La Gioconda oMonna Lisa[1][2] és una pintura deLeonardo da Vinci, el retrat més famós de la història i, potser, el quadre més famós de la pintura occidental.[3] És un retrat de mig cos en què apareix una dona que mira directament l'espectador amb una expressió que sovint ha estat descrita com a enigmàtica. Fou pintat entre1503 i1506; és un oli sobre taula d'àlber de 77 × 53 cm[4] retocat diverses vegades per l'autor.[5] La tècnica usada va ser l'esfumat (sfumato), procediment molt característic de Leonardo. El quadre és propietat delgovern francès i està exposat alMuseu del Louvre deParís amb el títolPortrait deLisa Gherardini, épouse de Francesco del Giocondo(Retrat de Lisa Gherardini, esposa de Francesco del Giocondo).[6] Protegit per múltiples sistemes de seguretat i ambientat perquè es preservi de manera òptima,[7] està sotmès a un procés de revisió constant per a verificar-ne i prevenir-ne el deteriorament.
La fama d'aquesta pintura no s'explica únicament per la tècnica emprada o per la seva bellesa, sinó pels misteris que l'envolten, com ara l'enigmàtica expressió del rostre, que ha generat molts comentaris i controvèrsies[8][9] que s'han intentat respondre amb diverses investigacions. Per exemple, alguns estudis històrics han permès determinar que la model del quadre podria ser una veïna de Leonardo, que es podrien conèixer els seus descendents i que la model podria haver estat embarassada.[10] Malgrat totes les suposicions, les respostes en ferm als diversos interrogants són clarament insuficients, i això genera una curiositat més gran entre els admiradors del quadre.
A més, a la llegenda que envoltaLa Gioconda cal afegir-hi el robatori del1911, les múltiples reproduccions que se n'han fet,[11] els enigmes sobre la identitat de la model o el secret del seu somriure,[10] les múltiples obres d'art que s'hi han inspirat i la quantitat de paròdies que ha inspirat; tot plegat ha contribuït a convertirLa Gioconda en el quadre més famós del món, que cada any visiten milions de persones.[12]
El nom de Monna Lisa apareix per primera vegada en la biografia de Leonardo da Vinci deGiorgio Vasari, publicada trenta-un anys després de la mort de Leonardo. Allí s'identifica la dona del retrat ambLisa Gherardini, la tercera esposa del benestant mercaderflorentí Francesco del Giocondo.[13]Monna era una contracció comuna de la paraula italianamadonna (dama). Enitalià modern,madonna se sol abreujarmonna. Per influència de l'anglès, a vegades també es troba escritMona Lisa.
L'altre títol amb què es coneix l'obra,La Gioconda, és un joc de paraules amb la forma femenina de Giocondo, que en italià significa «alegria plàcida» (jocunda, en català), cosa que crea un doble sentit amb el nom del suposat marit de la dama i l'expressió del rostre que caracteritza el retrat.
TantLa Gioconda comMonna Lisa són denominacions que van quedar establertes com a títols de l'obra al segle xix. Anteriorment, el quadre havia rebut diversos noms descriptius, com araCerta senyora florentina oLa cortesana amb vel.
DeLa Gioconda, s'ha dit que és el retrat més famós de la pintura occidental.[3] La seva fama és deguda, probablement, a les múltiples referències literàries que s'hi han fet, a les diverses interpretacions sobre la protagonista i a l'escandalós robatori del21 d'agost del1911.
