| Tipus | ètnia |
|---|---|
Elsmaghrawa omaghrawes (amazic:imghrawn;àrab:المغراوة,al-maḡrāwa oالمغراويون,al-maḡrāwiyyūn) foren una gran confederaciótribalamaziga delsButr, la més poderosa branca delszenates, coneguts antigament com agètuls. El seu ancestre mític era Maghraw.
Ibn Khaldun dona com a llar dels maghrawes la regió delChelif, al nord-oest d'Algèria, entre laMediterrània i les muntanyesOuarsenis, i fins aTlemcen a l'oest.Lleó l'Africà els situa en aquesta zona, a uns 65 km deMostaganem, que sembla que hauria estat el seu port. Vivien com anòmades però tenien fortaleses i establiments permanents (almenys als segles xiii ixiv).
Les tribus membres de la confederació són discutides. Segons Ibn Khaldun eren: Banu Sindjas,Banu Righa, Banu Laghwat, Banu Warra o Warrak, Banu Zandadj o Zandak, Banu Warsifan, Banu Izamratan (o Izmartan o Izmarti), Banu Said, Banu Ilit (o Ilant). Però no hi ha acord entre els historiadors sobre les sis primeres totes les quals són assenyalades per alguna font com a no membres del grup maghrawa.
Els seus orígens són desconeguts. Quan van arribar a l'Àfrica es van establir al que avui dia és l'Algèria oriental mentre que la zona del Chelif que van habitar segles després era llavors ocupat per Ajjana, pare de Zanata. Tot aquest període és molt fosc. En el temps dels romansPlini esmenta els macurebis iClaudi Ptolemeu elsmakkhurebis que segons una hipòtesi indemostrable no serien altres que els maghrawes. Ptolemeu assigna alsmakkrurebis (també makkarous o makkourbes) una zona extensa entre el Zaccar i la Gran Cabília a laMauritània Cesariense, és a dir un territori a l'est del territori del Chelif que després van ocupar. Ptolemeu diu que una fracció delsmakkrurebis vivia a Líbia interior, al curs mitjà del Dran i és probable que aquests siguin els maghrawes que al segle x i XI ocupaven la regió deSigilmasa on havien fundat un estat amb capital a aquesta ciutat. Segons elJournal Asiatique de la Société asiatique (Paris, France), "Centre national de la recherche scientifique" (France), 1884, fou el reiPtolemeu de Mauritània el que els va traslladar a la regió de Chelif però això resta dubtós. El que si cal assolir és que elsmakkrurebis són els mateixos queCorippos anomena Macarel.
SegonsIbn Khaldun la confederació ja existia quan van arribar els musulmans junt amb dues altres confederacions zanates o zenetes: els Jawara (la confederació de la reinaKahina) i elsBanu Ifran. Ibn Khaldun hi afegeix els Bani Irniyan, tot i que aquesta sembla més propera als lawates (el grupLawata i en especial a la tribuSadrata). Ibn Khaldun diu que el seu clan reial eren els Wanzamar o Warzamar (variants Wazmar, Wartazmar, Warazmar o Wartazmir).
Segons Ibn Khaldun el cristianisme es va difondre (ell diu imposar) en temps del francs (que eren els romans o els romans d'Orient). Vers el segle vii o el VIII es van convertir a l'islam i foren una de les primeres tribus berbers a adoptar aquesta religió. En aquest temps els seus governants eren el clan delsBanu Khazar, descendents de Khazar ibn Haf ibn Sulat ibn Wanzamar ibn Maghraw. Ibn Khaldun dona una llista incompleta dels sobirans d'aquesta dinastia que va governar els territoris de Fes a Sigilmasa (i a més a Tripolitana). Una altra llista existent és encara menys completa. Segons aquestes llistes Sulat ibn Wanzamar era el cap en temps del califa Uthman (644-656) i fou fet presoner en un combat amb els àrabs vers647/648. Enviat al califa aquest li va concedir la gràcia i es va fer musulmà; fou al retorn al seu país quan fou nomenat cap de la tribu. Segons Ibn Khaldun en aquest temps vivien a Algèria oriental. A la mort de Salat el va succeir el seu fill Hafs ibn Sulat que va esdevenir cap d'altres tribus zenetes probablement les restes dels Djarawa delsAures que havien seguit a laKahina que es van posar a les ordes dels seus parents maghrawes. Al segle viii Hafs fou succeït pel seu fill Khazar ibn Hafs que va donar nom a la dinastia dels Banu Khazar. Khazar es va aprofitar de la revolta deMaysara al Magreb occidental (739/740) i del subsegüent afebliment dels governadors àrabs de l'Ifríqiya (amb seu aKairuan) per estendre la seva autoritat a tots els zenetes nòmades del Magreb central excepte elsBanu Ifran deTlemcen arribats vers el760 i que van formar un imamat a Tlemcen.
