Treballà com a empleat de banca, i el 1959 ingressà alPartit Conservador, pel qual fou conseller de districte el 1968 i diputat al Parlament des del1979. El 1987 fou designat primer secretari de finances, i el 1989,ministre d'exteriors iministre d'hisenda fins al 1990, que substituíMargaret Thatcher com a primer ministre arran de la seva dimissió.[1]
El15 de desembre de1993 Major i el Taoiseach irlandèsAlbert Reynolds van fer una declaració conjunta a l'oficina del primer ministre britànic al número 10 de Downing Street, coneguda com laDeclaració de Downing Street en la que els dos mandataris manifestaven tant el dret del poble d'Irlanda a l'autodeterminació, com que Irlanda del Nord seria transferida a la República d'Irlanda des del Regne Unit només si la majoria de la seva població estava a favor d'aquest moviment. També incloïa, com a part de la prospectiva de l'anomenada "dimensió irlandesa", el principi de consentiment que el poble de l'illa d'Irlanda tenia el dret exclusiu deresoldre els problemes entre el Nord i el Sud per consentiment mutu,[2] fent possible l'inici de negociacions per a la pacificació d'Irlanda del Nord.
L'any2005 va refusar ser ennoblit, honor que el sobirà confereix tradicionalment als ex-primers ministres. Major al·legà que la seva retirada de la política era total, de manera que no volia seure a laCambra dels Lords. Havia acceptat tanmateix ingressar a l'Orde de la Lligacama, circumstància que comporta ser investit cavaller.
.jpg%3flang%3dca)
.svg)