És, a més a més, l'última gran obra de Leonardo, si es té en compte que va continuar retocant-la fins als seus darrers anys.[18] Quan Leonardo se'n va anar aRoma a instàncies del noupapa, la seva vida es va fer monòtona i gens productiva.[19] Leonardo va morir sense encàrrecs importants, sota la protecció deLleó X,Giovanni de Mèdici, fill del granLlorenç el Magnífic.[20]
Després d'acabar el quadre, Leonardo va portar la seva obra aRoma i després aFrança, on es va conservar fins a la seva mort.[21] Se sap que va passar a mans del rei francèsFrancesc I, que l'hauria comprada per un valor de 4.000 escuts d'or,[22] encara que no és clar si va ser el1517, abans de la mort de l'artista, o després de la seva defunció, el1519.[23]
A la mort del rei, l'obra va ser traslladada aFontainebleau, després aParís i més tard alPalau de Versalles. Està comprovat que el retrat es va conservar a les col·leccions reials franceses i que, amb laRevolució francesa, va arribar alMuseu del Louvre; Napoleó la'n va retirar per col·locar-la a la seva cambra personal, i més endavant la va tenir emmagatzemada alPalau de les Teuleries.[24]
Finalment, va tornar al museu,[12] on ha estat fins avui. Fins a l'any2005, va estar col·locada en un lloc destacat de la Sala Rosa, i aquest any va ser traslladada al Saló dels Estats. És pertinent dir que la majoria de dades sobre el quadre es tenen gràcies al treball biogràfic del pintor contemporaniGiorgio Vasari.[25][26]
Perspectiva i proporcions pròpies de Leonardo a l'obra del museo del Prado, en canvi no es troben a l'obra del LouvrePintura que s'exhibeix darrere el vidre antibales alLouvre
Leonardo va dibuixar un esbós del quadre i després va aplicar l'oli diluït enoli essencial. Aquesta tècnica es coneix amb el nom desfumato,[27][28] i consisteix a prescindir dels resseguiments nets i precisos delQuattrocento per embolcallar-ho tot en una espècie de boira imprecisa que «esfuma» els perfils, crea la impressió d'estar totalment immersos dins l'atmosfera de l'obra i fa que sembli que la figura té tres dimensions.[29]
El quadre se sosté damunt una taula de fusta d'àlber extremament fràgil, que està recoberta per diverses capes deguix.[30] Actualment, es conserva en una urna devidre de quaranta centímetres de gruix a prova de bales,[31][4] i rep un tractament especial per a evitar els reflexos de la llum.[31]
La cambra que acull el quadre està dissenyada per mantenir una temperatura constant de vint graus i un 50 per cent d'humitat relativa; d'aquesta manera, es garanteixen unes condicions òptimes per al manteniment de la pintura.[31][32]
A la meitat superior del retrat, hi ha una esquerda de dotze centímetres, probablement a causa de l'eliminació del bastiment original, encara que un estudi amb infrarojos ha revelat que l'esquerda pot ser tan antiga com el llenç mateix.[33] Aquesta esquerda es va reparar fa temps; es calcula que devia ser en algun moment entre la meitat del segle xviii i començaments delxix.[34] El2004, per descartar qualsevol perill, es va crear un equip de restauradors francesos que s'encarreguen de vigilar permanentment l'estat de la pintura per tal de prevenir qualsevol tipus d'alteració.[35] El seguiment de l'estat del quadre ha determinat que es manté estable i no ha empitjorat amb el temps.[34]
La dama està asseguda en una butaca, recolzant els braços sobre els braços del seient. És en una galeria.[36] A la vora esquerra del quadre, es veu la base d'una de les columnetes. El traç amb què estan pintades les mans i els ulls permet apreciar un exemple característic de la tècnica de l'esfumat. També es pot destacar el joc que hi ha entre la llum i l'ombra, un recurs utilitzat per a aconseguir més sensació de volum.[37][20]
Detall del costat esquerre del paisatgeDetall del costat dret del paisatge
La galeria dona a un paisatge inspirat en les vistes de què Leonardo va poder gaudir alsAlps durant el seu viatge aMilà,[38] un paisatge d'atmosfera humida i aquosa que envolta la dama. S'ha intentat localitzar la zona, que podria ser un racó de l'Arno o alguna part delllac de Como,[38] però no hi ha cap conclusió definitiva. Moltes vegades, s'ha mirat de connectar el paisatge de cada costat de la dama, però la discordança entre les dues imatges no permet que es pugui dissenyar un model continuat.[39] Cal tenir en compte que el costat esquerre sembla estar més alt que el dret, fet que entra en contradicció amb les lleis de lafísica, ja que l'aigua no es pot quedar estàtica en un desnivell del terreny.[40] L'historiador de l'artErnst Gombrich opina el següent:[39]
«
En conseqüència, quan centrem la mirada en el costat esquerre del quadre, la dona sembla més alta o més recta que si prenem com a centre el costat dret. I el seu rostre, així mateix, sembla modificar-se amb aquest canvi de posició, perquè també en aquest cas les dues parts no es corresponen amb exactitud.
