L'occità ollengua d'oc (en occità:occitan,lenga d'òc) és lallengua romànica pròpia d'Occitània. El domini lingüístic actual de l'occità s'estén per quatre països:
Fou la llengua d'oc una de les llengües més importants d'Europa a l'edat mitjana, com ho testimonia la poesia delstrobadors, que fou un model per a la cultura i la literatura de llengua catalana fins al segle xv. El seu ús ha conegut un declivi constant de principis del segle xx ençà. A l'Estat francès no té cap reconeixement legal excepte a nivell educatiu (gràcies a lallei Deixonne), mentre que, en canvi, a Catalunya ha assolit l'estatus de llengua cooficial arran de l'Estatut d'Autonomia. El nombre de locutors és incert, s'acostuma a situar entre 500.000 i 3 milions. A l'estat italià la llengua occitana, com algunes altres minories lingüístiques, ha obtingut una reconeixença legal arran de lallei 482/1999. Pel que fa alPrincipat de Catalunya el22 de setembre de2010 es va aprovar una llei ditaLlei de l'occità, aranès a Aran que oficialitza l'ús de l'occità, fent d'aquesta llengua la tercera oficial a aquest territori. Des del 5 de novembre de 2014, es declara llengua cooficial de l'Euroregió Pirineus Mediterrània.[3]
Pel que fa a l'estat francès, l'enquesta Família del cens de 1999 comptabilitzava un total de 526.000 parlants d'occità.[4] Segons la Generalitat de Catalunya hi ha 3 milions de persones que poden parlar l'occità.[5]
En poc menys de 150 anys, de llengua dominant al seu territori l'occità ha passat a ser una llengua minoritària a gran part del seu espai tradicional, excepte a les parts del seu domini no compreses a l'estat francès: la Vall d'Aran i a les Valades Occitanes. Els factors que han propiciat la pèrdua de l'occità són bàsicament tres: els conflictes bèl·lics internacionals que obligaren els autòctons a integrar l'exèrcit i a aprendre la llengua d'estat; l'escolarització, que començà a l'estat francès a partir de 1880; i, finalment, l'arribada, a partir del segle xx i més intensament després dels anys 60, a moltes parts d'Occitània de poblacions no occitanòfones.On més es parla de manera proporcional és als territoris occitans que no formen part de l'estat francès: la Vall d'Aran (Catalunya) i el Piemont (Itàlia). A Catalunya (des de l'aplicació d'un nouestatut el9 d'agost del2006) l'occità té l'estatus de llengua cooficial.[6] Al Piemont s'està preparant la seua cooficialitat i s'espera obtenir prompte. A França, l'occità té una situació legal precària car en diverses ocasions l'estat francès s'ha mostrat refractari a ratificar laCarta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. L'occità, malgrat la seva manca de vitalitat a la vida diària, ha anat desfent-se gradualment del desprestigi del qual havia estat patint molt de temps.
Pel que fa a laVall d'Aran (10.090 habitants, segons el cens de 2013), l'aïllament tradicional respecte a la resta de l'Estat espanyol ha estat la causa principal de la forta solidaritat interna i del sentiment remarcable d'identitat autònoma que caracteritzen la seva comunitat. Mentre que a la resta d'Occitània la reculada de l'occità es deu al trencament de la transmissió lingüística, a la Vall el principal factor pel qual part de la població no coneix l'aranès és el seu origen forà. Segons el Cens de 2001 a la Vall d'Aran, el 88,9% de la població entén l'occità, el 62,2% el sap parlar, el 58,4% el sap llegir i el 26,7% el sap escriure. El 34,2% té l'occità com a llengua inicial, mentre que els que tenen el català són el 19,5% i el castellà el 38,8%. L'ús a la llar situa l'ús exclusiu amb el 25,8% i juntament amb altres llengües suma el 14,5%. L'ús en el lloc de treball es redueix de manera molt important fins a situar l'ús exclusiu en el 9,2% i juntament amb altres llengües suma 25,4% més.[7]
L'occità no sols es parla als antics territoris d'Occitània i de les àrees veïnes, sinó també a altres llocs on van emigrar-hi occitans, essencialment a causa de les persecucions religioses (vegeu l'article sobre elcatarisme) o també per altres motius. A continuació es detalla una llista de les zones on es parla occità dins dels territoris d'Occitània:
Aquitània: Exceptuant-ne la partbascòfona i la riba nord de laGironda.[8] Cal fer notar que des de l'edat mitjana les ciutats deBiàrritz,Anglet iBaiona són també occitanòfones, però amb els moviments de població deguts a larevolució industrial i el dinamisme del moviment basc, ha passat a predominar-hi elbasc.
