Mahmut II (20 de juliol de1785 –1 de juliol de1839) va ser soldà de l'Imperi Otomà des del1808 fins a la seva mort. Fill del soldàAbdülhamit I (el petit de dotze fills), el seu regne destaca principalment per les extenses reformes legals i militars que va instaurar.
L'any1807 elsgeníssers van derrocar el soldà reformistaSelim III i el van obligar a abdicar a favor del seu cosíMustafà IV, el germà gran de Mahmut. El paixàMustafà Bayrakdar, un governador provincial partidari de les reformes, va reunir un exèrcit per restituir Selim. Per evitar-ho, Mustafà IV va ordenar executar a Selim, i també al seu propi germà Mahmut per evitar qualsevol alternativa al tron. Mahmut va poder amagar-se a temps i quan els revoltats van entrar al palau van fer executar a Mustafà portant a Mahmut II, única alternativa al tron, a ser nomenat soldà. Bayrakdar va convertir-se en el seu primer gran visir.
El visir va prendre la iniciativa en reprendre les reformes que havia iniciat Selim. El país estava en descomposició amb molts districtes en poder de senyors locals coneguts com elsderebeys; un estat permanent de guerra ambRússia i laGran Bretanya. Una reunió feta aIstanbul va establir elsened-i-Ittifak que modificava el marc constitucional limitant la sobirania del sultà. A mitjans de novembre de 1808 Bayrakdar va ser enderrocat i assassinat i Mahmut II va haver d'abandonar temporalment les reformes. Per un temps els geníssers van fer regnat el terror a la capital però quan va aconseguir recuperar el control el sultà va tornar a les reformes.
Rússia va ocuparBessaràbia,Moldàvia iValàquia el1806 i els britànics en1807 van intentar trobar la pau entre otomans i russos, que no tenien intenció de retenir els principats danubians ni posar en risc els seus interessos per afavorir els serbis, però els esforços diplomàtics van ser en va,[1] peròAlexandre I de Rússia, forçat per Napoleó a signar un armistici amb els turcs pelTractat de Tilsit, va utilitzar aquest temps de pau per transferir més soldats russos des dePrússia cap aBessaràbia i en1810 la guerra es va reprendre quan els russos van atacar al sud delDanubi on amb dificultats van poder contenir els turcs, i finalment, davant l'amenaça francesa a Rússia, es va arribar alTractat de Bucarest (1812) de28 de maig, pel que Bessaràbia va passar al tsar i Moldàvia i Valàquia tornaven a l'Imperi Otomà.[2]
En els següents anys Mahmut va provar de recuperar el control de les províncies pròpies, cosa que vers el1820 ja havia aconseguit en bona part; però la destrucció dels senyors locals turcs va afavorir el poder dels nobles d'altres ètnies com serbis o grecs. En aquests anysMuhàmmad Alí Paixà d'Egipte, nominalment sota sobirania otomana,va controlar elmoviment wahhabita a l'Emirat de Diriyah[3] i va acabar amb el domini mameluc amb la Massacre de la Ciutadella i l'eliminació dels ja debilitats mamelucs a les províncies.[4]
Aléxandros Ypsilantis cap de laPhilikí Hetairía l'abril de 1820 va assumir la tasca deplanificar la insurrecció peraixecar tots els cristians dels Balcans en rebel·lió i obligar a Rússia a intervenir en nom seu. El 22 de febrer va travessar elPrut, aliant-se ambTudor Vladimirescu i ocupantBucarest al març. Vladimirescu va acceptar dividir el país amb Ypsilantis, preservant el control d'Oltènia, Bucarest i la meitat sud de Muntènia. L'emperador rus, un dels principals defensors delConcert d'Europa va desautoritzar qualsevol relació amb ell i va donar efectivament als otomans la "lum verda" per marxar als Principats per fer front a la insurrecció. Veient que els grecs no tindrien el suport del tsar, Vladimirescu va negociar en secret un acord amb els otomans, que finalment van envair Valàquia a finals d'abril. Els pandurs es van retirar cap a Oltènia, i els revolucionaris grecs van arrestar i executar Vladimirescu,[8] fent que les tropes rebels valaques es retiressin del conflicte.
