John Fitzgerald Kennedy (anglès: John F. Kennedy) (Brookline,29 de maig de1917-Parkland Memorial Hospital,22 de novembre de1963), sovint esmentat per les seves inicialsJFK o pel malnomJack, fou el 35èpresident dels Estats Units. Va ser president de1961 fins al seu assassinat el1963. Kennedy va representar l'estat deMassachusetts entre1947 i1960 com a membre de la Cambra dels Representants i del Senat. Va ser elegit com a president el1960 en una de les eleccions més competides de la història estatunidenca. Fins l'arribada a laCasa Blanca deJoe Biden el 2021, va ser l'úniccatòlic elegit president dels Estats Units. Va ser el membre més destacat de la sevafamília.
John F. Kennedy va ser assassinat el22 de novembre de1963. La Comissió Warren va concloure queLee Harvey Oswald va actuar de manera independent en matar el president, però el Comitè Selecte d'Assassinats de la Cambra de Representants va suggerir la possibilitat de la participació de més d'un franctirador. L'assassinat de Kennedy és considerat un moment decisiu històric a causa de l'impacte dramàtic que va tenir sobre la nació i la història política durant les següents dècades.
La seva família era d'origen irlandès. El seu pare, el doctorJoseph P. Kennedy, era ambaixador dels Estats Units alRegne Unit just abans de laSegona Guerra Mundial i posseïa una de les majors fortunes del país. La seva mare fouRose Kennedy, filla deJohn F. Fitzgerald, alcalde deBoston. El matrimoni va tindre nou fills, dels quals John fou el segon.
La família es va traslladar a l'estat de Nova York i John va realitzar allà els seus estudis secundaris, posteriorment finalitzats a diverses escoles deConnecticut junt amb el seu germà gran Joseph Patrick Jr., conegut familiarment com aJoe. En octubre de 1935 va viatjar aLondres per estudiar amb ell també a laLondon School of Economics, però els seus problemes de salut el van obligar a tornar als Estats Units. John no va poder continuar els seus estudis amb normalitat fins al curs següent, matriculant-se al setembre de 1936 enRelacions Internacionals a laUniversitat Harvard, on va tornar a coincidir amb Joseph. Es graduà en estiu de 1940 amb una qualificacióCum laude a la seva tesiWhy England Slept, posteriorment publicada i èxit de vendes. El curs següent va assistir breument a laUniversitat Stanford, abans que la tasca del seu pare com a ambaixador i la Segona Guerra Mundial centraren tota la seva atenció.
John es va oferir voluntari per a l'exèrcit ja a principis de 1941, però els seus problemes de salut van retardar l'ingrés. El2 d'agost de 1943 es va convertir en un heroi de guerra; a bord delpatruller PT109 va ser atacat per un patruller japonès. Va romandre durant 30 hores a la mar, a fi de mantenir amb vida a alguns dels seus companys greument ferits. D'aquesta manera va agreujar una lesió d'esquena que havia sofert jugant alfutbol americà, i que li causaria molèsties durant tota la seva vida.
El seu germà major Joseph va morir en combat durant la guerra, motiu pel qual John va haver de prendre les responsabilitats pròpies de l'ambició política que el seu pare tenia per a la família. En una ocasió quan era llavors candidat presidencial, John va dir a un periodista que l'entrevistava: "Precisament soc aquí en la política perquè Joe va morir. Si demà a mi em succeeix alguna cosa, el meu germà Bobby (Robert F. Kennedy) pugnarà pel meu seient des del Senat. Si Bobby mor, llavors Teddy (Edward M. Kennedy) el reemplaçarà". Irònicament les seves paraules es van convertir en una inesperada profecia.
A principis delsanys 1950 es converteix ensenador per l'estat deMassachusetts. Com a candidatdemòcrata va guanyar en l'elecció presidencial de1960 al llavors vicepresident,Richard Nixon i el seu mandat només va durar aproximadament mil dies. Diversos autors han dubtat de la netedat d'aquestes eleccions, especialment en l'estat d'Illinois, on la decisiva influència de laMàfia de Chicago va decidir la victòria demòcrata.
Les eleccions de 1960 van ser les primeres del món en què latelevisió va tenir un paper transcendental. Els sondejos d'opinió, els estudis dels experts en investigació de mercat, latelegènia com a factor que calia tenir en compte i el gran debat preelectoral entre els candidats, van ser determinants.