D'altra banda, enmig del paisatge apareix unpont, un element característic de la civilització que podria estar assenyalant la importància de l'enginyeria i l'arquitectura.[36]
Detall de la mirada de la model
La model no técelles nipestanyes, possiblement a causa d'una restauració massa agressiva feta en segles passats, que hauria esborrat les veladures o lleus traços amb què es van pintar.Vasari, en efecte, parla clarament de les celles: «En les celles, s'apreciava la manera en què els pèls sorgeixen de la carn, més o menys abundants i, girats segons els porus de la carn, no podien ser més reals».[41] Segons altres experts, Leonardo mai no li va pintar celles ni pestanyes, per deixar l'expressió de la dama més ambigua, o perquè realment mai no va arribar a acabar l'obra.
La Gioconda dirigeix la mirada lleugerament a l'esquerra i mostra un somriure francament enigmàtic. Conta Vasari:
«
Mentre la retratava, tenia gent cantant o tocant, i bufons que la feien estar alegre, per defugir aquella malenconia que s'acostuma a donar en la pintura de retrats.[41]
»
Tanmateix, no hi ha cap prova d'aquesta afirmació.
Al cap, la dama hi porta unamantellina, signe decastedat i un atribut freqüent en els retrats d'esposes.[36] El braç esquerre descansa sobre la butaca i la mà dreta està damunt d'aquest braç. Aquesta actitud transmet serenitat i la idea que domina els seus sentiments.[36]
La tècnica de Leonardo da Vinci s'aprecia amb més facilitat gràcies a la «immersió», a la integració de la model en l'atmosfera i el paisatge que l'envolten, potenciada per l'avanç a la «perspectiva atmosfèrica» del fons, que seria un assoliment propi delbarroc.[42] També hi ajuda el fet que els colors tendeixen al to blavós i la transparència, recurs que augmenta la sensació de profunditat.[43]
La conservació de l'obra és mitjanament bona. Acusa una fissura relativament important a la vora superior, que baixa en vertical sobre el cap del personatge, i amb el pas del temps les capes de vernís s'han esgrogueït, però es diu que els responsables delLouvre es resisteixen a abordar-ne una restauració a fons per por d'alterar l'aspecte de l'obra. Mitjançant un programa informàtic, s'ha recreat l'aspecte que hauria de tenir l'obra si se n'eliminessin les capes de brutícia. Entre el 2011 i el 2012, la restauració de la còpia conservada al Museu del Prado, pintada simultàniament al taller del mestre, ajudarà a imaginar l'aspecte que en origen va poder tenir l'obra del Louvre.
Durant segles, aquesta obra de Leonardo ha generat una sèrie de preguntes que no han trobat les respostes adequades, qüestions que han apassionat molts autors i investigadors. Malgrat la gran quantitat de problemes, les solucions no solen ser del tot convincents i, per tant, hi mantenen el debat obert. Especialment durant elssegles XIX ixx, les teories sobre l'origen de la dama, l'expressió del seu rostre, la inspiració de l'autor i tantes d'altres; totes han pres un gran protagonisme que ha obligat a fer una profunda anàlisi històrica i científica del retrat.
