Mahmut I (nom de plomaSakbati,2 d'agost de1696 –13 de desembre de1654) va ser soldà de l'Imperi Otomà des de1730 fins a la seva mort. Era fill deMustafà II (1695 –1703), nebot d'Ahmet III (1703 –30 de qui rebé el tron, i germà gran d'Osman III (1754 –57), que el succeí.
Durant el govern del seu pare fou tractat amb la màxima consideració però en ser deposat i pujar al tronAhmet III (23 d'agost de 1703) va ser tancat al palau d'Edirne i més tard traslladat aIstanbul. Com era habitual als familiars dels soldans, va viure reclòs a la secció reservada (Saray-djedid) alPalau de Topkapı per evitar que liderés alguna rebel·lió. Presoner a la pràctica, però envoltat de luxes, va demostrar un gran interès per les arts i va prendre lliçons de diversos professors sobre història, literatura, poesia i sobretot de música.
Mahmut I va pujar al tron (2 d'octubre de1730) després de l'abdicació forçada del seu oncle Ahmed III a causa de la revolta delgenísser albanèsPatrona Khalil, accessió formalitzada el6 d'octubre. Els amotinats que havien obligat a abdicar Ahmet van proclamar soldà a Mahmut, i els oficials de la cort i el mateix Ahmet[1] el van reconèixer. Però els insurgents, no estaven disposats a abandonar el poder i van retenir el control del govern, destituint molts dels principals oficials i substituint-los pels seus acòlits i Mahmut I ho va haver d'aprovar. Patrona va rebre la mà de la filla d'Ahmet III i va demostrar públicament la seva situació privilegiada cavalcant just al costat de Mahmut fins a la Mesquita d'Eyub on s'havia de celebrar la cerimònia d'ascensió de Mahmut I on se li entregava l'espasa d'Osman.
Aviat els rebels van ser vistos com a usurpadors insolents: Khalil es presentava davant del soldà descalç i amb l'uniforme brut, i va recompensar a Yanaki, un carnisser grec que li havia donat suport financer durant la insurrecció, nomenant-lohospodar (senyor) deMoldàvia. La mara de Mahmut, elkizlar-aghasi Beshir Agha (antickan de Crimea), elkapudan-i-derya Djanim Khodja Mehmed Pasha i altres, amb el suport de Kabakulak Ibrahim Agha, Aga dels geníssers, van conspirar en contra de Khalil, que va ser assassinat en presència del soldà el25 de novembre de1730. Yanaki i 7.000 més dels seus aliats van ser executats.
El25 de març de1731 va esclatar un segon aixecament que sembla una continuació del primer i segurament pretenia venjar la mort de Patrona i Yanaki. Estava instigat per Fatima Sultan, filla d'Ahmet III i vídua de Patrona. Fou sufocat mercès a l'acció deNewshehirli Ibrahim Pasha, el gran visirKabukalak Ibrahim Pasha i elkapudan-i-derya Djanim Khodja Mehmed Pasha, però a més el sultà gaudia de suport popular. Els combats es van limitar aDoğubayazıt iAksaray i la revolta va quedar reprimida abans d'estendre's.
Guerres amb Pèrsia, Àustria i Rússia
[modifica]La resta del regnat de Mahmut va estar marcat per les guerres contraPèrsia i l'Imperi Rus. Contra Pèrsia els otomans van retrocedir davant el geni militar deNadir Shah. Les tropes enviades contra Pèrsia manades per governador deBagdad Eyyubi Ahmad Pasha, van triomfar inicialment a la batalla deKoridjan el15 de setembre de1731 que va portar al tractat de10 de gener de1732 pel que el xaTahmasp II va haver de cedir els districtes deGandja,Tbilisi,Rewan,Shirwan iDagestan, però les objeccions del sultà en relació aTabriz van impedir una pau estable i la lluita va seguir als districtes deMossul,Kirkuk, Bagdad, Tabriz, Gandja, Tbilisi iKars fins al final de1735, anys en els quals Nadir Shah exercia la tutela d'Abbas Mirza (Abbas III). Pels èxits en aquesta campanya Mahmut va agafar el títol deGhazi. El 1735 hi va haver fortes lluites especialment per la possessió de Kars, i un contingent de tàtars de Crimea va creuar el territori deKabartay per anar en ajut dels turcs. Aquest 1735 les forces turques van patir una seriosa derrota i es van obrir negociacions que pel costat turc va portar primer el comandant otomà a Gandja, Genç Ali Pasha i pel costat persa el mateix Nadir Shah, que es van fer a l'estepa deMughan; després es van fer aIstanbul entre el delegat persa Abd al-Baki Khan i el mateix Mahmud I i el1736 es va signar un tractat que regulava les fronteres encara que va deixar pendent el conflicte del madhhab (aquest tractat va portar a l'acord fronterer de Kasr-i-Shirin o Zehab de 1739). Les dues parts volien quedar lliures, els perses per atendre la seva frontera oriental i els turcs per enfrontar als russos que per l'incident de Kabartay, la qüestió dePolònia i algun litigis fronterers, havien entrat en conflicte amb la Porta otomana i el31 de març de1736 els russos van atacar la fortalesa d'Azak (Azov).
