Elsjueus (enhebreu: יְהוּדִים,Yëhûdim; i enjiddisch: ייִד,Yid), també coneguts com apoble jueu són unanació i un grup etnoreligiós que es van originar en elsisraelites o hebreus de l'antic proper orient. L'etnicitat, nacionalitat i religió jueva està estretament interrelacionada, ja que eljudaisme és la confessió religiosa tradicional de la nació jueva.[2][3][4] Al llarg del temps s'ha assimilat als conversos a la fe judaica i que no pertanyien al poble o nació jueva i han passat a formar part d'aquest grup humà.Els membres del poble jueu s'anomenen ells mateixosam yisrael opoble d'Israel.
El nom dejueu (יהודי -yëhûdí enhebreu) deriva del nom de laprovíncia romana deJudea hereva delRegne de Judà després del retorn de l'exili deBabilònia. Aquest nom al seu torn prové del patriarca bíblic "Yehudà" =Judà fill deJacob que va donar lloc a latribu de Judà d'on sortí la dinastia real d'Israel que establí la capital aJerusalem.
Segons la tradició jueva, els orígens jueus són traçats des dels patriarques bíblics,Abraham,Isaac iJacob, al segon mil·lenni aC. Actualment els jueus gaudeixen d'autonomia política a l'estat d'Israel, un estat localitzat en el lloc que ells consideren la seva llar d'origen, laTerra d'Israel. Aquesta es defineix a si mateixa com un estat jueu en les seves fonamentals, i és l'únic estat del món en què els jueus constitueixen una majoria de la població. A més a més, els jueus també han gaudit d'autonomia política dues vegades més durant la seva història antiga. La primera fou del 1350[7] al 586 aC, a l'època delsJutges, durant la monarquia unida i la monarquia dividida dels regnes d'Israel iJudà, que es va acabar amb la destrucció delTemple de Salomó. La segona vegada fou el període del Regne d'Asmoneus, entre el 140 i el 37 aC des de la destrucció del Temple de Salomó, ladiàspora jueva ha estat la llar de la majoria dels jueus.[8] Excepte en l'estat modern d'Israel, els jueus han estat una minoria en tots els països en què han viscut i tot sovint han patit persecucions al llarg de la història, cosa que ha provocat canvis en la seva població segons les èpoques.
Pel que fa a la consideració religiosa d'un jueu aquest és qui viu sota els costums del Regne de Judà dictats per Déu (déu únic,monoteisme) alprofetaMoisès i consignades segons la radició religiosa a laTorà i la llei oral recollida sobretot alTalmud.
Des de l'antiguitat ladiàspora repartí els jueus en gran part del món molts d'ells adoptaren la llengua dels països on es trobaven però no pas els costums ni la religió.
El termejueu (hebreu: יהודי/Yehudí) procedeix deJudà (oYehudà, en hebreu, que era un dels fills del patriarca bíblicJacob). Judà (o la seva variant gregaJudea) designava també a unaentitat política que va existir a la regió oriental delMediterrani, almenys des de mil anys abans de l'Era Comuna i fins un segle després. Els habitants deJudea eren elsjueus, terme que després es va anar ampliant també als que havien emigrat des de Judea i als seus descendents. En català, el termejueu procedeix del llatíjudaeus, al seu torn derivat del grecIoudaios (Ἰουδαῖος). Existeix equivalència etimològica en altres llengües, per exemple,Jude en alemany,juif en francès,judío en castellà,Jew en anglès,xudeu en gallec,chodigo en aragonès,fot en danès,zsidó en hongarès, etc. La paraulaJueu ('Lloa l'Etern') no apareix a laTorah (els 5 llibres de Moshéh), sinó que apareix en la resta dels llibres delTanakh, no vol dir que la paraulaIehudi/Jueu ('Lloa l'Etern') sigui pejorativa davant la paraulaivrí/Hebreu.
Fins al segle xviii, els vocablesjueus ijudaisme eren pràcticament sinònims. No obstant això, l'arribada de laHaskalà (il·lustració jueva) va suposar un canvi radical en la mentalitat de molts jueus que es van veure a si mateixos com a membres d'un mateix poble, però separats de la tradicional adhesió a la fe judaica.
