carrer de Santa Anna carrer de la Canuda carrer d'Elisabets carrer del Peu de la Creu carrer del Carme carrer de Portaferrissa carrer de l'Hospital carrer de la Boqueria carrer de Sant Pau carrer de la Unió carrer de Ferran carrer de Colom carrer Nou de la Rambla carrer dels Escudellers passatge dels Escudellers carrer de Santa Mònica carrer del Portal de Santa Madrona carrer de Josep Anselm Clavé
La Rambla, també anomenadales Rambles perquè té diversos trams amb noms diferents,[1] és un passeig emblemàtic deBarcelona que discorre entre laPlaça de Catalunya, centre neuràlgic de la ciutat, i elPort Vell. La paraula «rambla» té el seu origen en la paraula àrabrámla, que significa «areny, sorral», documentada per primera vegada en català l'any 1249. Una rambla és, per tant, unariera otorrent; és a dir, curs fluvial normalment sec per on només hi passa aigua en determinats moments de l'any o en dies depluja. És un tret geogràfic típic del nord de laMediterrània, on hi ha un règim de pluges irregular, amb grans xàfecs concentrats a l'inici de la tardor. Per extensió, una rambla és el passeig fet al llit d'una riera.
A la Rambla hi ha molts quioscos de premsa i parades de flors, actors ambulants, artistes plàstics com ara pintors, caricaturistes i retratistes, cafeteries, restaurants i botigues. Prop del port s'hi acostumen a instal·lar paradetes d'artesania i també pintors i dibuixants. Tot passejant per la Rambla es poden admirar diversos edificis d'interès, com elPalau de la Virreina, elPalau Moja, el mercat de Sant Josep o dela Boqueria, l'Antiga Casa Figueras, elTeatre Principal i elGran Teatre del Liceu, on es representenòperes iballets. Un dels carrers laterals, d'escassos metres de longitud, porta a laPlaça Reial, amb les seves palmeres i voltada de porxos sota els quals hi ha un bon nombre de cerveseries i restaurants, i on es reuneixen els diumenges al matí els col·leccionistes desegells imonedes.[2]
La Rambla de Barcelona desemboca a laplaça del Portal de la Pau, oberta al Port Vell, on s'aixeca elmonument a Colom. Ben a prop hi ha elMuseu Marítim, dedicat especialment a la història naval de laMediterrània i on s'exhibeix, entre d'altres, la reproducció a escala real d'una antiga galera de combat. El museu està situat a l'edifici medieval de lesDrassanes Reials, on es construïen els vaixells que connectaven els extensos dominis de laCorona pel Mediterrani. El Port Vell ofereix altres atractius, com ara un centre d'oci, de botigues i restaurants (el Maremàgnum), un cinemaIMAX i el majoraquari de fauna marina mediterrània.
Antigament un passeig popular i burgès, elturisme de masses (sobretot arran delsJocs Olímpics d'Estiu de 1992) ha afectat el caràcter del carrer, amb la proliferació decomerços derecords i també decarteristes.[3] Malgrat que gairebé ja no sigui freqüentada pels barcelonins,[4] la seva popularitat entre els turistes fa que la Rambla estigui plena de gent, sobretot en plenatemporada.
La Rambla, denominació acceptada avui dia nomenclaturalment per l'Ajuntament, ha rebut al llarg del temps diferents segons cada tam. De nord a sud són els següents:
Rambla de Canaletes o dels Estudis,[5] amb la famosaFont de Canaletes, instal·lada aquí des del 1843. Abans era anomenada dels Estudis perquè en aquest tram hi havia l'Estudi General o Universitat, al capdamunt de la Rambla, davant la porta de Santa Anna, edifici delsegle XV que va perdre el seu ús quan la Universitat fou suprimida perFelip V i es convertí encaserna militar. Es va enderrocar el1843. Baixant a mà dreta també hi havia el col·legi del nobles de Cordelles, dels jesuïtes,[6] del qual només resta l'església de Betlem. En ésser enderrocat l'Estudi General, al segle xix començà a rebre el nom de Canaletes. Cal dir que la dita font ja existia, però no era l'actual de ferro colat. En aquest tram podem trobar com a edificis destacats l'església de Betlem, el teatre Poliorama, antiga Acadèmia de Ciències al número 9, on hi ha un rellotge amb el qual els barcelonins posaven a l'hora els seus doncs era considerada l'hora oficial[7] i el palau Moja, on residí el poeta Verdaguer quan fou capellà almoiner del Marquès de Comilles.[8]
Rambla de les Flors (orambla de Sant Josep, a causa de l'anticconvent de Sant Josep), únic lloc de la ciutat en què alsegle XIX s'hi venien flors i que avui conserva encara aquesta activitat. Com a edificis destacats al número 32 trobem una casa amb esgrafiats del segle xviii i al número 37, cantonada amb el carrer del Carme, una típica casa romàntica barcelonina. També hi trobem el Palau de la Virreina.[9] Fins al 2010, també s'hi podien trobar parades d'ocellaires.[10]
Rambla dels Caputxins (orambla del Centre), anomenada així per l'anticconvent de frares caputxins. Hi trobem el pla de la Boqueria, anomenat així pels venedors de carn medievals en les seves taules debocateria.[11] Hi trobem el Gran Teatre del Liceu.
