ElLíban (àrab:لبنان,Lubnān), oficialment laRepública Libanesa (àrab:الجمهورية اللبنانية,al-Jumhūriyya al-Lubnāniyya), és un estat de l'Orient Mitjà que fa frontera al nord i a l'est ambSíria, al sud ambIsrael, i a l'oest és banyat pelMediterrani. El Líban té una frontera terrestre amb Israel en la zona de lesGranges de Xebaa, un territori libanès que va ser ocupat militarment per Israel després de laGuerra dels Sis Dies de1967, juntament amb la regió siriana delsAlts del Golan.[1]
El Líban és un país petit; la seva superfície, altament muntanyosa, és semblant a la de laprovíncia de Barcelona. El nom del país prové de l'arrel semíticaLBN (لبن), que significa 'blanc', en referència a la capa de neu que cobreix elmont Líban.[2]
A la franja costanera, s'escalonen una sèrie de terrasses formades en elPlistocè que s'eleven fins a 100 metres sobre el nivell del mar. La serralada del Líban, més elevada al nord que al sud, aconsegueix la seva altitud màxima, i la de tot el país, alQurnat al-Sawda' (3.088 m). L'Antilíban, més a l'est, s'aixeca fins als 2.814 m en la seva prolongació meridional. En ambdues serralades, predominen les calcàries mesozoiques delJuràssic i delCretaci, ja que formaven un sistema únic que va ser dividit en dos pel procés de formació de lagran vall del Rift. La part enfonsada correspon a la depressió de la Bekaa, i s'estén entre els 800 i 1.200 m d'altitud.[3]
El Líban té unclima mediterrani moderat. En àrees de la costa, els hiverns són generalment frescos i plujosos, mentre que els estius són calorosos i humits; en àrees més elevades, les temperatures normalment baixen sota zero durant l'hivern i es formen gruixudes capes de neu, que romanen fins a començaments de l'estiu en els pics més alts.[3][4] La major part del Líban té una quantitat relativament gran de precipitacions.[5][6]
El Líban, hereu deFenícia[7] i bressol històric del cristianisme, va ser ocupat per l'Imperi Otomà alsegle xvi.,[8] Cinc segles després (1922) fou protectorat francès, fet que es va allargar després de la derrota turca en laI Guerra mundial, fins que el1943 aconseguí la independència.[9][10][11]
El Líban fou coneguda com laSuïssa d'Orient Pròxim fins que els anys 70 va esclatarla Guerra civil entremusulmans icristians (1975–1990) precedida per l'establiment de l'OAP al país. Novament, l'ocupació deSíria als anys posteriors destruïren l'equilibri polític i la convivència dels libanesos.[12]
El juny de1976,Síria envia 48.000 soldats per ajudar les milícies catòliques de ser destruïdes per les forces palestines. Això provocà un enfrontament irònic, ja que tropes manades pel partit Baas sirià lluitaven contra forces dePalestina. L'aliança entrecristians iSíria envià els palestins fora deBeirut i foren relocalitzats al sud del Líban. Posteriorment, el clima geopolític ha propiciat queSíria pactés amb els palestins i que algunes faccions cristianes arribessin a acords ambIsrael.[13] De tota manera, forces sirianes han estat i han dominat el govern libanès fins a l'any2005.[14]
El12 de juliol de2006, després que la milícia xiïta d'Hezbol·là segrestés dos soldats israelians,Israel inicià una operació militar contra aquesta milícia, que ha provocat la mort de població civil tant al Líban com a Israel.[15]
El14 de febrer de2005, després de deu anys de relativa estabilitat política, el Líban es veu sacsejat per la mort de l'exprimer ministreRafik Hariri en un atemptat amb cotxe bomba.[16] Les sospites principals anaren cap aSíria, després que l'antic primer ministre havia mostrat clarament les seves reserves a la política i la invasió siriana.[17] A més a més, la mort de Hariri suposa una esmena constitucional que va permetre al primer ministre Lahoud, favorable a la presència siriana al país, allargar el seu mandat fins al 2007. De tota manera,Síria va negar qualsevol implicació en l'atemptat.
