John Maynard Keynes,[1]baró Keynes de TiltonCB (Cambridge,5 de juny de1883 -Sussex,21 d'abril de1946), fou uneconomista iprofessor anglès de notorietat mundial. Les seves idees tingueren un gran impacte en el pensament i lapolítica econòmica. És particularment recordat per apostar per una política governamentalintervencionista, amb la qual el govern, utilitzant mesures fiscals i monetàries, ajudaria a mitigar els efectes adversos dels cicles econòmics. És reconegut com el pare de lamacroeconomia moderna i les seves idees generaren una escola econòmicakeynesiana.
Segons Keynes, els mercats no s'equilibren automàticament i això justifica el recurs a polítiques econòmiques conjunturals. Elkeynesianisme, la nova economia keynesiana, elneokeynesianisme o elpostkeynesianisme més intervencionista són conceptes i corrents de pensament d'actualitat i procedents de l'obra de Keynes.
Considerat com un dels més importants teòrics de l'economia del segle xx, Keynes, en tant que conseller oficial o oficiós de nombrosos polítics, va ser un dels actors principals delsacords de Bretton Woods.[2] També és l'autor d'un conegut llibre sobre eltractat de Versalles titulatLes conseqüències econòmiques de la pau, publicat el1919, així com la publicació d'articles en diversos diaris.
La seva primera obra teòrica va ser elTractat sobre la moneda, però la seva obra major és sense discussió laTeoria general de l'ocupació, de l'interès i de la moneda (1936), que va permetre omplir un buit, proveint sobretot elsnous liberals anglesos una teoria econòmica adaptada, apta per a qüestionar lallei de Say, en subratllar els límits dellaissez-faire des de la fi del segle xix, i en implementar les eines conceptuals necessàries per a la posada en marxa de polítiques econòmiques alternatives. Els seus treballs han estat així utilitzats després de laSegona Guerra Mundial en el marc del desplegament de l'estat del benestar. El pensament de Keynes, sobretot el corrent keynesià anomenat lasíntesi neoclàssica, molt de temps dominant alsEstats Units,[3] ha perdut una àmplia part de la seva influència a partir del començament delsanys 1980, amb la pujada delmonetarisme i de la nova economia clàssica. Tanmateix, lacrisi econòmica de 2008-2009 sembla haver marcat una recuperació de l'interès pel pensament de Keynes, tant en la versió més aviatsocial liberal de la nova economia keynesiana com en versions més heterodoxes, tals com elpostkeynesianisme.
John Maynard Keynes va néixer en una família d'universitaris pertanyent a la burgesia victoriana.[4] El seu pare,John Neville Keynes, era professor deCambridge, conegut com a autor deThe Scope and Method of Political Economy (1891), un dels millors tractats demetodologia econòmica, i sa mare, Florence Ada Brown, fou una escriptora reeixida i reformista social, també farà política i va ser escollida alcaldessa de Cambridge el 1932. John va tenir un germà,sir Geoffrey Keynes (1887-1982) cirurgià ibibliòfil, i una germana, Margaret.
Als set anys, John Maynard Keynes entra a l'escola primària de St. Faith's (Preparatory School), on fa una prova d'un cert talent en matemàtiques.[5] Un any més tard, ingressa a l'Eton college. Va ser un alumne brillant i va obtenir nombrosos premis (deu el primer any, divuit el segon i onze el tercer). Es mostra particularment dotat per les matemàtiques, en què obté tots els primers premis.[S 1] El1902, entra alKing's College, Cambridge. El1903,Lytton Strachey iLeonard Woolf l'introdueixen en la societat delsCambridge Apostles, un club dedicat a "perseguir la veritat sense reserves i amb absoluta devoció per un grup d'amics íntims".[Bd 1] Hi trobaHenry Sidgwick,Bertrand Russell,Lowes Dickinson iGeorge Edward Moore, el llibre dels quals,Principia Ethica, exercirà sobre Keynes una influència fonamental.[Bd 2] És també en aquest entorn on es formarà elgrup de Bloomsbury, del qual serà membre. Les primeres relacions romàntiques i sexuals de Keynes foren gairebé exclusivament amb homes.[6] De fet, va ser en el si del grup on desenvolupa la sevahomosexualitat. Un dels seus grans amors va ser l'artistaDuncan Grant, que conegué el1908, i també estigué implicat amb l'escriptorLytton Strachey, que havia conegut el 1903.[6]Keynes es llicencià enmatemàtiques perCambridge el1905; es prepara llavors[7] per al concurs de l'alta funció pública anglesa. És també a Cambridge on coneix alguns dels millors economistes de la seva època:Francis Ysidro Edgeworth,Alfred Marshall; més tardJoan Robinson,Piero Sraffa,Ricàs Kahn,James Meade iBertil Ohlin.
