Petromyzontidae | |
|---|---|
 Llamprea de mar o ferratimó(Petromyzon marinus) | |
| Període | |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Subfílum | Vertebrata |
| Classe | Cephalaspidomorphi |
| Ordre | Petromyzontiformes |
| Família | Petromyzontidae Risso, 1827 |
| Subfamílies | |
Elspetromizòntids (Petromyzontidae), coneguts popularment com allamprees ollampreses, són unafamília depeixos molt primitius que pertanyen a la superclasse delsàgnats,[1] és a dir, sense mandíbules i a la classe delsCephalaspidomorphi.
El sinònimllepapedres, acollit pels diccionaris,[2] malgrat tenir equivalents enoccità ifrancès,[3] és segons cert lingüistes unmot fantasma.[4][5]
Presenten un cos molt llefiscós, sense escates i amb forma cilíndrica. Tenen l'aparença d'unaanguila, tot i quefilogenèticament el parentiu és molt llunyà.
La boca té una característica forma de ventosa i posseeix nombroses dents còrnies. Llur nomllatí prové del fet que es poden aferrar a les pedres amb la boca (lambere = 'llepar'; petra = 'pedra').
En algunes espècies, la funció de la boca rodona és fixar-se a les seves preses vives, a les quals absorbeix la sang, de la qual s'alimenta. Per exemple, en el cas de lallampresa de mar o ferratimó,(Petromyzon marinus) no resulta rar veure-la fixada com aparàsit detaurons,salmons,bacallans i fins i tot mamífers marins, com lesfoques. Altres espècies, com lallampresa del Caspi(Caspiomyzon wagneri), només mengen preses mortes.
Neix alriu, on roman durant 4-5 anys en estat larvari, fins a arribar a mesurar 20 cm de llarg, moment en què es converteix en adult i descendeix al mar on viurà, entre els 200 i 500 m de profunditat, fins a arribar a la maduresa sexual. És llavors quan, amb una longitud entre 80-100 cm i un pes de fins a 1 kg, en viatge migratori, remunta el riu per pondre.
Lafresa té lloc a la primavera i estiu en llocs poc profunds, on construeix un niu de pedres que transporta amb la seva ventosa bucal. El nombre d'ous varia entre 50.000 i 200.000; durant la posta, el mascle es fixa a la femella amb la boca i roman agafat a ella; la femella, de la mateixa manera, es fixa a una pedra del fons. Després de la fresa, les llamprees moren.
Les llampreses es pesquen als rius o estuaris, en llocs anomenats «pesqueres», en les quals, mitjançant murs de maçoneria, es canalitzen les aigües per fer-les passar a través d'unes nanses anomenades engallecbutrones.
Ocasionalment, les llampreses es pesquen amb el cap d'un animal mort amarrat a una corda. Les llampreses s'aferren tan fermament al cap que es deixen treure de l'aigua.
AGalícia,Astúries iPortugal, la veda de les llampreses conclou en arribar el mes de gener. Varen ser abundants en tots els rius de l'oest de lapenínsula Ibèrica, però avui en dia ja n'han desaparegut de molts. Continuen gaudint de fama merescuda les llampreses d'As Neves,Arbo,Salvaterra de Miño,Tui i tota la ribera delriu Miño.
A part de Galícia, Astúries i Portugal, la carn de les llampreses és molt apreciada també aFrança, elRegne Unit,Suècia,Finlàndia, elsestats bàltics iCorea. Elsromans ja la consideraven veritablement exquisida i era menjar digne de reis ibisbes a l'edat mitjana.[6]
La llampresa té un gust una mica fort i una textura ferma i viscosa característica que, encara que desagradi a alguna gent, fa que alguns gastrònoms trobin aquest peix desmesuradament exquisit. Al reiEnric I d'Anglaterra (1068 - 1135), li agradava tant aquest peix que va morir d'una indigestió de llampreses aSt. Denis-le-Fermont, a prop deRouen,Normandia.
Depenent de l'espècie i la mesura, la llampresa es fa arrebossada, guisada, a la brasa o bé es pot degustar cuinadaa la bordelesa(lamproies à la bordelaise), amb vi i amb la seva pròpia sang.[7]
La taxonomia presentada aquí és la donada per Fisher (1994),[8] que classifica les llamprees com els únics membres de la classeCephalaspidomorphi.[9] Les llamprees representen l'únic ordre delsPetromyzontiformes i la famíliaPetromyzontidae[10] que inclou 3 subfamílies, 9 gèneres i 40 espècies descrites.
.svg){kind=icon}