No està documentat el seu suport als moviments kharigites del Magreb del segle viii, però si que sap que l'imam deTahertAbd al-Wahhab ibn Abd al Rahman (784-823) va nomenar al maghrawa Nahdi ibn Asim al-Zanati com a governador al Magreb central, segurament amb la direcció d'una part dels maghrawes. Un altre maghrawa, Muhammad ibn Ishak al-Khazari, que era ibadita, fou nomenat governador deNafzawa pel mateix imam; els al-Khazari van governar a Nafzawa fins al temps delzíridaXàraf-ad-Dawla al-Muïzz ibn Badis (1016-1062).[1] En documents no contemporanis s'esmenten com ibadites alguns xeics maghrawes.
Khazar ibn Hafs va morir poc després del750 i el va succeir el seu fill Muhammad ibn Khazar ibn Hafs, que vers 788/789 va arrabassar Tlemcen als Banu Ifran. Poc després entregava la ciutat als idríssides dels que va ser vassall. Els maghrawa van compatir el domini de la regió amb els Banu Ifran i foren vassall idríssides fins al 931 i després vassalls fatimites. A Tlemcen hi havia un emirat idríssida que el 931 va ser suprimit pels fatimites que van establir guarnició a la ciutat.
El 950 els maghrawa van passar a dependre dels zírides, governadors fatimites d'Ifríqiya i, per tant, la ciutat de Tlemcen. El 971 els maghrawes eren expulsats de la regió de Tlemcen després d'una greu derrota, però es van refer i uns anys després, probablement vers 975 tornaven a Tlemcen i ocupaven la ciutat de la que van haver de fugir davant l'ofensiva de l'emirBulugguín ibn Ziri del 979.
Fugint de l'ofensivazírida els maghrawes van arribar alMagreb occidental on foren derrotats i la zona ocupada pelszírides. El cap maghrawa Al-Khayr ibn Muhammad ibn al-Khayr fou fet presoner i poc després executat i el va substituir el seu fill Muhammad ibn al-Khayr que va fugir aCòrdova i va demanar ajut al primer ministreAlmansor. L'enviament d'un exèrcit omeia va fer retirar-se al zírides. Els maghrawes i elsifranites van dominar llavors el Magreb occidental. El cap més influent era l'emir delsBanu Ifran, que fou nomenat governador de Fes pels cordovesos vers986, però al cap de pocs anys substituït per un cap maghrawa de nom Ziri ibn Attiya. Aquest es va revoltar i fou expulsat pels cordovesos el997. El fill d'Almansor va restar dos anys al Magreb i el999 el va abandonar deixant al poder al fill de Ziri ibn Atiyya. Durant aquests dos anys Ziri havia conquerit pel seu compte el Magreb central i quan va morir el va heretar el seu fill, que governava el Magreb occidental. El1012 va quedar independent. En aquest temps els maghrawa van ocupar també Tlemcen. El 1033 elsBanu Ifran, que governaven aSalé, es van apoderar de Fes i la van dominar fins al1038, i mentre el cap maghrawa va haver de fugir a les seves possessions orientals, retornant finalment per recuperar el poder. En aquests anys Tlemcen va esdevenir de fet un emirat independent governat per una branca maghrawa. El1063 elsalmoràvits van ocupar Fez però els maghrawa la van recuperar el1065, fins que la van tornar a ocupar definitivament el1069, seguint després les possessions orientals.