El1907, fa unes oposicions per a treballar per a l'estat britànic, però queda en segon lloc al concurs[S 2] i no pot integrar al Tresor. És destinat a l'Indian Office (Ministeri de l'Índia). Al cap de dos anys, s'hi avorreix[S 3] i, cap al1907, comença a treballar en el que acabarà sent elTreatise on Probability (Tractat sobre laprobabilitat). Paral·lelament, inicià estudis d'economia sota la direcció d'Alfred Marshall. QuanArthur Cecil Pigou és escollit per a la càtedra d'Alfred Marshall, el despatx d'economia i de política presidit perJohn Neville Keynes, va crear dos llocs deprofessor universitari, dels quals un és assignat a John Maynard Keynes.[S 4] Des de1909 fins a la seva mort, va ser professor a laUniversitat de Cambridge. El1913, publica el seu primer llibre d'economia, l'Indian Currency and Finance. SegonsSchumpeter, l'èxit de l'obra li val la reputació de dominar tan bé els problemes tècnics com els polítics i els humans.[8] Gràcies a aquest llibre, és nomenat membre de laReial Comissió de moneda i finances Índies (1913-1914).[9]
Posteriorment, s'anà interessant progressivament per l'economia. Conseller del govern britànic durant laPrimera Guerra Mundial, la seva primera aportació pública com a economista és la publicació el1919 (tot just acabada la guerra) deLes conseqüències econòmiques de la pau. En aquesta obra, argumentava que les reparacions de guerra que estava obligada a pagarAlemanya a les nacions vencedores eren excessives i portarien l'economia alemanya a la ruïna. Aquestes prediccions quedaren fora de tot dubte quan l'economia alemanya s'enfonsà el1923 a causa de lahiperinflació soferta, quan tan sols havia pagat una part molt petita de les reparacions de guerra.
La vida de Keynes serà sempre doble: d'un costat l'home privat, esteta, vinculat algrup de Bloomsbury i, de l'altre, l'home públic, economista i conseller polític.[Bd 3] Alguns dels seus amics, comWalter Lippmann, no podran mai conciliar aquesta ambigüitat o preferiran quedar-se amb l'home públic.[10] En elgrup de Bloomsbury compta sobretot elpintorDuncan Grant[11]Lytton Strachey,E. M. Forster iVirginia Woolf.Malgrat la seva homosexualitat anunciada, Keynes es va casar el1925 amb la ballarinarussaLydia Lopokova (una ballarina estrella de la companyia delsBallets Russos deSergé Diaghilev). No serà massa ben acceptada pelgrup de Bloomsbury i sobretot perVanessa Bell, que la troba massa poc racional. Recíprocament, no té gaire afinitat amb ells. Per aRobert Skidelsky,[S 5] allunyant-lo del grup de Bloomsbury, li va permetre integrar-se millor en els mitjans propers als cercles del poder i atènyer la maduresa necessària per a escriure les seves grans obres econòmiques.Tota la seva vida, Keynes va manifestar un gran interès per l'òpera(Covent Garden) i per ladansa, a la qual ajuda financerament. Durant la guerra, va ser membre del Comitè per a la promoció de la música i de les arts (CEMA). La intervenció de Keynes serà important en matèria de política pública a favor de les arts i la cultura. Ell i els membres delgrup de Bloomsbury varen crear estructures cooperatives o associatives (Hogarth Press, The London Artists), destinades a donar un marc estable a artistes disposats a sotmetre's a regles mínimes, que no tocaren la seva llibertat de creació, a canvi d'ingressos més regulars. En el sector privat, una de les seves majors realitzacions va ser laContemporary Art Society, funcionant com una autoritat de certificació d'artistes contemporanis per tal d'educar el gust del públic i de tranquil·litzar els compradors potencials sobre la qualitat de les seves compres.[12] Aquest rol va ser reprès, i considerablement estès, amb la fundació després de laSegona Guerra Mundial delBritish Arts Council, del qual Keynes va ser un dels primers directors.Keynes va ser un gran col·leccionista de llibres i compartia aquesta passió ambFriedrich Hayek, filòsof i economistaliberal clàssic amb el qual manté una certa amistat, tot i estar en profund desacord en matèria d'economia. Va reunir en la seva col·lecció nombrosos manuscrits d'Isaac Newton sobrealquímia[13] i les notes de John Conduitt. Una de les últimes publicacions de Keynes fouNewton, l'home (Newton, The Man), apareguda per al tricentenari del naixement del físic (1942).
L'agost de 1914, es fa destacar en recomanar aLloyd George, llavors ministre de finances, de no suspendre la convertibilitat de lalliura esterlina més que en cas d'absoluta necessitat. El6 de gener de1915, a proposta d'Edwin Montagu que havia lamentat la seva sortida de l'Indian Office, és incorporat al Tresor mentre duri la guerra. Quan McKenna succeeix Lloyd George en finances, es converteix aviat en el seu principal conseller[S 6] i, en la mateixa època, és destinat a la divisió del Tresor encarregat del finançament de la guerra.[S 7]
Keynes va participar activament en el debat que ocupà el govern anglès: s'havia d'augmentar el nombre de divisions alineades en el front francès i, per tant, recórrer al reclutament o no? Keynes i McKenna eren oposats a aquesta opció. Esgrimien dos arguments: el reclutament impactaria en la producció britànica, que portaria el país a una dependència delsEstats Units en matèria de finançament; el reclutament és contrari al principi liberal que fa que un govern no pugui exigir als ciutadans que donin la seva vida sense el seu consentiment explícit. La victòria de l'opció contrària, la de la guerra total, va fer considerar a Keynes la seva dimissió del Tresor.[Note 1] Malgrat les pressions dels seus amics de Bloomsbury, escull quedar-se al seu lloc amb gran alleujament dels seus pares.
