Lamúsica pop (enanglèspop music, abreviació depopular music) és una de les interpretacions musicals originades a partir de la segona meitat del segle xx.[1][2] El pop és orientat a un públic molt ampli, amb finalitat de ser comercialitzat i, en principi, es contraposa a la música considerada com aclàssica.
És un terme molt ampli, amb certes connotacions menyspreatives i difícil de delimitar. Els gèneres com eljazz, elgòspel i elblues tampoc es considera que pertanyin a la músicapop, tot i que aquests gèneres van donar moltes influències al pop.[1] En principi s'origina en els països de llengua anglesa, però aviat sortiren grups d'aquest estil a molts altres llocs. L'orientació al públic ampli és comú dels diversos estils de la música, com implica el nom original demúsica popular. El país més influent com a productor de pop és elsEstats Units.[3][4]
Al temps delsBeatles elpop era sinònim deRock and roll. Actualment, és habitual reservar el termemúsica pop per aquella que està clarament orientada a la comercialització a gran escala.[5]
No té un estil definit. Però la caracteritza unamelodia simple, fàcil de recordar i amb estratègies variades per captar l'atenció del públic. Una estratègia és una atractiva escenificació on no acostuma a mancar l'ús de l'atractiu sexual.[6]
Madonna,Rebel Heart Tour 2015, a Estocolm.
Els temes tractats en les interpretacions han estat primer gairebé exclusivament del sentiment amorós i derivant després cap a referències sexuals més explícites i altres temes més variats. En les formes més comercials no és habitual que els cantants siguin els autors de la lletra i música de les seves interpretacions.
Per tal de fer més atractiu el producte musical s'ha recorregut de vegades a crear grups en els quals els qui realment canten no són els que apareixen davant del públic. N'és un exemple el grupMilli Vanilli a la dècada de 1980.[7]
A aquesta subdivisió del pop hi pertanyen totes les agrupacions les companyies discogràfiques de les quals no compten amb grans pressupostos i que, per tant, no competeixen amb el "mainstream". El seu caràcter underground els confereix cert caràcter de culte, que s'incrementa de vegades amb una lírica creativa una mica difícil d'assimilar només escoltant-se un cop. La creació musical està enfortida davant de la promoció o la rendibilitat del producte.
Freqüentment, engloba formacions musicals àdhuc sense distribució o edició de l'obra, però amb gran àmbit de notorietat en llurs localitats d'origen. Les primeres formacions a donar-se a conèixer a Espanya per aquest tipus de sons foren bandes comLos Piratas,Los Planetas i fins i totNiños Mutantes, la primera d'elles avui inexistent.
És aquell que s'ha generat amb l'estructura musical tradicional: veu, baix, bateria i guitarra entre altres instruments que donin una gran senzillesa i que li agradi al públic per tenir un gran èxit.
Pop llatí es refereix a música pop d'Amèrica Llatina,Portugal i l'estat espanyol, així com d'alguns cantants nord-americans amb arrels llatinoamericanes i alguns cantants italians. L'èxit més important de Llatinoamèrica es troba dins de grups com Bandana (de l'Argentina), també dins de solistes com la famosa JLO (Jennifer López) iRicky Martin, que formaren part del "boom llatí" de finals dels anys 90. També destaquenChayanne,Belinda,Enrique Iglesias, Ricardo Ajorna,RBD,Thalía,Paulina Rubio i els colombiansJuanes iShakira. El pop llatí és una variació entre el blues i el jazz.
Hi ha tantes característiques comunes entre el rock i el pop que, en moltes ocasions, una mateixa composició pot ser catalogada indistintament com un o altre amb arguments igualment sòlids. Existeix l'opinió consensuada que la principal diferència està en la intensitat de l'espectacle en directe i en la força i virtuosisme instrumental.
El rock sempre manté l'estructura tradicional, car és de gran utilitat i dona un gran so "guitarra-baix-bateria", ambriffs saturats i solos de guitarres penetrants, amb un gran nucli rítmic de baix i bateria, i amb veus més esquinçades. La temàtica de les lletres sol ser més àmplia i arriscada. En el pop, en canvi, no té cap estructura instrumental definida, predomina la melodia de veu sobre la resta d'instruments, i manté un clímax musical més assimilable i net.
Un estil intermediari entre pop i rock és elpop-rock, que es presenta com el rock el més suau.[1]
_(cropped).jpg)
.jpg)