L'occità s'incloïa tradicionalment al tronc gal·loromànic amb el francès, però a partir sobretot de les publicacions dePèire Bèc, lingüista, investigador i escriptor gascó, es començà a considerar que necessitava una classificació comuna amb el català i es creà així un conjunt dellengües occitanoromàniques, adscripció que coexisteix actualment amb la més tradicional.
El lingüista i investigador provençalJuli Ronjat va caracteritzar l'occità atenint-se a 19 criteris lingüístics: onze defonètics, cinc demorfològics, un desintàctic i dos de morfològics.[9][10]
El nom de la llengua,occità, documentat per primera vegada al voltant de l'any1290, ve d'òc (pronunciat [ɔ(k)]) delllatíhoc ('açò'), que ve a dir 'sí' en occità (també s'empravahoc en català medieval i en romanen traces a algunes parles), i més exactament dels termes següents queDant va crear a la fi del segle xiii: la «llengua d'oc» (l'occità) en contrast a la «llengua d'oïl» (elfrancès) i la «llengua de si» (l'italià). Tanmateix aquest nom no conegué gaire difusió i no arribà fins al segle xx a implantar-se popularment.
Actualment és predominant aquest nom,occità, per designar la llenguaromànica que es parla a Occitània. Aquesta denominació amb tot és bastant recent i no és exempta de polèmiques malgrat la reconeixença gairebé unànime en el món de les universitats i de la ciència. Per evitar ofendre susceptibilitats d'alguns sectors que fomenten l'ús de la llengua, en algunes ocasions, s'ha fet servir la designacióllengua d'oc acceptada gairebé universalment.
La llarga persecució per part de l'estat francès i la manca d'un estàndard suficientment difós han exercit una relativafragmentació de la llengua a nivell dialectal, més forta que en català però menys forta que en francès o en italià. Així una gran majoria de filòlegs especialistes de l'occità no dubten de la unitat d'aquesta llengua, i només una petita minoria la posen en dubte.
Actualment la norma gràfica més utilitzada al conjunt dels dialectes occitans es coneix com agrafiaclàssica oalibertina (establerta perLoís Alibèrt), que es basa en l'occità medieval. Fou avalada per l'Institut d'Estudis Occitans i pelConselh de la Lenga Occitana. Existeixen tanmateix altres grafies, entre les quals cal destacar lamistralenca pel provençal (en concurrència amb la clàssica) (també ha existit engascó amb la seva variant ditafebusiana ara en via d'extinció), creada perJosèp Romanilha,Frederic Mistral i elFelibritge, les altres grafies són molt minoritàries i es conformen més aviat a un ús local de la varietat com és el cas amb la grafia ditabonaudiana, inventada perPèire Bonaud i aplicada només a l'alvernès, la que propugnaJan Lafita pel gascó a base de tradició medieval (ús de-ix- en lloc de-ish per exemple), la de l'Escòla dau pò que alguns fan servir per alvivaroalpí de lesValades Occitanes. La grafia mistralenca (febusiana inclosa) està basada en l'ortografia del francès modern, la bonaudiana té trets francesos, altres de la clàssica i molts de nous i la norma de l'Escola dau Pò és independent amb alguns trets compartits amb la mistralenca i la clàssica. Excepte la grafia mistralenca, les altres són marginals i responen ben sovint a una voluntat de fragmentar la unitat de la llengua a base de dissidència.
L'ortografia clàssica té l'avantatge de mantenir la unió amb les primeres etapes de la llengua, i reflecteix el fet que l'occità no és una varietat del francès. Al mateix temps, permet als parlants d'un dialecte escriure d'una manera intel·ligible als parlants d'altre dialecte. Per exemple, en l'ortografia clàssica la parauladia s'escriujorn (i tambédia), però amb la mistralenca, pot serjour,joun ojourn, en funció de la procedència de l'escriptor. A més, la grafia clàssica té l'avantatge pels catalanoparlants de ser molt més propera a la grafia catalana.