El6 de desembre de1916, el conservadorAndrew Bonar Law esdevé el nou ministre de finances en substitució de McKenna. El nou ministre mantindrà bones relacions amb Keynes i, el maig de 1917, és nomenat cap de la "divisió A", encarregada dels finançaments exteriors i condecorat amb l'orde del Bany.
Keynes va participar en moltes reunions preparatòries sobre l'aspecte econòmic del futur tractat de pau. Era contrari a les compensacions massa importants i a una anul·lació dels deutes de guerra contrets per França i el Regne Unit als Estats Units. D'altra banda, troba que les proposicions deWoodrow Wilson sobre el que serà laSocietat de Nacions ignora massa l'aspecte econòmic. Keynes va mirar de reparar aquesta omissió durant la Segona Guerra Mundial, però no va ser escoltat i preferí dimitir.
Per expressar les seves idees i les seves reserves envers eltractat de Versalles, escriuConseqüències econòmiques de la pau. Aquest llibre li dona una aportació financera i, alhora, una notorietat internacional. Hi retreu menys aGeorges Clemenceau per haver defensat i imposat una solució influenciada pelrealisme en relacions internacionals que aWoodrow Wilson i aLloyd George, per no haver defensat més fermament les seves idees properes alliberalisme en relacions internacionals més favorables a la pau i al desenvolupament econòmic. En conseqüència, és a aquests últims que reserva les seves fletxes més mordaces. Aquest llibre no va ser ben rebut a França.[Note 2] El 1946,Étienne Mantoux va publicar un llibre destinat a refutar les tesis de Keynes:La paucartaginesa o les conseqüències econòmiques del Sr. Keynes. Per aCharles Kindleberger,[Note 3] aquest llibre, que va enfrontar el sentiment nacional francès, explicaria en part per què els economistes d'aquest país no es van interessar verdaderament per l'obra de Keynes més que després de laSegona Guerra Mundial.
Winston Churchill i Keynes de vegades foren adversaris i d'altres, aliats
A diferència de molts dels seus amics de Bloomsbury, Keynes no era un hereu. Així, quan deixa el Tresor, ha de finançar el seu tren de vida, ja que ha reduït el seu temps d'ensenyament a Cambridge. Keynes es llança a les inversions financeres, i seu, a partir de 1919, al consell d'administració de laNational Mutual Life Assurance Company[S 8] i, a partir de 1923, forma part de laProvincial Insurance Company.[D 1]
Com aWinston Churchill, són principalment les seves publicacions les que li aporten recursos: publica alManchester Guardian, per al qual cobreix sobretot la conferència econòmica de Gènova de 1921; alNation and Athenaeum, i redacta uns llibres assumint les despeses d'impressió, la qual cosa li permet no donar al seu editor més que un 10% del producte de les vendes. En el terreny acadèmic, finalment, dirigeix de 1911 a 1937, l'Economic Journal.
Al fort poder mediàtic que li ofereixen els seus treballs publicats, cal afegir el poder d'influència que exerceix amb la seva participació en nombrosos clubs. Va ser membre de l'Other Club fundat perWinston Churchill, va ser un dels fundadors delTuesday Club, que reunia el tercer dimarts de cada mes polítics, financers, universitaris i periodistes.[D 2] A Cambridge, va fundar elPolitical Economy Club, que es reunia el dilluns.
Keynes pot comprovar als anys vint l'encert de les seves tesis: les reparacions de la guerra només són parcialment pagades així com els deutes de guerra i, a més, la situació econòmica a Europa no era gaire lluïda. Al seu llibreTractat de la reforma monetària, de1923, subratlla, entre altres idees,[M 1] que la inflació pot conduir a la revolució, que una reforma monetària és necessària per reconstruir Europa i que val més devaluar què recórrer a la deflació.
En aquesta perspectiva, s'oposa a Churchill,[Note 4] quan aquest després de moltes indecisions torna alpatró or amb una paritat pujant aIsaac Newton[14] i inicia una política de deflació que provoca vagues i problemes econòmics. Aquest episodi li inspiraria un altre llibre:Les conseqüències econòmiques del Sr. Churchill (1925). Si Keynes s'oposava al patró or durant aquest període era perquè trobava que forçava un país en dificultats a suportar tots els ajustos i el submergia en la depressió. Aquesta preocupació constitueix un tret constant dels seus projectes de reforma del sistema monetari mundial.
