Ellinx (Lynx) és un gènere defelins del qual formen part quatre espèciesvivents i una d'extinta. Les seves característiques són: mida mitjana, potes fortes, orelles prominents, cua curta i el pelatge més o menys tacat.
Totes les espècies habiten exclusivament a l'hemisferi nord, a Euràsia i Nord-amèrica (d'on sembla que són originaris). L'anomenat linx africà (Caracal caracal), que habita a Àfrica i a gran part de l'Àsia central i occidental, és en realitat un felí escassament emparentat amb els representants del gènereLynx, malgrat que hi comparteix algunes semblances externes, fruit de laconvergència evolutiva, com són la cua, excepcionalment curta i les grans orelles, coronades per llargs pèls negres a la punta que serveixen per potenciar-li la gran audició.
Els linxs tenen una silueta característica amb la seva cua curta i potes llargues. Aquí,linx nòrdic d'un zoològic suec.
El físic molt reconeixible dels linxs difícilment es pot confondre amb els membres d'un altregènere defelins, excepte potserCaracal. Elcos es caracteritza per una marxa balancejada a causa de les seves extremitats posteriors molt desenvolupades, que és una particularitat del gènere, els felins tenen generalment la part davantera del cos més potent.[4]
El pelatge té diferents tonalitats segons l'espècie i la subespècie de què es tracti. Els linxs canadencs i eurasiàtics oscil·len entre el marró i el groc desenvolupant un pelatge més llarg i gris durant l'hivern. El linx ibèric és de color marró mentre que el linx vermell, com indica el seu nom, té un mantell marró-vermellós. Les quatre espècies tenen taques i ratlles que varien segons l'individu. Generalment els individus més tacats són els que viuen al sud.
Lacua és curta, com a truncada i acaba en una borla[5]; mesura amb prou feines de 20 a 25 cm de llargada.[6] La mida total varia segons l'espècie, però es manté en les mateixes proporcions: només el linx nòrdic es diferencia per la seva mida que pot ser el doble que la d'altres espècies. Eldimorfisme sexual és significatiu: els mascles són de mitjana una quarta part més grans que les femelles.[7]
Mida i pes de les diferents espècies del gènereLynx
El cap d'un linx té orelles triangulars rematades amb acaben en flocs negres i bigotis al voltant de les galtes. Aquí, unLinx ibèric.
El cap dels linxs, de forma arrodonida i sostingut per un coll curt és també característic. Lesorelles són triangulars, llargues i adornades amb flocs de pèl negre. Aquests plomalls d'orella no només estan presents en espècies del gènere Linx, sinó també en la delcaracal, elgat de la jungla[12] i certes races degat domèstic.[Nota 1] Això es podria utilitzar per capturar la direcció delvent.[12] Elspèls llargs al llarg de lesgaltes, anomenats "patilles", formen una punta que els dona un aspecte lleugerament grassonet.[5] S'ha discutit la utilitat de la forma facial del linx, especialment els flocs de pèl per a les orelles. Matjuschkin va proposar una analogia amb la cara delmussol, molt rodona, amb petites plomes erectes al cap:[Nota 2] els bigotis al voltant de les galtes del linx formarien un mirall parabòlic per captar millor els sons, mentre que els flocs de les orelles millorarien la localització del so.[13]
Els linxs tenen la característica de tenir només 28 dents en lloc de les trenta habituals dels felins:[4] només tenen dospremolars a lamandíbula superior, que és una característica del gènereLinx.[Nota 3][14] L'escurçament de les mandíbules comporta un augment de la potència de la mossegada.[6] Dins del gènerelinx, només el linx nòrdic té la possibilitat de tenir una dent supernumerària.[15] Ladentadura temporal dels linxs no inclouqueixals, l'ordre d'aparició de les dents éscaní -incisiu -premolar, doncs, per a la dentició final incisiu - caní - premolar - molar.[16]
Com tots els felins, els linxs tenen unavisió molt sensible amb poca llum i molt precisa per detectar el moviment. L'olfacte és potent, però només s'utilitza per a lacomunicació intraespecífica (marcació delterritori per exemple), i mai per a la caça com elCanidae.[6] Lesvibrisses, sovint anomenades "bigotis", es troben al musell, per sobre dels ulls, a les galtes i a l'alçada de les potes: com tots els felins, són un òrgan de toc molt sensible.[17] Els linxs no reaccionen a l'herba gatera en captivitat, però sembla que se senten atrets pel seu olor en estat salvatge.[18]
Són capaços de nedar quan cal, i són excel·lents saltadors i escaladors,[19] gràcies a les seves extremitats posteriors especialment adaptades al salt.[7] Per exemple, linxs captius han escapat saltant per sobre de la seva tanca de tres[20] a quatre[21] metres. Com tots els felins, els linxs són corredors de fons molt pobres. Aquesta baixaresistència es pot correlacionar amb la petita mida delcor: el pes del cor d'un linx només representa entre el 3,4 i el 6,4% de la seva massa total. Els linxs coneixen tres marxes: elpas, que és la marxa més utilitzada, el trot i elsalt.[7]
Els linxs recorren el seu territori a la recerca de preses. Aquí, unLinx vermell.
