Literatura aragonesa és la literatura feta enaragonès. L'aragonès no ha gaudit, al llarg de la seva història, del prestigi literari amb el qual compten altresllengües romàniques de lapenínsula Ibèrica.
LesGlosses Emilianenses (segle x) són el primer testimoniatge escrit de la llengua aragonesa. Aquesta afirmació, que s'oposa a qui considera aquestes glosses com a castellanes, se sosté en l'anàlisi lingüística, en els quals molts dels trets apareixen com clarament aragonesos. És el cas de-it- resultant de-ct- (muito, feito), de la diptongació davant iod (uellos, tiengo), o de certes formes verbals, com les del verb ser, i lèxiques.
Però no serà fins alssegles XII ixiii que l'aragonès començarà a tenir major presència en els documents escrits. D'aquest període, destaquen elLiber Regum —primera història general amb desenvolupament narratiu ampli en unallengua romànica peninsular—,Deu manaments —tractat doctrinal destinat a confessors— i elVidal mayor, obra jurídica on apareixen compilats elsfurs d'Aragó. Textos comRazón feita d'amor, elLibre dels tres reys d'orient o laVida de Santa María Egipciaca presenten clars trets aragonesos.
Ja en elsegle xiv, despunta la personalitat deJuan Fernández de Heredia, humanista, historiador i autor de laGrant Crònica d'Espanya i de laCrònica de los Conquiridores, entre altres obres. Va ser també qui es va encarregar de traduir a l'aragonès obres clàssiques de l'Antiguitat, com lesVides paral·leles dePlutarc. No obstant això, l'aragonès utilitzat en aquestes obres presenta ja un clar polimorfisme, en el qual apareixen castellanismes, catalanismes i cultismes.
Més aragonesa es presenta laCrònica de San Juan de la Peña, del mateix segle, que inclou els versos prosificats d'unacançó de gesta, elCantar de la Campana de Huesca, que dataria de fins del segle xii o principis delxiii. També es realitzen altres traduccions en aquesta època, com la delLibro de las maravillas del mundo, llibre de viatges deJohn Mandeville.
A partir delsegle xv, amb l'entrada de dinasties castellanes a Aragó, la llengua aragonesa patirà un progressiu desprestigi social que repercutirà en la seva literatura. Els versos d'Eiximén Aznáriz seran el més destacable d'un segle en el qual els escriptors aragonesos aniran adoptant, en la seva majoria, la nova llengua de la cort i de les capes altes, elcastellà. D'aquesta manera, elsegle xvi veurà ja escriptors aragonesos en llengua castellana, en la qual comptarà amb autors de la talla deBaltasar Gracián o els germansLupercio iBartolomé Leonardo de Argensola. No obstant això, aquests segles seguiran veient una important presència de l'aragonès en laliteratura aljamiada (escrita amb grafia aràbiga), com s'aprecia en elPoema de Yuçuf, estudiat perMenéndez Pidal i en molts manuscrits i fragments d'obres comLes mil i una nits.
.jpg)
El teatre renaixentista a Aragó fou conreat perJaime de Huete, que va escriure en la primera meitat del segle xvi les seves comèdiesTesorina iVidriana, que incloïen diàlegs procedents del parlar popular amb abundants aragonesismes. La llengua aragonesa, convertida cada vegada més en una llengua d'àmbit rural i familiar, adoptarà en els segles següents un caràcter marcadament popular. Elsegle xvii comptarà amb escriptors aïllats que, conscients de les diferències entre el parla del poble (aragonesa) i l'adoptada pels escriptors, miraran d'usar-la per a donar major realisme a les seves obres. Serà el cas de l'abadessaAna Abarca de Bolea, autora del poemaAlborada al Nacimiemento, i també de les "pastoradas" del segle xviii, en les quals el "repatán" s'expressarà sovint en aragonès.
Elssegles XIX ixx veuran un cert renéixer de la literatura aragonesa, si bé la seva condició d'idioma minoritzat i mancat d'una seriosa referència estàndard farà que els escriptors tractin els seus temes, sovint localistes, en la seva pròpia varietat dialectal de l'aragonès. Així, en1844 apareix en aragonès d'Almudévar la novel·laVida de Pedro Saputo, deBraulio Foz. Ja en el segle XX destaquen: en dialecte deHecho o "cheso", les comèdies costumistes deDomingo Miral i la poesia deVeremundo Méndez; enribagorçào deGraus, els escrits populars deTonón de Baldomera i els versos deCleto Torrodellas; en aragonès delSomontano de Barbastre, els relats costumistes dePedro Arnal Cavero, així com la popular novel·la deChuana Coscujuela,A Lueca, A istoria d'una mozeta d'o Semontano (1982).
Els anys posteriors a la dictadura suposen una revitalització de la literatura aragonesa, que ara persegueix un model més estandarditzat o supradialectal. Nombrosos estudis filològics sobre les diverses parles aragoneses ajudaran a adoptar una visió conjunta de l'idioma.1977 serà l'any de la primera gramàtica escrita de l'aragonès, a càrrec deFrancho Nagore. En1972,Ánchel Conte publica el poemariNo deixez morir a mía voz.Eduardo Vicente de Vera publicaGarba y augua (1976) iDo s'amorta l'alba (1977). A partir dels primers anys, creix el nombre d'autors en el que s'anomenarà aragonès literari o comú (Inazio Almudévar,Chusé Antón Santamaría Loriente,Francho Rodés,Chusé Inazio Nabarro,Miguel Santolaria,Óscar Latas Alegre,Chusé Raul Usón, Carlos Diest,Alberto Gracia Trell,Carmina Paraíso Santolaria,Rafel Vidaller Tricas,María Pilar Benítez Marco,Ana Giménez,Zésar Biec Arbués, etc.) per oposició a l'aragonès local o dialectal, que també se segueix conreant en obres com les deNieus Luzía Dueso Lascorz iJosé María Satué en dialectes deSobrarb,Máximo Palacio,Ricardo Mur Saura, en el d'Alt Gàllego oEmilio Gastón Sanz en el de laValle de Hecho o les deAna Tena oCarmen Castán, enribagorçà. Així mateix creixerà en aquests anys el nombre de premis literaris que fomenten la creativitat literària, com elPremi literari Vila de Siétamo, o elPremi de Relats Luis del Val.
