de Mallorca. Vol. II. Editorial Moll: Palma, 1982, p. 290-309
↑Massot i Muntaner, Josep.El desembarcament de Bayo a Mallorca: agost-setembre de 1936. L'Abadia de Montserrat: Barcelona, 1987.ISBN 8472028356
↑Lalueza-Fox, Carles; Castresana, Jose; Sampietro, Lourdes; Marquès-Bonet, Tomàs; Alcover, Josep Antoni; Bertranpetit, Jaume «Molecular dating of caprines using ancient DNA sequences ofMyotragus balearicus, an extinct endemic Balearic mammal» (en anglès). BMC Evolutionary Biology, 5, 1, 2005, pàg. 70.DOI:10.1186/1471-2148-5-70.ISSN:14712148.
↑Lluch i Dubon, Ferran Dídac.Geografia de les Illes Balears. ECCA, 1994.ISBN 8479320451.
↑«Mallorca i altres territoris». La divisió administrativo-territorial de Catalunya: panoràmica històrica i estat de la qüestió. Pol Sureda. Arxivat de l'original el 2019-09-15. [Consulta: 28 abril 2012].
.jpg)
_-_Foto_G._Dall%2527Orto_28-5-2006.jpg)