Tan bon punt va arribar a laCasa Blanca, Kennedy es va esforçar per demostrar el seu dinamisme i la seva militància. Era un president àvid d'acció immediata, de cops espectaculars, fins al punt que es va produir un increment dramàtic de la tensió de laguerra freda. Fins a laCrisi dels míssils de Cuba, aquesta activitat es va saldar de manera més aviat negativa per als Estats Units, especialment degut al fracàs de lainvasió de Bahía de Cochinos. Però Kennedy va acceptar tots els reptes. Lacursa espacial es va transformar en prioritària. Alhora, JFK va intentar, fins i tot, tractar el "front interior" amb decisió: va prometre una política social anomenadaNova Frontera. Hi entraven projectes d'ensenyament, assistència a nens necessitats, minusvàlids, televisió estatal, ensenyament tècnic, etc., i sobretot, elMedicare, o projecte de medicina socialitzada per a les persones més grans.
John Kennedy també va prometre començar la superació de lasegregació racial, malgrat que va ser el seu germà Robert, secretari de Justícia, qui va portar el pes d'aquest projecte.
En el front de laGuerra Freda, John Kennedy i el seu germà Robert es van abocar als països de l'anomenatTercer Món, que semblava que donaven un marge suficient alcomunisme per guanyar l'enfrontament bipolar. En aquestes zones, la contra-insurrecció havia de ser l'estratègia bàsica per a combatre la guerrilla d'esquerres utilitzant les seves mateixes tàctiques. Tanmateix, alhora, es feien plans per emprar laCIA o les noves forces especials (els boines verdes) i s'establien centres de contra-insurrecció aPanamà.
Els Kennedy també pensaven que el secret de l'estabilitat política a Llatinoamèrica era més aviat en el desenvolupament econòmic que en la repressió. Per això, es va crear l'Aliança per al Progrés com a plataforma per a assegurar la consolidació d'una àmplia i sòlidaclasse mitjana a tot el con sud. Fruit d'aquest pla va ser el ressorgiment deCiutat Kennedy, que en l'actualitat és el barri més gran deBogotà, amb més d'un milió d'habitants. També es va cercar la integració al mercat de la pagesia i les poblacions marginals mitjançant la instrucció en tecnologies senzilles.
En conjunt, els resultats de la política exterior del president Kennedy a Llatinoamèrica van ser, si més no, incerts. Si els moviments revolucionaris no van prendre més impuls al llarg dels anys seixanta va ser, sobretot, per les seves pròpies contradiccions. D'una altra banda, aAmèrica Llatina no tot van ser bones intencions: on no n'hi havia prou amb la "política del talonari" (ajudes econòmiques generoses) no hi havia escrúpols, si arribava el cas, per recórrer al cop d'estat. A l'Extrem Orient, el suport nord-americà al president sud-vietnamitaNgo Dinh Diem, corrupte i nepotista, va obrir un camí que uns quants anys més tard va acabar en desastre. La decisió kennediana d'enviar consellers militars i forces especials al sud-est asiàtic no va ser sinó la continuació de la política d'Eisenhower a la zona. Però en els dos anys i mig de gestió del president Kennedy, la presència militar estatunidenca al Vietnam va créixer espectacularment fins a arribar als 16.000 consellers el 1963.
Tot això responia a laTeoria del dòmino, és a dir, al temor que la victòria delcomunisme a tot elVietnam s'encomanés als països veïns i s'estengués pel sud-est asiàtic i encara més enllà. Alhora, aquest enfocament histèric tenia el seu origen en el desconcert que havia causat la penetració soviètica a Egipte, Ghana, Guinea i Cuba al llarg de la segona meitat dels anys cinquanta, saltant per sobre de la tanca dels pactes estratègics (SEATO, CENTO, ANZUS, OEA) que tant s'havia esforçat a desenvoluparFoster Dulles.
Així, durant el seu mandat, van tenir lloc diversos fets remarcables en la història dels EUA: l'acceleració de lacarrera espacial, l'augment del paper dels Estats Units en laGuerra del Vietnam i lainvasió de Bahía de Cochinos, seguida de lacrisi dels míssils de Cuba el 1962. Negociacions entre el govern de Kennedy i el líder de laUnió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS),Nikita Khrusxov, van aconseguir detenir les hostilitats; no obstant això, durant tota la història de laGuerra Freda mai es va estar tan prop d'una confrontació armada directa entre les dues potències. També en el seu mandat es va produir la construcció delMur de Berlín, amb motiu del que va dir una de les seves frases més recordades: "Jo també soc un berlinès" (Ich bin ein Berliner).
