Literatura sarda és la literatura feta ensard, la llengua romànica pròpia de l'illa deSardenya, o bé en altres llengües per part d'escriptors sards.
Els primers documents en llengua sarda daten del 1200, i es tracta delscondaghes i lescartes de logu, de caràcter municipal. Però el més important en producció literària és la poesia popular. Entre el poble sard, la figura del poeta era força important; era un professional que se'l cridava i pagava, fins i tot feiadispùtas amb altres poetes component líricsmonostrofes, de base mètrica tetràstica i gènere amorós:mutu, mutettu ibathorina, amb molts dístics (s'istérria era el primer dístic, un joc de paraules irracional, isa torrada el segon dístic, un concepte poètic sentimental). Altres composicions populars eren lesanninnias (bressoles),attìtidus (cants funeraris), famosos els dedicats als bandits com Darosas, Torracorte, Onardo o Corbeddu; elsgòggius, d'origencatalà i de caràcter coral i religiós (famosos aOrgosolo i Sant’Antonio de Lodi), i els laudatorisagrestes. D'altres eren elsonettu, d'origen castellà, i els cants ambcuncordu (cor). Tots utilitzaven com a base el dialectelogudorès.
La literatura culta, però, s'ha fet en els més diversos idiomes. Destacaren durant el segle xvi i XVII, per una banda,Antoni Canu, que el 1557 compondria una de les primeres líriques importants en sard,Sa vita et sa morte et passione de Sanctu Gavinu, Brothu et Januariu. Més tard, ell mateix compondria unesRimes Spirituali (1597), però la via oberta per a compondre en sard només fou continuada perJeroni Araolla (mort el 1645), castellà dePorto Torres i autor deDiscurso de sa miseria humana (1582), i perSalvatore Vidal (1581-1641), autor de poemes en sard castellanitzat el 1638 i d'unsAnnales Sardiniae (1639), obra polèmica en què afirma queSardenya pertanyia al duc deToscana i no pas alcasal de Barcelona.
Les principals obres del període, però, les compongueren en castellà i llatí, llevat d'alguna en català. D'aquesta època, daten el pare de la historiografia sarda,Giovanni Francesco Fara (1542-1591), amb el llibre d'històriaDe rebus Sardois (1580) i l'obra inacabadaDe Coreographia Sardiniae, publicada el 1835; l'humanista, advocat fiscal i teòlegSegimon Arquer (1530-1571), autor en llatí d'unaSardiniae brevis historiae et descriptio (1550), en què es fa ressò del bilingüisme català sard i ataca laInquisició, raó per la qual fou cremat a la foguera;Nicolau Canyelles i Delseny (1515-1585),bisbe de Bosa el 1578-1585, va crear aCàller el 1566 la primera impremta sarda ambVicenzo Samberino, però gairebé totes les obres impreses ho estaven en castellà o llatí, llevat delsCapítols de la cort de l'estament militar de Sardenya (1572), que ho estaven en català.
Per altra banda, l'escriptor sard més important de l'època fouAntoni Lofrasso, originari de l'Alguer, que va escriure en castellàLos mil y doscientos consejos y avisos discretos (1571), consells sobre les diverses professions, iDiez libros e la fortuna de amor (1573), novel·la pastoral i descriptiva. La primera obra sarda escrita en italià fou lesRime diverse (1595) del callerèsPietro de Litala. I encara en el segle xvii, Josep de Litala i de Castellví (1627-1701) va compondre en castellà unaLoa (1666) i laCima del monte Parnaso español con las tres musas castellanas Calíope, Urania y Euterpe (1672).
En el segle xviii, destacaria el poetaGiovanni Delogu Ibba (1664-1738), que compongué l'Index libri vitae cui titulus est Iuesus Nazarenus Rex Iudeorum (1736), que conté algunsgosos en sard, però encara no existeix una literatura en sard organitzada. Fins al 1780, no es formaria el primer grup literari sard anomenatArcadia, en què destacaren els autorsPietro Pisurzi (1724-1799),Gavino PesDon Baignu (1724-1795), amb els poemesLu Tempu, Lu Pintimentu, La Vecchiaja,Efisio Pintor Sirigu (1765-1814),Giovanni Pietro Cubeddu (1749-1829) iMatteo Madao (1723-1800) jesuïta que el 1782 compondriaIl ripulimento della lingua sarda, un assaig de gramàtica, iL'armonia dei sardi (1787); iRaimondu Congiu componguéIl trionfo della Sardegna (1793), però l'obra més destacada de l'època fou el pamflet de caràcter reivindicatiu deFrancescu Ignaziu MannuInnu de su patriotu sardu contra o sus feudatarios (1796), que poc després esdevindrà himne nacional delsistamentisti.
