Hi ha múltiples llegendes conflictives sobre l'origen del diamant. Tanmateix, en paraules de l'administrador colonial Theo Metcalfe, hi ha proves "molt minses i imperfectes" de la història primerenca de Koh-i-Noor abans de la dècada de 1740. No hi ha registre del seu pes original, però el primer pes testimoniat és de 186 quirats antics (191 quirats mètrics o 38,2 g). El primer registre verificable del diamant prové d'una història de Muhammad Kazim Marvi de la invasió del nord de l'Índia de la dècada de 1740 per part deNàdir-Xah. Marvi assenyala que el Koh-i-Noor és una de les moltes pedres del tron del paómogol que Nader va saquejar deDelhi.[3] Aleshores, el diamant va canviar de mans entre diversos imperis del sud i l'oest d'Àsia, fins que va ser lliurat a la reina Victòria després de laSegona Guerra Anglo-Sikh i l'annexió delPanjab per part de laCompanyia Britànica de les Índies Orientals el 1849, durant el regnat del llavorsmaharajà d'11 anys de l'Imperi Sikh,Duleep Singh. El jove rei va governar sota l'ombra de l'aliat de la CompanyiaGulab Singh, el primer maharajà de Jammu i Caixmir, que abans havia posseït la pedra.[4]
Originalment, la pedra tenia un tall similar a altres diamants de l'era mogol, com el Daria-i-Noor, que ara es troben a les joies nacionals iranianes. El 1851, es va exposar a laGran Exposició deLondres, però el tall poc brillant no va impressionar els espectadors. Elpríncep Albert, marit de lareina Victòria, va ordenar que Coster Diamonds tornés a tallar com a brillant oval. Segons els estàndards moderns, el culet (punt a la part inferior d'una pedra preciosa) és inusualment ample, donant la impressió d'un forat negre quan es veu la pedra de front; tanmateix és considerat pels gemòlegs com "ple de vida".[5]
Des que va arribar al Regne Unit, només l'han portat membres femenins de la família reial britànica.[6] Es diu que porta mala sort si el porta un home.[7] Victòria portava la pedra en unfermall i uncirclet. Després de la seva mort el 1901, es va ambientar a la corona de lareina Alexandra. Va ser transferit a la corona de laReina Maria el 1911, i a la corona de laReina Isabel, la Reina Mare el 1937 per a la seva coronació.
Avui, el diamant s'exposa al públic a laJewel House de laTorre de Londres. Els governs de l'Índia, l'Iran, el Pakistan i l'Afganistan han reclamat la propietat del Koh-i-Noor, exigint-ne el retorn des que l'Índia va obtenir la independència de l'Imperi Britànic el 1947. El govern britànic insisteix que la joia es va obtenir legalment sota els termes de l'últim tractat de Lahore el 1849, i ha rebutjat les reclamacions.
El 2018, a la Cort Suprema de l'Índia, elServei Arqueològic de l'Índia va aclarir que el diamant va ser lliurat als britànics i "no va ser robat ni endut per la força".[8][9]
↑Login, E. Dalhousie.Lady Login's Recollections: Court Life and Camp Life, 1820–1904 (en anglès). Jullundur City: Languages Department, 1970, p. 75–83.
Howie, R. A. (1999).«Book Reviews».Mineralogical Magazineen63 (2) (Mineralogical Society of Great Britain and Ireland). Arxivat del'original el 2018-06-14.
.jpg)