El President Kennedy es dirigeix als berlinesos.26 de juny de1963.
Al final de laSegona Guerra Mundial, Alemanya va ser dividida sota les pressions simultànies dels aliats i els soviètics. Amb la construcció delMur de Berlín el13 d'agost de1961, els comunistes van separar Berlín en dues parts, una, sota el control dels aliats, es diriaBerlín occidental, i una altra, sota el control dels soviètics, es diriaBerlín oriental. Kennedy va visitar Berlín occidental i el26 de juny de1963 va pronunciar un discurs públic criticant el comunisme amb motiu del quinzè aniversari delbloqueig de Berlín imposat per l'URSS. En el discurs, pronunciat des delbalcó de l'edifici 'Rathaus Schöneberg', va assenyalar la construcció del Mur de Berlín com un exemple del fracàs comunista:
"La llibertat suposa moltes dificultats i la democràcia no és perfecta, però mai ens vam veure obligats a eregir un mur, per confinar al nostre poble."
La fraseIch bin ein Berliner (Soc un berlinès), en virtut de la qual el discurs va passar a la història, se li va ocórrer a Kennedy quan anava pujant al balcó delRathaus Schöneberg. La idea es va basar en l'antiga frasecivis romanus sum (Soc ciutadà deRoma) utilitzada pels romans. Es va apropar al seu intèrpret, Robert H. Lochner, perquè li traduís la frase "I am a Berliner" i perquè l'ajudés amb la seva pronunciació, escrivint ràpidament en un full la frase i la seva pronunciació. Gairebé el 83% de la població berlinesa es trobava als carrers quan Kennedy va dir aquesta frase. Després, impressionat, confessaria als seus assistents: "Mai tindrem un altre dia com aquest."
"Ha de ser possible, a curt termini, que tot nord-americà pugui gaudir dels privilegis de ser nord-americà sense importar la seva raça o color. A curt termini, tot nord-americà ha de tenir el dret de ser tractat com li agradaria ser tractat, com un li agradaria que tractessin als seus fills."
Discurs de John F. Kennedy sobre els Drets civils, 11 de juny de 1963.
Durant els anys cinquanta, algunes minories, com els italians, els irlandesos i els jueus, estaven en procés d'ascens social. La pressió per reformar la discriminació racial en l'ensenyament, tan característica dels anys cinquanta i seixanta, no va canviar dràsticament la situació real dels estudiants de color: el 1961, només el 7% dels nens negres dels estats del Sud assistien a centres d'ensenyament integrats. Però aquesta situació reflectia uns desitjos de transformacions profundes que la majoria de la societat estatunidenca expressava cada vegada més nítidament.
ElMoviment pels drets civils de la poblacióafroamericana tingué un paper destacat, especialment en els estats del sud, on els negres seguien patint una forta segregació. Així mateix, JFK, pel seu carisma, va ser una font d'inspiració perquè molts estatunidencs s'involucressin socialment i políticament en l'activitat pública.
En matèria econòmica va promoure el que va denominar laNova Frontera; l'esperit de la qual es podia resumir en una de les seves cèlebres frases: «No preguntis el que Amèrica pot fer per tu sinó el que tu pots fer per Amèrica». Era un programa econòmic que pretenia fomentar el creixement econòmic i rescatar al seu país de l'apatia i el sentiment de l'amenaça comunista de la darreria dels anys 1950, de tall claramentkeynesià on comptava amb assessors econòmics comJames Tobin,Walter Heller,Paul Samuelson,Robert M. Solow oJohn Kenneth Galbraith.
El programa pretenia reduir l'atur, augmentar la despesa en l'educació pública, crear una assegurança sanitària per a tots els nord-americans, establir un salari mínim, reduir impostos... totes aquestes mesures i moltes altres volien crear una nova època de prosperitat i benestar (algunes també es podrien subscriure dintre de l'àmbit d'impuls dels drets civils i la política d'integració). Totes aquestes idees es van veure frustrades per les dificultats amb què es va trobar en les cambres legislatives i, ja de forma definitiva, amb el seu assassinat (encara que si que se'n va aprovar algunes després de la seva mort), en definitiva, el seu programa econòmic no es va poder dur a la pràctica i tampoc va tenir continuïtat pel que els seus efectes no van ser molt grans.