Khazrun ibn Falful ibn Khazar era cap d'un grup maghrawa que fou conegut com el grup meridional, el qual des del 976 o 977 i amb el suport de Còrdova, havia intentat conquerir Sigilmasa que estava en poder des de feia dos segles delsBanu Midrar, clan delsmiknasa.
El 977 ja dominaven la ciutat on Khazrun va fer proclamar la sobirania dels omeies de Còrdova i va enviar el cap del darrermidràrida a la capital del califat. Poc després va rebre un diploma d'investidura delhàdjib Almansor (el primer ministre delcalifat omeia). La dinastia va conservar el poder a aquesta regió fins a l'arribada dels almoràvits excepte la breu ocupaciózírida (979-980).
Khazrun va governar fins a la seva mort en data desconeguda i el va succeir el seu fill Wanudin ibn Khazrun. El 979 els zírides van atacar Sigilmasa que van arribar a conquerir. Després de la retirada zírida (980) Wanudin va recuperar el poder però vers el 995 va perdre el suport d'Almansor que segurament el sospitava proper a Ziri ibn Atiyya deFes. Almansor va enviar una expedició al Magreb al front de la qual va posar al seu propi fillAbd-al-Màlik al-Mudhàffar (997). Aquest va ocupar Fes i es va dirigir a Sigilmasa on va deposar a Wanudin sent proclamat Hamid ibn Yasal, però el999 es va fer enrere i el va restaurar.
El1012 a la caiguda del califa a Còrdova, es va fer independent i es va apoderar de la deregió del Draa i el 1016/1017 va ocuparSufruy, a la vall delMuluya, que depenia de Fes. Va esclatar la guerra entre l'emirat de Fes i el de Sigilmasa i aquest darrer va obtenir una important victòria i es va apoderar de molts territoris que pertanyien a Fez. Va morir en data desconeguda però, pels anys que portava al govern, no podia ser gaire després, i el va succeir el seu fill Masud ibn Wanudin.
Es van enfrontar als almoràvits que el van derrotar i matar ocupant l'emirat (1053). Els maghrawa que foren trobats a Sigilmasa foren morts pels vencedors (1053/1054). Els maghrawes que es van refugiar a Sufruy entre els quals alguns fills de Wanudin foren finalment dispersats el1063 i només van poder conservar algunes posicions a la riba del Muluya que els almoràvits van ocupar el1070/1071.
Un grup maghrawa es va establir a Aghmat en data desconeguda no llunyana al 990. Fou conquerit pels almoràvits el 1058.
Vegeu article principal:Emirat maghrawa de Tlemcen
El governador maghrawa de Tlemcen Yala ibn Muhammad, fou fidel a al-Muizz de Fes; va transmetre la ciutat i regió als seus descendents i progressivament Tlemcen va esdevenir un estat independent separat de Fes. Després del 1050 governava un emir de nom Bakhtit al que va succeir el seu fill al-Abbas ibn Bakhtit. El1080/1081Yussuf Ibn Taixfín va enviar un exèrcit format perlamtunes que es va apoderar de Tlemcen. Al-Abbas fou executat junt amb tots els descendents de Yala ibn Muhammad i els maghrawes que s'havien refugiat a la ciutat foren exterminats com els almoràvits ja havien fet en altres llocs.
Ja després del971 un grup de maghawes s'havia dirigit al sud delMarroc sota el xeic Mukatil ibn Khazar que segons Ibn Hawkal era germà de Muhammad ibn Khazar ibn Muhammad[2] i es va apoderar del territori anomenat elSus (conegut com aSus al-Aksa) i hi vivia vers976/977. La personalitat d'aquest emir no s'ha pogut esbrinar amb certesa però és possible que en realitat fos Mukatil ibn Attiya, germà de Ziri ibn Atiyya i considerat el principal cap maghrawa del 986 al 988/989. Després de la seva efímera presència al Sus no se'n torna a parlar.