Al final de1922, Keynes junt amb d'altres va comprar a la família Rowntree el diariThe Nation, fundat el1907. Aquest diari havia estat el bastió d'un liberalisme bastant intel·lectual que havia emergit al voltant de laUniversitat d'Oxford abans de la guerra, de la qual Keynes en aquella època no era gaire proper. En efecte, enfrontava alhora la seva inclinacióestatista i elitista, subratllant la necessitat de controlar millor els poders públics i privats i veient la democràcia com un bé en si mateixa.[S 9] Finalment, aquest corrent polític era més "Oxford", és a dir, que confrontava ellaissez-faire a partir d'una "barreja de hegelianisme i de llenguatge biològic que Keynes i la seva generació de Cambridge trobaven condemnable".[S 10] Si Keynes va adquirir aquest diari va ser, en part, per tenir una tribuna per a les seves teories monetàries i potser també per difondre les idees de l'escola d'economia de Cambridge.
David Lloyd George, un home que Keynes apreciava poc, fins i tot havent estat aliats en algun moment
Paral·lelament, liberals de Manchester llancen escoles d'estiu (summer school), que s'havien de realitzar alternativament a Oxford i a Cambridge, amb l'objectiu de dotar el partit liberal d'una política adaptada als anys vint.[S 11] Keynes hi participa en algunes sessions, donant-hi el 1926 una conferència tituladaSóc encara un liberal?. Pensant -potser- enAsquith, a qui deixarà un temps després per Lloyd Georges, escriu: "no hi ha lloc més que a l'ala esquerra del Partit Conservador, per a aquells que estan lligats amb fervor a l'individualisme a l'antiga i allaissez-faire en tot el seu rigor, encara que hagin contribuït altament a l'èxit del segle xix.[15]
De forma general, Keynes està molt implicat en el partit liberal entre 1924 i 1929. El1927, participa en la redacció delLlibre groc del partit, titulatBritain's Industrial Future. El1928, redacta amb Hubert Henderson un tríptic titulatCan Lloyd George Do It (Pot aconseguir-ho Lloyd George?), per sostenir les mesures previstes en el document del partit liberalWe can Conquer Unemployment ('Podem vèncer l'atur').[16] Finalment, el Partit liberal va perdre les eleccions i va ser el laboristaRamsay Macdonald qui torna al poder el1929, amb Snowden com a canceller d'Hisenda, que continuarà lapolítica deflacionista iniciada perWinston Churchill i que no seria definitivament abandonada fins al1931.[17]
Keynes no abordarà realment la teoria econòmica fins bastant més tard, amb allò queDon Patinkin[DP 1] designa com latrilogia de Keynes, és a dir, els dos toms delTractat sobre la moneda (1930) i laTeoria general (1936), la seva obra principal.
ElTractat sobre la moneda (A Treatise on Money) apareix el1930. Keynes[DP 2] era llavors membre del Comitè Macmillan encarregat d'«aconsellar» el govern deRamsay Macdonald; no té temps de sotmetre els seus escrits a la crítica d'altreseconomistes ni de revisar-los realment com ho hauria volgut fer. Aquest llibre el decep de seguida, ja que no aconsegueix evidenciar els factors que influeixen en el nivell de producció.
L'obra es compon de dos volums. En el primer, titulat "La teoria pura del diner", Keynes defineix d'entrada la naturalesa deldiner; a continuació, descriu els seus orígens històrics abans de presentar una teoria del diner que aborda alhora els aspectes estàtics i els dinàmics de la qüestió.[DP 3] En el segon volum, titulat "La teoria aplicada del diner", Keynes comença amb un estudi empíric de les variables crítiques de la seva teoria, per després enfocar les grans característiques institucionals que li serveixen de marc.[DP 4] Finalment, exposa les polítiques monetàries que, a grans trets, com explica Don Patinkin,[DP 5] "es deriven directament de la seva anàlisi teòrica".Si el "cicle de crèdit" és generat pel canvi en els preus derivats de problemes decostos, es produiran guanys (o pèrdues) i augment o (disminució) de la producció i de l'ocupació, proclamava Keynes (com abans ho va ferKnut Wicksell,Fisher,Pigou i, després d'ell, ho va fer l'escola de Chicago dels anys trenta...); els mitjans per a estabilitzar l'economia passaven per estabilitzar els preus. Segons Keynes, la variable clau per a assolir aquest objectiu era la taxa delbanc central, que ha de ser més gran quan els preus pugen i menor quan cauen.
A partir de la fi de 1931, el Partit liberal no torna a ser massa actiu. Les xarxes de Keynes que graviten a la seva òrbita perden influència en resposta a la puja dels conservadors agrupats al voltant deNeville Chamberlain, mentre que en resposta a la fusió de laNation amb elNew Statesman, setmanari creat per laSocietat Fabiana, la seva influència sobre la nova revista declina, ja que ha de comptar amb el nou editor Kingsley Martin, amb el qual no comparteix gaire les idees. Keynes, menys implicat en l'acció, té més temps per a consagrar a la teoria.
Finalment, el començament dels anys trenta marca canvis importants en l'aspecte relacional. Alguns dels seus amics moren (Lytton Strachey,Roger Fry), mentre que d'altres s'allunyen d'ell, com Herbert Henderson. S'acosta llavors als economistes de Cambridge. L'any següent, elTractat sobre la moneda és discutit pel "Cambridge circus" (cercle de Cambridge), que inclou dins dels seus membres més conegutsRicàs Kahn,Joan iAustin Robinson,James Meade,Piero Sraffa i d'altres.[DP 6] És a partir de començaments de 1932 que es posarà realment a la redacció del que serà la teoria general.