Generalment, l'ús del termejueu s'utilitza per referir-se a tres grups: els que tenen orígens ètnics jueus, aquells que practiquen eljudaisme i aquells que s'identifiquen com a tals per la seva identificació cultural i històrica. L'halacà, la llei jueva, dona una altra definició de la identitat jueva. D'acord amb la legislació jueva, jueu és aquell que: a) és fill de mare jueva (llei que deriva del passatge deDeuteronomi 7:1-5)[9] o b) la persona que es converteix formalment al judaisme sota la supervisió halàjica d'un reconegut Bet Din (tribunal jueu) presidida per tresdayan im (jutges). Aquest procés de conversió està desenvolupat en textos legals jueus, com ara el Talmud, elXulhan Arukh i les interpretacions de l'ortodòxia rabínica.
Però a més d'aquesta definició ortodoxa hi ha altres definicions, com les dels corrents reformistes, reconstruccionistes i liberals, que afirmen que és jueu aquell que té un pare jueu (en el sentit genèric, és a dir, un pare o una mare). L'humanisme jueu afirma que és jueu "qui se sent jueu" sense importar si té ascendència jueva o si fa una conversió religiosa.
Si bé eljudaisme no fomenta laconversió i al llarg de la història no es coneixen casos on el poble jueu hagi sotmès a un altre per convertir-lo, aquesta està prevista. Per fer-ho cal tenir un estudi ampli sobre laTorà, capacitat per unMoré (Mestre). Els filtres per a la conversió al judaisme, tot i que varien segons les diferents corrents, solen ser molt exigents, ja que es busca per part dels rabins que la conversió sigui sincera i sense motivacions ulteriors.
En el passat hi va haver exemples de conversions en massa al judaisme, com és el cas del poble deSamària, que sense ser descendents deJacob en un sentit físic van abraçar el judaisme encara que mai van perdre del tot les seves creences i costums, per la qual cosa els jueus deJerusalem mai els van veure amb total grat. Un altre cas de conversió en massa és la dels genetsparts.
Quant a la pèrdua del judaisme, d'acord amb la llei jueva (Halacà), no hi ha manera de perdre el judaisme. Qui neix jueu o es converteix, no perd la seva condició de jueu fins i tot després de cometre un dels tres pitjors pecats:paganisme,assassinat o aberracions sexuals. Malgrat això la llei jueva va utilitzar una altra arma contra pecadors de major escala: expulsar de lacomunitat ("L'herem" o "ElNidui"). El poder de separar de la comunitat es remunta a les primeres èpoques bíbliques, però es va començar a usar en forma sistemàtica durant l'època talmúdica alSegon Temple de Jerusalem, i es va continuar el seu ús durant l'era moderna.Baruch Spinoza,Uriel da Costa són alguns dels jueus més importants que van ser depurats.Marx iFreud van viure una cosa semblant. Cal citar que, d'acord amb lallei jueva, existeixen camins per ser acceptat novament en la comunitat, i això marca el fet que, segons aquesta, no existeix pèrdua de la judeitat.
El poble jueu no té aspectes morfològics específics. Els jueus són un poble d'origen semita que no es distingeix anatòmicament de la resta de pobles de l'Orient Mitjà (libanesos,àrabs, etc.) ni dels mediterranis en general. En la diàspora els jueus van agafar alguns trets dels pobles on s'havien instal·lat per la qual cosa la diversitat genètica va augmentar.
Aixkenaz és el nom donat aAlemanya pels jueus i aixkenazí («alemany») és el nom que rebien els jueus d'Alemanya. Es va usar després per descriure als jueus provinents d'Europa de manera general. El seu idioma és eljiddisch, que és un dialecte germànic amb influència hebrea i eslava. Viuen principalment aAlemanya,Polònia,Ucraïna iRússia. No són jueus asquenazites els que tenen arrels en els següents països d'Europa: lapenínsula Ibèrica i regions d'Itàlia,Grècia,Turquia, elsBalcans,Anglaterra, elsPaïsos Baixos iFrança.
Els jueus asquenazites van adoptar les interpretacions de lesmitsvot de les escoles rabíniques d'Israel, i elsjueus orientals, les de les escoles babilòniques.
Sefarad és el nom hebreu per a la península Ibèrica (Espanya i Portugal).Sefardí és la paraula per designar els jueus d'Espanya iPortugal. Van fer grans contribucions a la cultura ibèrica, però van ser expulsats per motius religiosos d'Espanya el1492, per ordre delsReis Catòlics. Als descendents d'aquests jueus se'ls va seguir anomenantsefardites, sefaradites o sefardites, sense importar en quina part del món hagin nascut. El seu idioma és eljudeocastellà o ladí, que és un dialecte delcastellà. Molts d'aquests jueus expulsats van acabar acompanyant als conqueridors al Nou Món, instal·lant-se aMèxic,Sud-amèrica iPuerto Rico.
