| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 30 agost 1907 Buenos Aires (Argentina) | ||
| Mort | 18 gener 1996 (88 anys) Aubervilliers (França) | ||
| Sepultura | cimetière de Saint-Dyé-sur-Loire(fr) | ||
| Residència | Trieste París | ||
| Activitat | |||
| Lloc de treball | Trieste París Milà Roma | ||
| Ocupació | pintora, escenògrafa, gravadora, dissenyadora, escriptora, autora, dissenyadora de vestuari, joiera, il·lustradora, artista | ||
| Gènere | Natura morta,art figuratiu,retrat,animalística ifigureta | ||
| Moviment | Surrealisme | ||
| Representada per | Artists Rights Society iDidier Ltd | ||
| Participà en | |||
| Medusa, Bijoux et tabous | |||
| De Calder à Koons, Bijoux d'Artistes, La Collection Idéale de Diane Venet | |||
| Scultura Aurea | |||
| Família | |||
| Parella | Max Ernst | ||
| Lloc web | leonor-fini.com | ||
   | |||
Leonor Fini (Buenos Aires,30 d'agost de1908 -París,18 de gener de1996) fou unapintorasurrealistaargentina; més enllà de la pintura, es dedicà també al teatre, el ballet, el llibre il·lustrat i el vestuari.[1]
Va néixer a Buenos Aires, filla de mareitaliana i pare argentí. El seu pare va abandonar la família quan Leonor era encara una nena. Va créixer aTrieste i més tard es va traslladar aParís per a convertir-se en pintora. A la capitalfrancesa va entrar en contacte amb altres artistes comPaul Éluard,Henri Cartier-Bresson,Max Ernst iSalvador Dalí. Va decidir abandonar París per tornar a Itàlia i a Roma es va fer molt amic del pintorFabrizio Clerici a qui va freqüentar assíduament al llarg de la seva vida.
Tot i que Fini va exposar en importants mostres surrealistes al llarg dels anys trenta i quaranta, i va comptar amb Ernst i Dalí com a amics, sempre va refusar la invitació a unir-se oficialment al grup d'artistes surrealistes, rebutjant la visió tradicional de la dona com a musa que manteniaAndré Breton.[2][3][4] Va pintar diversos retrats com els deJean Genet,Anna Magnani oSuzanne Flon. El 1943, Fini va acceptar la proposta dePeggy Guggenheim d’aparèixer a la mostra “Exhibition by 31 Women” celebrada a la Art of This Century Gallery deNova York, que aplegava treballs de dones de diferents estils i pràctiques artístiques, entre les quals hi havia, a més de Leonor Fini,Frida Kahlo,Djuna Barnes,Dorothea Tanning,Meret Oppenheim oLeonora Carrington.[5][6]
Amb un estil pictòric figuratiu inspirat en els mestres flamencs i elspre-rafaelites,el Bosco iBrueguel, Fini representa figures femenines i masculines d'una bellesa inquietant. Rebutjant les actituds submises i obedients, en la seva obra s'hi representen imatges de dones que no responen a les tradicions canòniques de la musa inspiradora, tant aviat redemptora com diabòlica. A través d'imatges de dones fortes que es presenten com a guerreres, esfinxs o deesses, Fini va poder crear un espai d'empoderament, i no només per a ella com a artista.[2][4]
També es va dedicar al disseny de vestuari i decorats per a obres deteatre. Els vestits que va produir per aGeorge Balanchine iFederico Fellini, així com les fantàstiques màscares de plomes que va confeccionar, van captar l’atenció de la premsa i de fotògrafs comCarl Van Vechten iHenri Cartier-Bresson.[3] En la dècada delsanys 70 va escriure tres novel·les –Rogomelec,Moumour & Contes Pour Enfantes Velu iL’Oneiropompe– i es va fer amiga deJean Cocteau,Giorgio de Chirico iAlberto Moravia. Fini va ser també una destacada il·lustradora i, així, va treballar per a autors comEdgar Allan Poe oMarcel Aymé, i va il·lustrar, per exemple, les obresJuliette, delMarquès de Sade, o laHistoire d’O, dePauline Réage. També va dissenyar objectes, com la icònica ampolla de perfum ‘Shocking’ per aElsa Schiaparelli, un disseny al qual han fet referència més tard 'Classique', deJean-Paul Gaultier, i 'KKW', deKim Kardashian).[3][5]
El 2009, Itàlia li va dedicar una important retrospectiva a Trieste,Leonor Fini l'italienne de París; una secció de l'exposició està dedicada als seus amics artistes, com Fabrizio Clerici, Pavel Tchelitchew, Dorothea Tanning i Eros Renzetti.
L'any 2019, la mostraLeonor Fini: Theatre of Desire, 1930-1990, al Museum of Sex (MoSEX) de Nova York, oferí una àmplia mostra sobre la vida i la carrera de Fini i una revisió de la seva obra, que ja havia interessat artistes del segle XX comRené Magritte,Andy Warhol,Madonna i, més recentment, Maria Grazia Chiuri, cap de la casa de Dior.[3][7]