El2 de maig de1736 Mahmut I va fer un grandiwan a Istanbul on es va declarar la guerra a Rússia, però a causa de les maniobres diplomàtiques de l'ambaixador delsHabsburg, Talman[2] la campanya no fou ben preparada i no es va aconseguir cap èxit a destacar durant tot 1736. El juny de1737 l'emperadorCarles VI va entrar en guerra al costat dels russos i la línia de frontera en conflicte va créixer de manera notable. Hi va haver combats a la zona del riuSave al nord deBòsnia, a les regions deNish i deVidin al sud deBelgrad, i a laPetita Valàquia al sud de l'Aksu (Buh Meridional) i del Turla (Dnièster), prop d'Otxàkiv i deBender; també hi va haver lluites aCrimea a la vora d'Azak. Mahmut va nomenar diversos grans visirs. Finalment els otomans van obtenir una victòria notables sobre els austríacs al front occidental i els dos imperis van haver de buscar un arranjament, que es va aconseguir amb els bons oficis de l'ambaixador francès el marqués de Villeneuve, signant-se el tractat de Belgrad (18 de setembre de1737) que retornava als otomans algunes poblacions perdudes el1718 per lapau de Passarowitz[3] entre les quals Belgrad. Al mateix temps els russos van haver d'evacuar els territoris que havien ocupat al nord deMoldàvia. La mediació de l'ambaixador francès fou recompensada amb un tractat comercial favorable per França signat el30 de maig de1740. El 1740 Mahmut va enviar aldefter-emini Mehmed Emni Beyefendi com ambaixador a la cort deSant Petersburg i albirindji ruznamçedji Djanib Ali Efendi a la cort deViena. També aquest any es va signar un pacte de defensa amb elregne de les Dues Sicílies.
Poc desprésNadir Shah va acabar la seva campanya a l'Índia i la primavera del1743 va assetjar les ciutats de Bagdad, Kirkuk i Mossul al·legant que durant els anys de pau Mahmut no havia acceptat com a cinquèmadhhab a l'escola djafarita com proposava Nadir. En resposta Mahmut va enviar a Pèrsia a reclamar el tron a Safi Mirza, un príncep safàvida exiliat a Turquia, i a diversos kans del Dagestan als que va reconèixer com independents. Nadir va haver d'aixecar els setges de Bagdad i Mossul i va haver d'evacuar Kirkuk que ja havia ocupat, i va haver d'anar a defensar la regió de Kars i Rewan on la lluita va durar fins al1745. Davant la resistència otomana, tot i obtenir diverses victòries, Nadir va decidir fer propostes serioses de pau, abandonant les reclamacions sobre Kars; una delegació persa dirigida per Fath Ali Khan va anar a Istanbul on van començar les converses amb un gran diwan obert l'1 de febrer de1746 i es va arribar a un nou acord que ratificava el tractat fronterer de1739 deixant altre cop aparcat el problema delmadhhab djafarita. Una delegació otomana va viatjar a Pèrsia el març de1746 sota la direcció de Mustafa Nazif Efendi que es va entrevistar amb Nadir a l'estepa deKardan[4] i finalment es va signar la pau el7 de setembre de1746, ratificada pel sultà el desembre.
Després de la mort de Nadir (1747) Mahmut va seguir una política pacifica amb els seus veïns, no sols la Pèrsia sinó també Rússia i Àustria. Alguns problemes interns es van plantejar: els caps dels geníssers (aghas) després de la mort delkizlar-aghasi Beshir Agha; la repressió del bandidatge ;[5] la mort aSíria de Sayyid Fathi; una revolta de la guarnició de geníssers aNish; el movimentwahhabita alNajd; i una revolta a Istanbul[6] entre altres incidents menors.
Tot i la seva activitat Mahmut va delegar molta de l'activitat del govern de l'Imperi en els seus visirs i dedicà la major part del seu temps a cultivar les seves aficions com eldjerid, curses de cavalls, curses de natació, poesia[7] i musica;[8] altres aficions seves eren els escacs, les flors i especialment les tulipes. Va morir al palau imperial el divendres13 de desembre de1754. No va deixar fills i el va succeir el seu germàOsman III que el va fer enterrar al costat del seu aviMehmet IV i el seu pareMustafà II al mausoleu de Walide Turkhan Khalidje Sultan, tot i que tenia lloc d'enterrament previst a la mesquita de Nur-i-Othmaniyye.
Fou el constructor de la mesquita, madrasa,maktab, biblioteca, mausolei,imaret isebil de Nur-i-Othmaniyye però no va agafar el seu nom perquè l'acabament es va produir sota el seu successor Osman III (Uthman III). Altres mesquites notables es van edificar durant el seu regnat[9] així com alguns altres edificis.[10] També va fer aixecar tres biblioteques notables.[11] El palau de Mihrabad al barri de Kandilli, fou també obra seva.
- ↑va passar la nit amb ell i li va doner consells i fou el primer en reconèixer-lo
- ↑que després es va unir a l'exèrcit otomà sobre el camp
- ↑Norwich, John Julius.A History of Venice (en anglès). Penguin UK, 2003.ISBN 0141936789.
- ↑entre Kazwin i Teheran
- ↑els bandits coneguts comlevend, que operaven aAnatòlia
- ↑el2 de juliol del1748
- ↑componia versos en àrab
- ↑en sabia prou per compondre però era principalment instrumentista i protector de músics
- ↑Yildiz-Dede, Defterdar-kapsi, Tulumbadjilar-osadi, Uskudar i Kandilli en un barri que en aquell temps s'anomenava Newabad
- ↑, l'embarcador de Rumelisari, l'arab-iskelesi de Beshitash i el dipòsit d'aigua de Topuzlu
- ↑a la mesquita d'Ayasofya el 1740, a la mesquita de Fatih el 1742, i a Galata-sarayi el 1754
- M. de la Croix,Abrégé chonologioque de l'histoire ottomane, Paris 1748.
- J. Von Hammer,Histoire de l'Empire Ottoman, Paris 1839.
.svg%26amp%3blang%3dca)