El1924 el generalPrimo de Rivera va concedir la ciutadania espanyola als jueus sefardites per "raons històriques", la qual cosa va salvar moltes vides durant laSegona Guerra Mundial. Un cas molt clar va ser el del cònsolÁngel Sanz Briz, que va salvar a milers de jueus de l'Holocaust aHongria, dient que els jueus sefardites eren ciutadans espanyols i, per tant, tenien suport total del seu govern, encara que per salvar vides es va fer passar a molts no-sefardites per sefardites.
El1991 el Museu de l'Holocaust Yad Vashem d'Israel va distingir la seva acció i va reconèixer als seus hereus el títol de "Just entre les Nacions", inscrivint el seu nom en el memorial de l'Holocaust. El1994 el govern hongarès li va concedir a títol pòstum la Creu de l'Orde del Mèrit de la República Hongaresa. Va ser el primer diplomàtic espanyol que va aparèixer en un segell de correus d'Espanya.
Jueus mizrahim és el nom donat a les comunitats jueves que van immigrar dels països de l'Orient Mitjà, notablement delIemen, l'Iraq i l'Iran. Molts els denominen erròniamentsefaradim dins del mateixIsrael, encara que res tenen a veure amb lapenínsula Ibèrica.
El terme correcte per denominar-los en hebreu ésedot hamizraj (comunitats de l'Orient). Prenen la seva interpretació dels preceptes de les escoles rabíniques deBabilònia. Són els jueus delmón àrab iiranià.
Asquenazites: jueus provinents d'Europa oriental, de llengua jiddisch.
Sefardites: provinents de la península Ibèrica (Sefarad), de llengua catalana, castellana, portuguesa, etc.
Mizrahim: orientals (de l'Orient Mitjà), de llengua judeo-àrab, persa, etc.
Tradicionalment, es coneix com ahebreu lallengua litúrgica deljudaisme (també conegut com alashon ha-kodesh, 'llengua santa'), el llenguatge en què elTanakh va ser escrit, la parla dels jueus durant segles i, juntament amb l'àrab, és un dels dos idiomes oficials de l'Estat d'Israel.
Tal com el coneixem avui, l'hebreu (o hebreu modern) és fruit de l'obra del lingüistaEliezer Ben Yehuda que va arribar a Palestina el1881 i va reviure un llenguatge que únicament s'utilitzava en els serveis religiosos jueus, car durant més de setze segles va quedar en desús.[10]
D'altra banda, en la majoria dels casos, allà on s'assentaven en la diàspora, els jueus desenvolupaven un llenguatge propi consistent en la barreja de vocables nadius i hebreus. Així, elladí dels jueus de lapenínsula Ibèrica o eljiddisch dels jueus de l'Europa Central. Altres idiomes menors són eljudeo-arameu,judeo-persa ojudeo-àrab.
Abans de laSegona Guerra Mundial la població jueva del món era d'aproximadament 18 milions. L'Holocaust va reduir aquest nombre en uns 6 milions. Avui s'estima que hi ha un nombre aproximat de 15 milions de jueus[11] que habiten 134 països.[12]
Les xifres donades a continuació representen estimacions mínimes de la població jueva mundial, un 0,2 per cent de la població mundial total. Les zones urbanes que concentren la major població jueva estan aIsrael i alsEstats Units.
Israel és l'únic país del món on els jueus constitueixen la majoria de la població. Israel es va independitzar delMandat Britànic de Palestina el14 de maig de1948. Des de llavors, la població jueva a Israel ha augmentat en prop d'un milió de persones per dècada, entre immigrants i nascuts israelians, en el que ha suposat un dels canvis poblacionals més importants del poble jueu durant 2.000 anys.
Durant els seixanta anys d'existència d'Israel, han emigrat jueus de diferents països: supervivents de l'Holocaust, jueussefardites, jueusmizrajís, jueus perses, jueus del Iemen, de l'Índia,jueus etíops, jueus de Sud-àfrica, etc. En la dècada de 1990 prop d'un milió i mig de jueus van arribar a Israel procedents de l'extintaUnió Soviètica.