La seva obra, procedent d'articles delTimes,The Means of Prosperity, constitueix una data important en l'aparició del que serà la revolució keynesiana.[S 12] Keynes se sent malament i menys centrat sobre els problemes anglesos.[S 13] Respecte a les seves obres anteriors, té menys present la situació d'Angleterra que la dels Estats Units, amb un menor èmfasi en la flexibilitat (no era el problema en aquest país) i un major espai per a la incertesa.[S 14] A la tardor del 1934, ha acabat el primer llançament de laTeoria general i la comença a sotmetre a lectors comRoy Forbes Harrod,Ralph George Hawtrey oDennis Robertson.[DP 7] Aquesta obra apareix el 1936 i li val a Keynes ser considerat com una figura important de l'economia (alguns van arribar a dir que és la «figura tutelar»[18] de lamacroeconomia moderna).
Harry Dexter White (a l'esquerra), ajudant del secretari del Tresor americà, i Keynes, els dos negociadors en cap des del punt de vista tècnic delsacords de Bretton Woods el1946
El maig de1937, Keynes és víctima d'una malaltia cardíaca de la qual es recuperarà lentament. Durant la seva convalescència, contribueix a la difusió del seu pensament, però no tornarà a estar en actiu fins al1939. El ritme de vida i les precaucions que imposen la seva malaltia el preservaran durant laSegona Guerra Mundial de la superactivitat que minarà la salut de gent més jove. Treballa llavors sobre la manera de finançar la guerra sense crear inflació. Ho recull al seu llibreCom pagar la guerra, aparegut el 1940. Aquesta obra és ben acollida pel Tresor, que aprecia la seva idea mestra d'evitar, durant la guerra, un recurs a laplanificació. Malgrat tot, la seva idea d'estalvi forçat no serà aplicada.
Es reintegra al Tresor l'agost de 1940[Note 5] a títol benèfic. S'hi quedarà fins a la seva mort. Va ajudar el ministre de finances a posar a punt el pressupost de 1941. Igual que durant la Primera Guerra mundial, va participar en la reflexió sobre el finançament de l'esforç de guerra anglès que forma el rerefons de les negociacions que desembocaran en elsacords de Bretton Woods. Keynes hi té un doble paper de dissenyador i de negociador, la qual cosa de vegades complicarà les negociacions.
Quan el 1942William Beveridge presenta el seu pla sobre la seguretat social, obtindrà del Tresor la constitució d'un grup de treball compost per ell mateix,Lionel Robbins i un actuari per tal de perfilar el projecte fent-lo financerament acceptable.[Note 6]
Durant la guerra, tres grans pols tracten els problemes econòmics: el Tresor, la Secció Econòmica dirigida perLionel Robbins i secundada perJames Meade i, de manera menys influent, elBanc d'Anglaterra. Contràriament als Estats Units, on els ministres comCordell Hull oHenry Morgenthau tenien objectius clars de postguerra, els polítics anglesos deixen als experts dibuixar el futur. Per aRobert Skidelsky,[SF 1] aquesta manca de visió a llarg termini i d'implicació en els informes comprometent la postguerra explica el fracàs deWinston Churchill en les eleccions que varen venir a la fi de la guerra. Keynes, en el moment de les negociacions amb els Estats Units, té, de vegades, consciència de mantenir un paper que correspondria al seu ministre. La presència de Keynes donarà al Tresor un fort dinamisme. L'autor d'una biografia important de Keynes,[SF 2] el denomina "el Churchill de l'economia", un àmbit en el qual el gran polític anglès no tenia més que poques llums.
En els últims anys de la seva vida, Keynes rep nombroses distincions, es fa administrador d'Eton College, és fetlord i rep el títol debaró Keynes de Tilton el 1942 a proposta deWinston Churchill.
Mor el21 d'abril de1946 sense descendència. El seu germà va fer dispersar les seves cendres a Tilton, la seva segona residència, ja que John Maynard Keynes havia expressat el desig de descansar a la capella delKing's College, Cambridge.[D 3]
Abans d'interessar-se per l'economia, Keynes va escriure sobre filosofia (es tracta sovint d'escrits destinats o bé alsCambridge Apostles, o bé algrup de Bloomsbury, comMy Early Beliefs. També va escriure sobre probabilística amb el seu primer gran llibre, elTreatise on Probability (Tractat de probabilitat, 1920), i sobre política (un dels seus escrits de joventut era un text sobreEdmund Burke).
Keynes, com elsCambridge Apostles del seu temps, estava molt influenciat pelsPrincipia Ethica deGeorge Edward Moore. Per a aquest últim, el bé no pot ser definit i només la intuïció permet copsar-lo.[D 4] Això el porta a criticar a la vegada la tradició utilitarista procedent deJeremy Bentham, que confon plaer i bé, i els idealistes tals com McTaggart oLowes Dickinson.