Durant el segle xix, es produirien els primers intents de normalitzar la llengua i d'anàlisi de la situació del país. Ja el1803,Giovanni Andrea Massalà fa unaDissertazione sul progresso delle scienze e della letteratura in Sardigna dal ristablimento delle due Università, en què afirma que s'ha patit durant segles la dominació política estrangera que l'ha obligat a seguir-la servilment. Així, el 1840, el filòleg sardGiovanni Spanu (1803-1878) va compondre l'Ortografia sarda nazionale o grammatica del dialetto logudorese, primer intent de cercar una ortografia unificada de la llengua sarda, que divideix la llengua en quatre dialectes, i proposa la unificació basada en el dialecte del Logudor. La tasca la completaria el 1855 amb elVocabolario del dialetto logudorese, i el 1857 fou nomenat rector de la Universitat de Càller, des d'on intentarà promoure l'ús del sard unificat.
Els autors més destacats en sard durant el segle xix forenPaolo Mossa,Melchiorre Murenu (1803-1854) ambA una giovane libertina, Sa muzere brincagiola, Sa povertade, S'Istadu de Sardigna iSas isporchizias de Bosa,Peppino Mereu (1872-1901) ambGalusè, Nanneddu Meu iA Genesio Lamberti,Pompeo Calura,Antioco CasulaMontanaru (1878-1957), autor d'unsCàntigos di Ennargentu (1922),Boghes de Barbagia (1904), Sos Cantos de sa solitudine (1933) iSa lantia (1950), i P. Nurra, autor d'unaAntologia dei poeti sardi (1898).
Durant el segle xx, destacaren el poetaPompeo Calvia (1857-1921), autor del poemaSassari mannu (1919) iPietro Casu di Berchidda, que va traduir laDivinaComèdia al sard el 1929. Durant els anys 1950 al 1970, es produí un petit renaixement de la literatura sarda, amb el diccionari de Casalis, revistes en sard comSaMusa, de poesia,S'Ischiglia ('El sonall'),Pibiri e Sali ('Pebre i sal') revista humorística aCàller, i la bilingüeLa Grotta della Vipera ('El cau de la vibra'), trimestral, fundada el 1975 i que estableix el premi literariCittà di Ozieri, que permet la participació de poesies encatalà,occità, sard,furlà icors; les obres deMax Leopold WagnerLingua sarda: storia, spirito e forma iDizionario etimologico sardo, en què es considera el sard com a idioma diferenciat de l'italià, quan d'altres el consideren un simple dialecte; l'estudi deGiovanni LilliuLa civiltà dei sardi;Visentu Porru (1773-1836), autor d'unNou dizionariu sardu italianu, del 1832-1834, i unSaggio di grammatica sul dialetto sardo meridionale,Luisiu Matta, autor deSa coia de Pitanu;Efisio Vincenzo Melis, autor deZiu Paddori;Antonio Garau, autor d'Is campanas de Santu Sadurru,Peppattiongu s'arricu iSa professoressa iBasciura,Salvatore Casu iLuca Cubeddu. Els poetes improvisadors enlogudorèsGavino Contini (Siligo, 1865) Antoni Cubeddu (Ozieri), Zuseppe Pirastru (Ozieri), Pitanu Moretti (Tres Nuraghes), Barone Tucconi,Remundu Piras (Villanova Monteleone),Zuseppe Sotgiu,Batore Cabras, Angelo Dettori i Bernardino Zizi.
Però la figura més destacada va escriure en italià, la nuoresaGrazia Deledda (1871-1936),Premi Nobel de Literatura el 1926 i autora de les novel·les regionals d'inspiració sardaAnime oneste (1895),La giustizia (1899),Elias Portolu (1903), considerada la millor,Cenere (1904), iL'edera (1906) i la més famosa novel·laCanne al vento (1913). Altres autors en italià han estatGiuseppe Dessì,Salvatore Cambosu,Francesco Masala,Gavino Ledda, el juristaSalvatore Satta,Sergio Atzeni, el magistratSalvatore Mannuzzu, l'antropòlegGiulio Angioni,Bianca Pitzorno i finalment els escriptors d'avuiMarcello Fois,Flavio Soriga,Alberto Capitta,Michela Murgia iMilena Agus.
Pel que fa a la cançó, destacaren els cantantsMiali Logudoresu iMimmo Bua, però sobretotMaria Carta, que va introduir la música de Sardenya al públic estatal italià i l'internacional.I pel que fa al cinema, malgrat no existir un veritable cinema sard, podem destacar el filmPadre padrone (1977), dirigit pels germans toscans Paolo (1929) iVittorio Taviani (1931), ambientat a Sardenya i en el llibre del mateix nom del filòleg i escriptor sardGavino Ledda (Siligo 1938), i que descriu la vida dels pastors sards dels anys cinquanta i seixanta en tota la seva cruesa, així com el cruel tracte donat en l'exèrcit italià als "provincials".