Es tracta d'animals preferentment forestals. El linx ibèric habita en boscos de tipusmediterrani, mentre que el nòrdic i el canadenc alternen entre els boscos deconíferes i els de fulla caduca. També poden habitar zones com la tundra. El linx vermell és comú tant en boscos com en les grans esplanades i algunes àrees de matoll del centre i oest de Nord-amèrica.
Com tots els felins, els linxs són territorials. Elterritori delmascle se superposa al d'una o mésfemelles. Els territoris, tots els sexes conjugats, però, inclouen "zones neutrals" on es poden moure sense cap enfrontament: els límits del territori són sovint zones neutrals per als linxs. La mida del territori depèn de la densitat de preses i de l'espècie de linx considerada.[22] El territori del mascle pot arribar als 300 km2 aAmèrica del Nord. El linx mascle és intolerant vers altres mascles que travessen el seu territori, encara que siguin les femelles les més reivindicatives entre elles.[23]
Els marcatges olfactius, que permeten senyalitzar la seva presència al territori, es fan la majoria de vegades en un suport fàcilment identificable. Sovint es tracta de raigs d'orina i marques de rascades.[Nota 4] Les marques són més freqüents al centre del territori que a la seva perifèria.[24]
Els linxs són generalment solitaris, excepte les femelles amb les seves cries. Les úniques trobades entre mascle i femella tenen lloc durant el període dereproducció, durant el qual el mascle segueix la femella en tots els seus moviments.[22]
Extremadament discrets, els linxs rarament són visibles. Per exemple, alParc Nacional del Bosc de Baviera, on s'ha reintroduït el linx boreal, 10.000 visitals prenen anualment un camí a tres-cents metres des del lloc de cria del linx; tot el parc de13,000 hectàrees, que conté sis linxs residents, va ser visitat per 1,3 milions persones el1976. Tanmateix, només s'han informat de sis a vuit albiraments anuals.[13]
Els linxs són més actius al capvespre i a l'alba. Principalment cacen peremboscada. Com la majoria dels felins, els linxs solen asfixiar les seves preses amb una mossegada a la gola,[6] sense utilitzar les seves potes per noquejar-les.[7] Poden recórrer el seu territori a la recerca de preses durant diversos quilòmetres. La freqüència de caça és d'una presa cada dos o tres dies.[25] La taxa d'èxit de la caça varia molt entre els individus. Per al linx nòrdic, s'estima que les femelles acompanyades de les seves cries tenen èxit en la seva caça en el 60 al 70% dels casos, els mascles en el 40 al 60% dels casos i els subadults en el 10 al 20% dels casos. La distància entre l'atac i la mort és generalment inferior a vint metres. Els linxs només persegueixen les seves preses durant més de dos-cents metres entre l'1 i el 5% dels atacs.[13]
Les preses més comunes en són elsrosegadors i elslagomorfs, a les que s'afegeixen ocasionalmentocells iungulats de petita mida, com aracabirols i cries decérvol. Els petits carnívors, entre el que s'inclou elgat feréstec, tampoc no escapen a la seva depredació.