En el pensament de Moore, l'important són els "estats d'esperit" (les alegries que sentim), dels quals, els més estimables són el plaer de les relacions entre humans i el que procura la vista de bonics objectes.[S 15][D 5] Aquests estats d'esperit són "unitats orgàniques molt complexes, compostes d'un subjecte que experimenta i l'objecte de l'experiència".[S 16] Per a ell, l'acció correcta ha de conduir a un estat d'esperit desitjable. Cal, doncs, buscar accions que provoquen bons resultats, però és molt difícil conèixer els resultats de les nostres accions. Per tant, ens hem de limitar a institucions que han fet les seves proves per guiar les nostres accions.
Aquesta idea bastant a prop d'una desenvolupada més tard perFriedrich Hayek és llençada per Keynes. És per això que s'interessarà per les probabilitats. En efecte, mentre que per a Moore com per aDavid Hume tot el coneixement probable és fundat en l'experiència, per a Keynes, per contra, les probabilitats ens permeten aprendre fins a un cert punt el futur o almenys el resultat de les nostres accions. En canvi, reté de Moore que el fi és tan important com els mitjans i que aquest fi no és exclusivament material, com diu Moore, una oposició a l'utilitarisme de Bentham i a la "reduccióad absurdum del benthamisme", que és per a Keynes elmarxisme.[S 17]
Keynes es comença a interessar per lesprobabilitats el1904. Redacta un article que llegeix alsCambridge Apostles; després torna sobre el tema cap a 1907 escrivint un document per a l'obtenció de la funció deFellow del King's. Fracassarà el 1907 i haurà de produir el 1908 un nou document revisat per a obtenir aquesta plaça.[D 6] Finalment, serà el 1921 quan terminarà el seu projecte amb elTreatise on probabilty.
Mitjançant aquests escrits, el seu objectiu és ensenyar que, contràriament al que pensa Moore, els individus tenen una major influència sobre el seu destí i no han de remetre's completament als costums.[S 18] Per a fer-ho, s'oposa a les probabilitats enteses com a freqüències. Igual queWilhem Leibnitz, ell les veu com una branca de la lògica.[D 7] Aquesta visió de les coses influenciaràBertrand Russell iAlfred North Whitehead, un dels seus examinadors que al principi va estar sorprès per l'enfocament de Keynes.[D 8] En efecte, per a Keynes, unaprobabilitat no és, com en l'anàlisi freqüencial, un fet per natura, però expressa un grau de creença raonable. Per a ell, percebem intuïtivament certes relacions de causalitat, de les quals la que tindrà els pesos més grans i, per tant, més possibilitats de ser verdadera; la millor probabilitat serà, doncs, aquella "basada en un gran nombre d'elements de prova pertinents".[19] Com per a Russell, que va veure en Keynes un poderós aliat de l'empirisme lògic, la lògica no és a casa seva ni empíricament ni analítica.[20]
Per aRobert Skidelsky[S 19] la visió probabilista de Keynes té dues conseqüències sobre el seu pensament econòmic: d'una part, la hipòtesi que hi hagi un coneixement segur no és possible en economia -sobre aquest punt no està tan lluny d'Alfred Marshall, per a qui les lleis econòmiques eren simples tendències; i d'altra banda, s'oposa a un formalisme excessiu que tendeixi a fer semblar cert allò que només és probable.
La recepció del tractat pels joves filosòfics i matemàtics dels anys vint -Frank Ramsey iLudwig Wittgenstein- va ser fresca. En efecte, pertanyen a una altra escola filosòfica més tècnica, "el món de Ramsey està fet de preferències... Els humans de Keynes són pensadors que ell dota de l'eina del pensament: la lògica. Els humans de Ramsey són actors que ell dota de l'eina de l'acció: la capacitat de calcular".[S 20]
Edmund Burke, un autor que Keynes va llegir i meditar
Keynes va escriure el 1904, un manuscrit inèdit titulatThe Political Doctrine of Edmund Burke.[21] Segons Dostaler, Keynes descrivint Burke sembla descriure's: troba que és ple de contradiccions "simultàniament conservador i liberal, lliurecanvista i imperialista, apòstol de laRevolució anglesa i adversari de laRevolució francesa".[22] D'altra banda, li troba un cert egoisme no desagradable per als grans personatges. Dos trets del pensament d'Edmund Burke provoquen la seva adhesió: d'una part, pensa com ell que és perillós sacrificar un bé present per un bé futur en tant que el futur és incert; d'altra banda, considera que "la reclamació de la fama de Burke en l'àmbit de la política és la doctrina de laconveniència"[23] i el seu rebuig a limitar-se, un dret abstracte.