A l'Europa Occidental la major comunitat jueva es troba aFrança amb uns 500.000 jueus aproximadament, la majoria d'ells o els seus descendents procedents depaïsos àrabs d'Àfrica del Nord, comAlgèria,Marroc oTunísia. AlRegne Unit hi viuen prop de 265.000 jueus. A l'Europa de l'Est hi habiten al voltant de 400.000 jueus, aRússia (si bé existeixen dades estimatives més altes) i desenes de milers en països de l'anticBloc soviètic.
Els països àrabs d'Àfrica del Nord i de l'Orient Mitjà tenien el1945 una població jueva de prop de 900.000 habitants.[14] Després de la independència d'Israel, la majoria dels jueus d'aquests països, a conseqüència de la persecució a la qual es van veure sotmesos i a causa de factors econòmics i culturals, van emigrar aIsrael,Amèrica del Nord iEuropa en la dècada dels 1950. Avui en dia, prop de 8.000 jueus segueixen vivint en aquests països, la majoria al Marroc i Tunísia. Cas especial és el de l'Iran, país no àrab però musulmà, que té una població de poc més de 10.000 jueus enfront dels 100.000 que posseïa abans de la revolució islàmica de 1979.
Ja a l'antiga Grècia hi va haver jueus que es vanassimilar amb la societat no jueva que els envoltava. Aquesta assimilació, que podia ser per la força o per lliure elecció, consistia, bàsicament, a deixar de practicar eljudaisme i rebutjar la identitat jueva. Algunes comunitats jueves (com la deKaifeng,Xina, han desaparegut completament a causa de l'assimilació. No obstant això, a conseqüència de les persecucions a les quals es van veure sotmesos els jueus durant la major part del mil·lenni passat en què se'ls prohibia integrar-se amb la societat no jueva, l'assimilació no era un fenomen alarmant dins del poble jueu. L'arribada de la Haskalà al segle xviii i la consegüent emancipació dels jueus a Europa i Amèrica al segle següent va canviar la situació, el que va permetre a nombrosos jueus participar i ser part de la societat secular.
Això, juntament amb el naixement de corrents jueus allunyades de l'ortodòxia tradicional, com elreformisme, molt menys exigents quant a la interpretació de laTorà, ha tingut com a resultat un augment considerable de l'assimilació, la principal característica és el matrimoni mixt, és a dir, jueus que han contret matrimoni amb no jueus. AlsEstats Units, on resideix la comunitat jueva més nombrosa després d'Israel, hi ha prop d'un 50% de matrimonis mixtos.[15] Ja que, segons la llei jueva, per ser jueu s'ha de tenir mare jueva, la majoria dels fills d'aquests matrimonis deixen de ser jueus. A més, perden tant la idea de pertinença a un col·lectiu concret (jueu) com les tradicions religioses dels seus progenitors. Això provoca un descens considerable en la població jueva.
Al llarg de la història, nombrosos conqueridors, imperis i nacions han oprimit als jueus o han intentat eliminar-los completament. Els mètodes emprats han anat des de la mera expulsió fins algenocidi. Els exemples més representatius: les persecucions de l'Imperi Romà, lesCroades, les expulsions de jueus a Espanya,Portugal,Anglaterra,França,Alemanya i altres països, les massacres de jueus aUcraïna pelscosacs de Bohdan Chmielnicki, elspogroms aRússia i, sobretot, l'Holocaust, en què van ser assassinats sis milions de jueus, entre ells un milió i mig de nens. D'acord ambJames Carroll, "els jueus representaven el 10% de la població total de l'Imperi Romà (…) avui haurien de ser aproximadament 200 milions".[16]
El llibre bíblic delGènesi explica que el patriarcaAbraham sortí (d'Ur?) per mantenir la pau dins del clan delsIvrim (Apuru?)i es dirigí cap al nord.Abraham és l'origen deljudaisme, però també de l'islam i delcristianisme.[17]
D'aquí en endavant el poble jueu mantindrà, com a principal originalitat ideològica entre la resta de pobles, la contínua intervenció divina en la història humana (hierofania) això inclourà des de la conquesta assíria deJerusalem, els exilis, les secessions polítiques i fins i tot l'Holocaust.