Els almoràvits van quasi exterminar als maghrawes, però alguns grups encara es van salvar. Alsegle xivIbn Khaldun esmenta encara faccions dels Maghrawa: els Banu Warra eren els més importants i vivien a l'entorn de Fes i al Sus. Segons Ibn Khaldun tots els caps de les famílies dels Banu Warra que romanien a la regió de Fes foren deportades al començament del segle xiv alChelif. L'altra fracció a esmentar eren els Banu Sindjas repartits per diversos llocs al Marroc.
Després de la derrota del971 a la batalla de Tlemcen els maghrawes van començar a emigrar en part cap alMaghrib al-Aksa des dels seus principals assentaments al Chelif, i encara que durant 8 anys van fer la guerra amb eficàcia, el 979 van haver d'assentar-se a les regions occidentals. Una part però va restar a la seva regió originària del Chelif entre els quals el Banu Warsifan, els Banu Wartazmar (o Wanzamar), els Banu Ilit, els Banu Zadjdjak i els Banu Sindjas i posteriorment encara s'esmenten els Banu Said i els Banu Warra.
Els Banu Warsifan habitaven al segle xi a la rodalia deMiliana sota els seus propis xeics i reconeixien l'autoritat delshammàdides. També els Banu Sindjas, que tenien xeic propi, estaven a la mateix situació a la regió deMédéa. El1063 Muannasar (o Muansar) ibn Hamad ibn Manusar ibn al-Muizz ibn Atiyya, emir de Fes, fou foragitat pels almoravits i va arribar al territori del Chelif aleshores sota domini de l'emir hammàdidaal-Nasir ibn Alannas (1062-1089). Les tribus maghrawes del territori no sols el van acollir sinó que van reconèixer la seva autoritat excepte els Banu Warsifan que van romandre lleials al governador hammàdida que residia a Miliana (Milyana) i als quals Muannasar va atacar matant a alguns dels seus caps, i va matar també al governador hammàdida. Com que l'emir al-Nasir estava massa ocupat en la lluita contra els hilàlides, els Banu Warsifan es van haver d'enfrontar sols a Muannasar.
La mort de Muannasar és confusa. Segons unes fonts va morir en lluita contra els almoràvits i segons altres contra els Banu Warsifan. La lluita contra aquests efectivament va tenir lloc al mateix temps que l'atac almoràvit a Fes (1067); segons això l'emir va morir en combat contra els Banu Warsifan i el seu cap fou enviat a al-Nasir. De fet la guerra entre els maghrawa, que segurament venien del Marroc empesos pels almoràvits, i els hammàdides, va continuar fins al1078 quan els maghrawa i les tribus zenetes aliades van patir una terrible derrota. Entre els principals caps maghrawes va destacar Abu l-Futuh ibn Habbus (o Hannush) que era el xeic dels Banu Sindjas i senyor deMédéa.
La història dels maghrawes al Chelif en aquests anys és desconeguda, ja que no és relatada per cap font, però se sap que van ser repetidament atacs pelslamtunes almoràvits. A la meitat del segle xii quan el Abd al-Samad, emir de la família dels Banu Khazar sorgit de la família del Banu Khazrun deTrípoli, es va desplaçar al Chelif, fou acollit pels Banu Warsifan, Banu Wanzamar, Banu Bu Said i algunes altres tribus maghrawes, força debilitades; sempre fidels als Banu Khazar, que eren els seus prínceps tradicionals, les tribus es van comprometre a defensar els seus drets. Abd al-Samad va tenir nombrosos fills al Chelif els descendents dels quals foren coneguts com els Banu Khazars o els Banu Muhammad (en record del gran príncep Muhammad ibn Khazar mort amb més de 100 anys vers el961 o962). Les tribus zanates del Magreb central es van coalligar vers1145 (encapçalats pels Maghrawa i els Banu Warsifan) però foren aplanades pels almohades, els nous conqueridos del Magreb central el1152. Més tard els almohades van donar a Abu Nas, descendent d'Abd al-Samad, el govern de part del territori del Chelif i la direcció dels maghrawes. Aquest govern fou l'origen d'un nou estat maghrawa.