Més enllà del port, la Rambla continua per l'anomenadaRambla de Mar, una passarel·la ondulada de fusta que comunica amb el moll d'Espanya, obra dels arquitectesHelio Piñón iAlbert Viaplana, inaugurada l'any1994. Més amunt de la plaça de Catalunya, la Rambla continua per laRambla de Catalunya.
El motcatalà «rambla» prové de la paraulaàrabramla, que significa «banc de sorra».[12][13] És un terme genèric i habitual alsPaïsos Catalans, i particularment alPaís Valencià, per designar un petit rierol generalment sec, que només s'omple en determinades èpoques de l'any, propi dels règims pluvials irregulars de lapenínsula Ibèrica. Per extensió, una «rambla» és el llit d'un riu.
La primera constància escrita del terme en català data del 1249. També trobem el terme «rambla» present, per exemple, en un plànol delSetge de Barcelona (1713-1714), entre el nucli antic i el nucli nou de la ciutat, extramurs del nucli antic.[14] Elpasseo da la Rámbla era esmentat l'any 1805 en un diari de viatge per Europa.[15]
Mapa de Barcelona cap al 1700 que mostra la Rambla baixant pel centre de la ciutat i flanquejada per l'antiga muralla a la seva dreta.
El curs de la Rambla era originàriament un rierol ple d'aigües residuals,[16] generalment sec però un important desguàs per a les abundants aigües pluvials que fluïen dels turons deCollserola durant la primavera i la tardor. Separava la ciutat emmurallada al seu marge nord-est dels assentaments del Raval ("el suburbi") al seu sud-oest.[17]
Antigament, per l'actual Rambla hi baixava la riera d'en Malla (també anomenada de Cagadell, Codonell, d'en Bonanat, d'en Ponç o d'en Pomet),[18] que fluïa per l'actualcarrer de Balmes i per l'actual Rambla per desembocar en algun punt entre l'actualplaça del Duc de Medinaceli i laplaça de la Mercè.[18]
El 1260, sota el regnat deJaume I, va començar la construcció d'unanova muralla ala Rambla, que protegís els nous barris que havien nascut fora del nucli originari de la ciutat. Tenia un perímetre de 5.100 metres i tancava una àrea de gairebé 1,5 km², i s'hi van obrir un total de 8 portes: la de Sant Daniel, la d'en Campderà (futur Portal Nou), la de Jonqueres, la dels Orbs (després de l'Àngel), la de Santa Anna, també coneguda com del Ferro o dels Bergants, la de la Boqueria, la de Trentaclaus, o dels Ollers i la Porta Ferrissa, anomenada així perquè s'hi va fixar una barra de ferro que servia per a contrastar lacana, mesura de longitud.[19]
L'any 1440, la riera es va desviar cap al nord[20] per sortir de les noves muralles; la riera va deixar de fluir i la Rambla va començar a convertir-se en carrer.[21]
Durant els segles següents al tancament de la Rambla per les muralles, aquesta es va convertir en un centre consolidat de la vida urbana de Barcelona, servint com a via llarga i àmplia utilitzada per a festivals, mercats i esports. L'any 1704, les muralles foren substituïdes per cases al voltant delmercat de Sant Josep.[22] Ja al segle xviii, la plaça de la Rambla era un punt de trobada a les nits d'estiu.[23]
Durant aquest període també s'hi van construir nombrosos convents, sobretot al costat del Raval, com el monestir i col·legi dels Jesuïtes de Betlem (1553), del qual només queda l'església posterior; el monestircarmelita deSant Josep, a l'emplaçament de l'actual mercat de la Boqueria; i unmonestir de caputxins a l'extrem inferior del carrer.[21]