Ladiàspora comportà des dels seus inicis més llunyans (ja des dels antics egipcis) l'antisemitisme (terme que es va utilitzar des de la seva creació). Per motius religiosos, era habitual que des de les esglésies es cridés a atacar elscalls, i socials (en molts països per exemple, els jueus tenien prohibit el treballar en nombroses feines, permetent-se'ls només treballar com prestadors) implicaven que els jueus despertessin grans animadversions entre la població general que acabaven en successiuspogroms o expulsions.
Els rotllos de laTorà, oberts per a la seva lectura en públic a lasinagoga.
La història jueva es remunta a les velles tradicionsbíbliques. Quan l'arca de Noè va encallar almont Ararat, els fills deNoè (Sem,Cam iJafet) van donar origen, respectivament, alssemites delPròxim Orient, als camites d'Àfrica i als jafetites de la resta del món.
Els seus descendents es van veure empesos per la fam a la terra deGoixen, al delta del riuNil. Però elfaraó d'Egipte, veient que augmentaven incomparablement i es feien poderosos, els va reduir a l'esclavitud. AmbMoisès ungit com a líder i legislador, el poble triat perDéu es va dirigir cap a Canaan, la terra promesa.
La dramàtica marxa des d'Egipte a través delmar Roig i el pelegrinatge de 40 anys pel desert són fites importants en la història de lanació israelita. Els jueus, un cop conquerida la ciutat deJericó, es van establir a la zona agrícola de Canaan, terra de la qual en laBíblia es diu que «rajava la llet i la mel».
Un cop establerts a Israel, la terra va ser dividida entre les dotze tribus: Aser, Neftalí, Manassès, Zabuló, Issacar, Gad, Efraïm, Dan, Benjamí, Rubén, Judà i Simeó. Amb el temps es va passar d'unateocràcia a una forma de governmonàrquica, sent els reis més famosos de l'èpocaSaül,David i el seu fillSalomó d'Israel, amb la seva capital aJerusalem. Després del regnat de Salomó, la nació es va dividir en dos regnes: el regne d'Israel al nord i el regne deJudea al sud. El regne d'Israel va ser conquerit pel rei assiriSargon II, al final del segle VIII abans de Crist. El regne deJudea va poder continuar durant un segle i mig, fins que l'any 586 abans de Crist va ser conquerit pelsbabilonis, comandats perNabucodonosor II. En aquest any es va destruir el primer temple, lloc central de l'activitat religiosa jueva de l'època. Molts dels jueus van ser bandejats d'Israel i van ser portats com esclaus aBabilònia (actualIraq), la qual cosa constitueix la primeradiàspora jueva. Durant l'exili a Babilònia, els jueus escriuen el que es coneix com el "Talmud de Babilònia" (Talmud Bavli), mentre que els jueus encara establerts a Judea escriuen el "Talmud de Jerusalem". Aquests dos manuscrits representen les primeres manifestacions de laTorà en forma escrita, i el Talmud de Babilònia és l'utilitzat actualment per les comunitats jueves. La subsegüent conquesta de Babilònia a mans delsperses va permetre a molts jueus tornar a la seva terra natal després de 70 anys a l'exili babilònic. Es va construir un nou Segon Temple i es van restablir les antigues pràctiques.
La comunitat jueva d'Israel va ser dominada per diversos antics imperis. Elsassiris van ser seguits pelsbabilonis i després pelsperses fins a la conquesta per part delsgrecs. És en aquesta època (cap al 170 aC) quan esclata una revolució encapçalada perJudes Macabeu ("martell", hasmoneu) que aconsegueix col·locar a tot el territori l'antic Israel novament sota domini jueu. El Regne hasmoneu de Judà va passar finalment a mans delsromans.
És l'any 70 després de Crist quan esclata una nova rebel·lió i és destruït elSegon Temple. Molts habitants jueus són venuts com a esclaus i escampats pels confins de l'Imperi Romà, procés que es coneix com la "diàspora". La història deMasada demostra l'empenta dels soldats jueus de l'època. Nombroses comunitats jueves van florir a l'Imperi Sassànida i a l'Imperi Romà.
A la primerencaedat mitjana el regne delsKhàzars (a l'estepa delVolga) va adoptar eljudaisme com la seva religió oficial, però encara es discuteix l'abast d'aquesta conversió entre els pobles subjectes al kan Khàzar.
L'hegemonia delcristianisme aEuropa va significar nombroses persecucions contra el poble jueu, les quals van derivar en freqüents i reiterades expulsions. Moltes comunitats van haver de viure en barris segregats anomenatsguetos, però també és cert que en altres períodes van gaudir de major tolerància, sense ser mai acceptats del tot.