La grafia mistralenca, en canvi, té l'avantatge de no forçar els parlants alfabetitzats en francès a aprendre un sistema completament nou. També l'han emprada un gran nombre d'escriptors eminents, particularment en el dialecteprovençal.
Com a mostra de la diferència entre les dues grafies, podem veure un fragment del cant de laCopa Santa, de Frederic Mistral (a l'articleCopa Santa hi ha els dos textos complets):
En grafia mistralenca (original):«Prouvençau, veici la Coupo / Que nous vèn di Catalan : / A-de-rèng beguen en troupo /Lou vin pur de noste plan(tornada)Coupo Santo / E versanto / Vuejo à plen bord, / Vuejo abord / Lis estrambord / E l'enavans di fort ! (...)»
En grafia clàssica:«Provençaus, vaicí la copa / Que nos ven dei catalans : / A de reng beguem en tropa / Lo vin pur de nòstre plant !(tornada)Copa santa, / E versanta, / Vueja a plen bòrd, / Vueja abòrd / Leis estrambòrds / E l'enavans dei fòrts ! (...)»
L'adaptació de la grafia mistralenca albearnès i al gascó en general s'anomena grafia febusiana i va ser establerta a final del segle xix; actualment ha reculat força davant la norma clàssica.
En occità com a la resta de llengües romàniques cada nom o adjectiu té un gènere inherent, que pot estar assenyalat o no portar marca específica. Les marques de gènere més freqüents són-e (masculí) i-a (femení), tot i que als masculins com passa en català és freqüent l'absència de marca (morf zero). En occità ha tingut lloc una gran extensió de formes analògiques de femení en-a en adjectius llatins de dues formes (que a la major part de llengües romàniques tenen la mateixa forma pel masculí i pel femení):
GLOSSA
Masculí
Femení
venedor
vendeire
vendeira
gran
grand
granda
mortal
mortal
mortala
alegre
alègre
alègra
roig/ja
roge
roja
còmode/a
comòde
comòda
Els pronoms personals tenen una gran similitud amb els del català:
La comunitat lingüística entre català i occità és remarcable d'ençà dels primers temps: no tenen res d'arcaiques ni d'exclusivament literàries multitud de formes que pertanyen al registre viu, col·loquial de la llengua, paral·leles a l'occità (i alienes al castellà), però sense raó de dependència, comquin, on(t), davant, darrere, amunt (amont), dedins, pertot, enlloc, abans, ara, res/re, adés, enguany, encara, gairebé, gens (ges), força 'molt', prou (pro), etc.
Realment elgal·loromanisme del català ressalta davant la presència d'equivalències com les que segueixen: glop; dallar/dalhar; talent; julivert/jolverd; nebot; fiçó/fisson; empeltar/empeutar; suc/chuc; xapar/chapar; tustar; rampoina/rampònha, rampòina; esma/èsme, èime; bocagròs; lletraferit/letraferit; culcosit/cuolcosit, cuolcosut; tabustar, tabuixar/tabustar, tabussar; biaix/biais; foll/fòl (gos foll/gos fòl); fonyar/fonhar; record/recòrd; regòrd 'anyell tardà'; rai (interjecció); els sinònims de 'vegada' (vegada, volta/vòlta, vòuta, cop/còp, viatge), etc. (Le Dû, Le Berre i Brun-Trigaud 2005; recerca personal). I la nombrosa fraseologia: al bell mig/al bèl mièg; mig figa-mig raïm/ n'estre ni figo ni rasin [n'èstre ni figa ni rasim]; són figues d'un altre paner/acò's de figo d'un autre panié [aquò's de figas d'un autre panier] (Mistral) [cast. ser harina de otro costal]; no tenir ni suc ni bruc 'no tenir substància o gràcia'; n'a ni chuc ni muc 'ni goût ni saveur, il est sans valeur' (Alibert 1966); té les mans foradades/a li man traucado [a lei mans traucadas] «c'est un panier percé, un prodigue» (Mistral); esser com ets ases d'Artà, que en veure es bast ja suen (DCVB)/l'ase de Rigaud: suso en vesènt lou bast [l'ase de Rigaud, susa en vesent lo bast] (Mistral). No s'allibera de tals igualacions la paremiologia meteorològica, amb estructures molt semblants (vegeu Mistral): cel rogent, pluja o vent/occ. cèu rougen, plueio o vènt [cèu rogent, plueja o vent]; abril no et llevis un fil/occ. en abrieu, quites pas un fièu [en abriu, quites pas un fiu]; quan el març no marceja, abril abrileja/occ. març marçolege, abriu abriulege.