La Porta va tenir un greu conflicte amb el senyor albanèsAli Pasha Tepedelenli deJanina que va afavorir els grecs. El 1820 es va produir la primera revolta i el1821 elPeloponèsestava aixecat en armes.[9] Mahmut es va obstinar a dirigir la seva força contra Tepedelenli que fou derrotat i executat el febrer de1822. El sultà va cridar aMuhàmmad Alí Paixà d'Egipte al que va prometre el govern deCreta, on la revolta s'havia estès, i aquest va intervenir enviant primer al seu nebot Hasan Pasha i a la seva mort accidental, a un altre dels seus nebots, Hussein Bey.[10]
Mentre alguns incidents fronterers amb l'Imperi Qajar havien portat auna guerra total contraFat·h-Alí Xah Qajar fins que es va ajustarTractat of Erzurum el1823 pel què els dos contendents acceptaven les fronteres establertes pelTractat de Zuhab de1639.[11] Acabada la guerra amb Pèrsia, el sultà es va poder dedicar a combatre els grecs i encara que foren derrotats aMacedònia iTessàlia, els turcs no van poder triomfar al Peloponès. El sultà va tornar a cridar aMuhàmmad Alí Paixà d'Egipte al que va prometre el govern del Peloponès el febrer de1825; els egipcis van redreçar la situació i després de laconquesta de la fortalesa deMesolongi als grecs l'abril de1826 la situació dels rebels va esdevenir desesperada.[12]
L'exemple de l'exèrcit modern egipci fou aprofitat pel sultà per fer reformes militars: els geníssers serien abolits en1826 i substituïts pereshkindiyan, un cos de soldats d'elit professionals.[13] Aquesta decisió va provocar la revolta dels geníssers el14 de juny de1826; molts caps geníssers però estaven a favor de les reformes i l'aixecament fou aplanat en hores. El 16 de juny el cops dels geníssers quedava abolit per decret. L'afer fou considerat una cosa saludable (wak'a-yi khariyye). El cos delseshkindiyan no es va constituir mai en favor d'un projecte més ambiciós d'exèrcit a la manera occidental, cosa que va progressar molt lentament (el 1828 el nou exèrcit només tenia 30.000 homes poc organitzats i equipats). Mentre les potències europees (Rússia, Gran Bretanya iFrança) havien intervingut en favor de Grècia i van enviar les seves flotes al port deNavarino el20 d'octubre de1827, onvan destruir la flota otomana, que va perdre 37 vaixells i 3000 mariners, dos terços del total de la marina turca.[14]
El setembre de 1828 es va obrir laConferència de Poros per discutir quines haurien de ser les fronteres de Grècia. El 21 de desembre de 1828, els ambaixadors de Gran Bretanya, Rússia i França reunits aPoros vanpreparar un protocol, que preveia la creació d'un estat autònom governat per un monarca, l'autoritat del qual hauria de ser confirmada per un firman deMahmud II. La línia fronterera proposada anava des d'Arta fins a Volos i, malgrat els esforços deIoannis Kapodístrias, el nou estat inclouria només les illes de lesCíclades, lesEsporades,Samos i potserCreta.[15] La Sublim Porta, que havia rebutjat la crida a l'armistici el 1827 també va rebutjar les conclusions de la conferència, amb el sultà dient que mai concediria la independència de Grècia, i la guerra continuaria fins que reconquerís tota Grècia. A partir del Protocol de Poros, la Conferència de Londres va acordarun nou protocol el 22 de març de 1829, que va acceptar la majoria de les propostes dels ambaixadors però va dibuixar les fronteres més al sud que la proposta inicial i no va incloure Samos i Creta en el nou estat.[16]
El1830 els francesos van iniciar laconquesta d'Algèria.[18] Mentre Muhammad Ali d'Egipte reclamava una compensació per les seves pèrdues a la guerra de Grècia i exigia la cessió de Síria que li fou refusada, i llavors els egipcis van envair la província l'octubre de 1831 i després de derrotar dues vegades als otomans la van dominar a meitat del 1832.
Yusuf Paixà Karamanli va abdicar de laRegència de Trípoli l'any1832 a favor del seu fill Ali II, aviat va resultar una guerra civil, però per evitar ingerències dels francesos, que ja havien ocupat Alger el 1830, el febrer de1835 van enviar una flota sota la direcció deMustafa Nadjib Pasha que va desembarcar a Trípoli i va fer llegir el firman imperial que el nomenava governador (27 de juny de1835), decretant la destitució d'Ali i de Mehmed.[19] Mehmed ibn Ali es va revoltar per segona vegada però fou derrotat. Mehmed es va suïcidar i el seu germà Ahmad es va refugiar a Malta. Posteriorment flotes otomanes es van presentar algunes vegades davantTunis, si bé foren rebutjades. La resta de membres de la família foren deportats a Istanbul excepte Yusuf que per la seva edat va poder restar a Trípoli fins que va morir el4 d'agost de1838.