Si considera que Burke és el primer filòsof polític a acceptar de manera conseqüent el principi de la major felicitat, del major nombre al nivell polític, li retreu la seva gran timidesa envers les reformes, i troba que Burke empeny la defensa del dret de propietat a un punt on pot amenaçar el cor del liberalisme. En relació amb Burke, Keynes escriu:
Els seus aspectes positius són tots en el present -pau i tranquil·litat, amistat i afecte, vida familiar i tots aquests petits actes de caritat pels quals es poden, de vegades, ajudar els seus semblants. No pensa una humanitat que pel foc i la sang camina cap a un gran i gloriós bé en un futur llunyà; res d'un mil·lenari polític a tirar endavant i a sostenir amb l'esforç i el sacrifici present... Els estatistes s'han d'assabentar de la saviesa a l'escola de Burke; si volen posar-la al servei d'uns grans i difícils objectius, han de buscar l'essència de les idees en un altre lloc.[24]
Derivat de Burke, existeix per a Keynes un cert pendent elitista i tecnocràtic.Gilles Dostaler apunta que "per a Keynes, de cara a la societat, un partit ha de ser dirigit per una elit il·lustrada amb més precisió per la unió d'un lideratge fort i d'elit d'assessors". Aquest pendent aristocràtic irritaràHarry Dexter White iBretton Woods, igual com el primer ministre laboristaRamsay Macdonald se sentia vexat quan, a la sortida d'una reunió, li declarà "que es considerava com l'únic veritable socialista present". Per contra, va facilitar els seus contactes ambWinston Churchill durant laSegona Guerra Mundial.
En el debat sobre el planisme que es promou als anys trenta, l'única intervenció marcada de Keynes és una defensa deHerbert George Wells contra els crítics deStalin iGeorge Bernard Shaw.[Note 7] En el llibre de 1927The World of William Clissod,Herbert George Wells avança la idea que una classe intermediària de tècnics i d'enginyers té un paper important a jugar en Occident, mentre que Stalin li nega aquest paper reservat, segons ell, al proletariat. Si Keynes sosté Wells, és per fixar-se de seguida que aquest últim no diu el que ha de fer aquest grup social. És justament allò que Keynes intenta definir i, en certa manera, teoritzar.
La seva obra fonamental,Teoria general de l'ocupació, l'interès i el diner fou publicada el1936. En aquesta, Keynes exposa una teoria basada en el concepte dedemanda agregada per explicar les variacions en el nivell d'activitat econòmica que es pogueren observar durant laGran Depressió (1929-1939) que succeí lafallida de la borsa de Nova York. El llibre exhorta una política econòmica activa per part dels governs, amb la finalitat d'estimular lademanda en els períodes d'atur, per exemple mitjançant la despesa en obres públiques.
Keynes també escrigué assajos biogràfics d'economistes i persones notables, així comAssajos de persuasió que mostren alguns intents de Keynes d'influir en els responsables públics durant laGran Depressió. Durant la guerra, fou nomenat primer president delCouncil for the Encouragement of Music and the Arts, actualment conegut com aArts Council, una institució britànica que tenia la finalitat d'ajudar econòmicament els artistes i impulsar la difusió de la cultura.
La brillant habilitat de Keynes com a inversor està demostrada per les dades públiques d'un fons que ell administrava, el beneficiari del qual era elKing's College de Cambridge.
Des de 1928 fins a 1945, malgrat una caiguda massiva durant elcrac de 1929, el fons administrat per Keynes experimentà unes taxes de creixement d'un 13,2% anual (mentre que l'índex general del mercat britànic tenia taxes de creixement negatives d'un 0,5% anual).
Els principis adoptats per Keynes a l'hora de realitzar les inversions es poden resumir d'acord amb el següent:
1. Una selecció curosa d'unes poques inversions que tinguin un preu relativament baix, respecte al seu potencial i al seu valor intrínsec a llarg termini i respecte la resta d'inversions alternatives.
2. Una tinença ferma d'aquestes inversions tant en els períodes bons com en els dolents, potser durant diversos anys, fins que hagin complert les expectatives o s'hagi evidenciat que la seva compra va ser un error.
3. Una posició equilibrada de les inversions, és a dir, diversificar els riscs i a ser possible en riscs oposats (ex.: tenir una part invertida en or, ja que aquest es comporta en direccions oposades a les fluctuacions generals).
Keynes va morir d'uninfart; els seus problemes cardíacs van ser agreujats per la pressió del seu treball en els problemes financers internacionals de la postguerra. Després de la seva mort, fou incinerat i les seves cendres foren escampades a prop de Tilton.[25] El seu pare,John Neville Keynes (1852-1949), va sobreviure al seu fill per 3 anys. El germà de Keynes,sirGeoffrey Keynes (1887-1982), va ser un distingitcirurgià, professor universitari ibibliòfil. Els seus nebots van ser el fisiòleg Richard Keynes (nascut el1919); i Quentin Keynes (1921-2003), aventurer i bibliòfil.
Les teories de Keynes van ser tan influents, malgrat estar encara hui dia disputades, que tot un subcamp de lamacroeconomia anomenadaeconomia keynesiana avui dia continua desenvolupant i discutint les seues teories i les aplicacions d'aquestes. John Maynard Keynes es va interessar en diversos camps de la cultura i fou una figura central de l'anomenatgrup de Bloomsbury, conformat per prominents artistes i escriptors delRegne Unit. Els seus assajos autobiogràficsTwo Memoirs es van publicar el1949.