Sovint es considera que en els primers estadis de la llengua, l'occità i el català eren la mateixa llengua, però la manca de documentació antiga dificulta validar o refutar tal afirmació. En tot cas, els primers textos en llengües vulgars, per bé que molt semblants ja mostren certes diferències, les quals es van accentuar a partir del segle xiii,[10] a causa de les pressions d'aïllament polític i geogràfic. Encara actualment, les diferències entre elgascó i l'occità central es consideren més grans que entre l'occità central i el català.[10]
Durant el segle xix es considerava el català com un dialecte de l'occità arribat durant la reconquesta,[11] o pels musulmans durant la retirada de Septimània.[12] Un dels primersfilòlegs que van creure que el català i el provençal són llengües diferents fouFriedrich Christian Diez.[13] En aquest sentit,Manuel Milà i Fontanals iAntoni Maria Alcover i Sureda sempre considerà el català com a part integrant de la llengua d'oc.[14] També el lingüistaAlfred Morel-Fatio el 1893 en la primera edició delGrundriss der Romanischen Philologie, editat perGustav Gröber, considera que la llengua catalanano és sinó una mera variant del provençal (occità).
L'occità i el català es distingeixen també per la manera d'escriure la llengua, valent a dir la seva grafia. Els parlants actuals de l'occità usen majoritàriament la grafia clàssica, que s'inspira de la llengua medieval. Les altres grafies que noten els particularismes locals o dialectals accentuen la diferència amb el català.
La pronunciació pot presentar certs entrebancs.A tall d'exemple, (en aquesta part, l'autor pren pas en compte el dialecte rossellonès del català i sa pronunciació idèntica al llenguadocià arran de la proximitat, la forta influència del segon sobre el primer i la influència en tots dos del francès)
La "o"/"ó" es pronuncia sempre com a [u], excepte quan té accent greu "ò":[ɔ] (pònt -pont-:/pɔnt/, onze:/'unze/, antropologia:/antrupulu'dʒiɔ/)
Quan un mot finalitza amb-a, o porta accent agut, "á", aquesta es pronuncia com a [o]/[ɔ], semblant a com ocorreen alguns parlars valencians meridionals en els quals la a final sona[ɔ] quan en la síl·laba anterior hi ha una[ɔ], (plaça:/plásɔ/, sentiái -jo sentia-:/sentj'ɔj/) excepte quan té accent greu "-à": [a].
L'occità (sobretot el llenguadocià) evita la pronunciació de certs grups consonàntics, i sovint crea assimilacions amb la primera, reforçant així la segona (abdicar es diria "addicà", tot i que "cc" es pronuncia "ts" en llenguadocià ioccitan es pronuncia "utsità"). Aquestes geminacions consonàntiques recorden al baleàric col·loquial.
En occità la síl·laba tònica de les paraules tendeix a ser propera al francès i existeixen molt poques paraules esdrúixoles (algunes acabades en-ia [enciclopédia, istòria, occitània]). La majoria de les esdrúixoles en català canvien a planes a l'occità (MÚsica (cat) → muSIca (oc), PÀgina (cat) → paGIna (oc), boTÀnica (cat) → botaNIca (oc)...).
Pels catalanoparlants, la grafia clàssica té l'avantatge d'assemblar-se força a la catalana, en bona part perquè els treballs d'actualització i fixació d'aquesta grafia, culminats perLoís Alibèrt el 1937, van seguir uns criteris molt semblants als seguits perPompeu Fabra per al català. També perquè ambdós es van basar en la grafia medieval, formada quan totes dues llengües es trobaven més properes als seus orígens comuns i a més els contactes eren més intensos (la poesia a Catalunya es va fer principalment en provençal fins entrat el segle xiv). Amb tot, hi ha algunes diferències que cal tenir en compte per llegir amb facilitat els textos occitans:
Es conserva lan final de les paraules agudes, tot i que a gran part dels dialectes no es pronuncia (les excepcions són el provençal, i el gascó, que inclou l'aranès). Exemples:occitan,concepcion.