Revoltes als Balcans, revolta dels mamelucs irquians i independència de Grècia
Larevolta bosniana va ser una revolta dels terratinents bosnians contra l'Imperi Otomà per les reformes implementades pel sultà per abolir elsayan en1831. Tot i guanyar diverses victòries notables, els rebels van ser finalment derrotats en una batalla prop de Sarajevo el 1832. La discòrdia interna va contribuir al fracàs de la rebel·lió, perquèHusein Gradaščević no va ser recolzat per gran part de la noblesa hercegovina. Com a resultat,Alí Paixà Rizvanbegović va ser nomenat paixà de l'Eyalat d'Hercegovina, que es va separar el 1833 de l'Eyalat de Bòsnia. El sultà va implementar el nou sistema representatiu del paixà, abolint l'antic sistema d'ayan. Els nous representants del paixà eren majoritàriament vells propietaris, però el 1850 Omer Pasha va eliminar completament les antigues famílies de propietaris.[20]
Ali Rıza Paixà va dirigir l'exèrcit otomà el 1831 contraDawud Paixà Mamluk, el governador mameluc de Bagdad després que es negués a renunciar al seu càrrec. Ali Rıza Pasha va capturar la ciutat el setembre de 1831 després d'un setge de deu setmanes de la ciutat que va causar fam massiva i va acabar amb el dominimameluc a Bagdad.[21]
En aquest temps les potències europees decidien que Grècia seria una monarquia independent condició acceptada pel sultà altractat de Constantinoble el juliol de1832. El sultà va reunir un nou exèrcit per fer front a Muhammad Ali a Síria però els egipcis van envairAnatòlia i van vèncer als otomans aKonya el21 de desembre ocupantKutahya el2 de febrer de1833, estant en disposició d'avançar cap a Istanbul sense que hi hagués possibilitat de resistència seriosa. El sultà va apel·lar a les potències però de moment només van reaccionar els russos enviant una flota a la capital turca (febrer del 1833) forçant així a França i Gran Bretanya a intervenir igualment. Laconvenció de Kutahya el8 d'abril de1833 Mahmut concedia aMuhàmmad Alí Paixà el govern deSíria i la província d'Adana, i la supremacia russa fou confirmada en establir una aliança defensiva russo-otomana a canvi delTractat de Hünkâr İskelesi del8 de juliol de1833, amb la garantia que els otomans tancarien l'estret de Dardanels a qualsevol vaixell de guerra estranger si els russos sol·licitaven aquesta acció, i els termes de l'acord van preocupar enormement la resta de les potències europees (Regne Unit,Àustria,Prússia, França i Rússia).[22]
En els anys següents el sultà va aprofundir en les reformes. El1835 es va reformar l'administració dividida en tres branques: burocràcia civil, (kalemiyye), jerarquia religiosa-judicial (ilmiyye) i afers militars (sayfiyye) dirigits pelgran visir, elshaykh al-Islam i elserasker, tots tres amb el mateix rang i responsables davant el sultà. El gran visir va perdre atribucions i el títol es va canviar l'1 de març de1838 pel debash wakil (representant en cap o primer ministre), mentre els seus col·laboradors eren designats amb el títol de ministre (nazir desprésvakil) al front de tres ministeris (nezaret) que reagrupaven els antics departaments i es dividien en afers interiors, afers exteriors, i afers financers. El 1838 es va crear un consell suprem de justícia que va tenir funcions consultives pel sultà. Elserasker va jugar progressivament el paper de ministre de defensa i de cap d'estat major amb tot l'exèrcit de terra al seu càrrec (la marina tenia una organització separada sota el gran almirall que era un ministre separat). El1834 es va formar una milícia provincial (redif). L'exèrcit tenia 90.000 homes el 1839 sense comptar la milícia. La seva organització fou en gran part obra de l'oficial prussiàHelmuth von Moltke des de 1835; es van crear escoles de medicina militar (1827) i escola d'oficials (1834).