De les quatre espècies conegudes de linxs, l'espècie ibèrica és la més vulnerable pel que fa al nombre d'individus. Aquesta espècie forma part de laLlista Vermella de la UICN. La població del linx ibèric, que s'havia reduït a 200 exemplars, s'ha recuperat fins als gairebé 700, i es reparteix en petites àrees del sud-oest de la península Ibèrica, entre les quals destaca elParc Nacional de Doñana. Malgrat els recents èxits del programa de cria en captivitat portada a terme a Espanya, l'espècie encara continua decreixent per culpa dels atropellaments a les carreteres, destrucció del seu hàbitat i l'escassetat d'aliments, degut principalment a lamixomatosi en elconill. També es produeixen morts quan els animals queden atrapats en els paranys i a causa de lacaça furtiva.
El 28 de maig de 2019 va néixer alsPirineus catalans el primer linx en més d'un segle, de l'espècie linx europeu olinx nòrdic, extingida a la zona. Es tractava d'un mascle d'un quilo de pes, fill de pares nascuts el 2008 en captiveri a Galícia. El cadell va venir al món en un centre d'educació mediambiental i d'interpretació de la natura que té una àrea de recuperació de fauna de lavall d'Àneu, alPallars Sobirà.[26][27]
LaFilogènia fa temps que es basa en l'estudi delsfòssils d'un animal per tal d'aclarir l'aspecte i l'evolució d'una espècie. La filogènia moderna es basa principalment en anàlisis genètiques a causa del petit nombre de fòssils felins. El primer felí es remunta a fa 11 milions d'anys. L'avantpassat comú de les líniesLeopardus,Lynx,Puma,Prionailurus iFelis hauria creuatBeríngia i colonitzat Amèrica del Nord fa aproximadament 8 a 8,5 milions d'anys.[28] Fa 7,2 milions d'anys, el llinatge del linx es va separar del dels pumes. L'últim avantpassat comú de tots els linxs data de fa 3,2 milions d'anys alPliocè.[28]
Encara que els fòssils són rars entre els felins, els linxs són una excepció.[29] Ellinx Issoire (Lynx issiodorensis) es considera generalment l'avantpassat comú del gènereLynx. Aparegué durant elPliocè superior.[2] Tenint una àrea de distribució molt àmplia,L. issiodorensis presentava una morfologia propera a la delsfelins alhora que tenia les característiques del linx[30][31]: una cua curta i dents amb 28 dents. S'han proposat diverses hipòtesis d'"aparicions" de linxs moderns a través de la forma intermèdia del linx d'Issoire. Una primera hipòtesi suggereix una divergència en tres llinatges diferents:L. pardinus,L. linx, iL. rufus; en aquesta primera hipòtesi,L. canadensis descendeix deL. lynx.[30]
El linx d'Issoire hauria emigrat aAmèrica del Nord a través de l'estret de Bering durant la glaciació delPleistocè fa cinc o dos milions d'anys: es van descobrir proves de la seva presència allà fa 2,5 a 2,4 milions d'anys aTexas. Aleshores, el linx Issoire hauria evolucionat cap a una forma intermèdiaLynx issiodorensis kurteni i després cap a l'actual linx roig (Lynx rufus).[29]
El terme "linx" prové delllatí "lynx",[32] provinent delgrec antic “λύγξ /lunx” que designa simplement l'animal.[33] La primera font en català data de 1507.[32]
A la mitologia dels nadius americans, la figura del linx s'associa sovint amb la delcoiot, en un tema degermanament.[Nota 5] El linx i el coiot estan associats respectivament amb elvent i laboira, dos elements oposats en el folklore indígena. Les llegendes varien lleugerament entre els pobles nord-americans, i a Amèrica del Sud existeixen mites equivalents, com aBrasil per exemple. Les figures del linx i el coiot en els mites de les primeres nacions d'Amèrica van ser estudiades perClaude Lévi-Strauss, al seu llibreHistoire de Lynx. Segons ell, aquests bessons oposats de força desigual representen un món en perpetu desequilibri. Aquesta anàlisi li permet interpretar el comportament amable dels aborígens durant els seus primers contactes amb els europeus: per als aborígens, l'existència del seu poble implicava l'existència d'altres pobles dels quals esperaven l'arribada. Encara segons Lévi-Strauss, les versions posteriors són el resultat del contacte habitual amb els europeus.[34][35]