Lah no s'escriu quan no es pronuncia (que sol coincidir amb quan es posah en català):i a un òme (cat:hi ha un home). Quan es posah és en gascó per indicar que es pronuncia aspirada, habitualment substituint unaf de la resta de dialectes i del català. Exemple: en gascóhèsta, en els altres dialectesfèsta, en catalàfesta.
Elsdígrafslh,nh iis (gascósh) corresponen als catalansll,ny iix.
La distància lingüística entre totes dues llengües ha anat creixent més a partir del segle xv quan la separació política i cultural de totes dues entitats esdevingué completa i que cada llengua perdé la seva autonomia lingüística. El català s'orientà aleshores cap a una òrbita hispànica adquirint manlleus de l'espanyol (combonic,guapo,quedar,queixar en lloc debell, restar, plànyer-se...) mentre que l'occità romangué supeditat a la pressió del francès integrant cada vegada més gal·licismes (jaune, *blu, *troisième, *quatre-vints, *servitor... reemplaçats en occità modern pels genuïnsblau, tresen, ochanta/oitanta/uechanta/ueitanta, sirvent...) que van ser més influents i van desvirtuar molt més la llengua occitana que el català dins l'Estat espanyol incipient. La divergència lingüística s'accentua cada dia més amb l'adaptació dels neologismes que passen pel filtre de la llengua dominant, així per exemple el català ha triat per a traduir l'anglèsdigital (dedigit nombre i nodit) com l'espanyoldigital mentre que l'occità fa servirnumeric, a prop de la traducció que el francès ha fet dedigital (numérique); el català diuconcretar, l'occitàconcretizar (fr.concrétiser), l'occità diuligam (fr.lien) i el catalàenllaç.
Malgrat les peripècies històriques i l'evolució lingüística divergent, l'occità i el català no són tan diferents, encara existeix una bona intercomprensió entre catalanoparlants i occitanoparlants nadius. A més a més, els contactes i intercanvis entre totes dues llengües van creixent actualment pel fet que actualment l'occità és llengua cooficial a Catalunya i van creant-se dinàmiques i eines noves per a difondre la coneixença de l'occità.
La pronúncia de l'occità, en occità llenguadocià mitjà, es fa segons regles de lectura constants i regulars, amb ben poques excepcions. Aquí davall hi ha un breu resum de la pronúncia de l'occità llenguadocià mitjà, considerat la base de l'occità estàndard. A banda de les lletres bases, l'occità té símbols modificadors que canvien la pronunciació de certes lletres o simplement marquen la tonicitat de la paraula sense haver de canviar la pronunciació com: l'accent agut (´), l'accent greu (`) i ladièresi (¨).
L'accent tònic té una mobilitat limitada: només pot caure
sobre la darrera síl·laba (mots oxítons o aguts)
sobre la penúltima síl·laba (mots paroxítons o plans).
Tanmateix, enniçard, i més rarament encisalpí (Valls Occitanes), l'accent tònic pot caure també en l'antepenúltima (mots proparoxítons o esdrúixols).
VOCALS EN GENERAL''
anteriors
centrals
posteriors
no arrodonides
arrodonides
no arrodonides
arrodonides
tancades
/i/
/y/
/u/
semitancades
/e/
semiobertes
/ɛ/
/ɔ/
obertes
/a/
Regionalment, existeixen també els fonemes/œ/ i/ə/.
Cal assenyalar el fenomen de l'alternança vocàlica, prou similar al que passa en català. En posició àtona, certes vocals són impossibles i es transformen en vocals més tancades:
La vocal tònica/ɛ/ es transforma en la vocal àtona/e/.
La vocal tònica/ɔ/ es transforma en la vocal àtona/u/.