Els primers arbres daten del 1702, quan s'hi van plantar 280 pollancres que van ser reemplaçats més tard per oms. Aquests van tornar a ser reemplaçats per acàcies al 1832, i elsplàtans actualment en peu van començar a ser l'arbre comú a partir de 1859,[24] i procedien de laDevesa de Girona.[25]
Durant els darrers segles, diversos conflictes van afectar els edificis religiosos de la Rambla, sobretot elsdisturbis de la nit de Sant Jaume de 1835, unes revoltes contra els ordes religiosos fonamentalment pel seu suport als carlins i durant les quals els revolucionaris van cremar monestirs i esglésies i van matar diversos frares.[26] Arran d'aquests fets, aquests edificis van desaparèixer i van serdesamortitzats,[27] i en l'espai alliberat pels convents s'hi construirien alguns dels equipaments que veiem actualment, comel Liceu (1847),la Boqueria (1836) i laPlaça Reial (1848).
La venda de flors a la Rambla data de mitjan segle xix,[27] el 1853, mentre que els primers ocellaires van arribar dos anys més tard al tram central de la Rambla.[28]
Al 1860 s'hi inaugurà lafont de Canaletes.[27] La font original estava situada al pati de l'edifici dels Estudis Generals, precedents de laUniversitat de Barcelona; en desaparèixer aquest edifici, la font fou traslladada a la Rambla.[29] L'actual data del 1890, quan l'ajuntament aprovà la instal·lació d'una font fanal, un model creat per l'arquitecte municipalPere Falqués l'any 1889;[30] aquesta és feta de ferro, té quatre brolladors i està coronada per un fanal de quatre llums.
El Liceu es convertí també en l'aparador social d'unaburgesia que hi veia un espai refinat i prestigiós; a la vegada, l'anarquisme, que s'havia apoderat dels moviments de revolta social de l'època, veié en el Liceu un dels símbols de l'oligarquia dominant. Aquesta identificació afectà tràgicament la vida del teatre: el7 de novembre de 1893, l'anarquistaSantiago Salvador i Franch llançà duesbombes tipus Orsini sobre la platea del teatre, de les quals només n'explotà una, que causà una vintena de morts. Aquest fet commocionà la ciutat; el públic liceístic (i, en general, el dels teatres de la ciutat) va trigar a tornar a la normalitat; alhora, l'esdeveniment va potenciar, i sovint distorsionar, la imatge classista del Liceu.[34]
Durant laguerra civil espanyola (1936-39) diversos edificis i personal religiosos de la Rambla van veure's afectats, tant a conseqüència dels danys causats per l'artilleria i elsatacs aeris de les forcesfranquistes i els seus aliatsalamenys iitalians,[35][36] com a mans delsanarquistes, que van assassinar un gran nombre d'eclesiàstics,[37] així com destruir esglésies i d'altres estructures religioses, obres d'art i d'imatgeria religiosa.
El maig de 1981 va ser l'escenari de l'assalt al Banco Central, un intent d'atracament alBanco Central, al capdamunt de la Rambla, que va derivar en el segrest d'unes tres-centes persones, treballadors i transeünts que en el moment de l'assalt es trobaven dins de l'edifici, i que es va allargr pràcticament 37 hores.[39]
Incendi del Liceu de 1861.