Altres sospites anaren cap als mateixos serveis secrets libanesos o, fins i tot, la implicació dels serveis d'intel·ligència d'Israel, elMossad, amb la intenció d'augmentar la tensió entre el Líban i Síria.[18] Una altra teoria és que la victòria i proclamació del guanyador en les eleccions iraquianes del candidat que no preferia elsEUA el mateix dia de l'atemptat van fer pensar que aquest fou una cortina de fum per treure-li pes a les eleccions a l'Iraq.
A la mort de Hariri, el seguiren els assassinats el2 de juny de2005 deSamir Kassir, fundador del Partit Democràtic de l'Esquerra, també amb cotxe bomba, l'historiador i antic secretari delPartit Comunista LibanèsGeorge Hawi el21 de juny de2005 i el del periodista i redactor en cap de l'An-Nahar newspaperGebran Tueni el12 de desembre de2005. A més a més, a aquesta escalada de violència, s'hi ha de sumar l'intent d'assassinat del periodistaMay Chidiac, que resultà greument ferit.
El 9 de gener de 2025 el parlament del Líban va elegir el cap de l'exèrcit,Joseph Aoun, com a nou president,[23] iNawaf Salam va ser escollit primer ministre per rellevar al primer ministre en funcionsNajib Mikati el 8 de febrer de 2025.[24] El7 d'agost de2025 el gabinet de Nawaf Salam va aprovar els objectius de la proposta dels Estats Units de desarmarHezbol·là a finals d'any, juntament amb la fi de les operacions militars d'Israel al país, sense establir terminis específics.[25]
Aquest acord és part del Pacte Nacional Libanès (en àrab: الميثاق الوطني, al Mithaq al Watani) establert l'any1943 durant les reunions entre el president del Líban (un catòlic) i el seu primer ministre (un sunnita). Aquest pacte, però, era verbal fins a l'arribada de la constitució libanesa l'any 1990, que precedí l'acord de Taïf.
El pacte incloïa la promesa delscristians de no buscar la protecció deFrança i acceptar el caràcter àrab del Líban, i la promesamusulmana de reconèixer la independència i la legitimitat de l'estat libanès i de la frontera libanesa de1920 i renunciar a la reunificació amb Síria. Aquest pacte va ser concebut com un compromís interí fins que aparegués la pròpia identitat libanesa.
El pacte també estipulà que els seients del Parlament s'havien d'assignar segons la regió i la religió professada, en una ràtio de 6 cristians per 5 musulmans, una ràtio basada en el cens de1932, quan els cristians eren majoria al país. L'acord de Taïf va igualar aquesta ràtio entre els seguidors d'ambdues creences.
La Constitució garanteix el dret del poble libanès de canviar el seu govern. De tota manera, des de mitjans de ladècada dels 70 fins a les eleccions parlamentàries de1992, la guerra civil aturà l'exercici dels drets polítics. Segons la Constitució, cada quatre anys, el poble escull els seus representants al Parlament.
El Parlament escull el president de la República per un període de sis anys, sense possibilitat de reelecció. De tota manera, algunes esmenes han permès allargar el període presidencial per motius polítics, com el cas d'Elias Hrawi, que havia de cedir el poder l'any1995 i es va allargar tres anys més, o el deÉmile Lahoud, que va restar al despatx presidencial fins a l'any 2007.
