Jordi Solé i Tura (Mollet del Vallès,Vallès Oriental,23 de maig de1930 —Barcelona,4 de desembre de2009) fou unadvocat,polític i professor universitaricatalà, un dels pares de laConstitució Espanyola de 1978 i de l'Estatut de Sau.[1] Va viure gran part de la seva vida a Barcelona.
Va estudiarDret a laUniversitat de Barcelona, de la qual fou catedràtic deDret constitucional i en fou escollit degà el1985. Era oncle deMontserrat Tura, exconsellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya. El juny de2007 fou guardonat amb laCreu de Sant Jordi per laGeneralitat de Catalunya.[2] A finals d'aquell any es va fer públic[3] que patia lamalaltia d'Alzheimer. El 14 de gener de2008, es va estrenar el documentalBucarest, la memòria perduda, que el seu fill va fer en clau autobiogràfica però recollint la vida política del pare en la clandestinitat.[4] Morí el 4 de desembre de2009, cinc anys després d'haver-li sigut diagnosticada la malaltia.[5] El cap de setmana del5 i6 de desembre s'obrí la capella ardent al saló Sant Jordi delPalau de la Generalitat de Catalunya.[6] Al cap de pocs dies li fou concedida a títol pòstum laMedalla d'Or de la Generalitat en reconeixement de la seva trajectòria cívica i política al servei de Catalunya.[7]
Durant la seva joventut va militar alFront d'Alliberament Popular, el 1956 ingressa a la cèl·lula delPartit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)[1] a la Universitat de Barcelona. Es va exiliar aFrança alsanys 60[1] on coneix la seva primera esposa. Continua l'exili, militant dins delPartit Comunista d'Espanya (PCE), aBucarest per a fer de locutor deRàdio Espanya Independent. Després de l'escissió dins del PCE que acabà amb l'expulsió deFernando Claudín iJorge Semprún, Jordi Solé Tura decideix tornar a París i allunyar-se de les tesis dominants al PCE i al PSUC. Ingressa llavors a finals dels 60 a l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja) de pensament maoista,[1] fins que el 1973 amb una part important dels dirigents d'aquesta organització reingressa al PSUC.
A partir de laTransició democràtica espanyola va ser un dels principals dirigents del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Dins aquest partit fou un dels principals defensors de les tesiseurocomunistes del secretari general del PCE,Santiago Carrillo, i va ser escollitdiputat alCongrés dels Diputats per la circumscripció de Barcelona en leseleccions generals de1977, escó que repetí en les eleccions de1979. Va ser cap de les llistes del PSUC per Barcelona a les eleccions municipals de 1983, a les quals el PSUC va obtenir tres regidors.
Participà en la redacció de l'avantprojecte de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979, com a membre de laComissió dels Vint i va ser un dels set ponents de laConstitució Espanyola de 1978.[1] L'any 1985 abandona el PSUC i ingressa alPartit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), sent novament elegit diputat per Barcelona en les 1989, 1993 i com a senador el 1996 i 2000.[7]
L'any 1991 fou escollitministre de Cultura en el govern deFelipe González, càrrec que va ocupar fins al 1993.[2] Durant el seu mandat com a ministre es van executar les obres de remodelació de laBiblioteca Nacional i es van començar les delTeatre Reial, que no van finalitzar durant el seu mandat. El 8 d'octubre de 1992 aconseguí inaugurar elMuseu Thyssen-Bornemisza deMadrid, i el Centre d'Art Reina Sofia es va convertir en elMuseu Nacional Centre d'Art Reina Sofia, especialitzat enart contemporani. El 26 de juliol de 1992 el quadreGuernica dePablo Picasso es va traslladar al Museu Reina Sofia des de la seva ubicació anterior al Casón del Buen Retiro, pertanyent alMuseu del Prado.
Escriptor i col·laborador-columnista en diversosdiaris, especialmentEl País,El Periódico de Catalunya iLa Vanguardia. Va publicar diverses obres entre 1967 i 2019, i en va traduir moltes més. D'entre les primeres, destacaCatalanisme i revolució burgesa: la síntesi de Prat de la Riba (1967), que va obtenir elPremi Crítica Serra d'Or d'assaig de 1968.[8]
Albert Solé Bruset va estrenar el 2008 el documentalBucarest, la memòria perduda sobre la figura de Solé Tura.[9] Dins del marc del Premi Solé Tura, creat l'any 2009, el 2018 va néixer elBrain Film Festival. L'any 2019, la Facultat de Dret de laUniversitat de Barcelona va posar el nom de Jordi Solé Tura a l'aulari del nou edifici reconeixent així la vàlua personal, política i, sobretot, acadèmica de qui va ser antic degà de la Facultat. A l'acte d'inauguració va tenir lloc la descoberta d'una placa commemorativa a càrrec del rector Joan Elias i del degà Xavier Pons. El fons personal de Jordi Solé Tura es conserva a l'Arxiu Històric de Mollet del Vallès.[10]
| En altres projectes deWikimedia: | |
| Commons (Galeria) | |
| Commons (Categoria) | |
| Viquitexts | |