El gener de 1994, mentre uns operaris treballaven en la reparació del teló d'acer antiincendis del Liceu, unes guspires van originar les flames que causarienun incendi i que destruirien quasi del tot un dels teatres més emblemàtics del país, ja que quan els bombers van arribar-hi el foc era ja incontrolable. Ja havia patitun altre incendi l'any 1861, catorze anys més tard de la seva inauguració, segurament a causa d'un llum d'oli mal apagat al quart pis; en ser tot de fusta, el foc es va propagar molt de pressa i no van ser a temps d'utilitzar els dipòsits d'aigua. Les flames el van destruir i només en va quedar la carcassa de pedra del teatre, que va aprofitar-se en la primera reconstrucció. Per a la segona reconstrucció es van expropiar diverses finques per tal de permetre'n l'ampliació, la Societat del Gran Teatre del Liceu va cedir la propietat del teatre a les administracions públiques i aquest va passar a ser de titularitat pública. Finalment va poder reobrir el 1999.[40][41][42]
A quarts de cinc de la tarda, una furgonetaFiat Talento blanca de lloguer va envestir desenes de persones a la part alta de la Rambla. Segons testimonis oculars, el conductor va anar fent esses al llarg d'uns 500 metres per tal d'atropellar més gent. El furgó va aturar-se a l'alçada de mitja Rambla, just a sobre delmosaic del Pla de l'Os deJoan Miró. Seguidament, el conductor va sortir armat de la furgoneta.[45]
L'atemptat es va saldar amb 15 morts i més d'un centenar de ferits de 35 nacionalitats diferents.[46]
El 1961Noel Clarasó va proposar que el terra de la Rambla, fins aleshores, de llambordes grises, fos de colors, amb lloses que reproduïssin un motiu d'onades, que els ferros dels balcons es pintessin del mateix color «alegre: blanc, groc o taronja» i «que les vorades de les voreres es fessin també de color». Amb la seva Rambla de Colors Clarassó proposava «un blau de cuina, que és blau de vora del mar. Al cap i a la fi les Rambles són un passeig que desemboca al mar.» La seva campanya es va allargar fins que el 1969 finalment van acceptar una part de les seves idees: el disseny del terra actual correspon aAdolf Florensa iJordi Ros, i es va aplicar entre 1969 i 1978.[47]
La història d'aquestes lloses té el seu origen en la plaça delRossio deLisboa (Portugal), decorat en forma d'ones amb la tècnica de la «calçada portuguesa». El disseny és un mosaic de llambordes blanques i negres que posteriorment va copiar-se aPorto (Portugal) el 1881, a la plaça de São SebastiãoManaus (Brasil) el 1901 i en els passejos marítims deRio de Janeiro (Brasil) el 1907 i posteriormentel d'Alacant (País Valencià). En la versió barcelonina es va utilitzar elvibrazo d'Escofet, una menaterratzo per a exteriors.[47]
Aquest paviment característic de franges ondulades a la Rambla, que recorda unes ones marines que ascendeixen des de Colom fins a la plaça Catalunya, serà substituït per un altre, a proposta de l'arquitectaItziar González el 2018. Les rajoles seran retirades i canviades per un paviment a franges, format per peces més resistents, de 20 per 30 centímetres, i que unificarà voreres, calçada i passeig central.[47] El projecte de la transformació urbanística del passeig es va aprovar el març de 2021 i compta amb una inversió de 44,5 M €, tot i que sense data d'inici d'obres.[48]
Hi ha constància que en aquesta part de la ciutat ja hi havia venedores de flors alsegle XIII, tot i que no va ser fins al segle xix que es va consolidar; així, les primeres parades de venda de flors a la Rambla daten de l'any 1853. Aleshores els paradistes muntaven cada dia cavallets amb fustes al damunt, on hi exposaven flors i plantes, i ho desmuntaven i guardaven tot fins l'endemà en acabat. Les parades fixes es van establir a la dècada del 1960, adequades per a l'activitat comercial, i van ser totalment renovades l'any 1990. En l'actualitat hi ha 16 quioscos de floristes en aquest tram de la Rambla, i darrerament han renovat la seva imatge.[27][49] Aquest emblemàtic passeig ha inspirat tota mena artistes al llarg del temps, i se n'han escrit poemes i cançons, com l'obra de teatreLa Rambla de les Floristes, deJosep Maria de Sagarra.