Durant l'edat mitjana, per més que es busquessin mercaders de professió, no es trobava cap o més aviat es trobaven únicament jueus. Només ells, a partir de l'època carolíngia, practicaven amb regularitat el comerç, a tal punt que, en l'idioma d'aquell temps, les paraulesjudaeus imercator eren gairebé sinònims. Uns quants es van establir al sud deFrança, però la majoria venia dels països musulmans delMediterrani, des d'on es van traslladar, passant perEspanya, a l'occident i al nord d'Europa. Tots ells eren radhanites, perpetus comerciants viatgers, gràcies als quals es va mantenir el contacte superficial amb les religions orientals.
El comerç a què es van dedicar va ser exclusivament d'espècies i teles precioses, que transportaven treballosament des deSíria,Egipte i l'Imperi Romà d'Orient fins a l'Imperi Carolingi. Els mercaders jueus es dirigien a una clientela molt reduïda. Les utilitats que van realitzar van haver de ser molt importants, però s'ha de considerar que el seu paper econòmic no va arribar a ser transcendental.
En el món musulmà, malgrat alguns episodis de persecució i matances (sobretot en el primer segle d'expansió de l'islam), els jueus van ser tolerats per ser un dels "Pobles del Llibre", a canvi del pagament d'importants tributs i de nombroses restriccions, arribant a ocupar en alguns casos alts llocs en l'administració califal tant aDamasc com aBagdad i aCòrdova. No obstant això, que fossin tolerats no els va lliurar mai de la seva condició legal dedhimma, la qual cosa els condemnava a nombroses discriminacions i a una situació de submissió.
No sé sap quan varen començar a establir-se a Catalunya ni en quina mesura ho varen fer per conversió o per emigració.
La resta jueva més antiga de Catalunya és una pedra delsegle IV amb un text trilingüe hebreu, llatí i grec on hi deiaPau sobre Israel i sobre nosaltres i els nostres fills, amén on entre altres dibuixos hi havia uncanelobre de set braços. Però no és fins als temps deCarles el Calb que es troba la primera referència directa a un habitant jueu anomenat "Judà" o "Judacot" i que era emissari del rei aBarcelona.
Els jueus catalans eren considerats propietat directa del rei, de manera que aquests no havien d'estar subjectes als nobles i al sistema feudal que afectava els cristians. D'aquesta forma el rei se'n servia per a cobrar-los impostos especials i obligar-los a fer-li préstecs. La posició de la corona era la d'afavorir la seva existència per tal de tenir algú capaç de desenvolupar les tasques de metge i prestador que eren feines considerades impures pels cristians. Tanmateix, després dels avalots de1391 calls sencers varen ser destruïts i malgrat els intents mai es va poder recuperar la població jueva de Barcelona. Va ser llavors que la major part de la població jueva de Catalunya va emigrar alRegne d'Aragó, fet que explicaria per què havent-hi hagut una població tan destacada alsegle xiv després de l'expulsió final forçada de1492 no s'ha pogut observar rastres del català en la diàspora.
Els jueus de Catalunya tenien l'obligació de ser identificats amb una rodella distintiva a la roba.
Els jueus catalans parlaven principalmentcatalà. L'hebreu només el feien servir litúrgicament i en escrits cultes per ser entesos per altres comunitats jueves (està documentada una consulta del segle ix dels jueus de la ciutat al mestreRab Amram, deBabilònia, sobre temes religiosos i legals). No eren araboparlants, però el seu major coneixement va facilitar que fossin contractats com a funcionaris per l'administració catalans tot i que les lleis més restrictives del1283 en elRecognoverunt proceres els va fer desaparèixer d'aquesta àrea.
Els escrits que han deixat contenien tot sovint traduccions directes de l'hebreu així com tot d'altres paraules típiques també dels altres parlars romànics dominats per jueus. Aquest dialecte social és anomenatjudeocatalà.