En un moviment sense precedents, el parlament libanès va ampliat el seu propi mandat dues vegades enmig de protestes, l'última el 5 de novembre de 2014,[26] un acte que entrava en contradicció directa amb la democràcia i l'article 42 de la constitució libanesa, ja que no hi havia hagut eleccions.[27]
El Líban va estar sense president entre maig de 2014 i el 31 d'octubre de 2016, quan fou escollitMichel Aoun.[28][29] A l'agost de 2019, el gabinet libanès incloïa dos ministres directament afiliats aHezbollah, a més d'un ministre proper però oficialment no membre.[30]
El mandat de Michel Aoun va expirar el 31 d'octubre de 2022, i el país va estar sense president fins que el 9 de gener de 2025 el parlament del Líban va elegir el cap de l'exèrcit,Joseph Aoun, com a nou president,[31] iNawaf Salam va ser escollit primer ministre per rellevar al primer ministre en funcionsNajib Mikati el 8 de febrer de 2025,[32] poc després que s'acordés un alto-el-foc que posava final en condicions favorables a Israel a l'operació Espases de Ferro al Líban[21] amb ànim d'implantar laResolució 1701 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides després de la mort dels principals comandants deHezbol·là i més de 3.000 persones i un milió de desplaçats.[33] Aoun va comunicar que havia acceptat la renúncia del primer ministre en funcionsNajib Mikati iNawaf Salam es va convertir en el nou primer ministre el 8 de febrer de 2025.[34]
L'economia del Líban està basada en ellliure mercat i no hi ha restriccions del govern a les inversions estrangeres. Elsserveis, principalment elsbancs i elturisme, són importants fonts de riquesa.[35]
Va ser de les més pròsperes de tot l'Orient Mitjà, però amb laGuerra Civil libanesa (1975-1990) tota l'economia del país es va veure afectada: la producció nacional es va reduir a la meitat i el país va deixar de figurar com a centre financer regional.[35] Un cop acabat el conflicte intern i recuperada l'estabilitat política, el país es va mobilitzar per a la seva reconstrucció, i l'economia va tornar a créixer amb una de les més altes taxes del món;Beirut (anomenada el "París de l'Orient") va tornar a destacar en l'escenari de la regió, acollint diversos esdeveniments.
La població libanesa està composta per tres ètnies o grups religiosos predominants:musulmans xiïtes,musulmans sunnites icristians, la gran majoriacatòlics, tot i que també hi haortodoxos iprotestants i una minoria dejueus. Tot i que des de1932 no hi ha cens determinat, es creu que al voltant del 60% de la població professa l'islam i la resta són cristians,[35] més les diferents minories com la jueva i lakurda.
Hi ha al voltant d'uns 15 milions de persones amb herència libanesa que viuen fora de les fronteres del Líban. La comunitat estrangera més gran es troba alBrasil. Igualment, es comptabilitza que entre 180.000 i 250.000 refugiats palestins viuen en territori libanès.
La població es concentra principalment a la capital,Beirut, i a la muntanya del Líban.
L'àrab és la llengua oficial del Líban. A més a més, molts libanesos parlen amb fluïdesa el francès, que és la llengua de la cultura i la comunicació. El 4% de la població parlaarmeni, car hi ha una minoria d'origen armeni.
El francès, introduït per les congregacions religioses al segle xix fou declarat llengua oficial al mateix nivell que l'àrab a la Constitució de 1926. L'ús de la llengua francesa és condicionat per l'article 11 de la Constitució del 9 de setembre de 1943: «L'àrab és la llengua nacional oficial. Una llei especial determinarà els casos on s'emprarà la llengua francesa.»
L'arquitectura del Líban inclou els llegats de diverses potències ocupants, com ara elsfenicis, elsromans, elsromans d'Orient, elsotomans i elsfrancesos, així com els desenvolupaments posteriors a la independència.
Quan els otomans van exiliarFakhr-ad-Din II a laToscana,Itàlia el 1613, va entrar en una aliança amb elsMedici. Al seu retorn al Líban el 1618, va començar a modernitzar el Líban. Va desenvolupar una indústria de la seda, va millorar la producció d'oli d'oliva i va portar amb ell nombrosos enginyers italians que van començar la construcció de cases i edificis civils a tot el país.[36] Les ciutats deBeirut iSidó es van construir especialment amb l'estil italianitzat.[37]
La influència de l'arquitectura d'Itàlia, concretament, la Toscana, en la del Líban es remunta alRenaixement quan Fakhr-ad-Din II, el primer governant libanès que va unificar veritablement elMont Líban amb la seva costa mediterrània va executar un ambiciós pla per desenvolupar el seu país.
La influència d'aquests edificis, com els deDayr al-Qamar, va influir en la construcció al Líban durant molts segles i continua fins als nostres dies. Per exemple, carrers com la Rue Gouraud continuen tenint nombroses cases històriques amb influència italiana.[38]
En l'àmbit literari,Khalil Gibran és conegut especialment pel seu llibreThe Prophet (El profeta, 1923), que ha estat traduït a més d'una vintena d'idiomes. Diversos escriptors libanesos contemporanis també han obtingut èxit internacionalment, incloent-hiElias Khoury,Amin Maalouf,Hanan al-Xaikh iGeorges Schehadé. Cal destacar també la figura del poetaKhalil Hawi, un dels més eminents pioners de la poesia aràbiga moderna.[39]
La música és omnipresent en la societat libanesa. Mentre que la música popular tradicional continua sent popular al Líban, la conciliació de la música moderna, els estils àrab i occidental tradicional, pop, i fusió, estan avançant ràpidament en popularitat.