Vegeu article principal:Awlad Mandil
El governador del Chelif, Mandil ibn Abd al-Rahman, net d'Abu Nas, vivia a final del segle xiii i començament delxiii. Es va apoderar del territori del riu Wamsharis i deMédéa (Lamdiya) i les regions a l'entorn i va fundar una dinastia anomenada a les fonts àrabs comAwlad Mandil. Mandil fou derrotat pel mallorquíYahya Ibn Ghaniya i fou fet presoner morint en captivitat el1225/1226.
El seu successor es va estendre aTénès,Brechk,Cherchel, laMitidja i la resta del territori del riu Wansharis però el regne fou efímer: elsBanu Atiyya, caps de la tribu zenata deTudjin a l'alt Chelif se'n van apoderar de gran part. El1271/1272 les diverses tribus maghrawa del Chelif van reconèixer la sobirania delsabdalwadites deTlemcen però això no fou obstacle perquèAbu-Yahya I Yaghmurassan ibn Zayyan el1273/1274 fes una expedició a la zona i el'emir Thabit ibn Mandil va haver de cedirTénès.
Això només fou el primer episodi de les guerres que van enfrontar als maghrawes del Chelif amb els abdalwadites, que van durar cent anys. Abans del1300 els abdalwadites havien sotmès tot el'emirat maghrawa. El 1303/1304 Rashid ibn Muhammad, un maghrawa que s'havia posat al servei dels prínceps de Bugia, va iniciar la lluita contra els abdalwadites a la Mitidja i se li va unir un altre cap maghrawa anomenat Munif ibn Thabit; aquest fou derrotat i va acabar refugiat a l'Àndalus amb la seva família on va restar fins que va morir.
En la guerra dels maghrawes i abdalwadites cal esmentar l'expedició del sultà abdalwaditaAbu-Zayyan I (1304-1308) el1307 segons sembla en revenja pel suport dels maghrawes a l'atac i setgemarínida a Tlemcen, expedició que després va continuar el sultàAbu Hammu I (1308-1318). En l'expedició del 1307 les viles de la vall del Chelif foren sotmeses per les forces abdalwadites i s'hi van instal·lar governadors obligant als maghrawes a fugir a les muntanyes. El 1314/1315 els Banu Bu Said es van revoltar a la vall del Chelif contra Abu Hammu I, però foren derrotats i el xeic rebel va haver de fugir. Durant uns anys van estar sotmesos.
Però a la meitat del segle xiv havien adquirit força poder i buscaven independitzar-se de Tlemcen; la seva capital eraTimzughat o Timzurat. Fou llavors quan un príncep de la dinastia Awlad Mandil, Ali, conegut com a Ibn Rashid (potser el fill de Rashid ibn Muhammad) va prendre el poder (1048/1049), es va apoderar deMiliana, Ténès, Brechk i Cherchel a més de la ciutat deMazuna que ja dominava abans; només uns dos anys després, vers1350 o1352,Abu-Thàbit I, emir abdalwadita de Tlemcen, atacava l'emirat i el dominava recuperant les ciutats que Ibn Rashid havia ocupat; els guerrers maghrawes es van refugiar a la fortalesa d'Adjru, que dominava la ciutat de Ténès però la invasió marínida de Tlemcen (que van dominar l'emirat fins al1359) els va salvar.
Mort Ali ibn Rashid vers el1370 el va succeir el seu fill Hamza ibn Ali, el darrer emir del Chelif. El 1372Abu-Hammu II recuperava el poder (1372-1383) i reunia al seu exèrcit per marxar contra els maghawes; els va derrotar completament i Timzughat, la seva residència al centre del territori, fou ocupada pels abdalwadites. Ténès i Miliana es van entregar sense lluita. Els maghrawes van quedar totalment subjectes i per evitar l'esclavatge van emigrar (1373) la major part cap a laMitidja; alguns haurien quedat a la regió del Chelif:Lleó l'Africà parla el1525 dels nobles i valents habitants de la muntanya Magraua prop deMostaganem.