Al segle xvi, Leonardo da Vinci va pintarLa Gioconda de manera que el somriure no s'apreciï en mirar-la directament i només aparegui quan la vista es fixa en altres parts del quadre.[44] El joc d'ombres potencia la sensació de desconcert que crea el somriure, i no se sap si el personatge sembla somriure o si és un somriure ple d'amargor.[36]
Detall del somriure de La Gioconda
Margaret Livingstone, experta en percepció visual, va revelar al Congrés Europeu de Percepció Visual que es va celebrar aLa Corunya que l'enigmàtic somriure és «una il·lusió que apareix i desapareix per la peculiar manera en què l'ull humà processa les imatges».[44][45]Livingstone assenyala, a més, que els artistes fa molt més de temps que estudien la percepció visual humana que els mateixos metges especialistes en la matèria.[44]
L'ull humà té unavisió fotòpica,fòvea o directa, i una altra d'escotòpica o perifèrica. La primera serveix quan es tracta de percebre detalls, però no pas per a distingir ombres, que és l'especialitat de la segona.[46] Leonardo va pintar el somriure de la Monna Lisa fent servir unes ombres que es veuen millor amb la visió perifèrica.[44] Per il·lustrar aquest efecte, es pot concentrar la mirada en una única lletra sobre una pàgina impresa i comprovar com és difícil reconèixer la resta de lletres.[47]
D'altra banda, per aclarir alguns enigmes, es va utilitzar unprogramari especialitzat en el «mesurament d'emocions», que es va aplicar a la pintura per obtenir dades rellevants sobre l'expressió de la model.[48]La conclusió del programa és que la Monna Lisa té un grau de felicitat del 83%, un grau de disgust del 9% i un 6% de temor; el 2 per cent restant correspondria al sentiment d'estar enfadada.[49]El programa treballa tenint en compte trets com la curvatura delsllavis i les arrugues prop dels ulls. Després de fer-ne les mesures, les compara amb una base de dades d'expressions facials femenines que conté una expressió mitjana.[49] Així, mitjançant aquest nou programa, es podria analitzar l'estat d'ànim d'una persona mitjançant una fotografia seva o un quadre.
Les mans de la Gioconda sobre el ventre fan suposar que estavaembarassada
Les mans sobre el ventre han fet pensar diversos investigadors que la model estavaembarassada en el moment de posar.[50] Per aclarir aquesta teoria, un grup d'investigadors va recórrer a unescàner deraigs infraroigs en tres dimensions, i els resultats els va publicar el26 de setembre del2006 el Consell d'Investigacions delCanadà.[34][51]
L'ús d'aquesta tècnica, amb una resolució deu vegades més fina que el cabell humà, va permetre que els investigadors copsessin detalls fins ara desconeguts, com la mantellina de gasa fina i transparent que du enganxada al coll de la brusa, una peça de roba que acostumaven a portar les dones embarassades.[34][52]
D'altra banda, l'estudi va revelar el pes (63 quilos) i l'estatura (1,68 m) de la model,[33] i també que portava un monyo cobert per un bonet, que el quadre va ser col·locat al bany del rei Francesc I i que no apareix cap missatge secret en cap de les capes de la pintura, com s'explicava en lanovel·laEl codi Da Vinci.
Els resultats de l'estudi van ser avalats pel Consell Nacional d'Investigacions del Canadà, principal institució oficial de recerca del país. Les troballes es van presentar aOttawa durant un acte acadèmic el2004.[50]
Hi ha diverses hipòtesis sobre la identitat de la model. El pintor i biògrafGiorgio Vasari va escriure el1550:
«
Va fer per a Francesco del Giocondo el retrat de la seva dona, Mona Lisa i, malgrat dedicar-hi els esforços de quatre anys, el va deixar inacabat. Aquesta obra la té avui el rei Francesc de França a Fontainebleau.[41]
Tanmateix, el1517, abans de l'escrit de Vasari, Antonio de Beatis va visitar Leonardo al castell de Cloux i va esmentar tres quadres seus, un d'aquests d'una damaflorentina pintada del natural a petició deJulià II de Mèdici.