La cuina libanesa és similar a la de molts països de la Mediterrània oriental, com araSíria,Turquia,Grècia iXipre. Els plats nacionals libanesos són elkebbe, un pastís de carn fet ambxai ibulgur (blat trencat), i eltabule, una amanida feta dejulivert,tomàquets i burghul.Entre els plats més coneguts hi ha elbaba ghanouj, elfalàfel i elxauarma. Un component important de molts plats libanesos és l'hummus, un puré fet amb cigrons,tahina de sèsam, suc dellimona iall, que s'acostuma a menjar ambpa àrab.
La beguda alcòholica tradicional és l'àrac, un licor fort amb sabor aanís fet a partir de suc de raïm fermentat. Se sol beure amb aigua i gel, que fa que el líquid transparent sigui de color blanc lletós, i sol acompanyar el menjar. Els àpats dels restaurants libanesos comencen amb una gran varietat demeze: petits plats salats, com ara salsas, amanides i pastissos. Els meze solen ser seguits per una selecció decarn opeixa la brasa. En general, els àpats s'acaben ambcafè àrab ifruita fresca, encara que de vegades també s'oferirà una selecció de dolços tradicionals.
↑3,03,1Etheredge, Laura S.Syria, Lebanon, and Jordan – Middle East: region in transition. The Rosen Publishing Group, 2011, p. 85–159.ISBN 978-1-61530-414-1.
↑(Bonechi et al.) (2004)Golden Book Lebanon, p. 3, Florence, Italy: Casa Editrice Bonechi.ISBN 88-476-1489-9(anglès)
↑«Lebanon – Climate». Country Studies US. [Consulta: 17 gener 2013].(anglès)
↑Ross, Oakland «Language of murder makes itself understood». Toronto Star, 09-10-2007 [Consulta: 2 febrer 2009]. «Like a wound that just won't heal, a large expanse patch of fresh asphalt still mottles the grey surface of Rue Minet el-Hosn, where the street veers west around St. George Bay. The patch marks the exact spot where a massive truck bomb exploded 14 February 2005, killing prime minister Rafik Hariri and 22 others and gouging a deep crater in the road.»
Arkadiusz, Plonka.L'idée de langue libanaise d'après Sa‘īd ‘Aql, Paris, Geuthner, 2004 (French)ISBN 2-7053-3739-3
Firzli, Nicola Y.Al-Baath wa-Lubnân [Arabic only] ("The Baath and Lebanon"). Beirut: Dar-al-Tali'a Books, 1973
Fisk, Robert.Pity the Nation: The Abduction of Lebanon. New York: Nation Books, 2002.
Glass, Charles], "Tribes with Flags: A Dangerous Passage Through the Chaos of the Middle East", Atlantic Monthly Press (New York) and Picador (London), 1990ISBN 0-436-18130-4
Gorton, TJ and Feghali Gorton, AG.Lebanon: through Writers' Eyes. London: Eland Books, 2009.
Khuri Hitti, Philip,History of Syria Including Lebanon and Palestine, Vol. 2 (2002) (ISBN 1-931956-61-8)
Norton, Augustus R.Amal and the Shi'a: Struggle for the Soul of Lebanon. Austin and London:University of Texas Press, 1987.
Sobelman, Daniel. New Rules of the Game: Israel and Hizbollah After the Withdrawal From Lebanon, Jaffee Center for Strategic Studies, Universitat de Tel-Aviv, 2004.
Riley-Smith, Jonathan.The Oxford Illustrated History of the Crusades. New York: Oxford University Press, 2001.
Salibi, Kamal.A House of Many Mansions: The History of Lebanon Reconsidered. Berkeley: University of California Press, 1990.
Schlicht, Alfred. The role of Foreign Powers in the History of Syria and Lebanon 1799–1861 in: Journal of Asian History 14 (1982)
Georges Corm, Le Liban contemporain. Histoire et société (La découverte, 2003 et 2005)
.svg%26amp%3blang%3dca)
.jpg)