Kennedy desitjava amb ansietat que els Estats Units liderés lacarrera espacial.Sergei Khrusxov diu que Kennedy es va aproximar dues vegades al seu pare,Nikita, perquè realitzessin una empresa conjunta per explorar l'espai, el juny de 1961 i en la tardor de 1963. A la primera ocasió, l'URSS estava molt més avançada en termes de tecnologia espacial que els Estats Units. La primera vegada que Kennedy va declarar l'objectiu de portar a un home a laLluna va ser en una Sessió Conjunta de Congrés i Senat, celebrada el25 de maig de1961. En aquesta ocasió va dir:
"Primer, crec que aquesta nació ha d'assumir com a meta aconseguir que un home vagi a la Lluna i torni fora de perill a la Terra abans de finalitzar aquesta dècada. Cap altre projecte individual serà tan impressionant per a la humanitat ni més important que els viatges de llarg abast a l'espai, i cap serà tan difícil i costós d'aconseguir."
En la segona aproximació a Khrusxov, el rus es va veure persuadit dels beneficis que comportaria compartir els costos i perquè la tecnologia estatunidenca estava més avançada. Els EUA van llançar un satèl·lit a l'òrbita geoestacionària i Kennedy va sol·licitar al Congrés que aprovés un pressupost de més de 25 mil milions de dòlars per alPrograma Apollo.
Khrusxov va acordar treballar en conjunt a la tardor de 1963, però Kennedy va ser assassinat abans que aquest acord pogués ser formalitzat. El 20 de juliol de 1969, gairebé sis anys després de la mort de JFK, l'objectiu del Programa Apolo va ser assolit iun home va arribar a la Lluna.
La seva administració va xocar contra diversos poders del país. L'origen dubtós de part de la fortuna familiar (el seu pare va traficar amb licor durant laprohibició) el lligava a membres de la màfia dels EUA, especialment aSam Giancana. Aquesta situació, sumada a la política recalcitrant del seu germà menor i Fiscal General (equivalent als Estats Units a Ministre de Justícia)Robert F. Kennedy, va fer que el president es trobés enmig d'un conflicte d'interessos. A això calia sumar la confrontació oberta dels Kennedy (especialment Robert) amb el principal cap sindical del país,Jimmy Hoffa.
És un dels presidents més recordats dels Estats Units juntament ambAbraham Lincoln,George Washington iFranklin D. Roosevelt. Quan el president Kennedy va morir va deixar darrere seu un enorme mite que ha perdurat. En realitat, el fenomen Kennedy no va ser sinó el reflex simbòlic del moment auri que l'economia i la societat nord-americanes travessaven al començament dels seixanta i a la seva particular telegènia en uns anys en què latelevisió era un fenomen de masses acabat d'estrenar.
Un cop al poder, la gran majoria dels seus projectes només van ser simples continuacions de línies iniciades pel seu antecessor Eisenhower. L'intent d'impulsar l'estat benefactor (política de la Nova Frontera) encara tenia uns orígens més antics: es remuntava al New Deal i al New Fair Deal demòcrates impulsats per Roosevelt i Truman. La falta d'originalitat en els projectes kennedians va quedar més en evidència davant l'incompliment de la major part de les promeses fetes pel jove president.
El seu cercle de professors i intel·lectuals progressistes no va ser suficient perquè JFK aconseguís aprovar al Congrés les seves propostes. ElMedicare, o projecte de medicina socialitzada per a les persones més grans, es va trobar amb la forta oposició de l'Associació Americana de Metges; també van quedar postergats els projectes d'assistència social. I en el terreny de la lluita contra la segregació racial, per bé queRobert Kennedy va nomenar alguns funcionaris de color i va donar suport a les campanyes antiracistes del reverendMartin Luther King, el cert és que no es van suprimir els fons d'ajuda federal als centres escolars i acadèmics en què es mantenia la discriminació. El febrer de 1963 tampoc no va prosperar el projecte de llei per a assegurar el vot de la població negra, davant les reticències del Congrés.
El matrimoni de John i Jackie Kennedy va tenir quatre fills, dels quals la seva primera filla, Arabella Kennedy, va morir abans de néixer el 1956. La seva segona filla va serCaroline Kennedy, nascuda el 1957 i després van tenir el seu primer noi,John F. Kennedy, Jr, nascut el 1960, que va morir en un accident amb el seu avió el1999. El seu últim fill, Patrick Bouvier Kennedy, va néixer el mateix any de l'assassinat de Kennedy, però va morir dos dies després del seu naixement a causa de problemes respiratoris.