En una llegendaShawnee, el linx, un dels quatre protectors de l'estrella del matí, és enganyat per un conill: mentre aquest últim està acorralat en un arbre, disposat a ser atrapat pel linx, suggereix al seu depredador que faci foc per rostir-lo; aleshores el conill salta de l'arbre i les brases s'escampen pel pelatge del linx i dibuixen taques marrons fosques al seu pelatge.[36] Elsmohaves creuen que sovint somiar amb un objecte o un ésser viu els dona les seves característiques. Si somien amb les dues divinitats representades pel linx i el puma, pensen que això els donarà habilitats de caça superiors a les d'altres tribus.[37] Els colons europeus també admiraven aquest felí, i als Estats Units continua sent destacat a les antologies de folklore nacional.
El linx nòrdic està gairebé absent de les mitologies europees; tanmateix, ha estat objecte de nombrosessuperstricions col·locades enbestiaris. El linx apareix com un llop amb taques de pantera, la femella del qual només pot parir una vegada.[38]
Una altra superstició és que el linx té bons ulls. Aquesta creença va néixer de la confusió amb l'argonautaLinceu que posseïa una visió penetrant.[31] També es pensava que els ulls brillants del linx[Nota 6] il·luminaven el camí i podien deixar cec per la instensitat de la llum.(Raydelet 2006, Sentier de l'imaginaire) Els seus ulls brillants suposadament tenien la capacitat de veure a través de les parets.[39] La llegenda del llop cerver diu que el linx es pot transformar en unllop per alimentar-se decervells humans.[40] Té cap de linx posat de cara amb les orelles dretes, cos de pantera amb clapes i cua de gat de color tirant a fosc.[41]
L'orina del linx es solidifica per formarlyncurius.Bestiari medieval del segle xiii.
L'orina de linx tenia la propietat de solidificar-se per formar una pedra preciosa vermella, lyncurium,[39] lyncurius olapis lyncurius.[38] Per amagar aquesta pedra i pergelosia, el linx cobreix la seva orina amb terra. La fabulosa pedra és capaç de curar laicterícia i fer desaparèixer les pedres de labufeta.[31] Segons Theofrast (segle v aC), la pedra atrau la palla, les encenalls de fusta, el coure i el ferro; és de millor qualitat si prové d'individus salvatges i mascles.[38] Encara que ningú no hagi vist mai aquesta fabulosa pedra, els escrits de Teofrast seran recollits per diversos autors clàssics comOvidi (segle i),Plini el Vell (segle i) iIsidor de Sevilla (segle vii)[38] fins al segle xvii on desapareix gradualment delslapidaris, sense que les creences de Teofrast mai es posin en dubte.[42]
↑28,028,1Stephen O'Brien i Warren Johnson «L'évolution des chats». Pour la science, 366, 4-2008. basat enW. Johnson et al. «The late Miocene radiation of modern felidae : a genetic assessment» (en anglès). Science, 311, 2006. iC. Driscoll et al. «The near eastern origin of cat domestication» (en anglès). Science, 317, 2007.
↑32,032,1«linx». diccionari.cat. [Consulta: 6 abril 2024].
↑ Le Robert.Dictionnaire historique de la langue française, 1993.ISBN 2-85036-187-9.
↑Nur Yalman «Lévi-Strauss in Wonderland: Playing Chess with Unusual Cats: The Story of Lynx» (en anglès). American Ethnologist, 23, 4, 11-1996, pàg. 902.DOI:10.1525/ae.1996.23.4.02a00120.
.svg){kind=icon}
.jpg)