Lacomunitatjueva deMallorca es remunta als tempsromans; la historiografia mallorquina tradicional ha donat per fet, sense poder documentar-ho, que l'arribada de jueus a l'illa es va produir amb ladiàspora posterior a la destrucció del segonTemple de Jerusalem, alsegle i, i si bé hi ha indicis d'aquesta presència,[18] els primers vestigis segurs es remunten alsegle v: l'epístola del BisbeSever de Menorca, l'any 418, en la qual es parla dels vincles de la comunitat jueva menorquina amb Mallorca, l'existència d'un bisbe mallorquí amb el nomhebreu d'Elies l'any 484, i les troballes arqueològiques dels ploms funeraris de ses Fontanelles (Santa Maria), amb inscripcions hebraiques, i d'unallantia amb la representació d'unamenorà a Palma constitueixen l'inventari material que acredita la seva presència en aquells moments. Tot i així, de l'anàlisi de la descripció que fa Sever de la comunitat jueva de Menorca, molt nombrosa, ocupant altes dignitats municipals, capaç d'oposar-se enèrgicament a l'església cristiana… es dedueix que només pot correspondre a una comunitat sòlidament assentada des de temps enrere, com també devia passar a Mallorca.[19]
El1391 una revolta pagesa, dirigida inicialment contra el poder polític i els excessos fiscals, però segurament influïda pels assalts generalitzats a les juderies castellanes i aragoneses del mateix any, acabà amb l'assalt alscalls de laciutat de Mallorca i d'Inca. Molts jueus foren assassinats i espoliats, i finalment una bona part s'exilià o es convertí.[20] Després d'un breu període de decadència el1435, la resta de la comunitat jueva mallorquina va ser obligada a convertir-se alcristianisme, finalitzant en aquesta data l'existència oficial dels jueus a l'illa. Però, com en molts altres llocs, bona part dels jueus mallorquins varen practicar elcriptojudaisme, és a dir, continuaren practicant la seva religió sota aparença cristiana, i s'articularen baix l'organització de la Confraria de Sant Miquel o delsConversos, posteriorment de Nostra Senyora de Gràcia, com a instrument de cohesió interna, ajuda mútua i resolució de conflictes. D'aquesta comunitat, alsegle xvii se'n derivarà la qüestióxueta, amb les condemnes sota acusació decriptojudaisme i el consegüent procés d'estigmatització que va patir aquesta minoria des de llavors i fins a l'actualitat.
Elsxuetes [ʃu'ətəs], també anomenatsxuetons, són un grup social de l'illa deMallorca, descendents d'una part delsjueus mallorquinsconversos al cristianisme i dels quals al llarg de la història s'ha conservat consciència col·lectiva del seu origen per mor de ser portadors d'algun dels cognoms, de llinatge convers, afectat per les condemnesinquisitorials percriptojudaisme al darrer quart del segle xvii, o per estar-hi estretament emparentats. Els xuetes han estat històricament estigmatitzats i segregats, per la qual cosa, i fins a la primera meitat del segle xx, han practicat una estricta endogàmia. Avui dia, entre 18.000 i 20.000 persones a l'illa són portadores d'algun d'aquests cognoms.[21]
Elsjueus d'Espanya, també coneguts com asefardites (de l'hebreu ספרדיםSefaradim, "espanyols") fou una de les més importants comunitats de ladiàsporajueva.
Els jueus van constituir en l'Espanyamedieval una de les comunitats més pròsperes de la seva història, tant sota eldomini musulmà com, posteriorment, en els regnes cristians, abans que en1492 fossin expulsats pelsReis Catòlics. En l'actualitat només uns pocs milers de jueus viuen a Espanya, però els descendents dels jueus espanyols, elssefardites, constitueixen aproximadament un cinquè de la població jueva mundial.
Elsjueus de Mèxic són una comunitat de jueus deMèxic. Són gentils convertits aljudaisme o descendents de jueus conversos tornats aljudaisme. La majoria afirmen que descendeixen de jueus conversos. Els primers jueus que van arribar aMèxic ho van fer d'Espanya, amb Hernán Cortés, el 1519. Dos d'ells, Hernando Alonzo i Gonzalez de Morales van ser acusats de "judaïtzants" i cremats a la foguera, en un Auto de Fe, el 1528. És de notar que laInquisició a Mèxic encara no es fundava, fet que va passar el 4 de novembre de 1571. Els cripto-jueus provinents del sud d'Espanya, entre ells la família Carbajal, que en ser descoberts per les autoritats de la jerarquia catòlica decideixen immigrar al nord de laNova Espanya on van fundar la ciutat deMonterrey.
