Així mateix, reben el nom de litografia, a més del sistema d'impressió, cadascun dels exemplars obtinguts per aquest procediment, així com eltaller on es realitza aquest tipus de treballs. Encara que de forma incorrecta, és freqüent en l'actualitat denominar a les empreses d'arts gràfiques com litografies.
La litografia es pot aplicar directament usant qualsevoltècnica pictòrica o dedibuix:pinzell,ploma,llapis,pastel, etc. Per a aquest tipus d'impressió s'utilitza unapedra calcària, o altre tipus depedra, lluentada sobre la qual es dibuixa laimatge a imprimir. Aquest procés es basa en la incompatibilitat de solubilitat entre el greix i l'aigua. La pedra o planxa s'humiteja amb una solució degoma aràbiga iàcid nítric, que fa resistent latinta de les zones no dibuixades i que, al contrari, s'absorbeixi la tinta de basegreixosa o d'oli de les zones dibuixades. Així, una vegada la pedra està humitejada, latinta d'impressió solament queda retinguda en les zones dibuixades prèviament. La impressió és un reflexsimètric, com vist en unmirall, del dibuix original.
Per a cada color s'ha d'usar una pedra diferent i, evidentment, el paper haurà de passar per lapremsa d'imprimir tantes vegades com tintes s'emprimin. D'altra banda, la litografia facilita la creació múltiple d'una imatge per mitjà d'impressions de color superposades.Andy Warhol, per exemple, va popularitzar als anys seixanta els seus retrats múltiples, tot i que ell va fer servir laserigrafia.
Ja fa anys que les pedres litogràfiques han estat substituïdes per planxes de metall que tenen les mateixes propietats que la pedra, però es continua anomenant litografia artística.
Posteriorment, amb l'aparició de les rotatives es van començar a emprar làmines flexibles dezinc o d'alumini, i més recentment deplàstic, en substitució de les pesadespedres litogràfiques. Amb la incorporació de lafotolitografia, aquestes planxes van deixar de serdibuixades a mà, ja que la sensibilitzacióquímica per medisfotogràfics de la seva superfície permetia exactes reproduccions fotogràfiques.
El resultat final d'una litografia recorda al resultat d'un dibuix. També existeix la fotolitografia
Aquesta tècnica era al principi massa lenta i costosa per a la producció de cartells. La majoria dels cartells eren produïts en blocs de fusta (xilografia) o gravats del metall amb poc color o disseny. La tècnica de la litografia era lenta, laboriosa i exigia precisió extrema en la composició.
Malgrat la litografia hagi caigut en desús com a procediment d'impressió, actualment el podem trobar vinculat al món de les arts plàstiques.
En elscartells impresos mitjançant el sistema litogràfic, tan freqüents en la segona meitat del segle xix i primeres dècades del segle xx, s'utilitzaven quinze, vint o més tintes. Entre ells són de destacar els que anunciaven les curses de braus, els de Setmana Santa, i elsdissenyats en la zona republicana durant laGuerra Civil espanyola.
A Catalunya -i a tot l'estat espanyol- el pioner de la litografia ésJosep March amb la seva estampa de l'escut de la Junta de Comerç, del 1815,[3] custodiada a laBiblioteca de Catalunya, institució que també posseeix una vuitantena d'altres "incunables litogràfics", nom amb què es coneixen les estampes litogràfiques anteriors a 1825. Encara que aquest procediment va ser extensament usat amb fins comercials, la major part dels grans pintors dels seglesxix ixx també el van emprar, ja que facilitava obtenir un cert nombre de còpies d'un mateix treball:Picasso,Toulouse-Lautrec,Miró,Mondrian,Ramon Casas,Tàpies,Alfons Mucha, etc.
↑Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.39. DL M-50.522-2002.ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 3 desembre 2014].
↑«www.bnc.es». Arxivat de l'original el 2007-07-26. [Consulta: 2 maig 2008].
_1895-6.jpg)
_1892.jpg)
_1893.jpg)
_Le_Divan_japonais_1893_lithographie_-_Toulouse-Lautrec_MTH.A3.jpg)