John F. Kennedy amb la seva esposa Jacqueline i els seus fills,John, Jr. iCaroline (1962).
Kennedy i la seva dona "Jackie" eren molt joves en comparació amb altrespresidents iprimeres dames anteriors, tots dos eren extraordinàriament populars en un sentit més semblant alscantants de pop i lesestrelles de cinema que als polítics, influenciant a les modes i convertint-se en temes per a nombroses revistes populars. Jacqueline va comprar objectes d'art i mobles per a laCasa Blanca renovant les seves dependències.
Als afores de la Casa Blanca, els Kennedy van establir una guarderia infantil, una piscina i una casa en un arbre. A Jackie no li agradava que els seus fills fossin fotografiats, però quan ella no hi era, el president va permetre que el fotògraf oficial de la Casa Blanca, Cecil Stoughton, fotografies als nens, obtenint així les imatges dels nens que probablement són més conegudes, i especialment la deJohn Jr jugant sota l'escriptori del President en elDespatx Oval.
El president és associat generalment a la cultura popular. Coses com el "Twisting at the White House" i el musical "Camelot" (l'obra popular deBroadway) formen part de la cultura JFK. L'àlbum de comèdia deVaughn Meade "First Family" (Primera Família) - una paròdia del President, la Primera Dama, els seus fills i l'administració Kennedy - va vendre prop de 4 milions de còpies. El19 de maig de1962Marilyn Monroeva cantar per al president en la seva festa d'aniversari alMadison Square Garden.
Darrere de la façana glamurosa, els Kennedy van patir grans tragèdies personals. Jacqueline va patir unavortament natural el1955, i el 1956 va donar a llum una filla morta (Arabella Kennedy). La mort del seu fill nadó, Patrick Bouvier Kennedy, l'agost de1963, va ser una gran pèrdua. Des de la mort de Kennedy s'ha especulat sobre nombroses relacions extramatrimonials que aquest hagués mantingut durant la seva presidència amb dones com ara l'actriuMarilyn Monroe iMary Pinchot Meyer, membre de l'anomenadajet-set.
Malgrat la imatge idíl·lica que el matrimoni Kennedy representava per a bona part de l'opinió pública, John Fitzgerald va mantenir durant alguns anys relacions extramatrimonials amb becàries del seu gabinet. Afortunadament per a ell, la bona relació del president amb els mitjans de comunicació va impedir que aquestes notícies arribessin al coneixement públic. Una altra de les característiques de John era el seu delicat estat de salut, a causa d'un mal contret en el període de la Segona Guerra Mundial. Se sap que estava afectat pel mal de Parkinson, el qual va està ben ocultat pel mateix president que detestava la publicitat de la seva fràgil salut. El seu germà Bobby Kennedy va comentar a un periodista: "Si un mosquit pica en Jack, ell s'hi torna molt irritat", en al·lusió a aquest conegut mal.
Elcarisma de Kennedy i la seva família va fer que es digués popularment a la seva administració "Camelot", a causa dels comentaris de la seva vídua, que va dir que l'obra de Broadway era una de les favorites del seu marit en una entrevista realitzada perTheodore White.
L'octubre de 1951, durant el seu tercer període com aRepresentant de l'11è districte deMassachusetts, Kennedy, als 34 anys, es va embarcar en un viatge perÀsia durant set setmanes, visitantIsrael, l'Índia,Vietnam iJapó amb el seu germàRobert (de 25 anys, que s'havia graduat a la facultat de dret feia quatre mesos) i la seva germanaPatricia (de 27 anys). Com que John era vuit anys més gran que Robert aquests s'havien tractat poc. Aquest viatge de 20 mil milles va ser la primera vegada que van passar tant de temps junts i va donar com a resultat l'enfortiment de la seva relació. Robert va ser el cap de campanya de la seva reeixida elecció a senador de 1952, tornant a exercir aquest càrrec per a la campanya presidencial de 1960.
A l'enquesta titulada "llista de les persones més admirades del segle vint" realitzada per "Gallup", Kennedy va sortir tercer, superat només perMartin Luther King, Jr i laMare Teresa de Calcuta.
El fèretre del President Kennedy sortint de laCasa Blanca.
