Lalleuda era unimpost que gravava l'entrada de mercaderies a les ciutats i viles on hi havia mercat. De vegades rebia unes altres denominacions (peatge,portatge, barra,teloni),i d'altres vegades era relacionada amb altres exaccions, com elpassatge, la reva il'hostalatge.[1] En el fons, tots aquest drets formaven part d'un mateix sistema impositiu, que gravava l'entrada de mercaderies per tarifa fixa i no pasad valorem, con elsdelmes. La referència més antiga coneguda a Catalunya és el precepte adreçat pel rei Odó al bisbe de Vic. Gotmar, el 889, pel qual donà a la catedral el terç del teloni dels mercats de Vic i Manresa, que posteriorment (957) fou donat pel bisbe Guadamir a la canònica, donació confirmada pel bisbe Oliba el 1038.[1] D'ençà delsegle xiii, es redactaren llistes de productes amb l'impost que calia pagar en concepte delleuda per cadascun d'ells. Podem destacar la llista d'aranzels de lalleuda de Barcelona (any1221), la delport deTamarit (1243), la deCotlliure (1249), la dePerpinyà (de mitjansegle xiii), la deTortosa (1252),[2] la deCambrils (1258), etc. També es cobravenlleudes aGirona, aVilafranca del Penedès, alPla de Barcelona, etc. Lalleuda era una de les principals entrades que rebia elmonarca en relació amb els diferents llocs delpatrimoni reial.Generalment era arrendada, molt sovint amercaders del lloc, cada any o cada dos anys.[3]
Durant la segona meitat del segle xiv, i sobretot al llarg del XV, la lleuda, tarifada dos segles abans, anà perdent importància, substituïda per les noves imposicions anomenadesgeneralitats o drets del general, que s'anaven imposant a mesura que les diputacions del general del Principat de Catalunya i el Regne de València anaren prenent caràcter permanent. La guerra civil catalana (1462-72) acabà de donar el cop mortal a les lleudes, que, bé que subsistiren en la quantia i la forma tradicionals, almenys en teoria, restaren com uns arbitris locals.[1]