Encara que Antonio de Beatis podria haver vist una taula diferent, aquest testimoni sembla discrepar dels de Vasari i Cassiano dal Pozzo, i en conseqüència alguns han suposat que la model era, de fet, una amiga o amant de Julià II de Mèdici.[22]Altres teories poc difoses afirmen que podria tractar-se d'Isabel de Nàpols, a qui Leonardo va dibuixar amb llapis per després fer unoli. També podria tractar-se de Constanza d'Avalos, duquessa de Francaville, esmentada en un poema de l'època que diu que Leonardo la va pintar «sota la formosa mantellina negra».[12]
S'han arribat a fer altres propostes, com ara que la model podria ser una amant de Leonardo, o bé un adolescent vestit de dona,[12] o fins i tot unautoretrat de l'autor en versió femenina,[53]o també, una simple dona imaginària.[54][55]
Respecte a aquest punt,Sigmund Freud va suggerir que la pintura reflectia una «preocupant masculinitat».[56]Per sadollar la curiositat històrica sobre la veracitat de les teories manifestades, el1987 es van fer els primers estudis superposant un autoretrat deLeonardo a la pintura de la Mona Lisa; el resultat va mostrar una gran similitud en les dimensions i els trets físics.[57][12] Els detractors d'aquesta investigació al·leguen que els traços són similars perquè l'autor és el mateix, i que és per això que neix la confusió. Lillian Swartz i Gerald Holzman, els directors de la prova, asseguren que l'autor es va autoretratar donant-se aparença de dona.[57]
Hi ha estudiosos que creuen que el tema de la pintura és la mare de Leonardo, Caterina, en un record llunyà.[58]
L'any2005, Armin Schlechter, de la biblioteca de la Universitat deHeidelberg, va descobrir una nota d'Agostino Vespucci al marge d'un llibre de la col·lecció de la biblioteca que confirmava amb certesa la creença tradicional que la model del retrat era Lisa Gherardini.[59] En aquesta acotació, l'oficial Vespucci, que era un amic proper aLeonardo da Vinci, diu: «Leonardo està treballant en tres obres pictòriques, inclòs el retrat de Lisa Gherardini».[60] Aquesta petita anotació data de l'octubre del1503, i és, aproximadament, quaranta-set anys anterior a les referències que hi faGiorgio Vasari. El llibre en què es va fer el comentari sobre laMonna Lisa era deMarc Tul·li Ciceró, i aquesta edició va ser publicada el1477.[61]
L'historiador Giuseppe Pallanti, en el seu llibreLa història de la Mona Lisa, tracta el tema després de vint-i-cinc anys de recerca.[34]
Als arxius d'impostos del1480, es pot verificar la identitat, parador i lloc de naixement de la model.[54] Lisa Gherardini va néixer el15 de juny del1479 i va morir el15 de juliol del1542, a seixanta-tres anys, al convent de Santa Úrsula deFlorència.[62][63]Segons l'historiador Pallanti, quatre anys després de quedar vídua, Gherardini va ingressar al convent, on ja era monja la seva filla Marietta.[56]
Basant-se en aquestes dades, l'investigadorgenealogista italià Domenico Savini assegura que hi ha descendents de Gherardini; es tractaria de Natalia i Irina Strozzi, filles del príncep Girolamo deToscana. En el supòsit que la model de Leonardo fos la dona que va morir al convent, el metge forense Maurizio Seracini s'ha ofert per trobar el cadàver i fer-ne una anàlisi d'ADN per establir el parentiu dels Strozzi amb Gherardini.[64]
A més dels elements esmentats, documents oficials del cens de l'època confirmen que el pare de Leonardo da Vinci vivia exactament davant de la família de Gherardini.[62] L'historiador suposa, sense altres proves, que el retrat va ser un regal de Giocondo a la seva esposa amb motiu del seu segon embaràs, a vint-i-quatre anys.[27] S'ha de tenir en compte que hi ha diversos detractors de les teories exposades per Pallanti. Malgrat això, les seves explicacions són àmpliament acceptades.[54]
Tanta ha estat l'obsessió per a aclarir la identitat de la Monna Lisa que el doctor Matsumi Suzuki, investigadorjaponès, va reconstruir elcrani de la Gioconda amb una anàlisi òssia, i amb aquest càlcul va generar la possible veu de la model.[66]