Lesrevoltes albaneses de 1833 1839 van tenir lloc a Albània com a reacció contra la nova política centralitzadora de l'administració otomana, aShkodër i el sud d'Albània en 1833 en les que el govern otomà va acceptar les peticions dels rebels i va substituir l'impopular governador Namik Paixà per un altre funcionari i declarant una amnistia,[23] però les promeses foren incomplides i en 1834 tornà a haver un aixecament i després d'importants combats els rebels es van retirar a les muntanyes, i per calmar la situació, el govern otomà va transferir el governador otomà Hafiz Pasha i va cancel·lar el servei militar per a les regions rebels.[24] L'estiu de 1836 va començar un nou aixecament aVlorë i el 1837 aMuzeqe. Van derrotar les forces otomanes a Berat, però en una segona batalla a Frakull van ser derrotats per una nova força otomana superior. Alush bey Frakulla i altres líders locals van ser capturats i condemnats a treballs forçats. L'agost de 1839 es va produir un nou aixecament a Berat que es va estendre per totes les regions de Sanjaq de Vlorë. Els líders rebels van enviar una petició al sultà Abdul Medjit perquè tingués funcionaris albanesos a l'administració i que posés a Ismail Pasha, nebot d'Alí Paixà de Janina, com a governador general. El setembre de 1839 els rebels van capturar el castell i una vegada més el govern otomà va ajornar l'aplicació de les reformes a Albània.[25]
El 1838Muhàmmad Alí Paixà va anunciar a les potències la seva intenció de proclamar-se independent i La Porta el va declarar rebel,enviant un exèrcit otomà que va sortir de l'Iraq, va creuar l'Eufrates i es va enfrontar als egipcis el24 de juny a labatalla de Nezib al nord-est d'Alep, però fou derrotat (juny).[26] El sultà va morir a Istanbul sense saber el resultat de la batalla. L'1 de juliol de1839 Mahmut II va morir detuberculosi sense conèixer la derrota. Va ser succeït pel seu fillAbdülmecit I. El seu funeral va ser multitudinari. El nou regnat va materialitzar les reformes delTanzimat, que van marcar l'inici de la modernització de Turquia i van tenir un efecte profund en aspectes socials i legals del funcionament diari de l'Imperi adoptant moltes costums europees en diversos àmbits, com el vestuari, l'arquitectura, el dret, l'organització institucional o la política territorial.
↑Δετοράκη, Θεοχάρη. «Η Τουρκοκρατία στην Κρήτη». A:Κρήτη. Ιστορία και Πολιτισμός. 2 (en grec). Ηρακλείου: Βικέλαια Μοντική Βιβλιοθήκη Ηρακλείου, 1988, p. 375-378.
↑Ateş, Sabri.Ottoman-Iranian Borderlands: Making a Boundary, 1843-1914 (en anglès). Cambridge University Press, 2013, p. 55–56.ISBN 978-1-107-03365-8.
↑Howarth, David.The Greek Adventure (en anglès). Atheneum, 1976, p. 197.ISBN 0-689-10653-X.
↑.Tucker, Spencer C.A Global Chronology of Conflict: From the Ancient World to the Modern Middle East (en anglès). ABC-CLIO, 2009, p. 121-122.ISBN 1851096671.
↑Wrigley, William.The Ionian Islands & the Restoration of Anglo-Ottoman Diplomacy, 1827-29 (en anglès). 69/70. Südost-Forschunge, 2010/2011, p. 51-89.
↑Shaw, Stanford J.; Shaw, Ezel Kural.History of the Ottoman Empire and Modern Turkey (en anglès). volum 2: Reform, Revolution, Republic. Cambridge University Press, 1977, p. 31.
↑Palmer, Alan.Metternich: Councillor of Europe (en anglès). 1997 reprint. Londres: Orion, 1972, p. 255–264.ISBN 978-1-85799-868-9.
↑Pollo, Stefanaq.Historia e Shqipërisë: Vitet 30 të shek. XIX-1912 (en albanès). Akademia e Shkencave e RPS të Shqipërisë, Instituti i Historisë, 1984, p. 119-120.OCLC165705732.
↑Pollo, Stefanaq.Historia e Shqipërisë: Vitet 30 të shek. XIX-1912 (en albanès). Akademia e Shkencave e RPS të Shqipërisë, Instituti i Historisë, 1984, p. 124.OCLC165705732.
↑Pollo, Stefanaq.Historia e Shqipërisë: Vitet 30 të shek. XIX-1912 (en albanès). Akademia e Shkencave e RPS të Shqipërisë, Instituti i Historisë, 1984, p. 126.OCLC165705732.
↑Palmer, Alan.Metternich: Councillor of Europe (en anglès). 1997 reprint. Londres: Orion, 1972, p. 279–283.ISBN 978-1-85799-868-9.
.svg)
_and_Andrinople_(1829).png)