CONSONANTS EN GENERAL''
labials
dentals i alveolars
palatals
velars
sordes
sonores
sordes
sonores
sordes
sonores
sordes
sonores
oclusives
/p/
/b/
/t/
/d/
/k/
/g/
fricatives
/f/
(/v/)
/s/
/z/
(/ʃ/)
africades
/ts/
(/dz/)
/tʃ/
/dʒ/
nasals
/m/
/n/
/ɲ/
laterals
/l/
/ʎ/
vibrants
/r/
batudes
/ɾ/
semiconsonants
/w/, /ɥ/
/j/
Remarca - S'ha de notar que els fonemes/r/ (vibrant) i/ɾ/ (batuda), notats així segons les habituds de les publicacions catalanes, solen ésser notats/rr/ (vibrant) i/r/ (batuda) respectivament en les publicacions científiques occitanes.
Regionalment, existeixen també els fonemes/ʀ/,/h/ i/ʒ/.
Elsdialectes occitans s'agrupen en tres blocs:[10] nord-occità, occità meridional i aquitano-pirinenc (que correspon aproximadament al gascó).El principal tret que diferencia el nord-occità és lapalatalització dels sonsca igallatins encha ija, mentre que l'occità meridional conserva els originalsca iga (nota:cha es llegeix en occità com en catalàtxa). Aquesta diferència entre els dos blocs és la continuació de les característiques de les llengües veïnes, ja que elfrancès i elfrancoprovençal fan la palatalalització com el nord-occità, mentre que elcatalà, i elcastellà no la fan. Per exemple: llatí:cantat, oc.merid., cat, i cast.:canta, nord-oc:chanta, francès:chante.El gascó es diferencia de la resta de l'occità per nombrosos trets. Entre ells citem la transformació de laf enh aspirada (gascó:hilha, llenguadocià:filha, cat:filla) i la pèrdua de lan intervocàlica (gascó:lua, llenguadocià:luna, cat:lluna).
Geografia supradialectal de l'occitàDialectes de l'Occità, amb els seus noms occitans
Mapa cronològic que mostra l'evolució territorial de les llengües del sud-oest d'Europa entre les que apareix l'occità.
L'occità és la llengua més central de les llengües romàniques; a conseqüència d'això, mentre les influències exteriors han anat incidint sobre laperifèria lingüística romànica, aquesta zona central ha anat rebent menys influències, i així ha nascut l'occità. Una altra hipòtesi sobre el naixement de l'occità pot ser que fou una llengua vehicular entre tota la gent de les àrees veïnes. En qualsevol cas l'occità deu haver estat influenciat per circumstàncies úniques (pel que fa a Europa) com són:[15]
L'esplendor de lacivilització occitana fou des del segle xi fins alxiii. Durant aquest període, el codi gràfic occità era molt unificat, i no sols era una llengua vehicular, sinó que també era una llengua de cultura, jurídica i administrativa, utilitzada en un immens territori i tan prestigiosa que fou emprada per molts escriptors estrangers. L'occità es coneix sobretot com a llengua de lalírica delstrobadors a l'edat mitjana, i durant un temps va ser considerada la llengua més apta per lapoesia aItàlia iCatalunya.[16] De fet, els primers poetes catalans també escrivien en occità, o en un català amb fortes influències occitanes.
Finalment, quan Occitània va passar sota el domini francès (vegeu l'article sobre elcatarisme per a més informació sobre aquest fet), l'occità va perdre protagonisme en la llengua escrita en favor del francès.
La decadència de l'occità com a llengua administrativa i literària va des del final del segle xv fins alxix, en què l'occità va perdre el seu estatut de llengua útil (fet accentuat per l'ordenança deVillers-Cotterêts).Pèire Bec precisa que el1500 la pronunciació i la grafia encara es corresponien, però ja el1550 el divorci era patent.
El francès acabarà per imposar-se a nivell oral en antigues províncies occitanòfones com elPoitou, laSaintonge o lesCharenta, laMarca llemosina i laBaixa Alvèrnia, així com una part de l'actual regió deRoine-Alps. I sols s'imposa als escrits administratius i jurídics a les regions actualment occitanòfones.
LaRevolució Francesa empitjorarà la situació de l'occità, car elsjacobins, sota el pretext de la unitat nacional, imposen el francès com l'única llengua oficial. La contradicció arriba quan, alhora que la literatura occitana va decaient i sols es va utilitzant en el nivell oral, l'occità s'utilitza com a llengua vehicular per lapropaganda revolucionària, a fi i efecte que fos ben entesa pel poble.