Encara que hi havia hagut penetració maghrawa alZab des de la revoltakharigita deMaysara (739-740), el primer emir maghrawa que va penetrar a la regió fou Muhammad ibn Khazar ibn Muhammad (+ vers961) que vers el 928/929 es va presentar a la regió en la lluita contra els fatimites, però aviat es va sotmetre a aquests i no hi va restar ni tornar. El989/990 un membre de la nissaga dels Banu Khazar, de nom Said ibn Khazrun ibn Falful, molest per la política omeia que afavoria a altres membres de la família (singularment als germans Mukatil i Ziri ibn Atiyya) es va dirigir aAshir a la residència de l'emirzíridaal-Mansur ibn Bulugguín (984-996) del que va rebre el govern deTubna, al Zab. Said va morir uns dos anys després (991/992) i el va succeir el seu fill Falful ibn Said ibn Khazrun. El999 el governador es va revoltar contra el seu senyor zírida que ara eraNàssir-ad-Dawla Badis ibn al-Mansur (996-1016) però fou derrotat i es va refugiar a les muntanyes i després al desert per passar a Tripoli el1000 o1001 (vegeuemirat maghrawa de Trípoli).
Tres caps maghrawes van lluitar després també al Zab contra elshammàdides (vers 1015-1029). Eren xeics dels Banu Wanzamar (o Warzamar), residien aBaghaya, i els seus noms eren Mansur al-Wanzamari, i els seus fills Abd Allah ibn Mansur i Masud ibn Mansur.
El1068al-Bakrí esmenta que els Banu Maghrawa i els Banu Izmarti, dues tribus maghrawes, residien prop de Biskra i els segons tenien emirs de la família dels Banu Khazar. Al-Bakrí esmenta alguns lloc relacionats amb els maghrawes. Un cap maghrawa, Abu Zaghil al-Khazari apareix assetjant la població de Waghlanat (després Ouriel) al sud de Biskra, que estava habitada segurament peribadites. Vers1075/1076 els maghawes i altres grups zenetes delZab es van aliar a grupshilalians per saquejar diverses poblacions a la regió, sota la direcció d'al-Muntasir ibn Khazrun, emir dels zenetes de Trípoli que es va establir a Waghlanat. Els habitants van demanar ajut a l'emir hammàdidaal-Nasir ibn Alannas (1062-1089) que va enviar el seu fill al-Mansur el qual va destruir Waghlanat; poc després al-Muntasir fou enganat per Arus ibn Sindi, senyor deBiskra, que el va capturar i matar i el seu cap enviat a al-Nasir.
La resta de grups maghrawes (zenates) que vivien al Zab eren:
Al Constantines hi van habitar grups maghrawes dels sindjes (testimoniats al segle xiv), una fracció dels Banu Warra (prop de Bugia), també al segle xiv, i els Banu Ikshan (ibadites), que hi vivien del segle x i el XI i segurament hi restaven almenys fins al XIV, ocupant la plana deBone (Fahs Buna)
La regió del Wadi Righ (o Wadi Arigh) era el nom donat antigament a la regió d'Ouargla (Wardjlan) a la part sud del Magreb centro-oriental, a causa de la tribu maghrawa de Righa, que eren generalmentibadites (moltsnukkarites). Hi van viure entre el segle x (vers972) i el XIV i s'hi van establir també els Sindja emigrats delZab.
Vegeu article principal:Banu l-Rand
Una nissaga maghrawa va agafar el poder a Gafsa durant la invasióhilàlida i va establir un principat considerable que va durar de vers el1054 al1159 quan fou ocupat pels almohades i encara fou restaurat uns anys vers el1170 fins a la conquesta final almohade el1180.