Els jueus d'Armènia o jueus armenis, són un grup ètnic/religiosjueu que viuen aArmènia. El seu nombre és de 700 persones aproximadament. Molts jueus es van traslladar a laRepública Socialista Soviètica d'Armènia on trobaven més tolerància que a la zona deRússia oUcraïna. Després de laSegona Guerra Mundial, la població jueva va augmentar aproximadament a uns 5.000. Amb la dissolució de laUnió Soviètica molts han fetalià, a causa de la manca de serveis. En l'actualitat la població jueva del país s'ha reduït a 700, i tot i que és un nombre reduït, tenen una alta taxa de matrimonis. Malgrat el seu relatiu aïllament existeix una gran quantitat d'entusiasme per ajudar la comunitat per fer front a les seves necessitats. Hi ha molts armenis en assenyalar ascendència jueva incloent-hi el campió d'escacsGarri Kaspàrov, l'escriptor de contesDovlatov Sergei, i l'activista de drets humansYelena Bonner a l'exUnió Soviètica. L'esposa deLevon Ter-Petrossian, primer president d'Armènia va confirmar la seva ascendènciajueva.
Els jueus de Cochin, també anomenat jueus malabar (Malabar Yehuda) són els antics jueus i els seus descendents de l'antic Regne de Cochin, al sud de l'Índia, inclòs l'actual port de la ciutat de Kochi. Es parla tradicionalment judeomalaialam, una forma de la llengua malaialam, originària de l'estat de Kerala, a l'Índia. Diverses rondes d'immigració de la diàspora jueva a Kerala ha donat lloc a una diversitat entre els jueus Cochin (principalment amb els Jueus Paradesi).
[modifica] HistòriaAlgunes fonts diuen que els jueus Cochin van ser els primers que s'assentaren a la costa Malabar en temps del rei Salomó d'Israel, i després que el Regne d'Israel es va dividir en dos. Històricament, part de la disminució de la població jueva de Kerala també es pot atribuir a la conversió.
Els jueus de Rusape, localitzats aZimbàbue són un grup de prop de 4.000 persones que practiquen unjudaisme únic. Aquestes persones creuen que són descendents de lestribus perdudes d'Israel, exiliat de lapàtria jueva pelsassiris el 722 aC. La seva observança deljudaisme en general concorda amb la d'incorporar eljudaisme practicat en altrespaïsos amb l'excepció d'alguns aspectes clau. ElsRusape, encara que creuen queJesús no era elMessies, el consideren unprofeta. Ells creuen que no va ascendir al cel com s'ensenya en el cristianisme, sinó més aviat fos enterrat aIsrael com un homejueu. Per tant, el seu reconeixement com a legítimjueus s'ha vist obstaculitzat, ja que eljudaisme no creu enJesús, en qualsevol context. Els orígens de la comunitat s'atribueixen a un individu conegut com aWilliam S. Crowdy, que va arribar a la comunitat a finals del segle xix o principi de segle xx.
Crowdy era unbaptistadiaca i era un anticesclau d'Amèrica. Es creu que Crowdy experimentat una revelació en la qual se li va dir que elsafricans iafroamericans són els descendents de lestribus perdudes d'Israel i que havia d'iniciar el retorn dels pobles negres aljudaisme. Es van establir al sud d'Àfrica i va donar instruccions als seus seguidors en les lleis i els costums del judaisme.
Una història més antiga de la comunitat rau en la creença que són descendents de tribus jueves delIemen, que van travessarÀfrica. Cal assenyalar que elsLemba, un grup que també creuen que són descendents delsantics jueus, creuen que els seus avantpassats també van arribar fins al sud d'Àfrica a través delIemen. Els rusapes creuen que tots els poblesbantu són descendents de lesdeu tribus perdudes d'Israel.
↑«How I Became a Zionist». «The Collected Papers ofAlbert Einstein, Vol. 7: Berlin Years». «The Jewish Nation is a living fact». June 21, 1921). Princeton University Press
↑La troballa d'àmfores amb caràcters hebreus en aigües d'Eivissa del segle i (primer testimoni conegut en aquesta llengua als indrets d'Hispània), indica que hi havia comunitats jueves a l'occident mediterrani que comerciaven amb menjarcaixer, sense que això permeti assenyalar on residien.
↑Pinya Homs, Roman; a Memòries de la Reial Acadèmia Mallorquina d'Estudis Genealògics, Heraldics i Històrics, núm. 14, pàg. 120-121, ISSN 1137-6406