La llengua, malgrat algunes temptatives literàries del segle xvi (Pèir de Garròs,Isaac Despuech Sage), no s'utilitza més que per usos populars, rarament escrits, fins al segle xix, amb l'arribada del ressorgiment delFelibritge.
Per una gran majoria, l'occità era l'única llengua parlada fins al començament del segle xx, fins que l'escola republicana francesa comença amb una campanya de denigració i culpabilitat cap als occitanòfons.
Mentre que la llengua estava fortament atacada, van anar apareixent diferents moviments de defensa de la literatura occitana. Durant el període1650-1850 la llengua va renàixer. Aparegueren diferents corrents literaris que intentaven retornar el prestigi a l'occità. El reconeixement de la literatura occitana pot ser atribuït, notablement, a Jacques Boé (Jasmin) i aJean Reboul. Aquesta primera renaixença va preparar l'adveniment del Felibritge. Es pot distingir entre:
El moviment dels savis
Després de l'oblit dels trobadors, sorgeix un grup d'erudits a la segona meitat del segle xviii, en els cercles aristocràtics meridionals. Aquest grup es dedica a la recerca lingüística i literària de l'edat mitjana, elfolklore, les novel·les i els contes campestres, lacroada dels albigesos i la història del Migdia francès.
El moviment obrer
«Apelavam ma lenga una lenga romana». Aquest vers és la unió de dos corrents de l'occità renaixent. Els lemes d'aquests dos corrents eren, l'un, la «llengua»: el seupatuès quotidià; i l'altre: la «llengua romana», que és una marca d'erudició. Elpatuès (cal fer notar que alguns aragonesos diuenpatués a l'aragonès) és vist com una llengua d'un rang bastant alt.Víctor Gelu era un cantant representant d'aquest moviment.
El moviment burgès i esteta
Al contrari dels «savis», que es van dedicar al passat en un sentit de recerca erudita i dels «obrers», que usen el seu dinamisme de proletaris, els poetes burgesos (o de la noblesa xicoteta) es van situar entre aquests dos. És un movimentamateur, però amb una gran passió per la llengua.
El moviment utilitari
El Dr.Simon Honnorat va comprendre la necessitat de més realisme lingüístic. La llengua havia perdut la codificació ortogràfica i morfològica, i la indisciplina en la gramàtica o la grafia també era reivindicada en el moviment obrer. Així doncs, Honnorat va publicar el seu diccionari provençal-francès el1840. Actualment se'l considera un percussor que va dotar l'occità de coherència.
Antoine Fabre d'Olivet empra per primer cop el motOscitanique per referir-se al país.[17] La segona renaixença literària de l'occità va tenir lloc al segle xix, sota el lideratge deFrederic Mistral i elFelibritge (Loïs Romieu,Teodòr Aubanèl,Josèp Romanilha). En aquesta època la llengua era utilitzada essencialment per la gent rural. Mistral i els seus contemporanis van retornar el prestigi perdut, van dotar l'occità d'una normativa i d'obres literàries. Llur acció va estar barrejada, a vegades, amb una voluntat política. Els felibres van dir: «una nació que solament té una literatura, una nació que destrueix les llengües perifèriques, és una nació indigna del seu destí de nació». L'occità, sota la forma del provençal i la grafia avinyonesa, va ser difós més enllà de les fronteres de l'antiga Occitània, i encara hui en dia la literatura mistraliana és estudiada alspaïsos escandinaus i alJapó.
Al començament del segle xx, l'escola republicana va jugar un gran paper en la desaparició de l'ús de la llengua oral. De fet, es va tendir a culpabilitzar els parlants occitans i fer-los entendre que per anar per la vida havien de parlar en francès. La repressió de l'ús de la llengua en el si de l'escola va ser molt intens, fins i tot amb càstigs físics i humiliacions. En aquesta època, es deia: «Està prohibit escopir a terra i parlar patuès». El termepatuès és des d'aleshores despectiu i pejoratiu. La finalitat de tot plegat era fer oblidar que l'occità era una llengua, i fer creure que l'ús de l'occità era obscur, car no era pas el mateix d'un poble a l'altre.
Els canvis socials del començament de segle són també l'origen del menyscabament de la llengua. Amb la Revolució Industrial i la urbanització, l'occità era un obstacle per accedir als llocs de treball, per tant, nombrosos pares van prendre la decisió de parlar en francès als seus fills.