L'investigador assegura que la reproducció de la veu és fiable en un 90%. També ha fet la mateixa simulació per a l'autor de l'obra, tot i que en aquest cas en desconfia una mica perquè la barba reflectida alsautoretrats amaga alguns detalls importants.[67]
ElMuseu del Louvre, d'on es va robar el quadre i on s'ha exhibit fins avui
Al principi del segle xx, un comerciantargentí anomenatEduardo Valfiemo va convèncer Vincenzo Peruggia, exempleat italià del Museu del Louvre, perquè robés el quadre, i posteriorment el va vendre per una xifra milionària.[68]
El21 d'agost del1911, a les set del matí, Peruggia va arribar alMuseu del Louvre vestit amb una gavardina blanca com les que feia servir el personal del museu, va despenjar el quadre i tot seguit, a l'escala Visconti, va retirar la taula del seu marc, que va abandonar. A continuació, va sortir del museu amb el quadre amagat sota la roba i el va desar en una maleta.[69][70] Quan el pintorLouis Béroud va entrar a la sala per mirar el quadre, es va adonar que no hi era i va avisar els vigilants. El museu va tancar durant una setmana per dur-hi a terme la investigació.[67]
La paret delMuseu del Louvre on hi havia laMonna Lisa després del robatori
Uns anys abans, al museu ja s'havien robat altres peces d'art, i això va fer suposar a la policia que tots dos esdeveniments estaven relacionats.[cal citació] Aquesta suposició es va mantenir fins al6 de setembre del1911 quan, de manera errònia, es va capturar l'escriptorGuillaume Apollinaire, que més endavant va ser declarat innocent. L'acusació es basava en unes declaracions d'Apollinaire en què havia proposat cremar el museu adduint que en aquest lloc «s'empresonava l'art».[67] Més endavant, es va detenir el pintorPablo Picasso; en aquest cas, perquè tenia antecedents d'haver comprat objectes d'art robats,[73] tot i que també se'l va declarar innocent.[67]
Mentre les investigacions per a aclarir el robatori anaven avançant, van detenir l'aventurerbelga Honoré-Joseph Géry Pieret, que va confessar ser l'autor del robatori del1906, però va declarar que no tenia res a veure amb l'acció contraLa Gioconda.[cal citació]
Malgrat la desaparició, continuava l'afluència de visitants al museu —amb menys intensitat—, ara per observar el buit existent a la paret on abans hi havia el quadre.[74]
La pintura va ser recuperada dos anys i cent onze dies després del robatori, i Vincenzo Peruggia va ser detingut.[75] El detingut havia intentat vendre el quadre original al director de laGalleria degli Uffizi, Alfredo Geri, que va assistir a la cita amb Peruggia acompanyat per la policia.[cal citació] Peruggia va al·legar que havia perpetrat el robatori per tornar l'obra a la seva veritable pàtria,[76] i que ell només era víctima d'un estafador; el jurat el va sentenciar a uns quants anys de presó.[77] Abans de tornar al museu, la pintura es va exhibir aFlorència,Roma iMilà.[78]
El1931, Valfiemo va explicar la seva història a un periodista delsEstats Units, i va revelar la identitat dels estafats amb les falsificacions.[77]
Després del robatori, alguns pintors afirmen que es pot dubtar de l'originalitat del quadre que s'exposa al museu, ja que fàcilment podria ser-ne una còpia.[79] Durant laSegona Guerra Mundial, el quadre va ser custodiat al castell d'Amboise i posteriorment a l'abadia de Loc-Dieu.
El 30 de desembre de 1956, Ugo Ungaza Villegas va llençar una pedra contra la Gioconda durant una exhibició al Louvre. Ungaza, de nacionalitat boliviana, va llençar la pedra amb tanta força que va trencar la vitrina i es va despendre un tros de pigment de l'obra, al colze esquerre de la figura.
La pintura estava protegida per un vidre donat que, uns anys abans, un home que declarava estar enamorat de la pintura, va intentar robar-la i la va tallar amb una fulla. Per aquest motiu, es va instal·lar un vidre a prova de bales per a protegir-la de nous atacs.
