ElReial Jardí Botànic de Kew (enanglèsRoyal Botanic Gardens of Kew) és un granjardí botànic situat entre els districtes deRichmond upon Thames iKew al sud-oest deLondres. Es tracta del jardí botànic més ric del món.
Aquest conjunt de jardins eren originalment el jardí exòtic de l'anomenadaKew House, constituït per Lord Capel de Tewkesbury, que fou ampliat i augmentat per la princesaAugusta de Saxònia-Gotha (1719-1772), vídua deFrederic,príncep de Gal·les (1707-1751). Sir William Chambers (1723-1796) hi va construir nombrosos edificis com lapagoda xinesa de 1761.Jordi III enriqueix els jardins amb l'ajut de William Aiton (1731-1793) i de Sir Joseph Banks (1743-1820). Els antics edificis de la Kew House són enderrocats el 1802. LaDutch House ('casa holandesa'), veïna dels jardins, és adquirida per Jordi III el 1781 per servir d'escola bressol als nens de la família reial; actualment es coneix amb el nom de Kew Palace. El 1840, els jardins reben la denominació oficial de «Jardí botànic nacional». El nou director, William Jackson Hooker (1785-1865), n'augmenta la superfície, que passa de 30 hectàrees a 109, i després a 121. L'indret comprèn igualment unherbari i unabiblioteca. LaPalm House ('casa de les palmeres') és construïda per l'arquitecte Decimus Burton (1800-1881) i el ferrer Richard Turner (1798-1881) entre 1841 i 1849. És la primera construcció d'envergadura que utilitza elferro forjat. L'hivernacle conegut com aTropical House ('casa tropical') és l'edifici més gran que encara hi ha de l'època victoriana.
Malgrat les condicions mediambientals mediocres (la contaminació atmosfèrica de Londres, els sòls secs i les febles pluges), els jardins constitueixen la major col·lecció de vegetals del món. L'entrada al jardí botànic és de pagament. L'estació de metro més propera és la de Kew Gardens (de les líniesDistrict Line iSilverlink). Una altra estació, la de Kew Bridge, al nord dels jardins, és a una distància raonable a peu.
És per intentar diversificar les seves plantacions que el jardí botànic de Kew ha fundat dos establiments més. El primer, aSussex, s'anomena Wakehurst Place, i el segon, aKent, és el Bedgebury Pinetum. Aquest darrer és dirigit juntament amb la Comissió Forestal del Regne i és especialitzat en el conreu deconíferes. Els jardins de Kew són a l'origen de la difusió del conreu delcautxú al segle xix a l'Amèrica del Sud. Actualment, el Reial Jardí Botànic és un dels centres més importants del món pel que fa a la conservació dellavors. Participen, amb l'herbari de laUniversitat Harvard i amb l'Herbari Nacional australià, en la base de dades coneguda com l'IPNI, que subministra una nomenclatura estàndard dels vegetals. El juliol del 2003, els jardins foren afegits a la llista delPatrimoni de la Humanitat establerta per laUNESCO.[1]
Marilyn Ward i John Flanagan (2003). «Portraying plants: Illustrations' collections at the Royal Botanic Gardens, Kew», dinsArt Libraries Journal, núm. 28 (2), pàgs. 22-28.ISSN 0307-4722
%2c_Royal_Botanic_Gardens%2c_Kew%2c_London.jpg)
.svg)