Article principal:Emirat maghrawa de Trípoli
Com s'ha vist abans al parlar del Zab, el989/990 un membre de la nissaga delsBanu Khazar, de nom Said ibn Khazrun ibn Falful, molest per la política omeia (aleshores els maghrawes, governats pels Banu Khazar, estaven sotmesos al califat omeia de Còrdova) que afavoria a altres membres de la família (singularment als germans Mukatil i Ziri ibn Atiyya, vegeu "Emirat maghrawa de Fes") es va dirigir aAshir a la residència de l'emirzíridaal-Mansur ibn Bulugguín (984-996) del que va rebre el govern deTubna, alZab. Els zírides eren els delegatsfatimites aIfríqiya, per tant rivals dels omeies.
Said va morir uns dos anys després (991/992) i el va succeir en el govern el seu fill Falful ibn Said ibn Khazrun. El999 el governador es va revoltar contra el seu senyor zírida que ara eraNàssir-ad-Dawla Badis ibn al-Mansur (996-1016) però fou derrotat i es va refugiar a les muntanyes i després al desert.
El1001, aprofitant les lluites entre zírides i fatimites, Falful ibn Said ibn Khazrun es va presentar aTrípoli amb el suport dels guerrers maghrawes, i va aconseguir per sorpresa el control de la ciutat, que amb el seu territori depenia dels zírides. El1001 dominava tota la regió. Va haver de sostenir una llarga guerra contra l'emir Badis ibn al-Mansur i va perdre temporalment el poder davant l'enviat zírida Yahya ibn Hamdun al-Andalusí, i com que li calia suport extern va declarar la seva lleialtat al califa fatimita. Però no en va rebre cap ajut eficaç i llavors va demanar suport al califa omeia de l'Àndalus al que va enviar una ambaixada (1008/1009). Va morir abans del retorn d'aquesta, el1009. El seu germà Warru ibn Said fou proclamat emir (1009-1012) i es va sotmetre a l'emir zírida reconeixent la seva autoritat però Nàssir-ad-Dawla Badis ibn al-Mansur es va presentar a la ciutat i la va ocupar i els maghrawes i zanates van fugir. Warru ibn Said va negociar una amnistia general i el seu nomenament com a governador deNafzawa (1009).
El1010 Warru va deixar el govern de Nafzawa al seu germà Khazrun ibn Said i es va revoltar, agafant el control de bona part de laTripolitana i el sud d'Ifríqiya; va seguir una guerra en la qual Warru no va poder ocupar Trípoli que va restar en mans de Muhammad ibn al-Hassan, el governador zirida (1009-1014). El1013 o1014 Warru es va sotmetre i va morir als pocs mesos (1014/1015). L'emir zírida va nomenar governador a Abu Abdallah ibn al-Hassan (vers 1014-1022) mentre els maghrawa es van dividir per la direcció de la tribu entre dos candidats: Khalifa ibn Warru i Khazrun ibn Said, germà de Warru que va deixar el govern de Nafzawa per lluitar pel càrrec. La guerra que va seguir fou guanyada per Khalifa que es va apoderar del campament del seu rival; Khazrun va fugir aEgipte a la cort del califafatimita, on els seus fills Said i al-Muntasir van passar la joventut.
Khalifa ibn Warru va establir la seva autoritat sobre la tribu, nominalment subjecte als zírides, però vers el1017, havent mort poc abans l'emir zírida, es va revoltar contra el seu successorXàraf-ad-Dawla al-Muïzz ibn Badis (1016-1062). les bandes dels maghrawa, diriges per Hammad ibn Warru, germà d Khalifa, van fer incursions cap aGabès i la ciutat de Trípoli i això va durar fins al1022/1023 quan el governador d'aquesta darrera ciutat, Abu Abdallah ibn al-Hassan, va entregar el poder a Khalifa. Aquest es va dirigir al califa fatimitaAbu-l-Hàssan Alí ibn al-Hàkim adh-Dhàhir li-izaz-din-Al·lah (1021–1035) i va obtenir la confirmació en el càrrec (1026); tot seguit Khalifa va enviar un valuós regal a al-Muïzz ibn Badis i sembla que la pau va quedar arranjada.
La dinastia va restar al poder fins a la conquesta normanda (Roger II de Sicília) el1146.
