Louis Malle (Thumeries, 30 d'octubre de 1932 –Los Angeles, 23 de novembre de 1995) va ser undirector,guionista iproductor de cinema francès.
Nascut a Thumeries (Departament del Nord,França) el 1932, Louis Malle va ser el cinquè de set fills d'una adinerada família d'industrials del sucre. Va créixer en el si d'un entorn burgès i va ser educat catòlicament passant per diversos internats (fet que evocarà anys més tard al rodarAu revoir les enfants). A l'edat de 14 anys es familiaritza amb l'ús de la càmera fent les seves primeres gravacions amb la càmera de 8 mm del seu pare. Inicialment estudia ciències polítiques a laUniversitat de París però de seguida decideix que vol esdevenir cineasta i el 1951 canvia els estudis per inscriure's a l'escola de cinema de París (IDHEC, Institut des hautes études cinématographiques), una carrera que també acabarà abandonant al considerar-la massa teòric.
La pràctica l'obtindrà gràcies aJacques-Yves Cousteau, que busca un jove assistent per realitzar un documental sobre el fons marí. D'entre els diversos estudiants que li proposen,Cousteau escull a Malle, qui s'embarcarà a bord delCalypso en una expedició oceanogràfica de dos anys de durada. És així com Malle aprèn les tècniques de la filmació i participa en el rodatge del documentalMonde du Silence (1955), recompensat amb laPalma d'Or alFestival de Cinema de Cannes de 1956 (el primer documental a ser premiat i encara avui dia l'únic juntament ambFahrenheit 9/11 deMichael Moore).
En total, Malle va treballar quatre anys perCousteau, fins que durant un dels treballs de gravació submarins del vaixell de vaporAndrea Doria, enfonsat alsEUA, un membre de l'equip va perdre la vida i Malle mateix va patir una greu ferida altimpà. Va decidir aleshores d'abandonar el seu ofici de càmera submarí. La seva pròxima experiència és ambRobert Bressons, treballant d'assistent en el rodatge d'Un condamné à mort s'est échappé (1956).
Després de certs menors i en part incomplets projectes el 1957 realitza per fiAscenseur pour l'échafaud,opera prima amb la qual va assolir un notable èxit reforçat per la banda sonora deMiles Davis. Tot seguit Malle va rodarLes amants (1958), film amb el qual ataca a la burgesia;Zazie dans le métro (1960), una adaptació d'una novel·la deRaymond Queneau;La vie privée (1961); iLe feu follet (1963), adaptació d'una novel·la dePierre Drieu La Rochelle. El 1965, després d'alguns curtmetratges, roda aMèxic la pel·lículaViva Maria!.
Ja aFrança, Malle es casa amb l'actriu Anne-Marie Deschott. El 1966 estrena aParís la pel·lículaLe voleur, una mirada cínica de la societat onel lladre personifica a l'home lliure i aliè a un sistema carregat de prejudicis i hipocresia.
Malgrat la seva gens menyspreable carrera cinematogràfica, les severes fites que es marca Malle el condueixen a una crisi artística. El director francès té la impressió de repetir-se en els seus films i es nega a passar la resta de la seva vida estrenant un film cada dos anys. Es separa aleshores de la seva muller, ven l'apartament aParís i se'n va a l'Índia, on retorna als seus orígens cinematogràfics tot rodant documentals. Això no obstant, l'estada aÍndia no es prolonga massa i retorna aviat cap aFrança instal·lant-se no aParís com la resta dels seus col·legues de laNouvelle Vague sinó retirat a la província. Entre 1970 i 1973 Malle té un aventura amb l'actriu alemanyaGila von Weitershausen, amb qui tindrà un fill.
Com a resultat de la seva crisi familiar i creativa un nou tema fa acte de presència a la carrera cinematogràfica de Malle: la infantesa. El 1971 el director francès roda l'exitós i polèmicLe souffle au coeur, un film parcialment autobiogràfic on Malle aborda la relació incestuosa entre una mare i el seu fill. El tema és tractat sense judicis morals -una marca de la casa al llarg de la carrera del cineasta francès. No hi ha ni innocents ni culpables perquè la vida és més complexa que la pobre divisió entre el bé i el mal. És l'espectador qui s'ha de formar una opinió i emetre el seu propi veredicte.
Tres anys més tard, Malle aixeca de nou polseguera amb l'estrena el 1973 de la pel·lículaLacombe Lucien. El film tracta sobre un jove francès que és rebutjat per la resistència i s'acaba passant a l'altre bàndol fent de col·laborador a laFrança ocupada pelsnazis. Novament, el film no conté cap judici sinó que relata una successió de fets en els quals l'atzar i les circumstàncies semblen determinar el destí del protagonista. Malle va ser alhora lloat per la seva obra mestra com també titllat d'innoble i d'ofendre la memòria de la resistència.
Mentrestant, en l'esfera privada Malle té dos fills de dos mares diferents i el 1976, en part influenciat per la polèmica, el director francès es muda alsEUA, país on hi restarà uns 10 anys amb constants viatges al sud deFrança. El 1980 es casa per segona vegada, aquest cop amb l'actriuCandice Bergen. I també el mateix any Malle roda la seva pel·lícula més aclamada al llarg de la seva estada alaEUA:Atlantic City. El film compta ambBurt Lancaster i l'aleshores desconegudaSusan Sarandon com a protagonistes principals. La pel·lícula té un gran èxit i entre molts altres premis guanya elLleó d'Or delFestival Internacional de Cinema de Venècia de 1980.
El 1986 Malle retorna aFrança per rodar un any més tard la que seria la seva més aclamada i exitosa pel·lícula de la seva carrera: l'autobiogràficaAu revoir les enfants amb la qual Malle es reconcilia alhora amb la crítica i la polèmica generada uns anys enrere ambLacombe Lucien. La història de la pel·lícula s'ubica en un col·legi catòlic sota l'ocupació nazi deFrança. L'escola amaga la identitat d'un nen jueu a qui mescla amb la resta de nens, procedents de families burgueses. Una gran amistat i complicitat neix entre ell i els companys de l'escola. Això no obstant, aquesta fraternal relació es veurà interrompuda per un tràgic desenllaç que ni alumnes ni professors poden evitar. Entre molts d'altres premis, la pel·lícula serà coronada amb elLleó d'Or delFestival Internacional de Cinema de Venècia i set premisCèsar.
Seguint aAu revoir les enfants, les pel·lículesMilou en mai (1989),Ferida (1992), i finalmentVanya, 42e rue (1994), una adaptació de l'obra teatralVanya d'Anton Txékhov.
Malle morirà el 23 de novembre de 1995 aLos Angeles com a conseqüència d'unlimfoma.
Pel·lícules dirigides perLouis Malle | ||
|---|---|---|
|  | |
| Directores deCahiers du Cinéma | |
|---|---|
| Bancada esquerra | |
| Altres directors | |
| Influències teòriques | |
| Pel·lícules clau |
|
| Relacionat |
|
Premis de Louis Malle | |||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| |||||||||||||||||||||||||||||||
| 1946–1975 |
|
|---|---|
| 1976–2000 |
|
| 2001–present |
|