Tanmateix, malgrat aquest període de forta desvalorització de la llengua, van aparèixer nombrosos autors:
Fèlix-Marcel Castan (1923-2001), aquestfilòsof va esdevenir eldirigent de les reflexions sobre l'occitanisme i la descentralització cultural. Ell va ser el primer a establir:
L'antinarcissisme històric de la gent del Llenguadoc.
La lògica antiunitarista.
Va donar als trobadors un paper, literàriament parlant, ineludible.
Entre1931 i1936 l'autonomia adquirida per Catalunya, que donava suport a l'occitanisme, va revifar i dinamitzar aquest moviment social. Alhora, la tasca de destacats lingüistes comJùli Rounjat oLoís Alibert permeteren la normalització lingüística, si més no, de les parles provençal i llenguadociana.
L'Institut d'Estudis Occitans (IEO) es va establir el1945 per la defensa i la promoció de la llengua occitana. La seua acció és responsable en gran part de la salvaguarda i el desenvolupament de l'occità. Promou la recerca, estudis, col·loquis, publicacions i l'ensenyament de l'occità, a més de moltes altres activitats, totes orientades al mateix fi. També cal mencionarlescalandretas, que són unesescoles bressol des d'on s'està introduint la llengua als més joves.
També se celebra un festiva de cinema en occità, conegut amb el nom deLlanterna Digital. De 2010 a 2011 es va celebrar a Tolosa el festivalSèm e serem, dedicat a la música contemporània d'inspiració tradicional occitano-catalana. El 2011-2012, l'Euroregió Pirineus-Mediterrània va estimular el projectePoesia sense fronteres, un recull de poesia occitano-catalana dels seglesxii alxxi.
Un dels passatges més notables en occità en la literatura occidental, es troba en el 26è cant delPurgatori deDante, en què eltrobadorArnaut Daniel respon al narrador:
«Tant m'abelís vòstre cortés demand, / qu'ieu no me puesc ni vòlh a vos cobrir. / Ieu sui Arnaut, que plor e vau cantant; / consirós vei la passada folor, / e vei jausent lo jòi qu'esper, denant. / Ara vos prec, per aquela valor / que vos guida al sòm de l'escalina, / sovenha vos a temps de ma dolor»
I traduït al català modern:
«Tant m'abelleix la vostra cortesa demanda, / que no puc ni vull amagar-me de vós. / Jo sóc Arnaut, el qui plora i va cantant; / consirós veig la passada follia, / i joiós veig el dia que espero, davant (de mi). / Ara us prego, per aquell valor / que vos guia al cim de les escales, / que us recordeu a temps de ma dolor»
També als articles de la categoria detrobadors es poden trobar nombroses composicions en occità amb les seues traduccions al català modern.
El 17 de març de 2007 tingué lloc a Besièrs la manifestació per la llengua occitana. La policia dona una xifra d'uns 18.000 manifestants i l'organització uns 21.000.
El 27 de gener del 2007 tingué lloc a diverses ciutats occitanes i a Barcelona laDictada Occitana.
Convocada la manifestació d'enguany per demanar la reconeixença de la llengua a Besiers, el 17 de març del 2007, amb el mateix lema «Anem, òc, per la lenga occitana!».
El 22 d'octubre del 2005 a Carcassona, manifestació de més de 12.000 persones demanant la reconeixença de la llengua.
El govern francès redueix el nombre d'escoles on s'ensenya l'occità (febrer2004): per problemes en la reducció dels pressupostos en l'ensenyament, es passa de 13 escoles a 4. La reacció adversa de diferents col·lectius, polítics i acadèmics, deixa indiferent el govern francès.
Occità, llengua olímpica (març de2004): elsJocs Olímpics d'Hivern del2006 se celebraren a valls italianes de parla occitana (Val Pelis, Val Cluson i Val Susa, a la província deTorí). L'occità hi fou «llengua olímpica», però no pas oficial.
↑Querol i Puig, Ernest (2006)El coneixement del català 2001. Mapa sociolingüístic de Catalunya: Anàlisi sociolingüística del cens de població del 2001. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
.svg%26amp%3blang%3dca)
.svg)
