ElsJocs Olímpics d'Estiu de 2012, oficialmentJocs de la XXX Olimpíada, van tenir lloc entre el 27 de juliol i el 12 d'agost de 2012 aLondres (Anglaterra), esdevenint així la primera ciutat a ser amfitriona de les olimpíades tres vegades, ja que també va organitzar els Jocs Olímpics dels anys 1908 i 1948. Tot i que la cerimònia inaugural, que marca el tret de sortida dels Jocs, fou el 27 de juliol, algunes competicions com la fase de grups defutbol femení i masculí, començaren el 25 i 26 de juliol respectivament.[1] Concretament, el primer esdeveniment esportiu fou un partit de futbol femení entreGran Bretanya iNova Zelanda.[2] Més de 10.000 atletes representant 204 comitès olímpics nacionals van participar en els jocs.[3]
Des que Londres albergà els Jocs Olímpics d'estiu de 1948, dues ciutats delRegne Unit havien presentat candidatura per ser seu dels jocs,Birmingham l'any 1992 i Manchester els anys 1996 i 2000 però foren derrotades perBarcelona,Atlanta iSydney respectivament.[4][5][6]
La idea de presentar una candidatura britànica per albergar els Jocs Olímpics de 2012, es comença a forjar l'any 1997 després de l'èxit de l'organització de l'Eurocopa de futbol de 1996.[7] La idea és presa per l'alcalde de Londres l'any 2000,Ken Livingstone, que concebeix la designació olímpica com una oportunitat que permeti a l'ajuntament portar a terme la rehabilitació de tota lazona est de la ciutat.[8] La idea, però, agafa embranzida gràcies al bon regust de boca que deixen elsJocs de la Commonwealth de 2002 a Manchester, amb una felicitació expressa del president del COIJacques Rogge, el que fa que els diferents estaments polítics i esportius del país es bolquin amb la candidatura londinenca.[7]
Un tren del Metro de Londres fent campanya en favor de la candidatura
En un primer moment, la responsable de la candidatura fouBarbara Cassani, coneguda empresària estatunidenca, que gaudia de cert reconeixement per la seva tasca en la internalització de la companyia aèriaBritish Airways.[9] El 15 de juliol de 2003, la data límit per presentar candidatura, nou ciutats havien mostrat el seu interés per ser la seu dels jocs: Londres,Madrid,París,Nova York,Moscou,L'Havana,Rio de Janeiro,Leipzig iIstanbul.[10] Totes elles, entraven en una primera votació d'entre les quals les cinc candidatures més votades passarien a una segona fase i la resta quedarien eliminades. El 18 de maig de 2004 el COI anunciava que Londres, París, Madrid, Moscou i Nova York eren les ciutats que superaven aquesta primera fase i que optaven per a la designació final que es faria al juliol de l'any següent.[11]
Fou en aquest moment quanLord Sebastian Coe, qui ja formava part de l'equip com a vicepresident, substituí a Cassani al capdavant de la candidatura. L'elecció de Coe, estigué motivada pel fet que els informes tècnics fets pel Comitè Olímpic sobre les cinc candidatures destacaven que la candidatura londinenca anava molt endarrerida respecte a les candidatures de Madrid i París, i es necessitava donar un nou impuls.[11] Alguns autors apunten que l'elecció de Coe fou conseqüència de diferents motius. Primer de tot, es tracta d'un doble campió olímpic, que a més havia desenvolupat càrrecs polítics al Regne Unit (fou membre de laCambra dels Comuns entre 1992 i 1997). A part, Coe mantenia una estreta relació amb l'anterior president del COI,Joan Antoni Samaranch i fins i tot havia sonat com a futurible successor.[9] Coe crea un equip amb un perfil molt més olímpic i no tan empresarial com el de Cassani, basat en antics atletes que havien participat n alguns Jocs Olímpics comSteve Redgrave,Kelly Holmes,Daley Thompson,Denise Lewis,Mathew Pinsent i l'atleta paralímpicaTanni Guy-Thompson i amb el suport puntual de gent de negocis i del món polític britànic.[9]
