| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 5 novembre 1886 Illa (Rosselló) | ||
| Mort | 25 gener 1962 (75 anys) Illa (Rosselló) | ||
| Catedràtic d'universitat | |||
| |||
| Dades personals | |||
| Formació | Universitat de Montpeller Universitat de Tolosa | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | mestre d'escola, home de lletres, dramaturg, escriptor, poeta, professor universitari | ||
| Membre de | |||
| Obra | |||
| Localització dels arxius | |||
| Família | |||
| Germans | Simona Gay | ||
| Premis | |||
 | |||
Josep Sebastià Pons[1] (Illa,Rosselló,5 de novembre de1886 -25 de gener de1962), nom de ploma deJosep Pons i Trainier, fou unescriptorcatalà i una de les figures més destacades de laliteratura nord-catalana del segle xx. Va ser poeta, narrador, autor dramàtic i pintor d'aquarel·les.[2]
Profundament enamorat del terrer i de la cultura i la llengua catalana però allunyat de l'activisme polític i ideològic propi delcatalanisme militant,[3] Josep Sebastià Pons va conjuminar al llarg de tota la seva vida la professió universitària amb la vida del petit propietari rural.
Va néixer en una família benestant i conservadora, fill del metge i botànicSimó Pons i d'Antoinette Trainier, membre d'una família de petits notables locals. Era germà deSimona Gay, que seria la primera escriptora en català del segle xx a la Catalunya Nord.[4] Malgrat que la llengua familiar era el francès, els fills del matrimoni van viure una infantesa plenament immersa en la llengua catalana, que era la parlada pel servei, els avis paterns deCorbera, els companys d'escola i tothom al carrer.[5]
Josep estudià aPerpinyà,Montpeller[6] i un any aMadrid (1905), on va coincidir ambUnamuno,Machado i Quintero.[1] En una escala d'aquell viatge, a Barcelona, va adquirir un exemplar deCanigó deJacint Verdaguer, que li causà una profunda impressió,[1] fins al punt que més endavant prendria la determinació d'escriure la seva poesia en català en un context en què, malgrat que era ben present a la vida diària, ningú no l'escrivia.[3]
Un cop tornat va treballar com a professor de literatura d'institut aGarait i a Montpeller. Durant laPrimera Guerra Mundial fou cridat a files i fet presoner, experiència que traslladà al poemariL'estel de l'escamot (1921). L'any 1929 es doctorà en lletres per laUniversitat de Tolosa amb una tesi sobre la literatura catalana al Rosselló dels segles xvii ixviii, és a dir en el moment de l'annexió a França i el procés de francesització que la va seguir.[5] Posteriorment, exercí com a catedràtic de llengua iliteratura espanyola en aquesta universitat durant el període de 1933 a 1953, moment en què va retirar-se a una casa de la vall delBulès tot mantenint el càrrec deMantenidor de la Companyia del Gai Saber fins al final de la seva vida.[6] La mort prematura de la seva esposa Elena Soler, l'any 1933, tingué un fort impacte en la seva obra poètica.[3]
La seva trajectòria literària s'inicià l'any 1911 amb la publicació deRoses i xiprers, signant com a Joseph Pons. A partir del segon recull,El bon pedrís (1919), adoptà el nom literari de Josep Sebastià Pons en homenatge a Tià (Sebastià), l'home de la sevadida Julie, tots dos referents importants en l'aprenenatge de la llengua catalana de l'autor.[5] La prosa en francès serà signada sovint amb el nom de Joseph-Sébastien Pons.
Considerat el poeta del Rosselló[1] i el gran escriptor nord-català del seu temps,[3] la seva obra va ser l'objecte d'elogis per escriptors tan prestigiosos comJosep Pla oCarles Riba, i també va servir de model a laliteratura occitana contemporània (especialment a l'escriptorMax Roqueta). El 1961 fou nomenat membre corresponent de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.
L'any 1983, l'escriptor i promotor culturalEsteve Albert va guanyar elPremi literari Vila de Perpinyà amb l'assaigProcés i projecció de l'obra de Josep Sebastià Pons, culminació d'una tasca de reivindicació del poeta rossellonès impulsada per qui n'havia estat bon amic des dels anys cinquanta. Aquesta obra restà inèdita fins a la seva publicació l'any 2023 amb el títolJosep Sebastià Pons, poeta de la Catalanitat Essencial.[7]
La seva vida i obra han estat estudiades per l'esmentatEsteve Albert,Pere Verdaguer iCristià Camps en diverses publicacions.
Amb ecos deVirgili, deRonsard, deMaragall i delssimbolistes francesos, la poesia de Pons traspua una tradició mil·lenària. La postura estètica, classicitzant i plena de melangia, l'acosta als poetesnoucentistes, però sense defugir mai la fidelitat a ell mateix i al seu terrer, el paísrossellonès.