Hi ha hagut més incidents.
L'any 1974 (el 21 d'abril) mentre l'obra estava exposada al Museu Nacional de Tòquio, una dona va tirar-li pintura vermella, com acte de protesta per l'absència d'accessos habilitats per a discapacitats en el recinte del museu.
L'any 2009 (2 d'agost) una dona de nacionalitat russa —atordida per la seva denegació de ciutadania francesa— va llençar una tassa de ceràmica que havia adquirit al mateix Museu del Louvre i que es va trencar contra el vidre.
Cap d'aquestes accions va causar desperfectes al quadre.
Gràcies a la seva fama, laMonna Lisa s'ha convertit en unsímbol i una icona cultural. Se n'han fet moltíssimes reproduccions, i s'ha utilitzat enpublicitat i per a incorporar-la a objectes de la vida quotidiana. Se'n poden destacar:
La còpia de millor qualitat del quadre és la que es troba alMuseu del Prado deMadrid, i que hauria estat realitzada en paral·lel a l'original.[80][81][82] Quasi idèntica pel que fa a mides (76,3 × 57 cm la del Prado; 77 × 53 cm l'original), es creia que el suport de la primera era una taula deroure; tanmateix, en una recent recerca, s'ha determinat que de fet es tracta denoguer. La diferència més notòria entre totes dues, el fons, es va revelar com una repintada després d'una restauració, que va revelar també la seva gran qualitat. Alguns investigadors n'havien proposat com a possibles autors l'alemanyHans Holbein el Jove o l'espanyolHernando Yáñez de la Almedina,[83] i fins i tot el mateix Leonardo;[84] després de la restauració realitzada el 2011, l'autoria es divideix entre dos dels alumnes més pròxims al mestre: Andrea Salai i Francesco Melzi.[82][81]
Alguns autors afirmen que el mateix Leonardo en va fer una reproducció anomenadaIsleworth Mona Lisa, però la seva autenticitat és qüestionada.[85] Aquesta pintura és propietat de Hugh Blake, que l'exhibeix de manera privada aLondres.
Jim Henson va muntar sobre el quadre la cara de la porqueta Piggy.[90]
La revistaThe New Yorker va fer un muntatge del rostre deMonica Lewinsky damunt el quadre de Leonardo.[12]
Samuel Clemens, aOregon, va fer una reproducció de laMonna Lisa a base de pigments foscos sobre una gran lona.[91]
Música i cinema
Mona Lisa (1950) és unabalada deNat King Cole i un homenatge al quadre. Durant vuit setmanes, va ser el single més venut, amb tres milions de còpies, i va aconseguir unOscar a la millor cançó d'una banda sonora. Altres cançons sobre el quadre sónMona Lisas and Mad Hatters, d'Elton John (Honky Chateau,1972);Mona Lisa, deWillie Nelson (Somewhere Over the Rainbow,1981);Mona Lisa, deSlick Rick (The Great Adventures of Slick Rick,1988), oLa Mona Lisa delsCounting Crows (inèdit,1992).
Ever After (1998) és una pel·lícula d'Andy Tennant inspirada en el conte de la Ventafocs i ambientada al segle xvi. Un dels personatges és Leonardo (Patrick Godfrey), que viatja a la cort de Francesc I portant el retrat de laMona Lisa.
El somriure de Mona Lisa (2003) és una pel·lícula deMike Newell que explora l'ideal femení.[93]
↑41,041,141,2Giorgio Vasari,Las vidas de los más excelentes arquitectos, pintores y escultores italianos desde Cimabue a nuestros tiempos (Antología). Estudi, selecció i traducció de María Teresa Méndez Baiges y Juan María Montijano García, Editorial Tecnos (Grupo Anaya, SA), 2006,ISBN 84-309-4118-5
↑Carrasco de Jaime, Daniel. «Leonardo da Vinci», 2007. Arxivat de l'original el 2007-06-04. [Consulta: 11 desembre 2008].
.jpg)