La remuntada de Londres, s'inicià amb una campanya durant elsJocs Olímpics d'Atenes al 2004, fent molt visible la candidatura al llarg dels quinze dies que van durar els jocs, i fent especial èmfasi en la programació cultural que acompanyaria el programa esportiu.[12] Un altre punt àlgid fou la visita dels observadors del COI a cada una de les ciutats olímpiques. A Londres foren rebuts en recepció oficial per la mateixareina alPalau de Buckingham. Durant aquests dies prengué especial importància la tasca realitzada per l'aleshoresprimer ministreTony Blair qui a més de rebre els observadors del COI al10 de Downing Street, va rebre amb l'ajuda de Coe (antic diputattory)[13] el suport de l'oposicióconservadora i delsLiberals, els líders dels quals acompanyaren a Blair durant la recepció.[9]
Quan tots just faltava un mes per l'elecció, el COI publicà els informes de les 5 ciutats candidates. Els informes, tot i que no establien cap mena de rang entre les candidatures, sí que permetien fer una anàlisi de la situació de cada candidatura. Sembla haver cert consens que quan faltava un mes per l'elecció, París seguia al capdavant però frec a frec amb Londres qui havia mostrat una major evolució i seguides molt de prop per Madrid qui tenia molt avançades les infraestructures i presentava els índexs de suport popular als Jocs més elevats d'entre les candidates i per Nova York que presentava una excel·lent candidatura però amb l'inconvenient que ni l'estadi olímpic ni el centre d'aprovats del senyal internacional de televisió havien estat índexs.[14]
Finalment, en la 117a Sessió delComitè Olímpic Internacional (COI) realitzada aSingapur el 6 de juliol de 2005, Londres fou escollida com a seu delsJocs Olímpics d'Estiu de 2012, derrotant la favorita[9] París, per 54 a vots a 50 i després de superar una votació amb 5 rondes, on després de cada fase la candidata amb menys vot era eliminada:
No havien passat ni 24 hores de la designació de Londres com a seu dels Jocs, que un total de quatre explosions van paralitzar el sistema de transport públic de la ciutat. Faltaven 10 minuts per a les 9 del matí (BST,UTC+1), quan van explotar tres bombes amb una diferència de 50 segons entre elles en tres vagons delmetro de Londres. Una quarta bomba va explotar en un autobús a 3/4 i 2 minuts de 10 a la Plaça Tavistock. Les bombes van provocar una interrupció severa en el transport de la ciutat i la infraestructura detelecomunicacions. Van morir 56 persones, inclosos els quatre terroristes sospitosos, i 700 van resultar ferides.[16]
La seva coincidència amb la designació olímpica, van fer obrir múltiples teories i rumors sobre l'elegibilitat de la ciutat. Tot i així, el COI de seguida es va reafirmar en la decisió presa i confirma Londres com a seu dels Jocs.[17]
A l'hora d'escollir les seus dels Jocs, l'organització va decidir combinar llocs tradicionals de la ciutat comHyde Park, elPalau de Buckingham o elHorse Guards Parade, amb una anella olímpica que permetés modernitzar el sud de la ciutat, on es concentrarien la majoria d'esdeveniments i on per exemple s'hi construiria l'estadi olímpic. Un cop acabats els jocs, algunes de les instal·lacions serien aprofitades tal com estaven durant l'esdeveniment, mentre que d'altres foren modificades o redissenyades per a un altre profit.[18][19]
El pla olímpic de Londres divideix la ciutat en tres zones principals: el Parc Olímpic, la Zona Fluvial i la Zona central. A més algunes seus se situen fora de l'àrea de Londres.
Està situat aStratford, a l'est de Londres. Està edificat sobre una zona industrial i està a set minuts del centre de la ciutat. En aquesta zona estan situats:
L'Estadi Olímpic, on es disputaran les proves d'atletisme i les cerimònies d'obertura i clausura.