Des del 1855 en el tram central hi van tenir parades els ocellaires, on s'hi venien diverses espècies d'animals; aquestes parades van donar nom al passeig, que es va anomenar la Rambla dels Ocells.[28] Tot i que l'Ajuntament de Barcelona va implementar una normativa per evitar la compra compulsiva d'animals, on se'n prohibia l'exposició al públic entre altres regulacions, a la Rambla encara hi quedaven quioscos que continuaven amb aquesta pràctica. Organitzacions pelsdrets dels animals com la Plataforma Rambles Ètiques,[50] integrada per FAADA i Libera!,[51] van desenvolupar campanyes durant anys perquè els venedors acatéssin l'ordenança i cesséssin la seva activitat per raons ètiques i sanitàries. Des del 2006, l'ajuntament només lliurava pròrrogues als comerciants, oferint alternatives com el recondicionament dels seus llocs o el canvi d'activitat econòmica.[52][53] Aquesta activitat va cessar diumenge 15 de novembre de 2013 en tancar portes el darrer propietari.[54]
Amb la remodelació de la Rambla i les activitats que s'hi desenvolupaven, lesestàtues humanes que podien trobar-se arreu del passeig van veure's afectades, ja que l'ajuntament va passar a regular també les activitats artístiques al carrer. Aquest va iniciar un procés d'elecció d'artistes per tal d'acreditar-ne només 30 i limitar-los al tram comprès entre el carrer de Bonsuccés i la plaça de l'Arc del Teatre, a tocar d'Escudellers, així com restringint-los l'horari d'actuacions.[55]
El mode de transport més evident de la Rambla és el seu dens flux de vianants, que utilitzen en gran part l'àmplia zona centralper a vianants. Aquesta està flanquejada per dues estretes vies de servei, que al seu torn estan flanquejades per estretes passarel·les per a vianants davant dels edificis. Malgrat la seva longitud, no es permet el trànsit de vehicles per creuar la passarel·la central de vianants.[56] Es calcula que en un dia feiner qualsevol s'estima que passen unes 239.628 persones, i els caps de setmana unes 310.170.[57]
Lalínia 3 passa per sota de la Rambla, amb estacions a:[58]
El primer tramvia de la ciutat va entrar en servei el 27 de juny del 1872, i pujava per la Rambla des del Pla de la Boqueria fins als Josepets de Gràcia, l'actualplaça de Lesseps. Posteriorment, i fins al 1971, el règim franquista va substituir els tramvies per autobusos de laPegaso;[59] el que passava per la Rambla va desaparèixer el 1961.[60] El 2007Xavier Trias, aleshores candidat a l'alcaldia, va proposar una línia que enllacés l'Avinguda Diagonal amb elport a través d'un tramvia que baixés per larambla de Catalunya i continués per la Rambla, fins a arribar aColom.[61]
La Rambla és la seu de diversos establiments culturals de Barcelona, com ara:
elGran Teatre del Liceu, o simplement Liceu; és el teatre d'òpera de Barcelona, inaugurat l'any 1847.
elCentre d'Arts Santa Mònica; és un museu públic d'art contemporani situat al costat Raval de la Rambla de Santa Mònica, amb exposicions periòdiques d'artistes internacionals.
Amb el pas del temps han anat desapareixent altres cinemes i teatres, com elTeatre Principal, que va ser el teatre més antic de Barcelona, fundat l'any 1568 i clausurat el febrer de 2017,[62] o elClub Capitol, fundat el 1926 com a cinema[63] i convertit en teatre el 1997, i que va tancar definitivament el març de 2020.[64]
↑Michael Eaude.Catalonia - A Cultural History. Andrews UK Limited, 12 octubre 2011, p. 198.ISBN 978-1-908493-25-5. «From the Plaça de Catalunya, the Ramblas follows a slightly zigzag line, the contour of the sewage-filled medieval stream it was, down to the Columbus column and the sea.»
↑Eaude, Michael.Catalonia: A Cultural History. Signal Books, 2007.ISBN 9781904955320.
↑18,018,1Amades, Joan.Històries i llegendes de Barcelona. Passejada pels carrers de la ciutat vella. (en catalán). I. 4ª. Edicions 62, 1989, p. 19.ISBN 84-297-2144-4.
↑Martín Pascual, Manel.Barcelona: aigua i ciutat. L'abastament d'aigua entre les dues Exposicions (1888-1929). Barcelona: Marcial Pons, 2009, p. 199.ISBN 978-84-9768-671-6.
↑«Casa Bruno Cuadros». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
↑«Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
↑«Monument a Colom». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
↑Solé i Sabaté, Josep Maria i Villarroya, Joan.La repressió a la rereguarda de Catalunya (1936-1939) (2 volums). Edicions de l'Abadia de Montserrat (1989).