Kennedy va ser assassinat aDallas el22 de novembre de1963 durant un viatge oficial.Lee Harvey Oswald, va ser detingut, acusat d'haver comès l'atemptat. Aquest últim va ser també assassinat perJack Ruby abans que pogués anar a judici. A més de les versions oficials, també al llarg dels anys s'han donat moltes altres versionsconspiratives, algunes de les quals compleixen tota lògica per a ser veritat, i unes altres són senzillament increïbles. Entre les versionsconspiratives més versemblants, se sembra el dubte que és impossible que en el temps de 2 segons es pugui efectuar el primer i el segon tret, a més sent l'angle del segon pràcticament impossible que es realitzés des del mateix lloc. A més també es planteja que el detingut per l'assassinat, fos en realitat algú contractat com a esquer, donant-li mort perquè no parlés. Aquest atemptat va afectar enormement a la societat estatunidenca. Avui dia són pocs els nord-americans que creuen que Kennedy va ser assassinat per Lee Harvey Oswald, o que ho va fer en solitari segons la teoria defensada a totes passades perJ. Edgar Hoover. Existeixen fins i tot nombroses hipòtesis de conjura en les quals s'implica a organismes d'intel·ligència, com laCIA, elFBI sota la direcció de J. Edgar Hoover, i elsexiliats cubans.
Després de l'assassinat el cos de Kennedy va ser traslladat aWashington DC, específicament a l'ala est de laCasa Blanca, on va romandre fins diumenge. El diumenge 24 de novembre, el taüt va ser transportat en una carrossa tirada per cavalls des de la Casa Blanca fins alCapitoli, on va ser vetllat públicament. Dilluns25 de novembre es va realitzar elfuneral d'estat, al qual van assistir més de 90 representants de diversos països. L'endemà de l'assassinat, el nou presidentJohnson havia declarat el dilluns com a dia nacional de dol. En el matí es va fer unamissa a laCatedral de St. Matthew i després va ser enterrat alCementiri Nacional d'Arlington
El14 de març de 1967 el cos de Kennedy va ser traslladat a la seva sepultura permanent situada alCementiri Nacional d'Arlington. Està sepultat amb la seva dona i els seus fills menors. Els seus germans, els senadorsRobert F. Kennedy iEdward Moore Kennedy estan sepultats a prop d'aquest. La seva tomba està sempre il·luminada per la qual cosa es denomina "Flama Eterna de John F. Kennedy".
La televisió va ser la principal font amb la qual les persones es van mantenir informades dels esdeveniments que envoltaven l'assassinat de John F. Kennedy. Els diaris es van guardar com records més que com a fonts actualitzades de notícies. Les tres grans cadenes de televisió van suspendre els seus programes habituals i van transmetre notícies permanentment des del22 de novembre fins al25 de novembre. El funeral d'estat de Kennedy i l'assassinat deLee Harvey Oswald van ser transmesos en directe a tot el país, així com en altres països del món.
L'assassinat va tenir un gran efecte en moltes persones no només als Estats Units, sinó per tot el món. Molts recorden vivament on estaven en el moment en què es van assabentar que Kennedy havia estat assassinat, com va passar amb elsatacs de l'11 de setembre del 2001. L'ambaixador nord-americà davant l'ONU,Adlai Stevenson, va dir sobre l'assassinat, "tots nosaltres... carregarem amb la pena de la seva mort fins al final dels nostres dies".
L'assassinat del President Kennedy, i els misteris no aclarits que l'envolten mantenen la seva vigència històrica i política i van afectar la confiança del poble nord-americà en la política. Aquesta mort juntament amb les posteriors del seu germà, el senadorRobert F. Kennedy i la del reverendMartin Luther King, van formar un triplet que va desil·lusionar a la població pel que fa als canvis polítics i socials.
Molts dels discursos de Kennedy són considerats com vertaderes icones. Malgrat el seu relatiu curt període en el càrrec, i encara que no va introduir grans canvis en la legislació, els nord-americans solen votar a Kennedy com un dels millors Presidents del país, posant-lo al mateix nivell queAbraham Lincoln,George Washington iFranklin D. Roosevelt. Alguns extractes del discurs inaugural de Kennedy estan gravats en una placa prop de la seva tomba al cementiri d'Arlington.
Arreu del país té dedicats diversos homenatges i memorials com per exemple l'aeroport deNova York (Aeroport Internacional John F. Kennedy), l'autopista més important deChicago ("John F. Kennedy Expressway"), el Centre d'Operacions de Llançament de laNASA a Cap Canaveral (Florida) fou rebatejat com a "Centre espacial John F. Kennedy",...