Al seu primer llibre de poemes, Roses i xiprers (1911), hi apareixen ja molts dels temes que seran constants en la seva obra: l'arrelament a la terra i als seus homes, el pas del temps, els cicles de les estacions, les festes tradicionals, l'oblit i el record, l'acontentament retirat, la fidelitat del seu amor, etc. De fet, la seva obra presenta una continuïtat sostinguda en tots els aspectes (estil, vocabulari, temes): més que expandir-se, s'aprofundeix, es depura, s'essencialitza. Les formes de què se serveix el poeta són les tradicionals en la poesia, sobretot lacançó.
El segon llibre,El bon pedrís (1919), manté el mateix capteniment humil i simple del pagès, però dona entrada al tema amorós, que s'entrelliga amb els temes anteriors.L'estel de l'escamot (1921) traspua a la primera part tota l'experiència bèl·lica i dels camps de concentració que va suposar el desagradable parèntesi de laPrimera Guerra Mundial; a la segona, però, el poeta fa un cant a la pau, entesa com la recuperació de la identitat amb la tradició i els costums, amb la familiaritat de la llar.
Més endavant,Canta perdiu (1925) representa la consecució de la seva maduresa expressiva, a partir d'una actitud idíl·lica que canta la joia que proporcionen l'oblit, la soledat, la puresa i la comunió amb la natura. Al següent recull,L'aire i la fulla (1930), Pons fa un important pas endavant cap a la consolidació de la seva poesia: l'acontentament del llibre anterior, tenyit d'estoïcisme i d'un certpanteisme, es converteix aquest enmeditació, en reflexió de la pròpia experiència poètica. S'hi observa un decantament cap a una major intel·lectualització, cap a una poesia més pura, partint sempre d'imatges de la vida quotidiana, de la naturalesa i dels seus elements. S'hi insinua també la veta satírica i informal dels reculls posteriors.
La mort inesperada de la seva muller, Elena Soler, l'any 1933, trasbalsà enormement el poeta. En aquest sentit, al recullCantilena (1937) s'hi fonen la descripció de la natura amb la interrogació reflexiva. És el punt culminant de la trajectòria poètica ponsiana, com ja va notar Carles Riba quan va escriure:
| « | Jo no conec en la nostra llengua unes estructures de poesia, per tots els elements de les quals se'ns comuniqués amb més dolçor, amb més seguretat i més senzilla, amb talment quotidiana plenitud, el sentiment de la comunió dels vius i dels morts des del vessant terrenal. | » |
Més de deu anys després, aConversa (1950) la dolor per la pèrdua de l'esposa que havia motivat el toelegíac aCantilena deixa pas al pur silenci de la vida, i el silenci, al cant. El poeta torna als exemplars més purs de la natura, a lesfaules, sota la doble assumpció deLa Fontaine i de larondallística: composta de paisatges i de retrats femenins –amb ressons d'Edgar Allan Poe i deWalter de la Mare–, hi desfilen els sants humils de la seva terra.
Publicat primer com a complement de la segona edició deCanta perdiu (1960), ambContrapunt, Pons assoleix l'expressió d'unaregla de vida, basada en l'acumulació d'experiència i en el contacte íntim i l'observació atenta de la natura.
Ja després de la seva mort, l'any 1962, el seu amic i poetaTomàs Garcés es va fer càrrec de l'edició de l'Obra poètica (1976), que inclou el llibre pòstumCambra d'hivern (1966). Al costat de poemes circumstancials i de temes més o menys convencionals, aquest recull conté un llarg poema, la "Faula d'Orfeu", que esdevé una mena de testament poètic.
L'any 2019Edicions de la Ela Geminada va publicar la poesia completa de Pons en català, editada perEusebi Ayensa. Aquest volum corregeix els errors acumulats al llarg dels anys en les diferents edicions de l'obra lírica de Pons, que recull íntegrament i eixampla, donant a conèixer un centenar llarg de poemes nous, noranta dels quals rigorosament inèdits.[8]
Pons també va conrear elteatre poètic i medievalitzant, ambLa font de l'Albera (1922),Amor de pardal (1923), El singlar (1923) iMisteri de Sant Pere Ursèol (1952), amb la col·laboració de compositors de primer ordre comEnric Morera oPau Casals.
En l'àmbit de la prosa destaquen el recull de relats i contes delLlibre de les set sivelles (1956) i l'autobiografiaL'ocell tranquil, escrita originàriament en francès, traduïda i editada en català perRamon Folch el 1977.
Com a crític i historiador de la literatura, cal posar en relleu la tesiLa littérature catalane en Roussillon au XVIIe et au XVIIIe siècle (1929), a més d'altres estudis sobre clàssics catalans (Ramon Llull,Bernat Metge oJaume Roig) i castellans (Garcilaso de la Vega, l'Arxipreste d'Hita oMiguel de Cervantes), així com Déodat de Séverac,Aristides Maillol oJacint Verdaguer.[3]