Aproximadament unes 4700 medalles, entre Joc Olímpics i Paralímpics, foren entregades a Londres 2012. Les medalles foren elaborades per la Royal Mint o Casa de la MonedaBritànica de Llantrisant (país de Gal·les).[20][21] Els dissenyadors forenDavid Watkins (Jocs Olímpics) iLin Cheung (Jocs Paralímpics) i el 99% dels metalls (or,plata icoure) van ser donades per les empreses Kennec Rio Tinto i provenien de la mina deBingham Canyon al sud-est deSalt Lake City (Estats Units)[22] mentre que l'1% restant provenia de la mina deOyu Tolgoi en ple desert delGobi aMongòlia.[23] Cada medalla pesava entre 375 i 400 grams amb un diàmetre de 85 mm i de 7 mm de gruix. A l'anvers, com és tradicional des dels jocs d'Amsterdam de 1928, amb trets de la deessa de la victòriaNice de l'estadiPanathinakó, seu delsprimers Jocs Olímpics moderns combinat amb una imatge delPartenó de fons i al revers una imatge del riuTàmesi amb el logo del jocs combinades amb sèrie de línies que representen l'energia d'atletes.[24] Les medalles foren entregades en 805 cerimònies.[25][26]
Les mateixes medalles, arribaren a Londres el dia 2 de juliol de 2012 en una cerimònia presidida pel president de l'organitzacióSebastian Coe i pel ministre d'esportsHugh Robertson i quedaren en custòdia a laTorre de Londres sota la responsabilitat de la guàrdia d'aquest monument, coneguts tradicionalment com aBeefeaters.[25]
Cada medalla d'or es compon de 92,5% de plata i 1,34% d'or, amb la resta de coure. La de plata, era exactament igual, però sense or mentre que la de bronze era una combinació entre un 97% de bronze i un 2,5% dezinc. Per a fabricar cada medalla es requeria unes 10 hores. Un disc de 35 mm era col·locat en un forn vora els 750 °c per estovar la medalla i aleshores un disc de metall era premsat en l'anterior amb una pressió inferior a les 900 tones.[20][26]
En aquests Jocs Olímpics van participar-hi 204 federacions estatals afiliades alComitè Olímpic Internacional, el mateix nombre de representacions que als anteriors Jocs Olímpics, tot i que l'any 2011 fou dissolt el Comitè Olímpic de lesAntilles Neerlandeses, i el seu lloc fou ocupat perBrunei, que havia estat exclòs de participar en els anteriors jocs. Tanmateix, els atletes de les Antilles Neerlandeses, així com un atleta delSudan del Sud varen competir com aParticipants Olímpics Independents.
Llistat dels estats participants (Quantitat d'atletes)
Actualment s'han utilitzat dos logos. El primer va ser creat per l'estudi Kino Design per al procés d'elecció, mentre que el segon va ser creat per als jocs per Wolff Olins, amb un cost de 400.000 lliures.
Un total de 26 esports i 302 esdeveniments es van realitzar als Jocs. Elbeisbol i elsoftbol deixen de ser presents en el programa oficial dels Jocs Olímpics, alhora que s'incorpora la competició femenina en laboxa. Als Jocs de Londres 2012 no hi va haver capesport de demostració.
↑Williams, Eric D.The Puzzle Of 7/7: An In-depth Analysis of the London Bombings and Government Sponsored Terrorism in the United Kingdom. Londres: Lulu, 2006.ISBN 9781419646584.
↑«London Olympic Venues» (en anglès). Project Britain Your Guide to British Life, Culture and Customs. Woodlands Junior School, 2011. [Consulta: 31 octubre 2012].
↑«London 2012» (en anglès). Project Britain Your Guide to British Life, Culture and Customs. Excel London, 06-07-2005. [Consulta: 31 octubre 2012].
.jpg)
.jpg)
_pictogram.svg)
_pictogram.svg)
.svg)
_pictogram.svg)
_pictogram.svg)
_pictogram.svg)
_pictogram.svg)
_pictogram.svg)
_pictogram.svg)
_pictogram.svg)
_pictogram.svg)