Friedrich von Hayek va fer una ressenya delTractat sobre els diners tan dura que Keynes va demanar aPiero Sraffa que ressenyara (i condemnara no menys durament) el treball de Hayek. El conflicte Keynes-Hayek va ser més que una de les batalles en la guerra entreCambridge i l'escola d'economia de Londres; va ser precursor de l'enfrontament de les dues principals concepcions liberals, contradictòries entre si, dominants des del final de la II Guerra mundial i fins a l'actualitat: elkeynesianisme i elneoliberalisme.
Henry Hazlitt ha escrit un llibre anomenatEl fracàs de les noves economies (The Failure of the New Economics), una detallada crítica capítol a capítol de laTeoria general de Keynes.[26]
↑ No és cert que Keynes hagi tingut una visió grandiosa de França en general i dels seus economistes en particular.
↑ "Com que Keynes s'havia mostrat poc amistós envers França aConseqüències econòmiques ...., cap economista francès s'interessaria per la seva obra fins que les llargues hores d'ocupació alemanya els ho feren entendre" (escriu l'autor d'aquesta observació una mica punyent en nota a peu de pàgina que, malgrat tot, estava prevista una traducció de laTeoria General el 1938 però que va ser retardada per la guerra), enCharles Kindleberger, 1982La Gran Crisi Mundial, 1929-1939, economica p.261
↑ De fet, Churchill no estava gaire convençut i va cedir a l'opinió dominant, cosa que lamentaria més tard. Churchill no es trobava còmode amb l'economia
↑ Trigarà una mica a reintegrar-se el Tresor. Amb altres persones comWilliam Beveridge que havent tingut un paper durant laPrimera Guerra mundial, ara volien fer més per al seu país, forma un grup elsOld Dogs
↑ Sobre aquest punt i sobre la manca real de implicació de Keynes en la política social s'exposa a (Skidelsky, 2003, p.137)
↑ Aquesta controvèrsia va tenir lloc en ocasió d'una entrevista de Staline per Wells apareguda en elNew Statesman. Per a més detalls veure Skidelsky, 2003, p.516
(en anglès)Donald Markwell (2006), John Maynard Keynes and International Relations: Economic Paths to War and Peace, Oxford & Nova York: Oxford University Press.
↑John Maynard Keynes va néixer el mateix any queJoseph Schumpeter en un entorn burgès victorià caracteritzat pel sentit de les coses,, el gust per la bellesa, la intel·lectualitat i l'elevació moralAcGrenobleArxivat 2009-06-11 aWayback Machine.
↑MooridgeMaynard Keynes. An Economist's Biography, pàg. 25-29
↑Craufurd D. Goodwin «Chapter 2 : Art and cultura in the history of economic thought » in V. A. Ginsburgh,David ThrosbyHandbook of the Economics of Art and Cultura pàg. 61-66.
Beaud, Michel; Dostaler, Gilles.La pensée économique depuis Keynes (en francès). París: Éditions du Seuil, 1996.ISBN 978-2-02-0289696.
Beaudreau, Bernard C.The Economic Consequences of Mr. Keynes: How the Second Industrial Revolution Passed Great Britain By (en anglès). Nova York: iUniverse, 2006.ISBN 0-595-41661-6.
Combemale, Pascal.Introduction à Keynes (en francès). París: La Découverte, 2006.ISBN 9782707148636.
Dostaler, Gilles.Keynes et ses combats (en francès). París: Albin Michel, 2005.ISBN 9782226158758.
Harrod, R. F..The Life of John Maynard Keynes (en anglès). Londres: Macmillan, 1951.ISBN 1-125-39598-2.
Heilbroner, Robert Louis; Antonmattei, Pierre.Les grands économistes (en francès). París: Éditions du Seuil, 2001.ISBN 9782020481014.
Hoover, Kenneth.Economics as ideology: Keynes, Laski, Hayek, and the creation of contemporary politics (en anglès). Rowman & Littlefield, 2003.ISBN 9780742531130.
Keynes, Milo.Essays on John Maynard Keynes (en anglès). Cambridge University Press, 1975.ISBN 0-521-20534-4.
Markwell, Donald.John Maynard Keynes and international relations: economic paths to war and peace (en anglès). Oxford University Press, 2006, p. 294.ISBN 9780198292364.
Skidelsky, Robert.John Maynard Keynes: The Economist as Saviour 1920-1937 (en anglès). Papermac, 1994.ISBN 0-333-58499-6.
Patinkin, Don.The New Palgrave: A Dictionary of Economics (en anglès). Macmillan, 1987.ISBN 0-333-37235-2.
Yergin, Daniel.The Commanding Heights: The Battle for the World Economy (en anglès). Nova York: Simon & Schuster, 1998.ISBN 0-684-82975-4.
Llibres de Keynes citats
Keynes, John Maynard. Bibliothèque scientifique Payot.Théorie générale de l'emploi, de l'intérêt et de la monnaie (en francès), 1990, p. 387.ISBN 9782228137706.
Keynes, John Maynard. Gallimard.La pauvreté dans l'abondance (en francès), 2002, p. 290.ISBN 9782070422449.
_005.jpg)
